Diari d'abord

Valls, Rius i Rieres. Sant Llorenç Savall amb noms i cognoms (s.XVIII - XIX)

Si Sant Llorenç Savall fou la rèplica toponímica de Sant Llorenç del Munt, no se'ns fa estrany que al capdavall el cognom de la vila amb més difusió siguin, de llarg, els VALLS. De Valls amb denominació d'origen destaquen els Valls del Pou que presumiblement vivien a la casa del Pou, i també els Valls de l'Agell, segurament emparentats amb la nissaga Agell de l'actual cal Ramon de plaça. De ben segur que el segon cognom més nombrós a Sant Llorenç Savall foren els DAVÍ, descendents de la casa Daví, a la Quadra de Mur, dels quals destaca la nissaga de ferrers que arrencà amb el segle XIX de la mà del Sever Daví. Cognoms de nissaga nombrosa al poble també ho són els RIUS, RIERA, OLIVER i ROVIRA. D'altres d'ancestrals al poble, com els Saladelafont, Dalmau, Vilatersana, Salallassera, Oliveras o Pregona es mantindran en un nombre permanent però discret. No cal dir que dins el període d'un segle les recombinacions de cognoms són gairebé totals i les repeticions de cognom sovintegen (Llorenç Valls i Valls, Gabriel Riera i Riera, Joan Daví i Daví).


                                                          Cal Ferrer, del ferrer Sever Daví, al carrer Nou

Al llarg del segles divuit i dinou arribaran, per quedar-s'hi, cognoms com els Argemí, provinents de Gallifa de la mà de Gertrudis Genestós i Pantaleó Argemí (bracer) pels volts de 1777. Els Salvó arribaran de Bellver de la Cerdanya cap a l'any 1794 de la mà de la Teresa Grau i del Josep Salvó (piler). Els Cava arribaran pels volts de 1772 provinents de Caldes de Montbui de la mà de l'Antònia Puigdomènec, filla de Castellterçol i de l'Ignasi Cava, d'ofici baster (estris pels cavalls). Els Puigmartí arribaran pels volts de 1795, provinents de Monistrol de Calders i de la mà del Magí Puigmartí (sastre) que es casà amb la llorençana Teresa Borrell.

         Llinda del teixidor de lli Silvestre de cal Rovira, al carrer Baix de Rectoria (actual c/ Barcelona)


Pel que fa els noms de dona no hi havia color: Maries i Tereses guanyaven la cursa de llarg, seguides per Margarides, Roses i Francisques. Si ensopegues amb una Perpètua, Dorotea o Teodora ja pots comptar que és un exotisme foraster!
Pel que fa els noms d'home la cosa estava molt més igualada entre Jaumes, Joseps, Francescs/ciscos i el patronímic Llorenç, tot i que no hi mancaven Joans ni Paus. Les noves tendències onomàstiques forasteres com Petronil·la, Magí, Segimon o Adjutori sovint s'escamparan per via dels terratinents que faran de padrins en batejos d'altres nissagues ( el nom de la criatura gairebé sempre coincidia amb el de la padrina o del padrí ). Els padrins solen ser familiars de la criatura, però sovintegen p.e. els padrins del ram dels paraires sense cap altre lligam.


Al carrer Ripoll, llindar de cal Josep Ventura Rifer, paraire, afillat del Quirze Rifer, pagès de cal Quirze

Cada rector o prevere escrivia com sabia o podia. Els cognoms Oliver patiren indefectiblement totes les mutacions possibles segons qui fos el capellà; Oliver/Olivé fins al més torturat OliBé. De vegades un escrivent podia escriure tres variants del cognom Rossinyol en una mateixa línia: RosiÑol, Rucinyol i Rusiñol. Idem pels Rovira/Rubira/Ruvira, Otzet/Utzet, Tantinyà/Tintinyà, Gotés/ Gutés, Soler/Sulé/Solé, Espalter/Espalté, Sellés/Salles, Calvó/Cauvó, Santlleïr/Santllahí/Senllaí, Salamó/Salomó, Ossul/Usol/Ussol, Rifer/Rifé, Poble/Pobla/Popbla, Picanyol/Picañol, Manyosa/Mañosa, Oller/Ollé/Ullé, Clapers/Clapés, Lloberes/Lluveras/Lloberas, Lledó/Lladó, Genescar/Genescà/Ginescà, Clusella/Crusella, Camprubí/Camprobí/Camroví, Cava/Caba, Borrell/Burrell, Genestós/Ginestós, Munt/Muns.

