Diari d'abord

Benvinguts al Diari D'abord,
 
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
 
 

De cara a barraca (79) Pólvora per barrinar el mite del desempedregament

És freqüent trobar en bibliografia sobre la pedra seca l'afirmació que el gruix de la pedra que conforma el bast paisatge de la vinya provenia d'artigar i desempedregar els camps i que un cop reservada, servia per adobar marges, barraques, canalitzacions, tines, aljubs etc tancant d'aquesta forma un cercle virtuós de preparació de les terres per a ser cultivades. I si bé això pot ser parcialment cert en determinades regions molt pedregoses, a l'entorn del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac això no era ben bé així.


CanalAigua AbellerolsMuntada                                           Canal d'Aigua al sector d'Abellerols


A Sant Llorenç Savall -i de retruc també en molt altres indrets de la Catalunya Central- trobem ben documentat el tràfic de pòlvora com a part essencial en la preparació de les terrasses de vinya: així trobem que alguns pacients del doctor Josep Barriga i Sala (1768-1834) paguen el servei mèdic amb pólvora

"el 1 de Janer (1812) el Tinot me vengué una peseta de polvora"
"El Andreuet dia 6 d'abril (1813) vinguè à trencar pedra à la Vallxica guanyava 2 ptes i 1/2 y ha portat una peseta de polvora".
"El Andreuet comensà de trencar pedras lo dia 13 de febrer 1832 (...) la pólvora nostra i d'ell"


B356 portada Small
                   la barraca dels Avellaners, a La Serra, també té marques de barrinada

Aquest intens tràfic de pòlvora i l'agitació social que havien d'encendre les guerres carlines forçà un control estatal dels usos, quantitats permeses i conductes dels sol·licitants de la matèria explosiva

"17 d'agost de 1828. El Bayle Real de la villa de Sn Lorenzo Savall abajo firmado, certifico que Llogari Galí del mismo termino de Sn Lorenzo que es hombre de Buena fama y honradez, no tengan inconveniente en que se les entrega la polvora que solicita del sr encargado de Venderla en la Ciudad de Manresa, mayormente cuando consta a mi el Bayle necesitarle para cortar piedras para la recomposición de su casa lo cual no podria hacerlo sin el asilo de la pólvora y por ser la verdad doy el presente certificado firmado de mi mano y sellado (...)"


B195 portada Small
                                       La barraca de l'Heura Esporgada, a La Serra


Passada la primera carlinada, el control estatal de la pólvora s'incrementà per a tots els usos

"27-8-1844 Circular del sr. Comandante de Protección y Seguridad de Tarrasa
Han llamado particularmente mi atención los considerables pedidos de polvora que hacen los Administradores Subalternos y estanqueros para expedirla al Pueblo (...) Y con objeto de evitar el abuso que pueden hacerse de la compra de la polvora en los 'estanquillos', creo un deber mio trazar un plan con que debera procederse en lo sucesivo a la venta de dicho articulo...1º en los estanquillos solo se expenderá pólvora por medias libras a los sujetos que hayan obtenido licencia para cazar 2º el estanquillo anotará si en un registro que deberá abrir anotando el nombre y apellido del comprador, el pueblo y la casa donde vive, y la cantidad de polvora que se lleva cada vez, igualmente a respaldo de la licencia de caza que le exigirá al efecto 3º los estanqueros pasaran semanalmente en cada Sabado, una noticia al sr. Jefe Superior Político y otra a mi, de la polvora que durante ella hayan expedido, con expresión de las personas y cantidades que cada una haya comprado. Por último, si para otros usos de conocida importancia se hicieran pedidos de pólvora en mayor cantidad que la señalada, no se concederá sin acreditar el objeto y necesidad del pedido ante el sr. Jefe Superior Político que concederá o negará el permiso segun lo estime conveniente (...)"
 

