Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
-
El 1771 el mestre de minyons Francisco Ferrer i Lleonart es casà amb la llorençana Rosa Otzet i Vilardell, filla del paraire Joan Otzet i de la Constança Vilardell. El Francisco, que havia enviudat de la Teresa Pareras, era fill de l'organista de l'església parroquial de Cardedeu de nom Francisco, casat amb la Onòria Lleonart. La parella visqué a Sant Llorenç Savall.
la plaça de sant Joan de CardedeuSabem que l'església parroquial de Santa Maria de Cardedeu (Vallès Oriental) havia estat cremada el 1873 " (...) pels lamentables fets ocorreguts el 1873, quan en diverses ocasions les tropes carlines entren a la vila i cremen l'arxiu municipal, així com l'ajuntament, l'església i l'estació. Fou en aquesta última ocasió quan una quarantena de liberals es refugiaren al i després de rendir-se sota la promesa que se'ls hi respectaria la vida, foren afusellats sense contemplacions". Va ser aleshores que es va perdre definitivament l'orgue de l'...?
El fet és que no hem pogut esbrinar documentalment que mai hi hagués hagut un orgue a l'església de Cardedeu.
interior de l'església de Santa Maria de CardedeuNo sabem si el mestre de minyons tenia al seu càrrec fills de l'anterior parella, però allò que sí sabem és que l'ofici de mestre a Sant Llorenç Savall l'exercí tan sols cinc anys, donat que traspassà el 1776 a l'edat de 62 anys, deixant vídua i un únic fill - el Josep Ferrer i Otzet - dels quals no tindrem més notícies a Sant Llorenç Savall. De la mare, sabem del traspàs d'una Maria Otzet Vilardell el 1809, però no podem estar segurs que no es tractés d'una germana seva.
Tenint en compte que el pare havia estat mestre i que l'avi era organista, ben podria ser que la mare vídua i el fill primogènit féssin cap a Cardedeu.
No retrobarem el cognom Ferrer a Sant Llorenç Savall fins el 1823 que nasqué el Joan, fill d'un Andreu Ferrer i de la llorençana Magina Casanovas. Més tard, arribarà un altre Bonaventura Ferrer i Simon, vidu i fill d' Estamariu (Seu d'Urgell) que es casarà amb una altra llorençana, la Rosa Olivé i Picanyol, tot i que molt probablement la parella viurà a la població veïna de Sant Feliu del Racó.
Agraïments - a la Marta Rosàs per guiar-me pel terme de Cardedeu
És freqüent trobar en bibliografia sobre la pedra seca l'afirmació que el gruix de la pedra que conforma el bast paisatge de la vinya provenia d'artigar i desempedregar els camps i que un cop reservada, servia per adobar marges, barraques, canalitzacions, tines, aljubs etc tancant d'aquesta forma un cercle virtuós de preparació de les terres per a ser cultivades. I si bé això pot ser parcialment cert en determinades regions molt pedregoses, a l'entorn del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac això no era ben bé així.
Canal d'Aigua al sector d'Abellerols
A Sant Llorenç Savall - i de retruc també en molt altres indrets de la Catalunya Central - trobem ben documentat el tràfic de pòlvora com a part essencial en la preparació de les terrasses de vinya: així trobem que alguns pacients del doctor Josep Barriga i Sala (1768-1834) paguen el servei mèdic amb pólvora
"el 1 de Janer (1812) el Tinot me vengué una peseta de polvora""El Andreuet dia 6 d'abril (1813) vinguè à trencar pedra à la Vallxica guanyava 2 ptes i 1/2 y ha portat una peseta de polvora"."El Andreuet comensà de trencar pedras lo dia 13 de febrer 1832 (...) la pólvora nostra i d'ell"
la barraca dels Avellaners, a La Serra, també té marques de barrinadaAquest intens tràfic de pòlvora i l'agitació social que havien d'encendre les guerres carlines forçà un control estatal dels usos, quantitats permeses i conductes dels sol·licitants de la matèria explosiva
"17 d'agost de 1828. El Bayle Real de la villa de Sn Lorenzo Savall abajo firmado, certifico que Llogari Galí del mismo termino de Sn Lorenzo que es hombre de Buena fama y honradez, no tengan inconveniente en que se les entrega la polvora que solicita del sr encargado de Venderla en la Ciudad de Manresa, mayormente cuando consta a mi el Bayle necesitarle para cortar piedras para la recomposición de su casa lo cual no podria hacerlo sin el asilo de la pólvora y por ser la verdad doy el presente certificado firmado de mi mano y sellado (...)"
