Diari d'abord

El dr. Josep Barriga, una mirada al Sant Llorenç Savall del segle XIX

Sant Llorenç Pam a Pam, entre la passió i l'obsessió

Es reuniran al Centre Excursionista de Terrassa* una colla de malalts de les agulles de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, per fer un repàs de les èpiques escalades que ofereixen els seus monòlits. Esperem l’assistència de representants de les diverses generacions que s’han dedicat a visitar-ne els cims, repassarem algunes fotos de totes les èpoques, i mirarem d’explicar a qui no ho conegui què significa fer “un 3r del Barberà” a Sant Llorenç.

No hi haurà pau al món

De cara a barraca (76) Era l'Hostal del Llop el nom d'una vinya?

En uns documents de venda a parceria, els teixidors Riera-Rifé de cal Quirze venien un tros de vinya de la Carena de Rifé (actualment Serrat del Cames) que anomenaven OFICINA, probablement perquè en aquell tros hi devien tenir la barraca de vinya. La carena avui dita del Cargol, a la Vall d'Horta, pren el renom dels qui treballaren la vinya en aquell indret a primers del segle vint. El mateix serrat del Cames pren el nom de la vinya que hi tenien els de cal Cames. Són exemples de topònims recents, lligats a la vinya.
No podria ser que el topònim de l'Hostal del Llop* provingués dels Solé dits de cal Llop on a més d'un bon tros de terra hi tinguéssin una barraca enorme? La barraca trobada recentment (no.434) és de pedra seca, però per les grans dimensions i la forma quadrada (aprox 4x4m) segurament era tancada amb bigues i teules (aquest punt no l'hem confirmat encara). Es troba ran mateix del camí i en el lloc que els mapes de l'ICC solen indicar amb aquest nom.


                            la recentment trobada barraca no.434 de l'Hostal del Llop


Tenim documentat que l'any 1831 el Francesc Soler àlies Llop (també dit el Llopis) que vivia al carrer de la creu del mig de Sant Llorenç Savall, va aixecar en tres dies la barraca del Dr.Josep Barriga i Sala, aleshores metge del poble. El tal Francesc Solé no ens consta que tingués però, cap tros a l'Ermengol. El seu germà Tomàs tenia vinya a Vilatersana, com a lloc més proper. D'altra banda sí tenim constància que el 1901, passada la fil·loxera, un Salvador Solé i Pladevall causava baixa a l'erm un tros considerable de terra (7,3 quarteres, més de dues hectàrees) dins la propietat de l'Ermengol. Per les prospeccions que hem fet sobre el terreny, aquestes podrien ser les dimensions del tros feixat al voltant de la barraca, atès que no hem trobat cap altra construcció per les proximitats.


                                                  St Feliuet de Vallcàrcara, a l'Ermengol

El topònim d'Hostal del Llop apareix en les primeres classificacions fetes de la vinya (primer terç del s.XIX) com un lloc situat clarament entre les propietats de l'Ermengol i el Galí, i era tan concret que el 1835 tan sols registrava dos parcers: en Magí Armengol (vivia al c/Raval) que hi tenia dues peces i en Segimon Armengol (propietari de la casa Ermengol que, curiosament, també tenia vinya plantada a parceria a l'Hostal del Llop i en altres indrets). Vint anys més tard el sector perdrà el nom, i constarà que el Magí Armengol tenia els seus dos trossos, sense més detalls, a l'Ermengol. Aquest fet ens convidaria a pensar que com a sector l'Hostal del Llop havia quedat absorbit per la propietat de l'Ermengol i això ho confirmaria el fet que el 1854 el terratinent Segimon Armengol ja no declarava res com a parcer. Per una banda ens reafirmaria l'emplaçament de la barraca trobada, però per l'altra ens descartaria cap lligam amb el renom 'Llop'.
Per acabar d'embolicar la troca vam trobar una relació de terres encara més antiga (1833) on figurava que els parcers Magí Daví àlies 'el muxi' i el Mariano Rovira tenien tros a l'Hostal del Llop. Però es devia tractar d'algun error, perquè l'amillarament de 1854 situava les seves respectives parcel·les, com a molt aprop, al 'torrent Bo-Ermengol', un indret molt allunyat de la nostra zona d'estudi.


