Matinal 6. La volta de Pedra Seca del Galí a Monistrol de Calders 1.1

Matinal: El Sot del Galí, la pedra seca que uneix Sant Llorenç Savall amb Monistrol de Calders


Una terç de la immigració de Sant Llorenç Savall els segles XVIII-XIX provenia de Monistrol de Calders. Cognoms d'importació com Puigmartí, Camprubí, Jo o Ponsa, provenien de Monistrol. Us proposem un itinerari que comunica Sant Llorenç amb Monistrol de Calders (Moianès) travessant Granera bo i seguint les restaurades barraques de vinya del sector.  No hi ha dubte que a mida que ens anem acostant a Granera i Monistrol de Calders, la tècnica de pedra seca llorençana va guanyant en qualitat i refinament, i la causa podria trobar-se en la progressiva millora dels materials font (gresos vermells que deriven a gresos grisos) o bé el contacte amb la pagesia veïna, o potser els dos factors alhora. Dins les barraques llorençanes hi podreu inmortalitzar els vostres pensaments en els pots de registre que hi trobareu. No us oblideu de dur un frontal per poder apreciar l'interior d'algunes d'aquestes barraques així com per poder llegir els rètols amb referències històriques.

 

 

Partint del Pont de les Conques, al final del carrer Vapor, seguirem per la pista i aviat deixarem a la dreta el trencall que ens duria a Salallassera/Ermengol i seguim paral·lels al riu Ripoll a través d'un sector esquitxat de petites construccions situades al lloc anomenat Camps d'en Lluís. Un segon trencall a la dreta ens convidaria a enfilar-nos a la font del Torrent Bo i a la Foradada de la Sagristia, però nosaltres seguirem davallant per la pista fins a passar el pont de pedra seca que salva el torrent Bo pel lloc anomenat Pou de l'Infern, que és la clotada que fa el torrent a l'esquerra del pont. La pista es converteix en un antic camí empedrat que avui les bicicletes i les motos s'han encarregat de fer-lo gairebé desaparèixer. És probable que el camí fos conegut antigament com el Camí de les Roquetes. Passat el primer revolt, trobarem la barraca del Niu, per sota el camí. La barraca conserva la porta i ben a prop el xupet, ambdós elements són testimoni que la barraca va seguir en ús al segle XX. Seguirem corriol enllà passant per sota dues línies d'alta tensió entremig de les quals i més amunt, prop de la base de les torres, hi ha una barraca enderrocada. Connectem amb la pista que duu a la casa de Vilatersana. Nosaltres seguirem uns metres la pista avall i prendrem el corriol a la nostra dreta que segueix paral·lel al riu, deixant el pont que el salva, a la nostra esquerra. Acabarem remuntant per passos molt axaragallats fins connectar de nou amb una pista que seguirem en direcció nord. Abans d'unir-nos-hi però, baixarem a la nostra esquerra per una rampa de roca descendent per visitar el gorg de Santa Susanna.
Els Puigmartí de Monistrol de Calders ja havien irradiat regularment cap a Sant Llorenç Savall, principalment eren solteres que es casaven amb llorençans (p.e. la mare del Pau Agell, pagès il·lustrat de Sant Llorenç Savall, era na Valentina Puigmartí) però el cognom Puigmartí no faria arrels llorençanes fins que el Magí Puigmartí i Galí - de professió sastre i fill del pagès  Llogari Puigmartí- no es casà el 1793 amb Teresa Borrell i Armengol, i visqueren al poble.
                                                                                                                                                                                                                                  
 
Puigmart
                                              Per bé que censurada pel cablejat, es pot llegir la llinda gravada de Joan Puigmartí, 1758 (Monistrol de Calders)
 
