Diari d'abord

La Canal de Tanca obre una nova font a Sant Llorenç del Munt 1.3

Per a un pedra secaire com jo res no podia ser més satisfactori que trobar una nova font perduda enmig del bosc i coberta per una estructura amb la forma i tècnica d'una barraca de vinya en miniatura.

                                        La font del Salt de Tanca, una barraca de vinya en miniatura

Jo em decanto per dir que és una font, sobretot pel terra fangós que és a dins i a l'entrada, però també podria ser un forat per l'escudella, un d'aquests forats que s'obrien a les parets de la vinya o al costat mateix de la barraca  i que servien per deixar-hi el dinar fet pels de casa (sovint una escudella de terrissa).
Tanmateix la zona no ha deixat rastres de marges per pensar en la vinya i en canvi sí una munió de testimonis dels temps del carboneig: places carboneres, barraques de carboners, forats de carbonet i tocant mateix de la font, un antic camí de desboscament, avui completament abandonat.
Una tercera opció, tot i que més remota, seria que la font obrada fos d'un dels antics masos medievals de Coll Gavatx i dels quals no n'hem trobat ni la ubicació. No cal dir que a manca de toponímia històrica, ens hem inventat el nom de la font, fent referència a un element topogràfic que ajuda a localitzar-la.

                              Aquest salt d'aigua ens marca la situació de la font, prop de la base

La font és al marge dret del tàlveg de la canal de Tanca a l'altura del Coll Gavatx. Per arribar-hi anirem al fons de la Vall d'Horta, a l'aparcament del Marquet de les Roques. Seguirem el camí de Coll Gavatx partint del Forn de Pega del Marquet. Passarem de llarg l'Alzina del Crispiano i els dos trencalls a la nostra dreta que ens durien a Les Fogaroses. Som a l'aiguabarreig* del torrent del Marquet i l'inici de la canal de Tanca. Seguim pel corriol de coll Gavatx però així que el camí se'n vulgui separar nosaltres ja no sortirem de la torrentera. Passarem pel costat del tronc d'un pi mort i encara dret i vigilarem de no prendre un torrentet secundari a la nostra dreta. Seguirem remuntant pel tàlveg, passant prop d'un bloc a la nostra dreta, fins arribar al Salt de Tanca. A la nostra esquerra trobarem la font obrada.


                                                      Interior de la construcció de pedra en sec

* algun mapa (CET) fa coincidir el saltant amb el canvi de nom del torrent.


ORIGEN

A manca de poder documentar el funcionament de la font en temps de pluges, pensem que l'obra de pedra en sec assenyala alguna surgència intermitent que deu brollar de la roca mateix. El 25-10-20 hi va fer cap una secció de l'Espeleopringuer que, un cop extrets tots els fangs acumulats a l'interior, descobreix una olla picada a la roca que es devia anar omplint lentament, allò que els llorençans anomenen un SUANT i que -segons ens fa saber el Marc Anglés- seria l'equivalent en geologia d'un AQÜITARD, "un aqüífer que transmet l'aigua molt lentament". A Sant Llorenç Savall aquests suants (aqüitards obrats) han quedat associats a vestigis d'antics masos humils i rònecs. A manca d'haver trobat cap prova d'un antigot a les proximitats, seguim sense descartar que aquesta font fos obra dels carboners, tal i com fou el cas del Camí de les Onze Fonts.

CROQUIS




ENLLAÇOS

VÍDEO La Font del Salt de Tanca

Itinerari 3. Canal de Tanca: un camí imaginari 1.1

El secret del Molí de l'Agell 1.0

L'any 1816 el Llorenç Soler i Oliver va néixer gairebé orfe de pare i avi. Fou el mateix any que traspassaren el seu pare Francisco Soler i Gotés i l'avi Miquel Soler i Farell: amb 30 i 67 anys respectivament. Ambdós eren bracers, 'treballadors' - com en diríem avui.
El Llorenç tenia un germà més gran, el Josep, i encara n'hauria tingut un de més gran -el Miquel- sinó hagués mort amb tan sols sis mesos de vida. Sa mare, la Rosa Oliver i Riera, emparentada amb un moliner fill de St Feliu del Racó, el Salvador Picanyol, i havia heretat el nom de la padrina i esposa del moliner, la Rosa Padrós, de Gallifa.



