Diari d'abord

Benvinguts al Diari D'abord,
 
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
 
 

Viatjant amb Forasteres (1) El Mas Presseguer (Sant Martí de Centelles, Osona) 1.0

VIATJANT AMB FORASTERES  (1)              El Mas Presseguer (Sant Martí de Centelles, Osona) 

La immigració llorençana en el període 1750-1850

 presseguer gen Pequeo                                                                      el Mas Presseguer

E
ncetem aquesta sèrie dedicada majoritàriament a les dones forasteres que es casaren amb llorençans. Vitjarem a llocs propers i alguns de tan distants com ara Itàlia per descobrir la mobilitat demogràfica que hi havia al voltant del nostre poble, un vila abocada a l'agricultura i al tèxtil. Oficis, fires i mercats devien ser l'ocasió per fer coneixences - i d'aquí devia venir l'expressió firar - o bé d'arranjar matrimonis de conveniència. Fires que es celebraven a Terrassa, Sabadell, Granollers, Caldes, Moià, Castellterçol, Centelles.... Sense oblidar les guerres que, a banda de causar estralls, també causaven desplaçaments forçats trobant refugi a la nostra vall i també -de vegades-  forjant noves coneixences.








El primer cognom foraster és la Maria Presseguer i Golovardes, filla d'Antoni Presaguer (sic), pagès del mas Presseguer i de Margarida Golovardes, de la parròquia sufragània de St Martí de Centelles anomenada St Miquel de Sesperxes (Osona). La Maria es casà a l'església parroquial de Sant Llorenç Savall el dia 29 de febrer de 1766 amb Francesc Dalmau i Cases, fadrí pagès fill del Pere Dalmau i Rosàs, pagès del Mas Dalmau de la Vall de Mur  - llur nom el podem trobar gravat a la llinda de la barraca de vinya del Pere Dalmau -  i de la Maria Teresa Casas (sic). El reverend prevere i vicari de Sant Llorenç Savall, en Pere Matarrodona, oficià la cerimònia. Aquell mateix any la jove Maria Presseguer apadrinà la Maria Dalmau Renaudí, filla d'un oncle Dalmau.
El matrimoni Dalmau-Presseguer tingué dos fills, la Maria (1768) i l'Anton (1769), però l'ú de juliol de 1773 moria amb 29 anys la Maria Presseguer i un mes més tard ho feia la seva filla, amb només 5 anys. Foren enterrades al cementiri de la parròquia, és a dir, sota l'actual plaça major de St Llorenç.
El vidu Francesc Dalmau i Cases visqué fins l'any 1802, traspassà amb 64 anys i no ens consta que hagués maridat de nou.
El fill únic del matrimoni, l'Anton Dalmau i Presseguer, seguint la tradició es casà el juny de 1797 amb una altra forastera, la Maria Casajoana i Torras, del Mas Casajoana de Rocafort (Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, Bages). El casament tingué lloc a la capella de Sant Pere de Mur, també coneguda com la Capella del Dalmau. L'any 1824 i amb idèntica edat que el seu pare, 64 anys, moria l'hereu Dalmau de la Vall de Mur, el darrer portador del cognom Presseguer a Sant Llorenç Savall.


stmiquelsesperxes Pequeo
                                     Sant Miquel Sesperxes, l'església parroquial del Mas Presseguer

Per arribar-nos al Mas Presseguer sortirem en direcció a Gallifa - Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental). Travessarem el poble en direcció Moià i prendrem el trencall de Centelles (Osona). Passat el trencall del restaurant Mas Blanc (Km10) pararem atenció a la nostra dreta al trencall indicat com a Coll de can Taló, passada la casa del Taló i metres enllà del Km11. El prendrem sense desviar-nos de l'asfalt de l'urbanització passant per davant la casa de colònies de Can Miqueló. Si seguim 200 metres direcció sud trobarem l'església parroquial de Sant Miquel Sesperxes, església citada el 1154 i completament renovellada el 1738. Avui es troba completament isolada al bell mig d'una urbanització. L'església parroquial de St Miquel Sesperxes formava part del protectorat del castell de St Martí de Centelles, antigament conegut com el castell de Sant Esteve. El dia 29 d'Agost, St Miquel, i el dia de Tots Sants teniu ocasió de visitar-la.
Entre l'església i la casa de colònies haurem passat de llarg un trencall a la nostra esquerra que ara prendrem per anar a trobar el Mas Presseguer. La pista principal baixa i de seguida es converteix en pista de terra. Rebutgem dos trencalls a la dreta. Passem a frec d'unes basses anomenades Piscines de can Miqueló. Deixem un trencall a l'esquerra i els dos trencalls següents a la dreta ens duran al Mas Presseguer, l'un per dalt i l'altre a peu pla.
El casal actual està datat del s.XVII, de planta quadrada i coberta a 3 vessants, però ja constava en un fogatge de 1553. Diversos llindars tenen gravat el nom de Presseguer. Tal volta la part més original del mas sigui la façana actual de voltes, a la cara sud.