"27-8-1844 Circular del sr. Comandante de Protección y Seguridad de Tarrasa
Han llamado particularmente mi atención los considerables pedidos de polvora que hacen los Administradores Subalternos y estanqueros para expedirla al Pueblo (...) Y con objeto de evitar el abuso que pueden hacerse de la compra de la polvora en los 'estanquillos', creo un deber mio trazar un plan con que debera procederse en lo sucesivo a la venta de dicho articulo...1º en los estanquillos solo se expenderá pólvora por medias libras a los sujetos que hayan obtenido licencia para cazar 2º el estanquillo anotará si en un registro que deberá abrir anotando el nombre y apellido del comprador, el pueblo y la casa donde vive, y la cantidad de polvora que se lleva cada vez, igualmente a respaldo de la licencia de caza que le exigirá al efecto 3º los estanqueros pasaran semanalmente en cada Sabado, una noticia al sr. Jefe Superior Político y otra a mi, de la polvora que durante ella hayan expedido, con expresión de las personas y cantidades que cada una haya comprado. Por último, si para otros usos de conocida importancia se hicieran pedidos de pólvora en mayor cantidad que la señalada, no se concederá sin acreditar el objeto y necesidad del pedido ante el sr. Jefe Superior Político que concederá o negará el permiso segun lo estime conveniente (...)"
El risc inherent en l'ús de la pòlvora per trencar pedra a les vinyes també es cobrà les seves víctimes, com fou el cas del Pau Serra i Rovira, jove hereu llorençà de 17 anys, que el 28 de febrer de 1832 "Morí d'una desgràcia sepultat a les ruïnes d'una roca se desplomà mentres treballava en la vinya (...)" Probablement el fatal accident es produí a La Serra, propietat que aglutinava el major nombre de parcers de la vila i a on el Miquel Serra - pare del Pau- hi cultivava el seu únic tros a parceria**.
marca de barrinada a la barraca de la Catedral, a La Serra
Són moltes les mostres de barrinada que han quedat gravades entre les pedres de les barraques de vinya llorençanes i també a les cingleres d'on s'extreia: gairebé podem afirmar que si el poble mai hagués tingut pintures o gravats rupestres, les probabilitats que s'haguessin pogut conservar fins als nostres dies serien ínfimes: s'ha de calcular que de mitjana calen 6 o 7 tones de pedra per bastir una barraca de vinya estàndard, i això deixant de banda els kilòmetres lineals de marges i canalitzacions de pedra seca que sotgen de punta a punta el paisatge llorençà - i també de gairebé la meitat de Catalunya: la Wikipedra ja porta inventariades més de 26.000 barraques de pedra seca al Principat, 4/2022), un total de pedra traginada que seria gairebé impossible de traduir en xifres concretes.
exemple de marge primitiu al Galí, amb les pedres basals de cantell
Així doncs, és poc realista afirmar que a Sant Llorenç Savall tota aquesta pedra sorgís únicament del desempedregament dels camps, per bé que alguns (poquíssims) marges sí van ser adobats amb códols petitons, fruit del desempedregament dels camps.
** Cal dir que la malastrugança semblava perseguir el matrimoni del pagès Miquel Serra i Pobla i la Teresa Rovira i Rifé, puix que el seu segon fill Miquel ja havia mort amb només 12 anys "en caure d'un pi", i de la resta dels vuit fills cap no superà els 2 anys de vida.
-
Pau Oms i Piguillem fou el cirurgià que va exercir a Sant Llorenç Savall com a mínim des de 1756 - inici del nostre estudi genealògic llorençà- fins al 1792, quan traspassà als 75 anys.
