En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”. Joan Oliver, Pere Quart
les barraques de vinya de Sant Llorenç Savall (2016) dibuixen el contorn del municipi
Joan Oliver i Sallarès “Pere Quart” era fill de la nissaga dels Oliver propietaris del (Vall d’Horta, Sant Llorenç Savall). Tres quarteres era el promig que nosaltres hem calculat per als trossos dedicats a la vinya a Sant Llorenç Savall a mitjan segle XIX, per tant les dades farien històricament bo el text de les corrandes d’exili escrites per l’autor des de Xile, el 1947.
“5 quarteres, massa terra”. Justament 3 quarteres equivalen aprox. a 1hA en el sistema mètric actual, ço és, a uns 10000m2 que, si els trossos fossin estrictament quadrats - que no ho eren, ni en broma! - equivaldrien a uns 100m per costat. La teoria dels 100m suposaria que cada 100m aprox. podríem trobar una barraca de vinya i això es cumpleix, especialment en aquelles grans propietats amb molts parcers, com ara l’Ermengol, La Serra, Salallassera o La Muntada. Evidentment, construir una barraca no era una tasca prioritària per als parcers: allò que calia era preparar primer les terres, adobar pedres pels marges i cultivar satisfactòriament la vinya. I tot i que les barraques de vinya eren una comoditat molt interessant pel vinyater - aixopluc, magatzem d’eines i possibilitat de cuinar-hi- no era imprescindible i, en tot cas, també caldria valorar la possibilitat que la barraca fos compartida per més d’un parcer, tal i com sabem que passava amb els estris de la verema o amb els animals de càrrega.
la barraca 466 localitzada el 2023 a partir d'un munt de marges i a frec del torrent del Rossinyol
Els trossos de vinya solien quedar confinats entre divisòries naturals com ara canals, xaragalls, careners, camins etc i en el cas de Sant Llorenç Savall, les construccions solen aparèixer prop dels cursos d’aigua. En realitat, els trossos declarats a Hisenda eren d’una extensió molt superior a les 3 quarteres però al final, descomptant erms i roques improductibles, la vinya cultivada quedava entre uns pocs quartans, 1 o 3 quarteres.
Així que ja ho sabeu, si comenceu a trobar marges de pedra seca a sant Llorenç Savall, ja podeu començar a comptar metres, que tard o d'hora hauríeu de trobar alguna barraca.
De vegades també hem trobat alguna barraca sense trobar cap marge a prop, però això en recerca sí que és una loteria!
2023 L'EXEMPLE DE LA BARRACA NOVA
DEL TORRENT DEL ROSSINYOL
Primera estassada al volt de la barraca 466. El bosc l'ha respectada
Tot i que al sector del Rossinyol, Vall d'Horta ja hi teníem barraques localitzades - i la majoria ja restaurades - el nombre i extensió dels marges, remuntant de la pista de la Vall d'Horta fins ben bé el Serrat del Bonaire o fins els repeus de la ens feia sospitar que hi havia d'haver més barraques a la zona, tal i com ha acabat passant. La barraca fa bona la teoria dels 100 metres que ja teníem provada en altres indrets i, com no, també ha fet bona la preferència dels parcers llorençans a l'hora de situar la construcció prop d'un curs d'aigua.
D'altra banda, l'amillarament de 1854 explica que el mas Rossinyol - avui ja desaparegut- comptava amb no menys de 18 parcers i el mateix es podria dir de - la frontera entre ambues cases no queda molt clara - amb no menys de 37 trossos per la seva banda: en qualsevol cas, el nombre de barraques actualment conegudes no acabaria de correspondre amb el potencial de trossos que s'esmenten a l'amillarament.
Per això sóc del parer que encara hi hauria d'haver alguna barraca més al sector del Rossinyol i el seu torrent principal.
Barraca 466, cocó pel càntir
Barraca 466, poca feina de restauració: retirada de sediments a l'entrada i plantada de lliris a la closca
ALGUNA BARRACA MÉS, LA no.474
La nova barraca 474 a la capçalera del Sot del Fontanet
EQUIVALÈNCIES
3 quarteres = aprox. 1hA / 1 quartera = 12 quartans / 1 quartà = 4 picotins
Aquest tram del carrer Barcelona formava part del carrer Baix Rectoria
Aquí us oferim una proposta de la fesomia que devia tenir l'antic carrer de la Rectoria - aleshores anomenat c/Baix de Rectoria- , carrer que voltava bona part de l'església i al qual hi havia - naturalment- la rectoria.
Repassant els seus ocupants descobrirem l'origen d'alguns dels noms de casa que, la majoria, van quedar fixats entre el període 1750-1850. No obstant això, algunes cases avui han adoptat noms de les primeries del segle XX.
No és ara la nostra intenció canviar els noms dels casals sinó obtenir una instantània en el temps de quines erens les llars i els seus habitants, a mitjan segle XIX. I sent com va ser el segle de la vinya, mirar de saber quines terres cultivaven els seus estadants.
L'antic carrer Baix de Rectoria comprenia l'actual carrer i placeta de la Rectoria i també l'actual tram del carrer Barcelona que arriba fins al carrer del torrent Micó, lloc on hi havia un pont molt estret i sense baranes per salvar el torrent. La profunditat d'aquest torrent Micó devia ser important, donat que la nit del 23 de novembre de 1879 un foraster hi va perdre la vida en caure-hi.