 
Retornant a la pista i no gaires metres enllà, hem de trobar visualment la restaurada barraca de la Carena Gran, per damunt nostre i a uns 40 metres. És una de les dues úniques barraques pertanyents a la propietat de Vilatersana. Les parets són tan gruixudes que sembla un búnquer, i per això a l'estiu a dins s'hi està ben fresquet. No gaires metres més enllà podem repetir l'operació de baixar al riu i trobar el Gorg de Vilatersana, entollament encara més gran que el de Santa Susanna i freqüentat per banyistes els mesos d'estiu. La pista segueix remuntant el riu Ripoll i salvant els torrents que hi desguassen. Acabarem anant a les basses i la font del Llogari, autèntic naixement del riu Ripoll. Ben aprop de la font també podem trobar les ruïnes de cal Llogari, amb tines per al vi.
Els Jo de Monistrol de Calders no arrelaran a Sant Llorenç Savall fins el 1806, quan el teixidor de lli Valentí Jo i Puigmartí es casà amb na Maria Rifé i Daví. No us estrany que el segon cognom Puigmartí fos la causa que el Valentí conegués a la Maria perquè, com ja hem vist, uns anys abans el sastre Magí Puigmartí s'havia casat amb una llorençana...
Seguirem per la pista ran de riu, deixant el trencall a la dreta que s'enfilaria a l'Hostal del Llop. Poc abans de la drecera que mena a Saladelafont, i amagada entre la vegetació del riu, hi ha una antiga resclosa abandonada. Passem per damunt d'un altre pontet de pedra seca que fou restaurat després de l'incendi de 2003. Metres més amunt i al costat d'un dels pals de línia telefònica trobem una barraca de grans blocs ensorrada, la barraca del Camí del Galí, a tocar de la pista. Per la nostra dreta connecta una pista que s'enfila a Coll de Traens; no és la nostra ruta però si la seguiu, quan haureu fet el revolt que creua el carener i seguint uns 100m més amunt, fins que sortireu per la vostra esquerra i remuntareu uns tres marges de vinya, trobant la restaurada Barraca del Voladís, una de les 10 barraques més boniques del nostre terme; retornant al lloc de partida, nosaltres seguirem amunt i deixarem enrere el trencall a l'esquerra que ens duria a la carretera de Monistrol. Nosaltres anem rumb nord, en direcció al mas del Galí.
El mas del Galí (del romà Galindus) està documentat de l'any 1328 i constava que aleshores el propietari n'era el Pere Galí. La connexió amb els Galí de Terrassa és gairebé segura, donat que Joaquim Galí és fabricant de draps de Terrassa però que -segurament a causa de la guerra del francès-  el 1812 encara té una filla que neix a Sant Llorenç Savall. En temps convulsos els -encara que fins i tot llunyans- parentius, sempre podien servir per refugiar-se fora de ciutat

Galermita
                                                                                                 El Galí i l'ermita dedicada a Santa Filomena
 

A les envistes de mas, ens surt un trencall a la dreta, que havent travessat el torrent, ens permetria pujar al turonet on hi ha la restaurada barraca de la Creu del Galí, una de les 4 barraques llorençanes amb creus gravades. Nosaltres seguirem pista amunt, passant sota una línia elèctrica trifàsica i passant de llarg el trencall a la dreta que, travessant un pontet, ens menaria a la casa. Més amunt la pista travessa un torrent secundari, passat el qual, si sortíssim per la nostra esquerra, podríem trobar un casalot ensorrat -segurament dedicat a la vinya- enmig del bosc. Seguint amunt trobarem un trencall a la dreta que no prendrem, tot i que també ens duria al Coll de la Descàrrega. Poc abans d'arribar al Sot del Galí, ja veurem de lluny estant la restaurada barraca carenera del Camí de Granera.
Un altre dels cognoms que van acabar arrelant a Sant Llorenç fou el del fadrí monistrolenc Jaume Ponsa i Alavedra, que el 1807 es casà amb Teresa Rossinyol i Armengol. Tampoc és molt agosarat pronosticar que els Rossinyol de Sant Llorenç, aleshores ja molt arrelats al terme, fossin descendents de la masia del Rossinyol, situada a mig camí entre Monistrol de Calders i Sant Llorenç Savall. I el mateix podríem dir dels Otzet.


B31
                                                                          la restaurada barraca del Camí de Granera, l'única que estava ensorrada


Arribem a l'extrem del Sot del Galí: un trencall a l'esquerra mena de pujada als camps del Sot del Galí i nosaltres el seguirem tot i que no arribarem als camps, trencarem a la nostra esquerra, on hi ha un bosquet de pins que es van salvar de l'incendi de 2003: damunt mateix de la cruïlla trobarem la restaurada barraca del Sot del Galí  amb una llinda dreta. Si seguim l'extrem oest de la pista arribarem fins a un pi caigut que barra la continuïtat de la pista i a on hi ha, just a sota, la rehabilitada barraca de la Llinda Doble, fixeu-vos en les dues llindes sobreposades. Reculem i tornem a la pista que mena al Coll de la Descàrrega i la seguim amunt. Sobre el primer revolt trobem la rehabilitada barraca del Camí de Granera que ja havíem vist de lluny estant: aquesta era la única de les cinc barraques del Sot que tenia el sostre ensorrat. Seguim pista amunt, arribarem a un revolt a l'esquerra, amb una mica de promontori a la nostra dreta: el baixarem seguint un corriol obert que mena a la barraca de la Llinda Dreta, característica molt pròpia d'algunes barraques de El Galí. Retornem a la pista i al segon revolt a la dreta, sortirem novament per la nostra dreta, travessant de baixada una pineda fins trobar la rehabilitada barraca del Coll de la Descàrrega, una altra de les 10 de les joies constructives restaurades a Sant Llorenç Savall, amb una volta tancada fent una escala de cargol. Si seguim la pista amunt aviat trobarem la carretera rural que enllaça amb Granera; s'hi arriba en mensys de dues hores des del poble.
Un altre dels grans cognoms llorençans vindrà de la mà de Jaume Camprubí i Calvet que es casà el 1762 amb la llorençana Maria Bruach i Oliver. Ell - i les primeres generacions de Camprubí - començà fent de bracer tot i que el seu pare Bartomeu, era traginer. No us extrany que la professió del pare, segurament fent camins de llana i manufactures pel fabricant de Sant Llorenç Francesc Rius, fos la causa que es coneguéssin.
Poc menys d'un segle després de l'arribada dels monistrolencs a Sant Llorenç Savall, l'Andreu Camprubí i Borrell ja menava l'escandalosa xifra de ...14 trossos - entre vinyes, sembradures i horts - sent la major part no pas a parceria sinó en propietat!