Si desfem tot el camí podem continuar per la carretera i visitar el nucli rural St Martí de Centelles i arribar-nos a peu fins el Castell de la Baronia dels Centelles, ja documentat  l'any 898*.

stmarticentellescastell Pequeo
                                               El nucli rural de Sant Martí de Centelles amb el penyal del Castell


                                                      CROQUIS DE LA RUTA

MAS PRESSEGUER Mediana


*el 2021 hi havia un indicador que s'hi estan fent treballs arqueològics...
** els meus agraïments a la Maribel Blanc del Mas Presseguer i a la Maria José Casamitjana de St Martí de Centelles

Arqueologia al Parc



No em pensava que ho veuria amb els meus ulls però sí, estan fent arqueologia als jaciments de la cova de les Ànimes (Matadepera), la cova Simanya i la cova de la Canal (Sant Llorenç Savall). Tres en un.
Simanya int arqueo2021 Pequeo                                                                    Interior de la cova Simanya

Sembla que tot va començar el 2016 de la mà del Joan Lleonart (Grup Sabadell) i de l'actual co-director d'excavació Artur Cebrià (UB)*: calia confirmar els mals presagis que hi havia jaciments llorençans en procés brutal de degradació. Els valuosos jaciments no ho mereixien, això: el misteri dels dipòsits neolítics de milers de denes al fons de la cova de les Ànimes -una cova enlairada a la muntanya i de passos estretíssims- bé mereixia una segona oportunitat -esperem que definitiva- per treure'n l'entrellat: què va motivar aquest dipòsit de joies de l'època en una cova tan incòmode i avui poc accesible?. La cova de la Canal gairebé no havia passat de ser una cavitat de possible interès arqueològic, arxivada per a futures generacions però amb un estratigrafia prou interessant que probablement pagarà la pena de seguir excavant.

Canal cova arqueo2021 Pequeo
                                                                Interior de la cova de la Canal

I com no, la mítica Simanya de ciutats encantades ara mateix (2021) és en procés de revisió de les nombroses excavacions que l'han sotjada amb mètodes antiquats i com no, també de les clandestines. I de tot plegat sembla que encara se'n podrà treure molta i valuosa informació però per damunt de tot, el treball arqueològic també haurà de ser un clam perquè entre tots respectem aquestes cavitats com a ecosistemes que són: els arqueòlegs en podrien escriure una tesi a banda sobre els sàpiens contemporanis que amb aires de mística Port Aventura han anat desfilant aquests anys pels jaciments. Les coves també són Parc Natural, no són les portes de cap deixalleria oculta.
I en nom del mateix equip aprofito per fer una crida a qualsevol persona que tingui notícies d'excavacions i material trobats en aquests àmbits al llarg dels anys: qualsevol indici sempre serà benvingut.

Tant de bo aquests treballs siguin la llavor d'un treball arqueològic permanent al Parc i- qui sap - s'arribi a formar un equip potent i especialitzat que situï el massís com a pas obligat i ben informat de qualsevol debat arqueològic al país: la humanitat no ha deixat empremtes de tots els períodes a Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac perquè avui caiguin en un oblit definitiu, sinó per ser convenientment recuperades i interpretades. I per això mateix no hi ha millor protecció per als  jaciments arqueològics que ... fent arqueologia!
Molta sort a l'equip d'excavació i que per a molts anys puguin explicar-nos històries del nostre passat. Potser no les protagonitzaran espectaculars dinousaures ni mamuts tot i que mai se sap, potser faci aparició un drac acompanyat d'hostes sarraïnes llurs cendres justifiquin l'esplendor d'un monestir al capdamunt de la Mola. Jo si de cas, ja m'he demanat cadira a primera fila!