Natural de Malla (Osona) i fill de Joan Oms i de Magdalena Piguillem, pagesos i habitants de la i propera l'església parroquial de, el cirurgià es casà amb Josepa Piulats (també escrit Puilats) i van tenir no menys de 10 criatures, 6 noies i 5 nois, i només les dues darreres moriren albades.
Om, casa natal del cirurgià Pau OmsInicialment a Europa els cirurgians eren barbers que empraven les eines de tallar el cabell per realitzar procediments quirúrgics, seguint les indicacions d'un doctor en medicina. Posteriorment - i aquest ja devia ser el cas del Pau Oms - eren metges especialitzats en cirurgia, tal i com continua passant avui dia. Per desgràcia, del cirurgià Pau Oms no ens ha quedat cap dietari ni testimoni, com sí fou el cas del Dr Josep Barriga (Badalona, 1757 - Sant Llorenç Savall, 1834). Entre els fills, dos també foren cirurgians: el Pau Oms i Piulats, que es casà amb la vigatana Caterina Viver, i que exercí la professió a Sant Llorenç Savall - com a mínim - fins el 1792, l'any que morí el seu pare. Durant la seva estada a Sant Llorenç Savall el matrimoni tingué 5 criatures, de les quals dues foren albades.
L'església parroquial de Sant Vicenç de Malla
L'altre cirurgià fou el Joan Oms i Piulats que es casà amb la llorençana Petronil·la Mirapeix. Consta que a més de cirurgià, també era fuseller (militar), la qual cosa fa pensar que devia practicar de cirurgià per a l'exèrcit. Convé recalcar que aquest darrer matrimoni - com la majoria de matrimonis de l'època - no devia ser del tot casual: els Mirapeix eren descendents d'un altre cirurgià, el Fèlix Mirapeix i Busqueta, que exercia a Sant Maria del Pi de Barcelona. En tot cas, del matrimoni durant la seva estada a Sant Llorenç Savall no prosperà cap de les dues criatures, que moriren albades.
En ambdós casos semblaria que els dos cirurgians Oms - el Pau i el Joan - no van romandre finalment a Sant Llorenç Savall. Algunes filles del Pau Oms i la Josepa Piulats es casaren amb llorençans: el 1780 la Josepa Oms es casà amb el paraire Llorenç Daví i Camprubí i van tenir 11 criatures de les quals 4 albades, la Mònica Oms amb el pagès vidu Francesc Solà i Valls, matrimoni que no va tenir descendència perquè la Mònica morí a l'any de casada (1778), amb només 25 anys. I finalment la Maria Oms es casà amb el paraire Aleix Manyosa i Santlleïr, amb el qual van tenir 9 criatures de les quals tres albades.
El cert és que el cognom Oms - la majoria de les vegades mal escrit Homs - no farà arrels a Sant Llorenç Savall, i s'acabarà perdent.
L'imponent masia de can Ricart
El gran casori llorençà amb una filla de Malla tingué lloc el 1775 entre l'Anton Cadafalch i Barnils, pagès de can Cadafalch - aleshores el mas pertanyia a Sant Llorenç Savall i no a Castellar, com passa avui- i la Maria Antònia Beulas i Ricart i Ossona, filla d'Anton Beulas i Ricart, pagès de de Sant Vicenç de Malla i de la Francisca Ossona. Si aneu a trobar el casal de can Ricart veureu que és una masia tan imponent - avui convertida en allotjament rural - que sembla gairebé un castell. Sobre mapa també hauria d'existir un arbre monumental proper, el Roure del Ricart, però nosaltres no el vam saber localitzar.
La connexió llorençana amb Malla es mantingué encara viva amb un altre matrimoni: pels volts de 1812, en plena Guerra del Francès, Valentí Genescà i Badó, hereu del homònim de Sant Llorenç Savall, es casà amb Maria Teresa Oms i Puigdomènech, filla del pagès Josep Oms i la Maria Teresa Puigdomènech, habitants de Malla. Aquest matrimoni durà poc perquè l'hereu traspassà el 1816, amb només 28 anys, deixant una única filla, la Teresa Genescà i Oms, que havia estat batejada a l'església parroquial de .