El risc inherent en l'ús de la pòlvora per trencar pedra a les vinyes també es cobrà les seves víctimes, com fou el cas del Pau Serra i Rovira, jove hereu llorençà de 17 anys, que el 28 de febrer de 1832 "Morí d'una desgràcia sepultat a les ruïnes d'una roca se desplomà mentres treballava en la vinya (...)" Probablement el fatal accident es produí a La Serra, propietat que aglutinava el major nombre de parcers de la vila i a on el Miquel Serra - pare del Pau- hi cultivava el seu únic tros a parceria**.



B196 barrinada Small
                                     marca de barrinada a la barraca de la Catedral, a La Serra

Són moltes les mostres de barrinada que han quedat gravades entre les pedres de les barraques de vinya llorençanes i també a les cingleres d'on s'extreia: gairebé podem afirmar que si el poble mai hagués tingut pintures o gravats rupestres, les probabilitats que s'haguessin pogut conservar fins als nostres dies serien ínfimes: s'ha de calcular que de mitjana calen 6 o 7 tones de pedra per bastir una barraca de vinya estàndard, i això deixant de banda els kilòmetres lineals de marges i canalitzacions de pedra seca que sotgen de punta a punta el paisatge llorençà -i també de gairebé la meitat de Catalunya (la Wikipedra ja porta inventariades més de 26.000 barraques de pedra seca al Principat, 4/2022), un total de pedra traginada que seria gairebé impossible de traduir en xifres concretes.


marge primitiu Gal Pequea
                     exemple de marge primitiu al Galí, amb les pedres basals de cantell


Així doncs, és poc realista afirmar que a Sant Llorenç Savall tota aquesta pedra sorgís únicament del desempedregament dels camps, per bé que alguns (poquíssims) marges sí van ser adobats amb códols petitons, fruit del desempedregament dels camps.


** Cal dir que la malastrugança semblava perseguir el matrimoni del pagès Miquel Serra i Pobla i la Teresa Rovira i Rifé, puix que el seu segon fill Miquel ja havia mort amb només 12 anys "en caure d'un pi", i del total de 10 fills del matrimoni tan sols un - El Joan, el més petit nat el 1831- sobrevivia a la mortaldat infantil de l'època.




Viatjant amb Foresteres (4) Pau Oms i Piguillem, el cirurgià de Malla (Osona)

 

Pau Oms i Piguillem fou el cirurgià que exercí a Sant Llorenç Savall com a mínim des del 1756 fins el 1792, quan  traspassà amb 75 anys.
Natural de  Malla (Osona) i fill de Joan Oms i de Magdalena Piguillem, pagesos i habitants de la casa homònima i propera a l'església parroquial de Sant Vicenç de Malla. El cirurgià es casà amb Josepa Piulats (també escrit Puilats).


Om mas 1 Pequea                                                      L'Om, casa natal del cirurgià Pau Oms


Inicialment a Europa els cirurgians eren barbers que empraven les eines de tallar el cabell per realitzar procediments quirúrgics, seguint les indicacions d'un doctor en medicina. Posteriorment - i aquest ja devia ser el cas del Pau Oms- eren metges especialitzats en cirurgia, tal i com continua passant avui dia. Per desgràcia, del cirurgià Pau Oms no ens ha quedat cap dietari ni testimoni, com sí fou el cas del Dr Josep Barriga (Badalona, 1757 - Sant Llorenç Savall, 1834) però sabem que amb la seva parella tingueren no menys de 9 fills, dos dels quals també foren cirurgians: el Pau Oms que es casà amb la vigatana Caterina Viver i que exercí a Sant Llorenç Savall - com a mínim- fins l'any 1792, l'any que morí el seu pare.


SantVicenMalla 1 Pequea                                                   L'església parroquial de Sant Vicenç de Malla

L'altre cirurgià fou el Joan Oms que es casà amb la llorençana Petronil·la Mirapeix, i consta que també era fuseller (militar), la qual cosa fa pensar que devia practicar de cirurgià per a l'exèrcit. Convé recalcar que aquest darrer matrimoni -com la majoria de matrimonis de l'època- no devia ser del tot casual: els Mirapeix eren descendents d'un altre cirurgià, el Fèlix Mirapeix i Busqueta, que exercia a Sant Maria del Pi de Barcelona. En ambdós casos semblaria que els dos fills Oms no van romandre a Sant Llorenç Savall.

