Tant si marxes com si arribes a Sant Llorenç Savall, el darrer tram de municipi anant cap el Bages, és una fondalada allargassada i amable, el punt més alt del qual no ens faria pensar que és una capçalera del riu Ripoll. Passat l'incendi de 2003, a banda i banda de la fondalada s'han llaurat tot de camps per fer-hi créixer ferratges per als animals salvatges (el més enraonat dels quals, el senglar, s'ho menja gairebé tot!). Res de nou: els camps ja havien estat conreuats quan al bell centre d'aquesta esplanada, dalt d'un petit promontori, s'hi alçava el mas Balumí (o també cal Baloni- segons Lluís Vergés, de vegades escrit Valumí). Pel que fa la masoveria, tenim constància que el 1811 la ocupava l'Agustí Crusella casat amb la Francisca Capdevila de Granera, i el 1825 ho fou per la família de Monistrol de Calders encapçalada pel Sebastià Santamans (35 anys), casat amb la Llúcia Capdevila (37 anys) i el seu fill Josep (2 anys). 
El topònim també havia deixat empremta al poble: segons el dr. Josep Barriga el 1802 hi trobem un Feliu Balumí i també un Joan Domènec 'el Xic del Valumí' que vivia al carrer Sant Antoni. Pel que fa la història del mas en Miquel Ballbè tot just ens fa saber que la primera cita data de l'any 1312. Segons la inèdita Onomàstica de Sant Llorenç Savall d'en Jaume Valls i Vila e
l mas podria haver tingut un antecessor en el mas Casanova, de domini del Castell de Pera. La documentació trobada del mas amb el nom de Balomí és molt recent, tot i que en un document de venda de l’any 1549, feta per Vicenç Font (de la Saladelafont) a Antic Permanyer, apareix com afrontació al nord l’alzina de Balomí. Concretament és a l’any 1821, quan el Balomí apareix a la relació de contribuents. Sabem del cert que el 1839 encara tenia masoveria i que aleshores la propietat ja havia estat absorbida pel mas Saladelafont. Al respecte en Jaume Valls afegeix que a l’any 1865 el propietari era Antoni Saladelafont, amo també del mas d’aquest nom, i que la renda anual era de només 80 rals de velló, és a dir, un mas molt pobre. A final d’aquell segle XIX, el mas ja s’hauria abandonat, puix que no figura als padrons del segle XX. Fou conegut també per Cal Baloni. L'extensió censada dels seus conreus era de 6 quarteres, aproximadament l'equivalent a 2 hectàrees.



balumi top large

Les restes del Balumí ens dibuixen no menys de 5 estances petites i allargassades, probablement formant el conjunt d'una sola nau, tot orientat seguint l'eix N50. L'estirament de la construcció sembla condicionat pel sòcol de roca mare, que marca dos desnivells en els vessants oriental i occidental, aquest darrer amb un xaragall a tocar, deixant oberta la possibilitat que l'entrada principal fos per la cara nord. El parament més visible (fotografia inferior) sembla un parament secundari de tan sols 40cm de gruix. El que semblen les parets exteriors i la paret mestra mesuren de 60cm en amunt. A la punta sud s'hi dibuixa un semicercle, tal volta es tractés d'un dipòsit adosat. Per tots els volts de la casa trobem restes de teula i terrissa.
En un dels camps actualment llaurats apareix un fons de dipòsit de xena, prova que els camps eren part inextricable de la casa. Documentalment, el mas no apareix associat a la vinya ben al contrari, sembla que a mitjan segle XIX  la  prosperitat d'aquest conreu assenyali el declivi definitiu de la casa.


balum paret


L'actual propietari, el Josep Saladelafont, ha fet esporgar els nous brots d'alzina i roure de la totalitat de la seva finca per tal que els arbres creixin tan alts i grans com sigui possible. Tal volta per recuperar l'esplendor del topònim proper del Bosc Negre o potser per fer honor al mas Saladelafont, un mas que documentalment ens mostra que llur activitat econòmica fou eminentment forestal, seguint el patró d'altres masos com el Dalmau o Salallassera. El cognom Saladelafont (Francesc, Pere, Llorenç, Josep...), sense ser gens nombrós, ha estat arrelat al lloc després de moltes generacions. En molts aspectes i malgrat les vicissituds diverses que per força han de patir aquestes propietats ancestrals, l'actitud i l'empenta dels propietaris per dignificar el lloc i recomençar, em recorda molt aquella que hom percep en finques amb tanta o més solera com és ara el Puig de la Balma (Mura).

 

Segur que molts compartim el mateix desig de veure com un dia el mas Saladelafont s'alça de nou al seu lloc. De moment nosaltres, els barracaires llorençans, ja hem alçat la totalitat de barraques de vinya dels Saladelafont. Esperem que sigui una bona premonició.
 
 
BIBLIOGRAFIA

VERGÉS I SOLÀ, Lluís. Bellesa i atractiu de Sant Llorenç del Munt. Sant Llorenç Savall. 1973. p.73
CASALS I SUADES, Miquel VICENS I LLAURADÓ, Albert. El vessant desconegut de Sant Llorenç del Munt. Ed. Farell, febrer 2004. p.160
VICENS I LLAURADÓ, Albert. LACERA, butlletí no. 22, Gener 2015.
BALLBÈ I BOADA, Miquel. Topònims de Sant Llorenç del Munt i Rodalia. Matadepera. Abril 2000. p.21
ARXIU HISTÒRIC de SANT LLORENÇ SAVALL
VALLS i VILA, Jaume ONOMÀSTICA DE SANT LLORENÇ SAVALL. 2005, inèdit







{audio autostart}pavana.mp3{/audio}

Els comentaris han estat suspesos temporalment.