Simanya cova arqueo Pequeo
                                       Sistema de politges per extraure sediments



* L'altre co-director és Juan Ignacio Morales. Ambdós co-directors pertanyen al SERP (
Seminari d'Estudis i Recerques Prehistòriques) del Departament d’Història i Arqueologia Facultat de Geografia i Història, amb el catedràtic J.Mª Fullola i Pericot al capdavant del projecte Tradicions culturals durant el Pleistocè superior i l’Holocè al litoral – prelitoral central de Catalunya, vigent entre els anys 2018-2021 dins del programa de projectes Quadriennals de Recerca en matèria d’arqueologia de la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat. 

ASTRONAUTOICS, omplint els espais buits amb astronautes

 
En dies pandèmics com aquests m'ha vingut de gust saber on són avui els conspiranoics en matèries extrasensorials: NETFLIX, ANCIENT ALIENS. Cap sorpresa, són exactament al mateix lloc que fa quaranta anys amb la diferència que alguns els veiem 40 anys llum desplaçats d'on érem llavors. Cada cop són més petits, petitons, miniatures, matèria micro i això que ells són de tocar temes d'envergadura, desventint divinitats dels seus trajos d'astronautes, de meteòrits que xoquen intencionadament amb la terra provocant pandèmies calculades, de naus galàctiques tan grans com ciutats aterrant damunt piràmides, de piràmides que són tecnologia avançada per transformar no se sap quines energies, de recintes piramidals que són 'literalment' còpies de circuits impresos, d'aparells capaços de moure pedres ciclòpies com qui no vol la cosa, de pistes d'aterratge amb formes d'animals que només són visibles des de l'aire, de similituds artístiques transcontinentals que només tenen explicació per una missatgeria...astronàutica. I tira milles que tot això és de franc i a més, no val res. Que els arqueòlegs no tenen prou diners per excavar i treure l'entrellat dels llocs arqueològics?  tranquils que aquí ve l'expert astronautoic de la Universidad Juan Carlos I abillat amb una pelambrera que desafia les lleis gravitatòries més elementals: 'bé podria haver estat un astronauta amb tecnologia ultra avançada". Pam, clavat! Dius això i no cal que mostris un bis, un carburador atòmic gripat, un endoll, el botonet universal d'autodestrucció, un transmutador hiperespacial, una llauna de Coki-Colis venusiana, ni un bocí de cable pelat. Res, no et cal RES: l'explicació és tan neta i els astronautes tan polits, que tu vas i engoleixes la cosa -que no passaria ni per un forat negre- i fas el rotet i preguntes: així el Barça què ha fet avui?
Que portem uns 100.000 anys o més rondant per una terra que no és plana, no compta. Que portem els mateixos anys contemplant la volta celeste, no compta. Que portem milers d'anys cultivant excedents -també de temps-, no compta. Que portem centenars d'anys acumulant dades científiques, no compta. Que sempre ens ha fet por d'allò que no podem explicar, no compta. Que sempre hem temut no saber quan durarà el dolor, no compta. Allò que t'ha d'importar -i que de veritat has de témer- és l'astronauta extraterrestre que no veus ni has vist mai però que sempre ha estat allí ocupant aquell espai fosc que no acabes de conèixer bé i que et fa dubtar. Però estigues tranquil, que sigui invisible no vol dir que no ho sàpiga tot de tu, que per això és un astronauta estudiat.
Recorda, cada cop que t'equivoquis fent la declaració de renda o el ràdar trobi que corres massa i tu no sàpigues perquè ha passat: sempre hi ha un astronauta sacrificat disposat a treure't les castanyes del foc. ASTRONAUTES S.A."Fem por perquè tenim cura de tu".


PD- Eric von Däniken surt a la sèrie i sembla que tingui 50 anys. No hi he trobat explicació. Per força ha de ser un astronauta...