Algunes filles del cirurgià es casaren amb llorençans: La Josepa amb el Llorenç Daví i Camprubí, La Maria Teresa amb el Valentí Genescà, la Mònica amb Francesc Solà i Valls, i la Maria amb l'Aleix Manyosa i Santlleïr. El cert és que el cognom Oms (la major part de les vegades mal escrit Homs) no farà arrels a Sant Llorenç Savall, i s'acabarà perdent.

Ricart Mas 2 Pequea                                                              L'imponent masia de can Ricart

El gran casori llorençà amb una filla de Malla tingué lloc el 1775 entre l'Anton Cadafalch i Barnils, pagès de can Cadafalch -aleshores devia pertànyer a Sant Llorenç Savall i no a Castellar com passa avui- i la Maria Antònia Beulas i Ricart i Ossona, filla d'Anton Beulas i Ricart, pagès de can Ricart de Sant Vicenç de Malla i de la Francisca Ossona. Si aneu a trobar el casal de can Ricart veureu que és una masia tan imponent- avui convertida en allotjament rural - que sembla gairebé un castell. Sobre mapes també existiria un arbre monumental proper, el Roure del Ricart, però nosaltres no el vam saber localitzar. El municipi de Malla és bàsicament un nucli dispers de masies situades a la plana de Vic, amb l'església parroquial de Sant Vicenç a redós de la muntanya del Clascar (643m) amb les ruïnes d'un castell en un tossal proper.
Quan vam visitar l'església de Sant Vicenç de Malla, també vam veure el petit museu que ocupa part de la rectoria, on hi ha el resum de les actuacions fetes a l'església i el renovat cementiri municipal, i també la part de museu local contenint material romà i íber provinents de les excavacions en curs a la muntanya del Clascar.

LaMalla museu Pequea                   Museu de Malla: dos impressionant blocs escultòrics que s'associen al període ibèric

I coses de la vida, jo havia d'anar a Malla a descobrir el poble d'origen de l'antic cirurgià de Sant Llorenç Savall, el Pau Oms, i el cuidador del museu ens va parlar de la iniciativa dels germans Fradera per reconstruir l'església. Sí, el germans Fradera i Marcet, fills de qui havia estat el metge de Sant Llorenç Savall els anys 40/60's del segle passat, i cosins de...ma mare!


LA RUTA DES DE SANT LLORENÇ SAVALL


Sortirem en direcció Monistrol de Calders, Calders, Moià, Collsuspina, passarem de llarg el trencall a la dreta per anar a Tona i seguirem rumb nord per la N 141c. Abans d'arribar a la C-17 prendrem un trencall a la nostra esquerra que indica l'ermita de Sant Vicenç de Malla.


Viatjant amb Foresteres (3) Ermitans de Puiggraciós (El Figueró, Vallès Oriental))

 

Pels volts de 1762 en Josep Tomeu era un bracer foraster que habitava amb la seva muller, la Marianna Gili d'Artés, un mas sense especificar de la Parròquia de Sant Feliu de Vallcàrcara -probablement fent de masovers- parròquia sufragània de Sant Llorenç Savall. El fadrí bracer Joan Tomeu -fill de la mencionada parella- es va casar el 1766 amb Paula Grebulosa i Puigxoriguer, filla del Climent Grevolosa i de la Maria Puigxoriguer, ermitans del Santuari de Nostra Senyora de Puiggraciós de la parròquia de Montmany (avui terme del Figueró, Vallès Oriental).

faanaPuigracios Pequeo                                                  L'ermita de Puiggraciós amb la hostageria adosada