El petit Llorenç es delia per veure funcionar el Molí de l'Agell i les rescloses, el brogit d'una aigua que no volia ser domesticada vessant per les canalitzacions i desaigües, però sobretot el fascinaven els contes que el moliner de Sant Feliu del Racó li explicava sobre els habitants sobrenaturals de l'aigua, llurs tresors eren arrossegats aigües avall en dies de tempesta, tresors que quedaven temporalment captius a la resclosa del molí i pels quals era menester inspeccionar-la sovint. Sempre que podia s'hi escapava i cada cop hi sovintejava més, especialment des que sa mare s'havia tornat a casar amb el Josep Rovira i Rifé, moliner de l'Agell, i ja no estava tant per ell com pels tres germanastres que aviat van venir, encara que només en sobrevisqué un: el Josep. I ara el Llorenç de cal Llop corria i jugava per la llera del Ripoll flanquejat per dos germans de nom Josep.



En una de les basses del molí, annexa a la resclosa, el Llorenç hi tenia un inquilí secret, una vistosa serp d'aigua. Al Llorenç li feia tot l'efecte que la bèstia duia anells d'or enroscades al cos, de forma que amb el sol i l'aigua lluïen sobremanera, especialment quan la serp xipollejava tota orgullosa per la superfície de la bassa, en una dança hipnòtica que li ressaltava les riqueses cromàtiques adherides a la pell. En una de les visites, en plena tardor i després d'una setmana llarga de pluges intenses, veié com la serp havia quedat atrapada en un filat arrossegat per les aigües. Si mirava d'apropar-s'hi amb una canya -va pensar- podria alliberar el rèptil de la trampa. Ho provà un parell de cops, però a la tercera temptativa s'acostà massa a la vora i el llim humitejat el va fer caure a plom dins la resclosa bo i brandant una canya partida per la meitat i agitant sobtadament les aigües somortes de l'embassament.
Del cop al clatell se n'hauria sortit si hagués caigut en terra ferma, però dins l'aigua de la bassa va quedar-hi insconscient el temps just per ofegar-se.
Quan van trobar el cos no hi va haver res a fer, el dr. Barriga va certificar-ne el traspàs el dia 3 d'octubre de 1825. Tenia 9 anys. Dos dies més tard i després que l'Alexandre Carreras -el rector de la parròquia- hagués oficiat una missa resada, van donar-li sepultura.
Ningú va saber però, que aquell fatídic dia d'octubre el Llorenç havia aconseguit alliberar el seu millor secret d'una mort segura.


  
NOTA- el molí de l'Agell fou construït el 1775 per iniciativa del pagès il·lustrat Pau Agell i Puigmartí

Ceràmica de la cova Regal-Marcet, l'única cosa que podrem conèixer

Publiquem imatges d'algunes de les ceràmiques i restes que es van trobar -rigurosament en superfície- a la cova Regal-Marcet de Mura, arran del seu descobriment. Són la prova fefaent que la cova Regal-Marcet fou ocupada de forma sostinguda per l'home prehistòric - a més de la mida gran d'alguns padellassos, algunes de les ceràmiques fins i tot conservaven el sutge del foc amb el qual s'havia cuinat. Malauradament són l'única cosa que podrem veure i conèixer del jaciment perquè les vam retratar abans de lliurar-les als arqueòlegs autoritzats a visitar la cavitat. Algunes d'aquestes peces van quedar a la cavitat i altres van quedar en una caixa dipositada al departament d'Arqueologia de la UAB. Les que van romandre a la cavitat ja us podeu imaginar que van ser completament espoliades tan aviat com la Xarxa de Parcs de la Diputació va decidir -sense cap criteri- publicar l'ubicació de la cavitat. La resta de l'història ja la vam explicar a la fitxa de la cavitat.
Els qui pensàvem que se n'hauria pogut fer un estudi científic que relacionés la cova habitatge amb la cova sepulcre del Malpàs ens vam haver de quedar a les fosques perquè les institucions (Generalitat, Diputació i consistori de Mura) no es van entendre i perquè els espoliadors no perdonen -i encara menys aquell que un partit unionista havia proposat que ocupés el càrrec de ...regidor de cultura!
Passada la fase d'espoli es va dur a terme una excavació (una cata) d'urgència per poder justificar que la cavitat tampoc pagava massa la pena i, com a firma de la qualitat del seu treball, van abandonar els estris d'excavació dins la cavitat. Naturalment no cal dir que ningú en va publicitar els resultats ni tampoc en va fer cinc cèntims al descobridor ni tampoc a la propietat.
Esperem que alguns haguem après la lliçó i que aquells -més que no pensàvem- que consideren que cap cavitat del Parc mereix ser tancada i/o gestionada la seva visita, rectifiquin. I també per aquells que no entenen que de vegades hem de ser discrets sobre l'ubicació de determinades cavitats, tant de bo deixin de fer-nos la murga. 
Per la nostra banda desitgem que els espoliadors acabin els seus dies -com més aviat millor- dins un contenidor amb els seus 'tresors' ben amagats i enterrats, que és on solen acabar.
Mentrestant, gaudiu de les imatges








