Encreuament del carrer Baix de Rectoria (esquerra) amb el torrent Micó (dreta). Aquí hi havia un pont
Començarem el nostre viatge en el temps per l'actual casa de façana estreta de (no.4, sense número a la façana), a tocar de cal Ramon Agell ("cal Ramon") i que aleshores es deia Cal Pauet. Segons el metge Barriga, el 1802 hi visqueren el Ramon Valls i Serra, paraire fill del pagès Pau Valls - i d'aquí devia venir el sobrenom "Pauet" de la casa - i la Coloma Armengol i Mirambell, amb qui es casà el 1789, després d'haver enviudat de la Teresa Vilardell. De l'unic fill hereu sabem que ja no es dedicava al tèxtil; el Josep Valls i Agell era pagès, i consta que tenia dues cases al c/Baix de Rectoria, i que cultivaven dos horts en propietat al Burc i un tros a parceria a l'Ermengol, i un altre a la .
Segons l'agrimensor Pere Ribas, l'any 1863 al no. 1 del carrer Rectoria el Josep Valls tenia el renom de "xaconet", i l'estreta casa també donava - com avui - al carrer nou. També sabem que el Valls de cal Pauet tenien en propietat el cotxe de l'època, un mulo.
L'actual renom de la casa no té relació amb cap genital masculí sinó que, segons sembla, prové d'una jove filla per casar que - de forma figurada - rebia el nom d'una gallina jove, significat original del mot.
superposició en verd sobre mapa actual, del carrer Baix de Rectoria de 1854
A continuació hi havia la casa actual de cal Marfà (no.6) que abans era cal Serra de l'església, concretament del bracer Agustí Serra i Daví casat amb la Maria Borrell, matrimoni del qual no sobrevisqué cap baró. Pels volts de 1839 la hereva Maria Serra i Borrell es va casar amb el Ramon Marfà i Ros vingut de Moià, i amb el mateix ofici que el seu pare Jaume, conegut com "el maquinaire" pel doctor Barriga. El cas és que des de llavors, la casa es dirà cal Marfà, tot i que suposem que el 1854 la meitat de la façana encara devia ser la segona casa dels de "cal Pauet" que hem esmentat.
El 1854 ens consta que el bracer Agustí Serra Daví tenia dos horts en propietat al Burc, i cultivava a parceria un tros a la casa de i també a la casa de l'Agell. Noteu que pràcticament els trossos gairebé comparteixen les mateixes localitzacions que els veïns de cal Pauet.
cal Quirze tocant amb cal Marfà, pedra gravada amb la data 1678
Cal Quirze (no. 8). El pagès Quirze Rifé i Lloberas i la Magdalena Criac no van tenir barons, però van afillar un nen orfe dit Josep Ventura, àlies "Rifé" que de gran va ser fabricant de draps. El 1765 el Josep es va casar en segones núpcies amb la llevadora del poble, la Mònica Daví i Lloberas - a la casa on vivia, a l'actual carrer Ripoll, encara hi podem veure la amb el símbol de la llançadora, senyal inequívoc que els negocis li devien anar prou bé. La tradició dels Rifé d'alternar Josep amb Quirze continuà, però l'hereu de la casa de cal Quirze fou el teixidor de llana Gabriel Rifé i Daví, que el 1797 es casà amb na Maria Borrell i Armengol, matrimoni del qual no sobreviuria cap baró, per la qual cosa l'hereva fou la Teresa Rifé que en casar-se el 1828 amb el pagès Llorenç Riera i Vilatersana, la casa passà dels Rifé als Riera, i així continuà ben bé fins els nostres dies. Dels anys 40 del segle passat, la casa de Cal Quirze també es va conèixer com "cal Carter", de quan el Joan Roma i Daví repartia les cartes i els diaris pel poble. del Joan s'ha conservat.
Segons l'amillarament de 1854 la Teresa Rifé de cal Quirze tenien tros en propietat a la Vallxica - a tocar del camí de la Font de Pere Miquel, que s'hi conserva és d'obra- i a parceria un tros a i un altre a la .
Cal Ferreret (no.10, sense número a la façana), antigament conegut en temps del doctor Barriga com cal Ferrer Negre, i llavors el ferrer que hi treballava era el Llorenç Espalter i Solà, que morí el 1837 "d'una desgràcia". Era casat amb la Gertrudis Borrell i Cadafalch i no ens consta que del matrimoni sobrevisqués cap baró, però a l'amillarament de 1854 continua figurant a la casa del c/Baix de Rectoria un Llorenç Espalter que tenia trossos en propietat als Horts i al Rossell, mentre que a parceria cultivava un tros a La Muntada.
Cal ressenyar que el punt més enlairat del Rossell - entre Creu Vermella i el Coll Roig - avui s'anomena, justament, el turó del Ferreret (cota 586,6), segurament perquè els de cal Ferreret hi tenien la vinya i la barraca, que s'ha conservat en molt bon estat
La Barraca 126 al turó del Ferreret (Rossell)
Per alguns documents que hem consultat creiem que l'obertura actual de l', era conformada per una altra casa que havia estat independent de cal Ferreret: era la del Jaume Valls, que segons el doctor Barriga l'any 1802 tenia el renom de 'lo bonic'. Sospitem, gairebé per eliminació d'altres candidats, que el seu nom complet era l'hereu Jaume Valls i Vilatersana, que l'any 1805 es casà amb la Maria Gotés i Dalmau i tingueren 7 fills, cap dels quals foren albats!
Segons l'amillarament de 1854 el de cal Bonic ho cultivava tot en propietat: a la Vallxica (x2), Burc, , i a .
Al costat de cal Bonic i tancant la placeta - i de costat amb l'actual rectoria - hi havia Cal Jan, que era de l'hereu bracer Climent Brossa i Farell, fill del Joan Brossa, "el jan". El 1823 es casà amb Teresa Calvó i Colomer. A més a més de la casa al c/Baix de Rectoria en tenien una altra al c/ Rifé. Cultivaven a parceria dos trossos, un a La Serra i un altre a .