Prop d'aquest santuari, a la casa coneguda com l'Ullà,  també s'havia criat l'escriptor modernista Raimon Casellas i Dou (1855-1910) que, inspirant-se en els paisatges isolats de Puiggraciós va escriure "Els Sots Feréstecs" (1901) obra considerada la primera novel·la modernista i precursora del corrent conegut com a naturalisme rural. Nat a Barcelona i orfe de pare amb un any d'edat, Raimon Casellas anà a viure amb l'avi. Sembla que que fou un infant mal format i que, per posar-hi remei, fou nodrit a casa de la seva dida a Puigraciós, on el 1711 i al costat d'una minúscula ermita del segle XIV s'havia alçat l'ermita de Puiggraciós per tal de substituir l'antiga església parroquial de Sant Pau de Montmany, que amenaçava ruïna. Al costat de la nova ermita ben aviat hi van adosar també la casa de l'ermità que passà a convertir-se en una hostatgeria.
 A la novel·la "Els Sots Feréstecs" figura que arriba a Montmany un mossèn desterrat de Barcelona anomenat Llàtzer que reconstruïrà la ruïnosa església de Montmany i de passada voldrà transformar a través de la fe el caràcter tancat i ferreny dels habitants del lloc, que són presentats com gent gairebé infrahumana i gregària, però sobretot morta. No tan sols el mossèn no aconseguirà els seu propòsit, sinó que amb l'arribada a l'hostageria d'una meuca anomenada Roda-soques els feligresos seran molt més proclius a visitar Puiggraciós, menyspreant la labor pastoral del mossèn i arribant a ser cada cop més agressius amb el capellà, fins al punt d'enverinar-lo i enterrar-lo viu. La novel·la és extremament rica en descripcions de llocs i topònims que, segurament la Paula Grevolosa - la nostra forastera- també devia conèixer bé.
 

" Però l'angúnia més grossa va ser després, a l'anar a travessar l'era de l'ermita de Puiggraciós...Allí potser hi hauria la Roda-soques, l'ermitana i l'ermità, tots els pastors, pilers i llenyataires que devien haver conjuminat aquella treta de mals esperits..."


santPauDeMontmany rectoria Pequeo
                                                   L'església i la rectoria de Sant Pau de Montmany

No consta que el Joan Tomeu i la Paula tinguéssin fills ni tampoc la seva defunció a Sant Llorenç Savall, fet que fa pensar que potser ben aviat devien marxar a viure fora del terme, probablement a la ciutat de Barcelona. I en això de les mudances ja hi devia influir el Josep Tomeu que, segons consta en diferents documents, tant podia ser un pagès originari de la parròquia de Sant Pere de Ferrerons (a Moià), de Castellterçol, de Muntanyola com de Monistrol de Calders, fins el 1762 que va arribar a Sant Llorenç Savall. Tampoc consten les defuncions del Josep Tomeu ni de la seva esposa a Sant Llorenç Savall; probablement tots plegats van anar a viure a la ciutat de Barcelona.
El fet és que dues filles del matrimoni Tomeu i Gili també es van casar amb llorençans: la Caterina Tomeu i Gili es va casar el 1768 amb el bracer i pastor llorençà Isidre Vilet i Brossa, i no van tenir fills. I per últim, la Margarida Tomeu i Gili que després de viure nou anys a la ciutat de Barcelona, es va casar el 1779 amb el Pere Rovira i Santlleïr, bracer i paraire llorençà amb el qual ja es devien conèixer de la curta estada de la família Tomeu a la sufragània; de tres criatures que va tenir el matrimoni només va sobreviure la Maria Rovira i Tomeu.
 