El municipi de Malla és bàsicament un nucli dispers de masies situades a la plana de Vic, amb l' a redós de la muntanya del Clascar (643m) amb les ruïnes d'un castell en un tossal proper. Quan vam visitar l', també vam veure el petit museu que ocupa part de la rectoria, on hi ha el resum de les actuacions fetes a l'església i el renovat cementiri municipal, i també la part de museu local contenint material romà i íber provinents de les excavacions en curs a la muntanya del Clascar.
Museu de Malla: dos impressionant blocs escultòrics que s'associen al període ibèric
I coses de la vida, jo havia d'anar a Malla a descobrir el poble d'origen de l'antic cirurgià de Sant Llorenç Savall, el Pau Oms, i el cuidador del museu ens va parlar de la iniciativa dels germans Fradera per reconstruir l'església. Sí, el germans Fradera i Marcet, fills de qui havia estat el metge de Sant Llorenç Savall els anys 40/60's del segle passat, i cosins de...ma mare!
LA RUTA DES DE SANT LLORENÇ SAVALL
Sortirem en direcció Monistrol de Calders, Calders, Moià, Collsuspina, passarem de llarg el desviament a la dreta per anar a Tona i seguirem rumb nord per la N 141c. Abans d'arribar a la C-17 prendrem un trencall a la nostra esquerra que indica l'ermita de Sant Vicenç de Malla.
-
Pels volts de 1762 en Josep Tomeu era un bracer foraster que habitava amb la seva muller, la Marianna Gili d'Artés, un mas sense especificar de la Parròquia de Sant Feliu de Vallcàrcara -probablement fent de masovers- parròquia sufragània de Sant Llorenç Savall. El fadrí bracer Joan Tomeu -fill de la mencionada parella- es va casar el 1766 amb Paula Grebulosa i Puigxoriguer, filla del Climent Grevolosa i de la Maria Puigxoriguer, ermitans del Santuari de de Puiggraciós de la parròquia de Montmany (avui terme del Figueró, Vallès Oriental).
L'ermita de Puiggraciós amb la hostageria adosada
Prop d'aquest santuari, a la casa coneguda com , també s'havia criat l'escriptor modernista Raimon Casellas i Dou (1855-1910) que, inspirant-se en els paisatges isolats de Puiggraciós va escriure "Els Sots Feréstecs" (1901) obra considerada la primera novel·la modernista i precursora del corrent conegut com a naturalisme rural. Nat a Barcelona i orfe de pare amb un any d'edat, Raimon Casellas anà a viure amb l'avi. Sembla que que fou un infant mal format i que, per posar-hi remei, fou nodrit a casa de la seva dida a Puigraciós, on el 1711 i al costat d'una minúscula s'havia alçat l'ermita de Puiggraciós per tal de substituir l'antiga església parroquial de , que amenaçava ruïna. Al costat de la nova ermita ben aviat hi van adosar també la casa de l'ermità que passà a convertir-se en una hostatgeria. A la novel·la "Els Sots Feréstecs" figura que arriba a Montmany un mossèn desterrat de Barcelona anomenat Llàtzer que reconstruïrà la ruïnosa església de Montmany i de passada voldrà transformar a través de la fe el caràcter tancat i ferreny dels habitants del lloc, que són presentats com gent gairebé infrahumana i gregària, però sobretot morta. No tan sols el mossèn no aconseguirà els seu propòsit, sinó que amb l'arribada a l'hostageria d'una meuca anomenada Roda-soques els feligresos seran molt més proclius a visitar Puiggraciós, menyspreant la labor pastoral del mossèn i arribant a ser cada cop més agressius amb el capellà, fins al punt d'enverinar-lo i enterrar-lo viu. La novel·la és extremament rica en descripcions de llocs i topònims que, segurament la Paula Grevolosa - la nostra forastera- també devia conèixer bé.
" Però l'angúnia més grossa va ser després, a l'anar a travessar l'era de l'ermita de Puiggraciós...Allí potser hi hauria la Roda-soques, l'ermitana i l'ermità, tots els pastors, pilers i llenyataires que devien haver conjuminat aquella treta de mals esperits..."