A continuació hi havia la Rectoria (no.12) o Patronat, que era més petitona que l'actual. L'any 1962 i després d'haver suportat les riuades de setembre i novembre, l'endemà del dia de Nadal una espectacular nevada de més d'un metre de gruix esfondrà de cop el sostre de la rectoria. Sortosament, ningú va prendre mal. Tal i com explica Esteve Busquets i Mola al llibre Entre vinyes i telers "S'inundaren les terres del Burc, de Vilatersana, de les Conques, de la Vall d'Horta....I a vila, pel carrer de Torrent Micó l'aigua causà estralls a la fassina Nasset, cal Gregori, Cal Busquetó, Cal Punyalet i moltes altres cases del carrer de Baix o de Joan Aguilà. També s'inundà la Germandat dels Pagesos i el Ripoll arribà a la placeta del Patronat, a cal Maurici, a la torre del Blasi i altres llocs. Els estandants de cal Maurici es salvaren pels cabells. El Patronat i la sala gran del Casal de l'Infant, així com la Rectoria, sofriren molts danys (...)"
La rectoria amb la Torre del Blasi al fons. El carrer Baix Rectoria continuava per les escales del fons
A l'altra banda de la Rectoria, separada per un camí molt semblant a l'actual i prenent bona part de l'actual torre del Blasi (no.14?) - hi havia cal Jorba, que l'habitaven dos germans vinguts de Jorba (comarca de l'Anoia), el Joan i l'Anton Torra i Marimon. El Joan era bracer, i el 1817 es casà amb la vídua Marianna Palmés i Ventura: el 1854 consta que l'hereu Josep cultivava un hort en propietat al Burc i un tros a parceria a La Serra. L'Anton fou bregador de cànem i el 1819 es casà amb la llorençana Margarida Rovira i Rifé. El 1854 consta que l'Anton vivia al carrer de Dalt de Creu de Pedra, i cultivaven a parceria un tros a .
La següent casa era coneguda com cal Nasi de la qual no sabem encara res, però suposem que devia ser la casa que ocupava part de la Torre del Blasi actual i el tros de l'Avinguda de Catalunya que du al pont de mossèn Miró, pont que no es construí fins el 1868. De fet, el llistat de noms del padró de 1867 especifica que el tal "Nasi" ocupava més números del c/ Baix de Rectoria.
Com que no són molts els Ignasis de l'època, en citarem uns quants que podrien ser candidats: el Josep Alavedra i Sala, pastor-bracer-pagès natural de Mura, àlies "el músic", el 1842 tingué un fill de nom Ignasi (hereu) llur padrí era l'Ignasi Oliver (i Giralt, casat el 1847). Ignasi Sala (sastre natural de Mura), Ignasi Oliveras (pagès de Les Oliveres, 1820), Ignasi Cava (baster, el 1805 fou el primer Cava que arribà al poble), l'Ignasi Cadafalch (nat el 1844, hereu, el padrí del qual també fou l'Ignasi Oliver, llavors encara solter), Ignasi Munt (1750's).
A l'amillarament de 1854 però, no ens consta cap Ignasi posseïnt una casa al c/ Baix de Rectoria...
Adosada a cal Nasi després vindria la casa de cal Roca (no. 62 Avda. Catalunya), propietat del Francesc Roca i Soler, hereu de la casa de La Roca (Vall d'Horta), del (Vall d'Horta), de la casa de i també d'un tros al Camp d'en Lluís. En Francesc Roca fou alcalde de Sant Llorenç Savall durant el període 1843-1844. La seva casa del c/Baix de Rectoria és l'actual casa cantonera amb el carrer Barcelona, sent part de l'actual botiga Consum.
Francesc Roca i Soler, propietari de La Roca de la Vall d'Horta, també tenia casa al carrer Baix Rectoria
A continuació vindria cal Pou (nos. 2 & 4), avui, botiga d'electrònica i ferreteria. Desconeixem quins foren els estadants d'aquest gran casal, però sí sembla que al llarg del segle divuit i primers del dinou, hi hagué un llinatge de Valls que es feien dir "del Pou" i així ho feien constar com a cognom, com volent diferenciar una nissaga concreta de Valls.
Com que sabem que el 1854 uns tercers Valls vivien i tenien casa al c/Baix de Rectoria, els hi adjudiquem aquesta casa, a l'espera de tenir més informació al respecte. En aquest cas es tractaria d'en Joan Valls i Agell i Serra, hereu del primer matrimoni del seu pare Llorenç Valls i Agell i Riera. El Joan Valls feia de paraire i de pagès, i el 1800 es casà amb Caterina Riera i Rovira: sabem que van tenir 8 fills dels quals 2 foren albats i un Joan, que morí "de nit repentinament" a l'edat de 18 anys. Sabem que cultivava - tot en propietat - a Collbarra, Burc, Rossell, Sot del Verdaguer i a La Serra, i que tenia en propietat una fàbrica al carrer Nou, a més de disposar d'un mulo i d'un ase. Pel nombre de propietats a les seves mans, es podria ben bé dir que si el Joan no era d'una nissaga de Valls del Pou, sí que semblaria tenir prou pedigrí!
A continuació vindria la casa anomenada Cal Silvestre (nos.6 & 8), del bracer Silvestre Rovira i Riera (fill del Josep, paraire i nét del teixidor de lli, Silvestre Rovira i Valls). Si ens fixem en el hi podrem llegir el nom sencer. Casat el 1810 amb la Teresa Daví i Genestós, aquest Silvestre sembla que abandonà la tradició familiar del tèxtil i es dedicà de ple a fer de pagès: segons l'amillarament de 1854 aquests Rovira cultiven en propietat a Comabella, Horts, tres trossos al Burc, i a parceria al Galí, Saladelafont i també un tros a La Codina, a més de disposar de mulo propi. Consta també, que els de cal Silvestre tenien dues cases al carrer Baix Rectoria.