 

RUTA


Per arribar al Santuari de Puiggraciós cal sortir en direcció a Gallifa, passar per Sant Feliu de Codines i baixar a Bigues i Riells, travessar l'Ametlla del Vallès i anar a trobar la C17 amunt fins El Figaró/Montmany. Un cop sortirem a El Figaró caldrà passar a l'altra banda del Congost i de la C17, seguint les indicacions o bé del cementiri del Figaró o del Polígon Industrial de la Rompuda, on neix la carretera forestal (asfaltada) BV-1489 cap a l'Ullar, casa on va viure l'escriptor Raimon Casellas i que avui sembla un museu de vehicles amuntegats. Si voleu aturar-vos al lloc, podeu visitar les properes ruïnes de l'església de Sant Pau de Montmajor on sembla que s'ha endegat un procés de restauració i/o consolidació de l'edifici. Les referències a la novel·la Els Sots Feréstecs són per tot arreu. Si volem apropar-nos al màxim al Santuari de Puiggraciós continuarem per la pista, que a partir de l'Ullà perd l'asfalt. Es pot fer prou bé, fins a les proximitats - a uns 100m- de l'Ermita.
Em van informar que l'accés al Santuari en vehible és més planer per la banda de les urbanitzacions de l'Ametlla.








 

Viatjant amb forasteres (2) El Mas (Muntanyola, Osona)

 

Muntanyola és un municipi d'Osona límit amb el Moianès, tocant a Collsuspina. Als anys vint del segle XVIII en Francesc Valls del Pou, pagès de Sant Llorenç Savall, es casà amb Mariàngela Terradellas, del mas homònim de Muntanyola. El municipi de Muntanyola és format per masos dispersos i avui pràcticament s'ha convertit en una gran urbanització al voltant de l'església parroquial dedicada a Sant Quirze i Sta Julita, amb el seu cementiri adosat. El mas Terradellas es troba força apartat, seguint el torrent de Terradellas amunt, i tot i que avui el casal està restaurat sembla que no acaba de trobar estadants permanents. Segons que explica l'inventari patrimonial de Muntanyola, el mas fou objecte d'un robatori els anys noranta.


StaJulitaStQuirze 2 Pequea                                  Sant Quirze i Santa Julita, l'església parroquial de Muntanyola

El cas és que el fill i hereu del matrimoni, el Francesc Valls del Pou i Terradellas, també pagès, firà i es casà el 1757 amb la Mariàngela Mas i Vila, del Mas Vila de Muntanyola. Aneu a saber si no s'havien conegut ja de petits, en algun viatge de la mare Terradellas visitant els pares, o bé durant un estiu. El cas és que El Mas es troba prop de la carretera que uneix Muntanyola amb Santa Eulàlia de Riuprimer, i els seus habitants actuals encara conserven el cognom Mas. Quan els dic que el pare de la Mariàngela Mas i Vila del segle divuit es deia Joan Mas, ja no els queda cap dubte de la veracitat d'allò que els explico: Joan ha estat tradicionalment el nom de l'hereu, tot i que en les darreres tres generacions els hereus no es casaren i el mas va passar als segons germans: actualment l'hereu d'El Mas es diu Josep.


JosepMas Pequea                                                L'hereu Josep Mas i Coll del Mas de Muntanyola

Ell és qui m'explica que la carretera que uneix Muntanyola i Sta Eulàlia de Riuprimer no existia; recorda com la seva difunta àvia fou portada a braços fins dalt l'església parroquial de Muntanyola - si seguiu la ruta us adonareu de la gesta!-. Més tard hi van obrir un camí de carro i que ja de casat, el siscents l'havien de deixar allà i seguir a peu fins a la casa. M'expliquen els arranjaments més moderns que ha sofert el casal, el segon paller afegit, les corts de porcs que hi tenen. Sembla que en un dels llindars de la façana hi hauria alguna inscripció, però no ens queda clar quina. Per desgràcia oblido de preguntar-los pel topònim de Terra Santa amb el qual els mapes semblen assenyalar els camps adjacents a la casa Mas: terra sagrada, bona terra...?