L'església i la rectoria de Sant Pau de Montmany
No consta que el Joan Tomeu i la Paula tinguéssin fills ni tampoc la seva defunció a Sant Llorenç Savall, fet que fa pensar que potser ben aviat devien marxar a viure fora del terme, probablement a la ciutat de Barcelona. I en això de les mudances ja hi devia influir el Josep Tomeu que, segons consta en diferents documents, tant podia ser un pagès originari de la parròquia de (a Moià), de , de com de , fins el 1762 que va arribar a Sant Llorenç Savall. Tampoc consten les defuncions del Josep Tomeu ni de la seva esposa a Sant Llorenç Savall; probablement tots plegats van anar a viure a la ciutat de Barcelona.
El fet és que dues filles del matrimoni Tomeu i Gili també es van casar amb llorençans: la Caterina Tomeu i Gili es va casar el 1768 amb el bracer i pastor llorençà Isidre Vilet i Brossa, i no van tenir fills. I per últim, la Margarida Tomeu i Gili que després de viure nou anys a la ciutat de Barcelona, es va casar el 1779 amb el Pere Rovira i Santlleïr, bracer i paraire llorençà amb el qual ja es devien conèixer de la curta estada de la família Tomeu a la sufragània; de tres criatures que va tenir el matrimoni només va sobreviure la Maria Rovira i Tomeu.
RUTA
Per arribar al cal sortir en direcció a Gallifa, passar per Sant Feliu de Codines i baixar a Bigues i Riells, travessar l'Ametlla del Vallès i anar a trobar la C17 amunt fins El Figaró/Montmany. Un cop sortirem a El Figaró caldrà passar a l'altra banda del Congost i de la C17, seguint les indicacions o bé del cementiri del Figaró o del Polígon Industrial de la Rompuda, on neix la carretera forestal (asfaltada) BV-1489 cap a l'Ullar, casa on va viure l'escriptor Raimon Casellas i que avui sembla un amuntegats. Si voleu aturar-vos al lloc, podeu visitar les properes ruïnes de l'església de Sant Pau de Montmajor on sembla que s'ha endegat un procés de restauració i/o consolidació de l'edifici. Les a la novel·la Els Sots Feréstecs són per tot arreu. Si volem apropar-nos al màxim al continuarem per la pista, que a partir de l'Ullà perd l'asfalt. Es pot fer prou bé, fins a les proximitats - a uns 100m- de l'Ermita.
Em van informar que l'accés al Santuari en vehible és més planer per la banda de les urbanitzacions de l'Ametlla.
-
Muntanyola és un municipi d'Osona límit amb el Moianès, tocant a Collsuspina. Als anys vint del segle XVIII en Francesc Valls del Pou, pagès de Sant Llorenç Savall, es casà amb Mariàngela Terradellas, del mas homònim de Muntanyola. El municipi de Muntanyola és format per masos dispersos i avui pràcticament s'ha convertit en una gran urbanització al voltant de l'església parroquial dedicada a Sant Quirze i Sta Julita, amb el seu cementiri adosat. El es troba força apartat, seguint el torrent de Terradellas amunt, i tot i que avui el casal està restaurat sembla que no acaba de trobar estadants permanents. Segons que explica l'inventari patrimonial de Muntanyola, el mas fou objecte d'un robatori els anys noranta.
Sant Quirze i Santa Julita, l'església parroquial de Muntanyola
El cas és que el fill i hereu del matrimoni, el Francesc Valls del Pou i Terradellas, també pagès, firà i es casà el 1757 amb la Mariàngela Mas i Vila, del Mas Vila de Muntanyola. Aneu a saber si no s'havien conegut ja de petits, en algun viatge de la mare Terradellas visitant els pares, o bé durant un estiu. El cas és que El Mas es troba prop de la carretera que uneix Muntanyola amb Santa Eulàlia de Riuprimer, i els seus habitants actuals encara conserven el cognom Mas. Quan els dic que el pare de la Mariàngela Mas i Vila del segle divuit es deia Joan Mas, ja no els queda cap dubte de la veracitat d'allò que els explico: Joan ha estat tradicionalment el nom de l'hereu, tot i que en les darreres tres generacions els hereus no es casaren i el mas va passar als segons germans: actualment l'hereu d'El Mas es diu Josep.