Tots els cultius de la casa del Pou eren de propietat, fet que demostraria la puixança econòmica
del llinatge de la família Valls que l'ocupava
La següent casa és cal Ranxero (no.10) Aquesta casa coincideix amb l'actual carnisseria de cal Quico que, tal i com consta gravat al llindar, fou reconstruïda el 1897. El ranxero no era altre que el bracer Josep Sors i Lloberas, segona generació del Josep Sors i Vallcorba, bracer vingut cap a l'any 1760 de Gallifa. El 1811 el Josep es casà amb la Paula Borrell i Serra i tingueren 9 fills del quals en perderen 7 d'albats i un, l'Isaac, que el 24-6-1838 amb només 4 anys, caigué dins un pou al tros que cultivaven a La Serra. Avui el pou encara es conserva al costat del corriol que mena del torrent del Burc a La Serra. Jo l'anomeno el pou de l'Isaac.
El 1854 consta que la família Sors Lloberas cultivaven en propietat a Collbarra i al Carner, i a parceria un tros a La Serra.
La següent casa (nos.12 & 14, avui una perruqueria) el 1867 era coneguda com a cal Garrofer. Segons el metge Barriga, el 1821 hi havia un Garrofa que vivia al carrer Barcelona: el Magí Ollé, que segons la data del dietari del metge tant podia viure al c/ del Miq de Creu de Pedra com al c/Barcelona...
El Magí Ollé i Rossinyol era fill del paraire Mariano Ollé i Roig que, per enviudaments succesius, s'havia casat fins a tres vegades. El Magí es casà el 1819 amb Magdalena Manyosa i Oms i tingueren un únic fill, l'Andreu, que segons l'amillarament de 1854 vivia al carrer Mig de Creu de Pedra i cultivava en propietat a la Vallxica, i a parceria a Les Oliveres i a la casa Comagran (Comadran?).
Cal dir que a l'amillarament de 1854 no consta que, específicament, cap Oller fos propietari de cap casa al c/Baix de Rectoria. Allò que sí sabem és que el 1854 una casa del carrer Baix Rectoria era propietat d'en Francisco Madella, natural de Riells, el nou propietari de la i casat amb la Francisca Genescà.
Al llarg de tot el segle dinou els Munt foren els punyalet del carrer Baix de Rectoria
La següent casa, identificada també in situ, és Cal Punyalet (no.16), sobrenom que tenien els Munt i més concretament el bracer Josep Munt i Rius, casat el 1833 amb la Teresa Valls i Olivé i que van tenir 7 criatures, de les quals només una fou albada. El 1854 consta que aquests Munt cultivaven en propietat als Horts, Burc (x2) i a parceria a l'Ermengol, i que també tenien un ase propi.
Sabem del cert que una barraca de vinya molt característica pertany als Munt de cal Punyalet i està situada prop de , un topònim que deuria quedar absorbit pel més genèric dels HORTS.
L'origen del renom Punyalet, ja consignat pel metge Barriga el 1802, no queda massa clar: segons els Munt de Sant Llorenç Savall podria tenir a veure amb algun avantpassat que sempre duia un punyal al cinyell. Segons els Punyalet de Castellar (Pilar, Maite i Jordi) es podia tractar d'una creu en forma de punyal gravada en una de les pedres de la casa o bé d'una pedra trobada al tros i que tindria gravada aquesta forma. Aquests punyalets de Castellar també m'expliquen que una avantpassada seva havia estat muller d'un Cot de , de la qual els havia arribat la història dels temps dels sarraïns per la qual la mestressa de la casa, una dona ja gran, va dir als estadants que fugissin, que ella es quedaria a la casa. Pel què sembla, la dona fou cremada viva a la llar de foc, a mans dels sarraïns.
La darrera casa d'aquest costat del c/Baix de Rectoria, és la casa del Fuster del Pont (no. 18, actual cal Pascuet), renom que ja ens indica que era al costat mateix del pont del Torrent Micó. La nissaga de fusters eren els Rossinyol, i a mitjans del segle dinou l'hereu fou el Francesc Rossinyol i Casanovas que el 1835 es casà amb la Coloma Valls i Riera. Sabem que el 1854 cultivaven en propietat a la Vallxica, Horts, Burc, i a parceria a Salallassera, i al . A més de tenir dues cases al c/Baix Rectoria en tenien una altra al carrer de Dalt de Creu de Pedra. Per l'agrimensor Pere Ribas sabem que el 1863 la casa era coneguda, efectivament, com "cal fuster del pont".
En primer terme, cal Fuster del Pont (esquerra) i cal Gregori (dreta)
Si des del pont anem de tornada cap a l'església, seguirem l'altre costat del carrer i la primera casa cantonera amb el torrent Micó té un rellotge de sol a la façana: és Cal Gregori (nos. 17 & 15), nom que deriva del ferrer Gregori Marquet i Gomar, hereu d'una antiga nissaga al poble, de quan els seus ancestres recaptaven els impostos pel senyor del Castell de Pera, i llur família havien viscut al Marquet de les Roques i més tard adquiriren el , l'actual ajuntament. El Gregori es casà el 1833 amb una cosina germana seva, na Maria Rosa Marquet i Roca. L'any 1851 el Gregori Marquet fou alcalde del poble. Segons consta a l'amillarament de 1854 la casa del c/Baix Rectoria ocupava dos casals i els estadants cultivaven en propietat dos trossos al Burc, i a parceria al Carner i dos trossos a , mas de la Vall d'Horta que era propietat del seu cosí Jaume Marquet i Roca, que també fou alcalde de 1860 fins al 1862.