                               L'únic vestigi de Cal Comas, mas adosat a l'ermita de St Feliu de Vallcàrcara

Un altre aspecte complicat és fer el seguiment de l'identitat de les dones: quan es casaven perdien el cognom, de forma que si l'escrivent del registre en consignava dos per a ella, ambós podien ser els del marit: tan sols si en consignava tres o més, podries sospitar que els darrers ja eren els originals de la muller, que adoptaria els cognoms ( i també el renom! ) del marit fins a la mort i només llavors, si l'escrivent ho reflectia, podríem saber els noms dels pares de la difunta. Un exemple el teniu amb el Jaume Comas de Cal Comas (casa aleshores adosada a l'ermita de St Feliuet) llur muller du per nom Polònia Comas Puig Ribera, o el cas de Teresa Farell Carner Comadòlibes, muller de Miquel Farell i Carner.
Pel que fa els oficis més comuns es podria dir que a finals del segle divuit els paraires gairebé superaven els pagesos, però no pas a la suma de bracers + pagesos. L'escalafó professional gairebé sempre s'iniciava fent de bracer per evolucionar cap a pagès o paraire, tot i que hi ha combinacions per a tots els gustos: p.e. el Jaume Busqueta del carrer Nou va començar el 1769 com a pagès, el 1783 feia de paraire i el 1797 constava com a bracer!

                                     La plaça de la vila, antigament closa per les quatre bandes

A banda de les llevadores que havien de socórrer els nadons fins i tot batejant-los in extremis 'per perill imminent de la mort', no hi ha menció d'ofici per a les dones però alguna vegada trobem consignades les vídues com a 'pageses'. Les llevadores més actives a les primeries del segle dinou eren la Mònica Rifé, l'Anna Brossa, la Rosa Clapés i la Rosa Borrell, muller del paraire Pau Borrell. Apreciem certa tendència a trobar nadons abandonats especialment a primers d'any. Esdevindran els Ventura o les Bonaventura 'de pares incògnits'.
En aquest sentit fa feredat de pensar que gairebé la meitat dels nadons morien acabats de néixer o abans dels quatres anys de vida (albats). Quan pensem en la duresa d'aquells temps i de la vida rural, potser no ho fem tant pensant en un aspecte tan essencial. La vida en aquells temps gairebé no valia res, perquè es podia esfumar en un tres i no res. I això passava el mateix segle que acabaria veient les primeres radiografies i Madame Curie experimentant amb radioactivitat. No obstant això, sovintegen les defuncions a edats força provectes com la mort l'any 1809 de l'avi Josep Comas, amb 90 anys!

                           Sant Feliuet, els batejos dels grans terratinents llorençans es van celebrar aquí

Camins tenyits de pintura

No fa molt que han començat a sorgir al Parc camins nous amb marques de pintura d'esprai cada dos o tres metres. Ara que ja semblava que la moda d'alguns a fer pintadetes fluorescents semblava erradicada; tan erradicada que fins i tot alguns senyals pintats de GR (senders homologats de Gran Recorregut) havien estat reemplaçats per pals indicadors del Parc.
Els camins es perden, és cert. Però avui, a l'era del GPS i dels tracks on qualsevol camí el pots trobar immortalitzat a Wikiloc i qualsevol pèrdua es pot recuperar gairebé cm a cm, doncs avui algú ha decidit que la millor forma de senyalitzar camins torna ser l'escandalós esprai, i encara com no s'ha decidit pintar una línia contínua!