NOTA - per descomptat, si algun entès vol descriure aquesta ceràmica, pot escriure a Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. i ho podem publicar. Els comentaris han estat momentàniament deshabilitats

Les Ruïnes de la Viola, un inesperat antigot a Matarrodona

Vam acabar descobrint aquestes ruïnes anant de camí a la Balma de la Font de l'Hort de Matarrodona després d'anar trobant nombroses feixes que són a tocar de la pista de Matarrodona. Hi havia la possibilitat que tinguessin a veure amb l'encimbellat Hospital de Sang que potser en temps reculats hauria estat habitat. Però en tornar al lloc decidits a acotar l'abast de les feixes, amb en Quim Solbas vam trobar les restes d'un antigot.
Les ruïnes són al vessant esquerre del torrent que baixa del collet del Sentinella, a la mateixa fondalada de la font de la Viola però dues o tres feixes per damunt la pista.


                                                  detall de la possible entrada per l'estança quadrada

---

LES RUÏNES


Molt malmeses, dibuixen dues estances (una de rectangular i allargada, 5x3m,  i una de petita quadrada de 2,5x2,5m) i la possibilitat d'una possible tercera adossada a les anteriors. En les tasques d'aclarida del lloc, vam trobar nombroses restes de teula que palesen el tancament del conjunt com a possible habitatge. Tot plegat ens dibuixaria una llar modestíssima llurs feixes semblarien confinades a banda i banda del torrent que hem citat anteriorment.

---

SITUACIÓ

Emboscada, però senzilla. Del coll de Boix cal seguir la pista de Matarrodona, deixant a l'esquerra el trencall que mena a la balma de l'Espluga. Quan serem a l'alçada de l'Hospital de Sang i abans d'arribar al trencall del corriolet que mena al coll del Sentinella, és a dir, abans de travessar el torrent on hi ha la Font de la Viola, caldrà sortir per la nostra dreta a trobar les ruïnes, un parell de feixes amunt, força centrades al carener però més aviat decantant-se cap al torrent.

                                  

---

HISTÒRIA


Poca cosa ens aporten el estudis publicats sobre masos de la zona, especialment pel que fa l'Espluga i Matarrodona, que serien dels més propers i dels quals sabem ben poc. Parlant del Puig de la Balma hi ressonen vagament noms com Mascort, Livario (o Ciario), Ferrera, Espluga Xanarra, Poalor, Coromina (Connamina? Condamnia?), Plantada, Vuerra. Són noms de cases que apareixen en afrontaments, i que tal volta no guardin cap relació amb aquest antigot, perquè el lloc queda relativament apartat de la propietat del Puig de la Balma. Per la seva banda l'Antoni Ferrando -parlant dels Corralots de Matarrodona i Puigdoure- vaticina
" Aquestes edificacions, i possiblement d'altres que encara deuen quedar amagades pel bosc, no són esmentades en el cens de Mn. Ollé de l'any 1592, segurament perquè aleshores ja estaven abandonades. Hom pot pensar que tal vegada es tractava de dependències d'altres masos coneguts, però aquesta possibilitat queda en entredit per la distància considerable de les masies més properes que són Puigdoure i Matarrodona. Així doncs, no resulta arriscat considerar que aquestes construccions foren masos medievals, enrunats ja en el segle XVI, qui sap si a conseqüència de la pesta negra que assolà el país en el segle XIV, o bé per les guerres de remença del segle XV ".

                                              detall de la continuïtat d'un dels paraments


 Molts d'aquests petits masos abandonats eren annexionats pels pagesos que aconseguien mantenir-se al territori, com fou el cas del Vicenç Vila que l'any 1540 s'annexionà de cop 7 cases derruïdes. Antoni Ferrando també desgrana noms de llocs i masos de Mura dels quals avui no sabem on s'ubiquen, com ara " Val Formosa, Oliveres, Muntada "
Tenim la certesa això sí, que les restes trobades són les ruïnes d'una vida en ruïnes, precària, duríssima i solitària que el citat mossèn Ollé ja descriu en parlar de l'aïllada ermita de Sta Creu de Palou: "so es queya de cami una lleuga larguissima, aspre pedregallosa, solitaria y de mal cami, se tenen de travesar montanyes altes ab grans pujades y baxades (...) es dita sofregania penosa de servir, empero so la gent de aquelles tres cases (Matarrodona, Puigdoure i Farell) son christians y devots de dita capella devota donen animo y forses per fer dita servitut (...)"