L'hereu Josep Mas i Coll del Mas de Muntanyola
Ell és qui m'explica que la carretera que uneix Muntanyola i no existia; recorda com la seva difunta àvia fou portada a braços fins dalt l' - si seguiu la ruta us adonareu de la gesta!-. Més tard hi van obrir un camí de carro i que ja de casat, el siscents l'havien de deixar allà i seguir a peu fins a la casa. M'expliquen els arranjaments més moderns que ha sofert el casal, el , les corts de porcs que hi tenen. Sembla que en un dels llindars de la façana hi hauria alguna inscripció, però no ens queda clar quina. Per desgràcia oblido de preguntar-los pel topònim de Terra Santa amb el qual els mapes semblen assenyalar els camps adjacents a la casa Mas: terra sagrada, bona terra...?
El Mas. Sant Llorenç Savall queda lluny, rere les muntanyes del fons
El matrimoni entre el Francesc Valls i la Mariàngela Mas tingué 10 fills dels quals - i que nosaltres tinguem constància- només un d'ells morí albat als 4 anys: el Josep Valls i Mas. És un fet sorprenent, doncs la majoria de matrimonis d'aquest període solien perdre entre un terç i la meitat dels fills albats. La mare del Francesc Valls del Pou i Terradellas traspassà el 1785 a una edat molt provecta per l'època: 80 anys! mentre que ell ho féu deu anys més tard -el 1795- amb 69 anys. La filla de Munyanyola, la Mariàngela Mas i Vila, morí d'un accident indeterminat, però devia ser prou greu que fou el propi metge de Sant Llorenç, el dr. Josep Gomar, qui li va administrar el sant sagrament de la extremaunció, doncs el mossèn no hi hauria estat a temps. Això va passar l'any 1797, i la Mariàngela comptava 70 anys.
LA RUTA
Festa Major de Santa Eulàlia de Riuprimer
Per arribar a Muntanyola la opció més senzilla és prendre la carretera de Monistrol de Calders, Calders, travessar Moià en direcció Collsuspina. Un cop dins la comarca d'Osona, passar de llarg el trencall de Tona i seguir en direcció a Vic, i prendre el trencall a l'esquerra - indicat- cap a Muntanyola. Amb forta pujada passarem de llarg el casal de Vallllobera, al fons de la vall (aquest cognom també irradià fins a Sant Llorenç Savall, de la ma dels Daví) i arribarem al capdamunt del Serrat de Font Joana, on la urbanització es divideix en dos sectors: el trencall esquerre ens portaria al mas Fontanelles i la seva , i a la dreta, aniríem -també indicat- cap al nucli de l'(els diumenges hi diuen missa a les 10h, per si la voleu visitar). De l'església seguirem en forta baixada per la carretera que mena a Sta Eulàlia de Riuprimer, deixant enrere els trencalls de les cases Serra-rica, Saborit i la Casa Nova de Terradellas. Quan la carretera planeja al costat del torrent de Terradellas, trobarem un indicador a la nostra esquerra assenyalant el mas de La Roca - entre d'altres - el podem seguir si volem visitar el Mas Terradellas, tot i que quan serem aprop un cadenat no ens permetrà acostar-nos-hi.
Per trobar el cal seguir carretera enllà, passat el Molí d'en Roca, i trobarem un trencall de pista a l'esquerra - també indicat - que ens hi mena en poc temps.
Si al final de la jornada voleu entaular-vos per dinar, és molt recomanable arribar-vos al restaurant cal Xoriguer de Sta Eulàlia de Riuprimer- tot i que també hi ha l'opció d'un restaurant sense nom a tocar de la zona esportiva de Muntanyola.
PD- el meu agraïment al Josep Mas i la seva esposa, per l'agradable estona parlant dels ancestres d'aquí i d'allà.
ENLLAÇOS