Aquests Marquet també disposaven de mulo propi per feinejar a la vinya.
El Gregori Marquet era descendent del llinatge que recaptava impostos per al Senyor del Castell de Pera
La casa a continuació de cal Gregori era Cal Llop (13). El llindar que data de 1689 no estem massa segurs que fos original de la casa. El renom de Llop l'ostentava el Francesc Soler i Gotés, bracer que a l'agost de 1831 sabem del cert que li fou encarregat de construir , al torrent Bo. En Francesc es casà el 1819 amb la Paula Riera i Valls i tingueren 7 criatures, de les quals 3 foren albades. El 1854 consta que els de cal Llop cultivaven en propietat a Collbarra, Vallxica, Horts, i a parceria a La Serra i al Rossinyol. A banda de tenir un ase, sabem que també eren propietaris d'una casa al carrer Dalt de Creu de Pedra.
detall del llindar dels Dalmau de cal Bonhome
La següent casa és Cal Bonhome (no.11, il·legible), casa que fou del pagès Joan Dalmau i Solà, casat el 1810 amb la Maria Rius i Riera i amb la qual tingueren 10 fills, dels quals 6 foren albats. El 1854 els de cal Bonhome cultivaven quatre trossos en propietat: a la Costa del Rifé, Burc, Casa Barrué, Camp d'en Lluís, i a parceria tenien tres trossos: a La Serra, Rossinyol, i a les Oliveres. També consta que a la casa tenien un ase en propietat.
De cal Bonhome segueix Cal Sastre Nou (nos. 9 & 7, llindar amb inscripció d'Àngela Sala, 1678). El tal sastre era el Jaume Soldevila i Garriga que el 1840 vingué de , parròquia sufragània de Sant Mateu del Bages, per casar-se amb la llorençana Antònia Rossinyol i Casanovas, donzella filla del 'cal fuster del pont' que ja hem conegut.
En Jaume era el més petit del , gran casal que a dia d'avui es troba totalment reconstruït després d'haver cremat pels quatre costats en un paorós incendi ocorregut el 1998. Actualment la serà la darrera portadora d'un cognom que documentalment es remunta al segle XV. El 1854 el sastre nou a més de fer de sastre, també feia de pagès i consta que a parceria cultivava un tros a l'Ermengol. Tal i com també passava amb el doctor Barriga, molts clients seus devien pagar amb hores passades al tros de "cal sastre nou". No cal dir que hi ha un bon viatge fins arribar a Castelltallat i no obstant això, un germà i un veí de la població van venir expressament a Sant Llorenç Savall per apadrinar dos nounats del matrimoni.
Jaume Soldevila i Garriga era del llinatge de la casa homònima de Castelltallat, el casal a peu de turó
Segons l'agrimensor Pere Ribes a continuació hi havia una casa que el 1867 era deshabitada i que era propietat dels Rovira de cal Silvestre, els mateixos que ja hem vist a l'altre costat del mateix tram de l'actual carrer Barcelona. Sospitem que era anomenada cal Quico (nos. 5 & 3 ) i que el tal Quico devia ser el Francisco Rovira i Solà, àlies "Bonaparte", fill d'en Silvestre Rovira i Valls, i que el 1810 el doctor Barriga tenia aconductat al c/Baix de Rectoria. Aneu a saber si en Francisco Rovira va ser partidari o col·laboracionista de l'ocupació francesa entre 1809 - 1814... El tal Bonaparte - que devia romandre solter, a l'octubre de 1822 comprà 9 càrregues de vi al doctor Barriga.
I per últim tenim, també en un relació de 1867, una casa que es deia cal Mostres (no.1, actualment una peixeteria). No tenim informació de quin podia ser l'orígen del renom, però sí podem apuntar que el 1812 el doctor Barriga tenia aconductat al c/Baix de Rectoria un teixidor de draps anomenat Miquel Casals, teixidor del qual no sabem absolutament res perquè als arxius parroquials no hi consta cap llinatge de cognom Casals a Sant Llorenç Savall. Fàcilment aquesta casa podia pertànyer - tot i que no hi visqués- al pagès i porquer Andreu Camprubí i Borrell, que el 1829 es casà en primers núpcies amb l'Anna Costa i Cava, matrimoni del qual no sobrevisqué cap de les tres criatures a més de perdre la muller pocs anys més tard, casant-se novament el 1843 amb la castellarenca Antònia Girbau i Garriga, matrimoni que ja no tingué fills. La casa en qüestió - heretada de la seva mare - es deia can Borrell i estava adosada a l'església. A l'abril de 1834, durant la primera carlinada, l'Andreu i el mossèn autoritzaren de fer obertures a les respectives parets mitgeres per tal de fortificar la casa de can Borrell i donar-li sortida per l'església.
Sorprèn molt, que la nissaga dels Camprubí, arribats de Monistrol de Calders i que amb només dues generacions, l'Andreu ja ostentés el rècord de terres en cultiu a Sant Llorenç Savall: un total de 14 trossos! repartits de la següent manera: en propietat a la Costa del Rifé (x2), Vallxica (x2), Horts, Burc (x4), Carner, Camp d'en Lluís i el Borrell. A parceria a Saladelafont i a Vilatersana. No cal dir que per poder treballar tots aquest trossos, l'Andreu tenia un ase en propietat .
Tot i ser amos d'aquesta casa de 'cal Mostres'/can Borrell, l'Andreu Camprubí devia tenir la seva residència al carrer Nou, casa que també era de la seva propietat i que s'anomenava cal Closca, tocant amb la .