                                  detall d'un parament adossat que sembla sobresortir del conjunt

---

BIBLIOGRAFIA


FERRANDO i ROIG, Antoni. EL MAS PUIG DE LA BALMA (MURA-BAGES). Cavall Bernat 23 / Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Abril, 1993.


FERRANDO i ROIG, Antoni. EL PARC NATURAL DE SANT LLORENÇ DEL MUNT I SERRA DE L'OBAC. El Pot Cooperativa SABADELL, 1983.


BALLBÈ i BOADA, Miquel. APORTACIÓ HISTÒRICA DE MURA. LES CASES DE PAGÈS. Ajuntament de Mura, 1997.

De cara a barraca (78) Les barraques ocultes d'en Ballestar 1.1

El sabadellenc Jesus Ballestar (Sabadell, 1931) havia estat vinculat al Museu de Sabadell, i quan començà a festejar amb la llorençana Rosa Argemí la institució li va proposar d'inventariar les barraques de vinya del terme llorençà, cosa que va anar fent entre els anys 50/70 i  pensem que constitueix un fet inaudit al Principat per aquestes dates. Entre les seves aficions s'hi compten les famílies catalanes d'orquídees que visitava assíduament recorreguent el Principat, i també les caixes de música. La trajectòria vital d'en Ballestar -va lluitar a l'Ifni i va treballar de matrisser a Suècia- algun dia potser veurà la llum en format de llibre, perquè sabem que darrerament en Jesus estava escrivint unes memòries.
L'any 2009 en Ballestar ens va fer a mans les còpies dels mapes on ell havia anat assenyalant les barraques que anava localitzat -unes 260 a St Llorenç Savall, unes 20 a Granera i dues a Castellar del Vallès. En un parell d'anys i sense conèixer massa el terreny, vam localitzar el gruix de les barraques dels mapes, cosa que demostra com d'acurades són les ressenyes. Tot i amb això, el 2019 encara vam localitzar una de les darreres, a Comabella, i el 2021 la propera al Genescà. El 2022 la del Coll Fals de Palomeres.


                                 la barraca no.191 a Comabella, localitzada a finals de setembre de 2019


Per mitjà de símbols diferenciats, als mapes en Ballestar també hi consignà si les barraques estaven senceres o enderrocades. Les enderrocades - segons ens va explicar ell mateix- ja no les va retratar.

Barraca al bell mig del torrent Micó. La 139 o la 140?

La barraca no.16, al nord de la casa del Genescà. Quan la vam buscar ens va fer tota l'impressió que la barraca -sencera, segons els mapes- es trobaria dins una propietat privada tancada. Trobada el 24-10-2021 gràcies a les indicacions del Miquel Castellà. No és dins cap propietat tancada. És una grossa barraca adjacent a una caseta de l'urbanització declarada il·legal del Genescà, llur propietari la devia reforçar amb morter i la feia servir de magatzem.

                                            la recent trobada barraca no.16 (2021)

La barraca no.86 de l'Ermengol, aleshores sencera. Tot i trobar-se teòricament prop de la casa, ni l'hem trobada ni els de l'Ermengol els sona que n'hi hagi hagut cap al lloc. És possible que en Ballestar s'hagués equivocat a l'hora de situar-la.

  la barraca no.103 dels Camps d'en Lluís probablement ja no existeixi (fotografia d'en J.Ballestar)


Barraques no.102 i 103 al lloc dels Camps d'en Lluís, a Les Conques. Les fotografies d'en Ballestar mostren que eren dues barraques senceres i força grans que ocuparien el lloc avui tancat per a gossos (o molt properes), passat el pont de Les Conques i a la nostra dreta. Probablement van ser aterrades.

Barraca en ruïnes no.143 al Fals Coll de Palomeres, poc abans de trobar la cruïlla amb el corriol que va pel Serrat del Vent. Teòricament es trobava a tocar d'una pista. I ho està! La vam localitzar el 28-12-2021, però molt ens temem que devia ser una barraca mixta d'obra. Això, o bé se la van carregar amb maquinària pesant quan van obrir la pista...

La barraca sencera no.216 a La Busqueta. Es trobaria propera a la cruïlla de pistes de la Serra Alta amb la pista que va fins al Rossell. Per la seva situació límit als mapes, algunes barraques poden aparèixer en més d'un mapa: aquesta només apareix reflexada en un...

                                      possibles restes de la barraca no.218, a la vall de Vilà (La Serra)