PuigCogull Pequeo
                                                                           Vista del Puig del Cogull amb la Mola al fons, a la meitat del trajecte


Si volem arribar a Monistrol de Calders, i volem evitar l'asfalt de baixada, al mateix coll neix una pista "sense continuïtat", que seguirem i que passa pel costat est d'un turonet secundari del Puig del Cogull. La pista perd la traça però allò important és seguir el fil carener avall, ben fressat, i travessant petites rases de la darrera replantada de pins. Quan serem a tocar de la carretera podem flanquejar per la nostra esquerra i evitar el ressalt pronunciat per accedir a l'asfalt. Seguirem la carretera per la nostra esquerra. Metres més amunt del rètol d'hidrant neix a la nostra dreta la pista que haurem de seguir fins a Monistrol. Per fer-ho haurem d'anar descartant els trencalls indicats "sense sortida" i seguir pel costat hidrogràfic esquerre del torrent de la font del Buc, sota l'estricta vigilància a l'horitzó, del castell de Granera. Creuarem per sota la línia d'alta tensió torrent i poc més tard deixarem a la nostra dreta el trencall que puja a la masia de La Roca, casal que ja veiem enlairat davant nostre. El torrent de referència que estem seguim canvia de nom i passa a dir-se Torrent de La Roca.  La pista va marxant en direcció oest i aviat tindrem a l'horitzó el perfil característic de la Roca de l'Ermità, amb la barraca homònima a tocar i més enllà, la cova de l'Ermità.  Entrem al terme municipal de Monistrol de Calders, i ho notarem de seguida per la quantitat de barraques que podreu veure adosades al paisatge: Monistrol és un dels municipis de Catalunya (sinó el que més) amb el major nombre de barraques de vinya: compten amb més de 600!


BalmaFreda Pequeo                                                                                      la balma Freda de Monistrol de Calders


Passem a frec de l'espectacular Balma Freda. La nostra pista travessa la llera bo i aprofita per canviar el nom del torrent, per tercer cop! Ara passa a anomenar-se torrent de l'Om. Passem a frec d'una llastra en equilibri vertical, apunt per segellar la pista, i pocs metres enllà, una magnífica paret de pedra seca de més de tres metres d'alçada, que pertany al proper mas enrunat de l'Om. Travessem de nou la llera i ara ens trobem amb una triple cruïlla, presidida per la restaurada barrada no. 3 dita de l'Om. També hi trobem un indicador de Ruta de Pedra Seca. Nosaltres seguim la pista avall, passem pel costat d'uns avets (o cedres) i en el revolt pronunciat a la dreta, trobem una altra barraca de vinya molt ben conservada. Metres enllà trobem un indicador del límit amb el Parc Natural i un curt tram asfaltat de baixada. Travessem per darrer cop la llera del torrent i entrem a la urbanització Masia del Solà. Seguim sempre direcció nord i quan el carrer tomba a la dreta, ens descobreix la darrera barraca plantada enmig d'un sembrat: la barraca del Mestre Pla. En pocs minuts albirareu el nucli del poble, amb el campanar de l'església de Sant Feliu ben visible. El trajecte es pot fer en unes 4/5 hores.
Si ho desitgeu, en arribar a Monistrol de Calders teniu opcions de restauració com la Fonda Rubell una de les empleades de la qual ens va confirmar que tots els cognoms citats en aquest text encara perduren al poble!


Monistrol de Calders
                                                                           Monistrol de Calders (Moianès) , punt i final de la nostra matinal
 


 
 

                                                   CROQUIS DE LA RUTA PONT DE LES CONQUES - COLL DE LA DESCÀRREGA

                                                   CROQUIS DE LA RUTA COLL DE LA DESCÀRREGA - MONISTROL DE CALDERS
 






BIBLIOGRAFIA



GRAU, Edmond, VANCELLS, Frederic, SEBASTIÀ, Antoni. 22 CAMINS DE SANT LLORENÇ DEL MUNT. Ed. el Cau Ple de Lletres. Juliol 2001. p. 214 Itinerari 22 La Font del Buc.




ENLLAÇOS


 
Les barraques de la Conca de l'Est del Ripoll 004/ (Galí, Vilaterçana, Armengol, Salallassera, Vinardell, t. Micó, t. de Vall de Maria)






 
 
 

Els comentaris han estat suspesos temporalment.