                             la bassa anti-incendis i les ruïnes de cal Llop, avui propietat de Salallassera

 A Sant Llorenç Savall, dins el sector dels Fondos, també existeixen les ruïnes d'un casal que anomenen 'cal Llop' i que en algun moment també s'anomenà cal Calvó. En aquest sentit també tenim constància d'una altra baixa a l'erm de l'Ermengol a nom d'un Llorenç Calvó i Espalté, amb un tros encara més gran, de pràcticament 11 quarteres! però tal i com apunta l'historiador Albert Vicenç, fins a data d'avui no queda provat que el cal Llop de la sufragània tingués cap relació amb els cal Llop del poble i de fet, els Calvó del segle dinou descrits pel Dr. Barriga aleshores ostentaven el renom de 'cal Saleta' i, com ja hem dit, els de cal Llop del poble llavors eren els Solé.
Segons apunta l'Albert Vicens, a casa nostra el topònim Hostal del Llop sol representar un indret escollit per a reunió dels llops, un cau de llops. Aquesta hipòtesi descartaria definitivament cap lligam de l'Hostal amb renoms del poble i encara més amb el període àlgid de la vinya.

Les obres de la font del Llor

Sembla ser que finalment s'han acabat les obres d'acondicionament de la font del Llor, un indret emblemàtic del terme de Sant Llorenç Savall i alhora històric: les aigües d'aquesta surgència no han deixat de regar la magnífica Vall d'Horta a l'indret sota el Montcau en el qual hi havia hagut el mas del Llor, màs rònec del qual avui ningú coneix l'emplaçament exacte.


Algun historiador ha suggerit que el poblat ibèric del Coll d'Eres tenia la seva raó de ser en l'aflorament subterrani de la font del Llor. En els camps secularment llaurats de la Vall d'Horta s'hi han trobat destrals polides i després de l'incendi de 2003 es va localitzar el dolmen de Roca Sereny. Les aigües de la font del Llor es van comercialitzar a primers del segle XX i tradicionalment la gent de Sabadell pujava expressament a la Vall d'Horta per proveïr-se'n.



Al Marquet de les Roques hi ha una petita aixeta connectada directament amb la font. I des de 2015 que la brigada d'obres del Parc Natural tenia l'objectiu d'endreçar el lloc. Ha estat una tasca excessivament dilatada en el temps, fet que ha neguitejat el món excursionista que només hi trobava restes d'obres i com sol ser habitual, poques explicacions.

Sembla ser que la intenció inicial era desviar les aigües que vessaven cap a les escales d'accés i aconseguir que anessin a parar al torrent. Si això s'ha aconseguit, ho sabrem amb el temps i unes pluges abundoses. La passera de ciment per creuar el torrent s'ha recobert amb rajoles de terrissa. Les baranes de fusta, segell inconfusible de la casa, s'han situat allà a on algú li ha semblat avinent. S'ha consolidat el banc per a seure i l'arqueta abans tancada i plena de brossa avui s'ha deixat oberta per a que funcioni com a bassa, amb un sobreixidor que en limita molt la quantitat d'aigua i una aixeta suplementària.


La bassa, ara mateix eixuta, s'ha rebossat d'un to rogenc i s'ha deixat una part amb obra vista. S'han situat alguns rètols (de fusta) indicant la necessitat de no alliberar animals exòtics al lloc, cosa que m'ha fet pensar que deu ser una pràctica més habitual del que podria semblar.

Resumint, sent com és la font del Llor un lloc força concorregut,  faltarà veure si la canalització d'aigües (del tot necessària) s'ha aconseguit amb èxit. Pot ser discutible la utilitat d'una basseta al costat mateix de la font, però no trigarem gaire a saber si esdevé un cau de mosquits i pudors. En qualsevol cas, si calgués tancar de nou l'arqueta no seria una operació complicada. Pel que fa l'estètica, personalment no trobo que hagi empitjorat. Potser ara es veu tot molt renovellat, però d'aquí a uns anys no es notarà la intervenció.

 




{play}images/stories/mp3/follor.mp3{/play}