Un respectable nazi de 91 anys


He seguit la sèrie documental "The Devil next door" el judici d'un jubilat ucraïnès nacionalitzat americà anomenat John Demjanjuk, treballador de la fàbrica automobilística Ford i fundador d'una família honorablement catòlica i apreciada pel seu veïnat de Cleveland (Ohio), principalment fornit amb membres d'origen també ucraïnès.
L'home és acusat d'haver estat identificat com l'Ivan el Terrible, capatàs dels forns crematoris del camp d'extermini de Treblinka, un soldat ras de les SS que pel que sembla no es limitava a gestionar amb amabilitat la tasca que  tenia encomanada: ben al contrari, sembla que fins i tot donava l'impressió que gaudia de la seva posició i cometia tota mena de barbaritats amb els jueus que s'amuntegaven a les portes dels seus crematoris. No vull pas desvetllar-vos l'entrellat de la sèrie, sinó tot de coses que m'ha suggerit tot plegat, començant per qüestionar si cap sistema judicial pot o no pot administrar la mort com a sentència, ni tan sols com a amenaça. I aquest és el cas avui de justícies com les d'Israel i la dels EUA, sistemes judicials que semblarien atorgar a la vella llei del Talió (ull per ull) una eficàcia provada, fins i tot en entorns ultracatòlics pels quals el manament NO MATARÀS podria quedar completament dissolt en un aparentment assèptic i més anònim 'la comunitat et sentencia a mort'.
El context dels judicis d'Ivan el Terrible no són comparables als judicis de Nüremberg que van tenir lloc immediatament després que finalitzés la Segona Guerra Mundial. El context d'aquests judicis passen 35 anys després dels fets, on sens dubte l'acusat podia afegir al seu honorable expedient un inqüestionable i immaculat paper d'insigne pare de família amb 35 anys ben provatoris: cap baralla, cap multa, cap enaltiment ideològic. Sigui com sigui, sembla ben palès que l'acusat era prop dels fets dels quals se l'acusaven i així constava en el full d'immigració que voluntàriament ell mateix va signar en entrar als EUA. La família de l'acusat nega saber res d'aquest possible passat turbulent, cosa que tampoc sorpren: la major part de soldats americans tampoc va explicar a les famílies cap ni una de les peripècies viscudes durant la guerra. I no em sorpren perquè una guerra, sigui del color que sigui, és una vergonya per a totes les generacions que l'han viscuda, i segons com, també per a les següents. I d'aquí ve el meu interès per la segona guerra mundial (una extensió de la guerra civil espanyola, si vas a mirar): com atures un nazisme que assenyalava exterminar jueus i sotmetre races inferiors, com ho fas amb imperialismes com el japonès que obligaven a creure en un emperador diví que demandava els seus súbdits sacrificar-se fins a la mort? com t'ho fas, perquè tot plegat no sembli que -en el fons- és una lluita per veure qui s'erigeix com un gran imperi colonial de tota la vida? com ho atures això, amb una bomba atòmica, dues o tres dotzenes?
La meva resposta és que no ho atures: per força la segona guerra mundial és una cicatriu recent, una taca a l'expedient de la humanitat sencera que, fins ara, s'ha limitat a dormir en una guerra freda que ha tancat el segle infame de les guerres, el segle XX. Una vergonya de segle.
A nivell individual personalitats tan abominables com l'Ivan o assassins en sèrie com Ted Bundy o Marcel Petiot senzillament em semblen gent temerosa de la mort, que l'administren en abundància per tal de minimitzar-ne l'importància però que mai arriben a saciar la seva curiositat per la mort perquè en realitat mai no en van experimentar ni una engruna; com a molt, l'administraven, i tots sabem que ambdúes coses no són el mateix. I l'evident temor per la mort queda palès quan els assassins són jutjats: tots -absolutament tots- neguen el seu joc d'haver llençat la pedra i amagar el braç. Tots volen viure, llei de vida.
Després de tot l'únic assassinat provat que directament va cometre Hitler va ser el de matar Hitler: sempre dic que hauria estat millor que hagués començat per aquí, però tots sabem que de candidats a Hitler n'hi havia molts, tants, que els alemanys van omplir ben convençuts camps de batalla i d'extermini per tot arreu. Sabem del cert que darrere tots els Hitlers del món hi han interessos econòmics, tant globals com individuals, i que l'economia sap trobar els culpables que facin falta per tal de subsistir.
I no vull semblar pessimista però certifico que a les primeries del canvi de segle i de mileni, no hem sortit d'aquesta roda de hàmster que és la d'haver deixat que -per pura inèrcia- un sistema econòmic com l'actual continuï DICTANT les nostres vides. És a dir, que continuem sotmesos a una dictadura que no és -precisament- la de la vida.