A mitjan segle dinou la plaça era gairebé closa del tot, i força més petita que l'actual
El carrer Baix de Rectoria però, no acabava aquí. Després de cal Mostres i passades les escales que duien a una plaça major - plaça molt més petita que la d'avui- , hi havia dues cases més que separaven el c/Baix de Rectoria de la plaça i pràcticament tancaven aquesta amb l'església i el . És molt possible que aquestes dues darreres cases fossin derruïdes en ampliar la plaça i obrir l'Avinguda de Catalunya. Eren les següents
1. Cal Busigué. Descendent directe de la casa Ermengol - el seu pare Isidre havia estat batejat a l'- a cal Busigué hi vivia el Josep Armengol i Valls, casat el 1828 amb l'Anna Valls i Valls, amb qui va tenir 5 criatures, de les quals 3 foren albades. El 1840 l'Anna morí de forma sobtada i sis anys més tard el Josep es tornà a casar amb la també vídua Eulàlia Voltà i Solà, filla de Sant Feliu del Racó i amb qui ja no tingueren fills. Els de cal Busigué cultivaven en propietat al Camp d'en Lluís, i a parceria a Salallassera i . Sabem que a l'octubre de 1826, l'hereu Busigué cobrí formigons en una de les vinyes del doctor Barriga i que tres anys abans el seu pare l'Isidre, havia segat el blat dels camps que el metge tenia al Camp d'en Lluís. Durant la verema de l'octubre de 1827, l'Isidre també tingué llogat el cobell del dr. Barriga.
2. Cal Clusella del Llorenç Clusella i Espalter, que el 1823 es casà amb la Margarida Torrespaya i Padrós, natural de Gallifa i amb qui tingué 4 fills, dels quals dues albades. Sabem que l'any 1854 cultivaven en propietat als Horts, i a parceria a Saladelafont, La Serra i al Rossinyol. El Llorenç Clusella també tenia ase propi. És possible que aquesta casa fos anomenada cal Xerric, i que a primers del segle XX encara estigués en peu, tal i com demostren algunes fotografies antigues.
la barraca restaurada 123 del Rossinyol bé podria haver estat del Llorenç Clusella del carrer Rectoria
I fins aquí les cases i tots els noms dels llorençans que l'any 1854 consta que vivien al c/Baix de Rectoria, molts dels quals ens descobreixen l'orígen dels renoms de casa que encara avui s'han conservat i d'altres que segurament ja havien caigut en l'oblit. Fem notar que força veïns del carrer, cultivaven a parceria un tros a La Serra (era una fòrmula d'avinentesa per tal d'ajudar-se i vetllar per les terres que cultivaven...?) També cal remarcar que bona part del veïnat disposava d'animal propi per a les tasques agrícoles, fet que destaquem perquè només la meitat dels pagesos llorençans en disposaven i que, quan l'havien de prestar, tenia un preu. Potser aquest fet ens podria fer pensar que el veïnat del c/Baix de Rectoria podria ser catalogat de 'pagesos benestants"...?
Com a curiositat també constatem que no hi havia cap Daví al c/Baix Rectoria, tot i ser - de llarg - el cognom que juntament amb els Valls, s'escamparen com cap altre pel nostre poble.
A aquest treball purament documental, convindria afegir la part testimonial que acabés de perfilar i corregir aquesta fotografia d'un temps concret, el temps de la vinya a Sant Llorenç Savall.
-
El 1771 el mestre de minyons Francisco Ferrer i Lleonart es casà amb la llorençana Rosa Otzet i Vilardell, filla del paraire Joan Otzet i de la Constança Vilardell. El Francisco, que havia enviudat de la Teresa Pareras, era fill de l'organista de l'església parroquial de Cardedeu de nom Francisco, casat amb la Onòria Lleonart. La parella visqué a Sant Llorenç Savall.
la plaça de sant Joan de CardedeuSabem que l'església parroquial de Santa Maria de Cardedeu (Vallès Oriental) havia estat cremada el 1873 " (...) pels lamentables fets ocorreguts el 1873, quan en diverses ocasions les tropes carlines entren a la vila i cremen l'arxiu municipal, així com l'ajuntament, l'església i l'estació. Fou en aquesta última ocasió quan una quarantena de liberals es refugiaren al i després de rendir-se sota la promesa que se'ls hi respectaria la vida, foren afusellats sense contemplacions". Va ser aleshores que es va perdre definitivament l'orgue de l'...?
El fet és que no hem pogut esbrinar documentalment que mai hi hagués hagut un orgue a l'església de Cardedeu.
interior de l'església de Santa Maria de CardedeuNo sabem si el mestre de minyons tenia al seu càrrec fills de l'anterior parella, però allò que sí sabem és que l'ofici de mestre a Sant Llorenç Savall l'exercí tan sols cinc anys, donat que traspassà el 1776 a l'edat de 62 anys, deixant vídua i un únic fill - el Josep Ferrer i Otzet - dels quals no tindrem més notícies a Sant Llorenç Savall. De la mare, sabem del traspàs d'una Maria Otzet Vilardell el 1809, però no podem estar segurs que no es tractés d'una germana seva.
Tenint en compte que el pare havia estat mestre i que l'avi era organista, ben podria ser que la mare vídua i el fill primogènit féssin cap a Cardedeu.
No retrobarem el cognom Ferrer a Sant Llorenç Savall fins el 1823 que nasqué el Joan, fill d'un Andreu Ferrer i de la llorençana Magina Casanovas. Més tard, arribarà un altre Bonaventura Ferrer i Simon, vidu i fill d' Estamariu (Seu d'Urgell) que es casarà amb una altra llorençana, la Rosa Olivé i Picanyol, tot i que molt probablement la parella viurà a la població veïna de Sant Feliu del Racó.