MasMas 1 Pequea                       El Mas. Sant Llorenç Savall queda lluny, rere les muntanyes del fons


El matrimoni entre el Francesc Valls i la Mariàngela Mas tingué 10 fills dels quals - i que nosaltres tinguem constància- només un d'ells morí albat als 4 anys: el Josep Valls i Mas. És un fet sorprenent, doncs la majoria de matrimonis d'aquest període solien perdre entre un terç i la meitat dels fills albats. La mare del Francesc Valls del Pou i Terradellas traspassà el 1785 a una edat molt provecta per l'època: 80 anys! mentre que ell ho féu deu anys més tard -el 1795- amb 69 anys. La filla de Munyanyola, la  Mariàngela Mas i Vila, morí d'un accident indeterminat, però devia ser prou greu que fou el propi metge de Sant Llorenç, el dr. Josep Gomar, qui li va administrar el sant sagrament de la extremaunció, doncs el mossèn no hi hauria estat a temps. Això va passar l'any 1797, i la Mariàngela comptava 70 anys.


LA RUTA


StaEulaliaRiuprimer 1 Pequea                                              Festa Major de Santa Eulàlia de Riuprimer 

Per arribar a Muntanyola la opció més senzilla és prendre la carretera de Monistrol de Calders, Calders, travessar Moià en direcció Collsuspina. Un cop dins la comarca d'Osona, passar de llarg el trencall de Tona i seguir en direcció a Vic, i prendre el trencall a l'esquerra - indicat- cap a Muntanyola. Amb forta pujada passarem de llarg el casal de Vallllobera, al fons de la vall (aquest cognom també irradià fins a Sant Llorenç Savall, de la ma dels Daví) i arribarem al capdamunt del Serrat de Font Joana, on la urbanització es divideix en dos sectors: el trencall esquerre ens portaria al mas Fontanelles i la seva alzina centenària, i a la dreta, aniríem -també indicat- cap al nucli de l'església de Sant Quirze i Santa Julita (els diumenges hi diuen missa a les 10h, per si la voleu visitar). De l'església seguirem en forta baixada per la carretera que mena a Sta Eulàlia de Riuprimer, deixant enrere els trencalls de les cases Serra-rica, Saborit i la Casa Nova de Terradellas. Quan la carretera planeja al costat del torrent de Terradellas, trobarem un indicador a la nostra esquerra assenyalant el mas de La Roca - entre d'altres - el podem seguir si volem visitar el Mas Terradellas, tot i que quan serem aprop un cadenat no ens permetrà acostar-nos-hi.
Per trobar el mas Mas cal seguir carretera enllà, passat el Molí d'en Roca, i trobarem un trencall de pista a l'esquerra - també indicat - que ens hi mena en poc temps.

Si al final de la jornada voleu entaular-vos per dinar, és molt recomanable arribar-vos al restaurant cal Xoriguer de Sta Eulàlia de Riuprimer- tot i que també hi ha l'opció d'un restaurant sense nom a tocar de la zona esportiva de Muntanyola.



PD-  el meu agraïment al Josep Mas i la seva esposa, per l'agradable estona parlant dels ancestres d'aquí i d'allà.



ENLLAÇOS


 







Els boscos no cremen espontàniament, ni mediterràniament


La culpa és del clima mediterrani - diuen la gent estudiada. Els incendis són inevitables - reblen. I tu vas a l'estadística de l'origen dels incendis i no veus 'clima mediterrani' per enlloc. Bé, potser a l'apartat dels 'llamps'...(únicament mediterranis?) Calla, potser a l'apartat de 'causes desconegudes' d'un clima mediterrani sobtadament misteriós i murri que té facetes amagades que desconeixíem després de conviure-hi durant milenis? O és el clima mediterrani la inevitable tradició de llançar coets al bosc per St Joan?...L'estadística no mostra el clima mediterrani per enlloc i sí - com a primera causa - els incendis intencionats, la segona causa és la crema agrícola, negligències, fumadors, línies elèctriques, treballs forestals, crema de pastures, crema de matollar...i més coses relacionades amb l'activitat humana, especialment en els darrers quaranta anys d'incendis.

incendis
                                              estadística publicada pel servei Meteocat