La Canal de Tanca obre una nova font a Sant Llorenç del Munt 1.3

 
Per a un pedra secaire com jo res no podia ser més satisfactori que trobar una nova font perduda enmig del bosc i coberta per una estructura amb la forma i tècnica d'una barraca de vinya en miniatura.

fontdetanca
                                        La font del Salt de Tanca, una barraca de vinya en miniatura

Jo em decanto per dir que és una font, sobretot pel terra fangós que és a dins i a l'entrada, però també podria ser un forat per l'escudella, un d'aquests forats que s'obrien a les parets de la vinya o al costat mateix de la barraca  i que servien per deixar-hi el dinar fet pels de casa (sovint una escudella de terrissa).

Tanmateix la zona no ha deixat rastres de marges per pensar en la vinya i en canvi sí una munió de testimonis dels temps del carboneig: places carboneres, barraques de carboners, forats de carbonet i tocant mateix de la font, un antic camí de desboscament, avui completament abandonat.
Una tercera opció, tot i que més remota, seria que la font obrada fos d'un dels antics masos medievals de Coll Gavatx i dels quals no n'hem trobat ni la ubicació. No cal dir que a manca de toponímia històrica, ens hem inventat el nom de la font, fent referència a un element topogràfic que ajuda a localitzar-la.

Salt fonttanca                              Aquest salt d'aigua ens marca la situació de la font, prop de la base


SITUACIÓ

La font és al marge dret del tàlveg de la canal de Tanca a l'altura del Coll Gavatx. Per arribar-hi anirem al fons de la Vall d'Horta, a l'aparcament del Marquet de les Roques. Seguirem el camí de Coll Gavatx partint del Forn de Pega del Marquet. Passarem de llarg l'Alzina del Crispiano i els dos trencalls a la nostra dreta que ens durien a Les Fogaroses. Som a l'aiguabarreig* del torrent del Marquet i l'inici de la canal de Tanca. Seguim pel corriol de coll Gavatx però així que el camí se'n vulgui separar nosaltres ja no sortirem de la torrentera. Passarem pel costat del tronc d'un pi mort i encara dret i vigilarem de no prendre un torrentet secundari a la nostra dreta. Seguirem remuntant pel tàlveg, passant prop d'un bloc a la nostra dreta, fins arribar al Salt de Tanca. A la nostra esquerra trobarem la font obrada.


fontdetanca int
                                                      Interior de la construcció de pedra en sec

* algun mapa (CET) fa coincidir el saltant amb el canvi de nom del torrent.


ORIGEN


A manca de poder documentar el funcionament de la font en temps de pluges, pensem que l'obra de pedra en sec assenyala alguna surgència intermitent que deu brollar de la roca mateix. El 25-10-20 hi va fer cap una secció de l'Espeleopringuer que, un cop extrets tots els fangs acumulats a l'interior, descobreix una olla picada a la roca que es devia anar omplint lentament, allò que els llorençans anomenen un SUANT i que -segons ens fa saber el Marc Anglés- seria l'equivalent en geologia d'un AQÜITARD, "un aqüífer que transmet l'aigua molt lentament". A Sant Llorenç Savall aquests suants (aqüitards obrats) han quedat associats a vestigis d'antics masos humils i rònecs. A manca d'haver trobat cap prova d'un antigot a les proximitats, seguim sense descartar que aquesta font fos obra dels carboners, tal i com fou el cas del Camí de les Onze Fonts.

CROQUIS

Fontdelslat deTanca CROQUIS Small


ENLLAÇOS



VÍDEO La Font del Salt de Tanca

Itinerari 3. Canal de Tanca: un camí imaginari 1.1