Agraïments - a la Marta Rosàs per guiar-me pel terme de Cardedeu
És freqüent trobar en bibliografia sobre la pedra seca l'afirmació que el gruix de la pedra que conforma el bast paisatge de la vinya provenia d'artigar i desempedregar els camps i que un cop reservada, servia per adobar marges, barraques, canalitzacions, tines, aljubs etc tancant d'aquesta forma un cercle virtuós de preparació de les terres per a ser cultivades. I si bé això pot ser parcialment cert en determinades regions molt pedregoses, a l'entorn del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac això no era ben bé així.
Canal d'Aigua al sector d'Abellerols
A Sant Llorenç Savall - i de retruc també en molt altres indrets de la Catalunya Central - trobem ben documentat el tràfic de pòlvora com a part essencial en la preparació de les terrasses de vinya: així trobem que alguns pacients del doctor Josep Barriga i Sala (1768-1834) paguen el servei mèdic amb pólvora
"el 1 de Janer (1812) el Tinot me vengué una peseta de polvora""El Andreuet dia 6 d'abril (1813) vinguè à trencar pedra à la Vallxica guanyava 2 ptes i 1/2 y ha portat una peseta de polvora"."El Andreuet comensà de trencar pedras lo dia 13 de febrer 1832 (...) la pólvora nostra i d'ell"
la barraca dels Avellaners, a La Serra, també té marques de barrinadaAquest intens tràfic de pòlvora i l'agitació social que havien d'encendre les guerres carlines forçà un control estatal dels usos, quantitats permeses i conductes dels sol·licitants de la matèria explosiva
"17 d'agost de 1828. El Bayle Real de la villa de Sn Lorenzo Savall abajo firmado, certifico que Llogari Galí del mismo termino de Sn Lorenzo que es hombre de Buena fama y honradez, no tengan inconveniente en que se les entrega la polvora que solicita del sr encargado de Venderla en la Ciudad de Manresa, mayormente cuando consta a mi el Bayle necesitarle para cortar piedras para la recomposición de su casa lo cual no podria hacerlo sin el asilo de la pólvora y por ser la verdad doy el presente certificado firmado de mi mano y sellado (...)"
"27-8-1844 Circular del sr. Comandante de Protección y Seguridad de Tarrasa
Han llamado particularmente mi atención los considerables pedidos de polvora que hacen los Administradores Subalternos y estanqueros para expedirla al Pueblo (...) Y con objeto de evitar el abuso que pueden hacerse de la compra de la polvora en los 'estanquillos', creo un deber mio trazar un plan con que debera procederse en lo sucesivo a la venta de dicho articulo...1º en los estanquillos solo se expenderá pólvora por medias libras a los sujetos que hayan obtenido licencia para cazar 2º el estanquillo anotará si en un registro que deberá abrir anotando el nombre y apellido del comprador, el pueblo y la casa donde vive, y la cantidad de polvora que se lleva cada vez, igualmente a respaldo de la licencia de caza que le exigirá al efecto 3º los estanqueros pasaran semanalmente en cada Sabado, una noticia al sr. Jefe Superior Político y otra a mi, de la polvora que durante ella hayan expedido, con expresión de las personas y cantidades que cada una haya comprado. Por último, si para otros usos de conocida importancia se hicieran pedidos de pólvora en mayor cantidad que la señalada, no se concederá sin acreditar el objeto y necesidad del pedido ante el sr. Jefe Superior Político que concederá o negará el permiso segun lo estime conveniente (...)"
El risc inherent en l'ús de la pòlvora per trencar pedra a les vinyes també es cobrà les seves víctimes, com fou el cas del Pau Serra i Rovira, jove hereu llorençà de 17 anys, que el 28 de febrer de 1832 "Morí d'una desgràcia sepultat a les ruïnes d'una roca se desplomà mentres treballava en la vinya (...)" Probablement el fatal accident es produí a La Serra, propietat que aglutinava el major nombre de parcers de la vila i a on el Miquel Serra - pare del Pau- hi cultivava el seu únic tros a parceria**.
marca de barrinada a la barraca de la Catedral, a La Serra
Són moltes les mostres de barrinada que han quedat gravades entre les pedres de les barraques de vinya llorençanes i també a les cingleres d'on s'extreia: gairebé podem afirmar que si el poble mai hagués tingut pintures o gravats rupestres, les probabilitats que s'haguessin pogut conservar fins als nostres dies serien ínfimes: s'ha de calcular que de mitjana calen 6 o 7 tones de pedra per bastir una barraca de vinya estàndard, i això deixant de banda els kilòmetres lineals de marges i canalitzacions de pedra seca que sotgen de punta a punta el paisatge llorençà - i també de gairebé la meitat de Catalunya: la Wikipedra ja porta inventariades més de 26.000 barraques de pedra seca al Principat, 4/2022), un total de pedra traginada que seria gairebé impossible de traduir en xifres concretes.
exemple de marge primitiu al Galí, amb les pedres basals de cantell
Així doncs, és poc realista afirmar que a Sant Llorenç Savall tota aquesta pedra sorgís únicament del desempedregament dels camps, per bé que alguns (poquíssims) marges sí van ser adobats amb códols petitons, fruit del desempedregament dels camps.
** Cal dir que la malastrugança semblava perseguir el matrimoni del pagès Miquel Serra i Pobla i la Teresa Rovira i Rifé, puix que el seu segon fill Miquel ja havia mort amb només 12 anys "en caure d'un pi", i de la resta dels vuit fills cap no superà els 2 anys de vida.