Sí, ja ho heu entès: el clima humà SOM els responsables dels incendis. El clima mediterrani no acompanya, certament, però qui vol un clima transiberià a ple agost, podent gaudir d'una caipirinya ran de platja?
La cantarella pseudo-científica del clima mediterrani anava molt bé per a les oïdes dels polítics de fa quaranta anys, perquè A. els treien les puces per no haver apostat i enfortit els mitjans d'extinció (encara recordo el sr Artur Mas anunciant a bombo i plateret el doblament d'efectius aeris a CAT consistent a passar d'1 hidroavió a... 2) i B. perquè amb aquesta excusa aleshores encara podies frenar l'evidència que darrere dels incendis hi havia un canvi climàtic provocat per ...tachan....sí, per la humanitat i els seus negocis.
Qui no recorda com van anar els estudis 'científics' durant mig segle sobre el consum de tabac, negant l'evidència que el relacionava amb el càncer de pulmó? No va ser fins que la despesa sanitària va superar els ingressos pel consum de tabac que algú, per fi, va decidir esbombar allò que tothom ja sabia.
A CAT el bosc no crema espontàniament ni mediterràniament. És una evidència. Però aleshores, perquè aquesta visió tan antropocèntrica d'autoexcloure'ns de l'eqüació? que si el clima mediterrani, el canvi climàtic de cal veí, el bosc que n'hi ha massa, que és massa jove, va brut, es beu la nostra aigua, calla com un puta...i crema. Xim pum.
Algú pensava que amb aquest invent de competir i créixer fins a l'infinit no passaria res? Algú pensava que podríem beure'ns els purins infiltrats a les nostres aigües i seguir tan amples? Algú pensava que amb la pirotècnia de les darreres guerres podríem seguir llençant bombes a Hiroshima, Nagasaki i Matalascañas i fer explotar centrals nuclears indefinidament, i que aquí no passaria res? O petar-nos la capa d'ozó mentre pintàvem arcs de sant Martí amb esprais ... ? algú pensava que el planeta podria ingerir CO2 indefinidament i a aquest ritme? De veritat preferiu pensar que aquesta darrera pandèmia no és una mica el resultat de tot això sinó que l'ha fabricada una ment maquiavèlica i extraterrestre per controlar-nos a tots...?
I parles amb la gent estudiada i els ho expliques i et diuen que les causes dels incendis són irrellevants, que allò important que han acordat entre tots és el sistema pal·liatiu de 'gestionar els boscos' (paraulota/forat negre que vol dir 'ajardinar' els boscos segons gustos) diuen que és allò que seria més efectiu i com que els humans també formem part integral d'aquest- diguem-ne- ecosistema, i com que també som -com els iogurts- d'allò més naturals, doncs els boscos cremen, han cremat i cremaran. Amén. I com diu la dita, de tant arrambar-nos al foc al final cremarem.
I llavors no pots evitar pensar en una gran pira natural on tots hi capiguem juntets i ben calentons, acompanyats d'alguns humans molt influents llur visió de la biodiversitat és el totxo, el ciment i unes marquesines de PVC i apa mira, som així de naturals què hi farem, oi? Que tu volies unes praderies dallades i unes pastures guanyades al bosc? doncs apa, aquí tens tres aeroports, que per això sóc el més ric i fort del ramat.
Bé, potser la raó d'aquesta negació sigui que el sistema col·lapsa, l'invent toca sostre. Ens n'haurem d'empescar un altre i no sé quin preu n'haurem de pagar.
Però si fos per aquests tan estudiats - alguns dels quals mostren preocupació que els incendis s'extingissin del tot -  encara estaríem modelitzant possibles apocalipsis a 3D i amb tot luxe de detalls.
En qualsevol cas i en les actuals circumstàncies, millor seguir apostant pels serveis de detecció i extinció d'incendis i sobretot, apostar per la gestió de la societat i de les seves persones en moments claus. I no ho dic jo, ho diuen de forma diàfana les estadístiques.
Primer porta els incendis a 0, tingue'ls controlats. I després parlem de com volem que siguin els boscos: que si fets, volta i volta o torrats. I no a l'inrevés, perquè mai seràs tu qui decidirà com vols el paisatge, seran els piròmans. I als piròmans, ni aigua.