-
Pau Oms i Piguillem fou el cirurgià que va exercir a Sant Llorenç Savall com a mínim des de 1756 - inici del nostre estudi genealògic llorençà- fins al 1792, quan traspassà als 75 anys.
Natural de Malla (Osona) i fill de Joan Oms i de Magdalena Piguillem, pagesos i habitants de la i propera l'església parroquial de, el cirurgià es casà amb Josepa Piulats (també escrit Puilats) i van tenir no menys de 10 criatures, 6 noies i 5 nois, i només les dues darreres moriren albades.
Om, casa natal del cirurgià Pau OmsInicialment a Europa els cirurgians eren barbers que empraven les eines de tallar el cabell per realitzar procediments quirúrgics, seguint les indicacions d'un doctor en medicina. Posteriorment - i aquest ja devia ser el cas del Pau Oms - eren metges especialitzats en cirurgia, tal i com continua passant avui dia. Per desgràcia, del cirurgià Pau Oms no ens ha quedat cap dietari ni testimoni, com sí fou el cas del Dr Josep Barriga (Badalona, 1757 - Sant Llorenç Savall, 1834). Entre els fills, dos també foren cirurgians: el Pau Oms i Piulats, que es casà amb la vigatana Caterina Viver, i que exercí la professió a Sant Llorenç Savall - com a mínim - fins el 1792, l'any que morí el seu pare. Durant la seva estada a Sant Llorenç Savall el matrimoni tingué 5 criatures, de les quals dues foren albades.
L'església parroquial de Sant Vicenç de Malla
L'altre cirurgià fou el Joan Oms i Piulats que es casà amb la llorençana Petronil·la Mirapeix. Consta que a més de cirurgià, també era fuseller (militar), la qual cosa fa pensar que devia practicar de cirurgià per a l'exèrcit. Convé recalcar que aquest darrer matrimoni - com la majoria de matrimonis de l'època - no devia ser del tot casual: els Mirapeix eren descendents d'un altre cirurgià, el Fèlix Mirapeix i Busqueta, que exercia a Sant Maria del Pi de Barcelona. En tot cas, del matrimoni durant la seva estada a Sant Llorenç Savall no prosperà cap de les dues criatures, que moriren albades.
En ambdós casos semblaria que els dos cirurgians Oms - el Pau i el Joan - no van romandre finalment a Sant Llorenç Savall. Algunes filles del Pau Oms i la Josepa Piulats es casaren amb llorençans: el 1780 la Josepa Oms es casà amb el paraire Llorenç Daví i Camprubí i van tenir 11 criatures de les quals 4 albades, la Mònica Oms amb el pagès vidu Francesc Solà i Valls, matrimoni que no va tenir descendència perquè la Mònica morí a l'any de casada (1778), amb només 25 anys. I finalment la Maria Oms es casà amb el paraire Aleix Manyosa i Santlleïr, amb el qual van tenir 9 criatures de les quals tres albades.
El cert és que el cognom Oms - la majoria de les vegades mal escrit Homs - no farà arrels a Sant Llorenç Savall, i s'acabarà perdent.
L'imponent masia de can Ricart
El gran casori llorençà amb una filla de Malla tingué lloc el 1775 entre l'Anton Cadafalch i Barnils, pagès de can Cadafalch - aleshores el mas pertanyia a Sant Llorenç Savall i no a Castellar, com passa avui- i la Maria Antònia Beulas i Ricart i Ossona, filla d'Anton Beulas i Ricart, pagès de de Sant Vicenç de Malla i de la Francisca Ossona. Si aneu a trobar el casal de can Ricart veureu que és una masia tan imponent - avui convertida en allotjament rural - que sembla gairebé un castell. Sobre mapa també hauria d'existir un arbre monumental proper, el Roure del Ricart, però nosaltres no el vam saber localitzar.
La connexió llorençana amb Malla es mantingué encara viva amb un altre matrimoni: pels volts de 1812, en plena Guerra del Francès, Valentí Genescà i Badó, hereu del homònim de Sant Llorenç Savall, es casà amb Maria Teresa Oms i Puigdomènech, filla del pagès Josep Oms i la Maria Teresa Puigdomènech, habitants de Malla. Aquest matrimoni durà poc perquè l'hereu traspassà el 1816, amb només 28 anys, deixant una única filla, la Teresa Genescà i Oms, que havia estat batejada a l'església parroquial de .
El municipi de Malla és bàsicament un nucli dispers de masies situades a la plana de Vic, amb l' a redós de la muntanya del Clascar (643m) amb les ruïnes d'un castell en un tossal proper. Quan vam visitar l', també vam veure el petit museu que ocupa part de la rectoria, on hi ha el resum de les actuacions fetes a l'església i el renovat cementiri municipal, i també la part de museu local contenint material romà i íber provinents de les excavacions en curs a la muntanya del Clascar.
Museu de Malla: dos impressionant blocs escultòrics que s'associen al període ibèric
I coses de la vida, jo havia d'anar a Malla a descobrir el poble d'origen de l'antic cirurgià de Sant Llorenç Savall, el Pau Oms, i el cuidador del museu ens va parlar de la iniciativa dels germans Fradera per reconstruir l'església. Sí, el germans Fradera i Marcet, fills de qui havia estat el metge de Sant Llorenç Savall els anys 40/60's del segle passat, i cosins de...ma mare!
LA RUTA DES DE SANT LLORENÇ SAVALL
Sortirem en direcció Monistrol de Calders, Calders, Moià, Collsuspina, passarem de llarg el desviament a la dreta per anar a Tona i seguirem rumb nord per la N 141c. Abans d'arribar a la C-17 prendrem un trencall a la nostra esquerra que indica l'ermita de Sant Vicenç de Malla.