                                                                 el nou senyal de cruïlla

No discutiré aquí la feinada d'obrir (o reobrir?) camins, perquè sé el pa que s'hi dóna per fer-ho i això, lluny de ser criticable, per a mi és digne de lloança. Hom enyora aquelles sortides dels centres excursionistes encaminades únicament a mantenir alguns camins. És per això que sempre recomano dur tissores a tots els caminadors. Tot i que darrerament l'òrgan gestor del parc sembla dedicar alguns esforços a aquesta tasca, sóc del parer que el manteniment l'hem d'anar fent els qui en fem més ús. Dit això, i a falta de més informació sobre l'origen d'aquests nous corriols, trobo que potser aquests esforços haurien d'anar acompanyats d'algun criteri addicional que descarti la pura invenció:

- porta aquest camí a un lloc concret, font, construcció, mirador, arbre, cova...?

- és aquest camí una drecera 'vital' per anar algun lloc?...

 Deixo en interrogant altres possibles criteris que no se m'acudeixen ara mateix, però aquí va un exemple d'allò que s'ha fet i que, en la meva opinió, no té cap sentit i desmereix del tot la feina feta. Al sector del Camí Moliner (Matadepera), zona prou castigada per motos i bicis, hi ha una xarxa de corriolets al voltant d'una creu que algú va plantar el 1982: en diuen la Creu del Gurugú i hom hi llegeix les inicials de SFS. Doncs bé, a banda del poc sentit que sembla tenir aquesta quasi-anònima creu allí, calia obrir l'enèsim camí al lloc, enllaçant més camins i caminets? Calia pintar metre a metre i travessar amb pintura arbres i rocaters, per no anar ben bé enlloc?

                                                               la creu del Gurugú, una creu de 1982

Doncs bé, la tasca no es limita a obrir camins nous i embafar-los de pintura. També s'han empastifat amb el mateix criteri camins tan coneguts com el dels Maringes, un camí de carboneig que de ben segur la vegetació i les esllavissades insisteixen a engolir-lo però que les marques cada dos metres tampoc ho podran impedir. Només ho impedirà el pas dels caminants o un bon manteniment: el mateix manteniment regular que la gent de Castellar va fent amb el camí històric de la canal Gentil que van recuperar sense usar una sola gota de pintura.

                                                           el camí dels Maringes, repintat

Recordo que quan vam iniciar la tasca de recuperació de barraques de vinya, el J. Valls va tenir la idea de marcar en groc les primeres que ell va trobar: el grup en ple va rebutjar la idea i sort n'hi va haver perquè avui tindríem un potencial de 470 vies pintades per visitar-les! No calia, no cal. I pel que fa a les cavitats, tampoc recordo haver obert un sol camí per anar a trobar cap de les més de trescentes cavitats descobertes al massís. Ni falta que fa.
Si tot això només va d'obrir-per-obrir antics camins, us asseguro que jo us podria fer un llistat tan llarg que el Parc Natural quedaria tan ben comunicat (i pintat) que riu-te'n de la quadrícula del Quart Cinturó o del Nus de la Trinitat!

                                                                             arbres maquillats

 Encara recordo com algun bàrbar va trencar aquell encant d'accedir a l'amagat Hospital de Sang a base de fer pintades de metre i mig.
Insisteixo a dir que d'una banda la tasca de mantenir camins o de recuperar-ne alguns és ben encomiable, però crec que s'haurien d'ajustar a uns criteris ben definits abans de fer-ho o si més no, ser molt més discrets. Amb aquestes pintades aquests nous camins susciten un desmesurat protagonisme que no se sap si és per la feina que s'hi ha fet (molta, segur) o pel destí que prometen menar.

No sé qui sou els que esteu fent això però una cosa és certa: tota la pintura que hi esteu abocant està sepultant i desmereixent tota l'empenta, la feina i la il·lusió que hi esteu posant.

El Mas Riera de Sant Sebastià, un embolic toponímic

No és gaire conegut que el terme municipal de Sant Llorenç Savall limita amb Caldes de Montbui per la banda de la bonica sagrera medieval de Sant Sebastià de Montmajor, a la divisòria natural de la Riera de Caldes. És molt probable que el factor geogràfic hagi influït molt en aquesta, diguem-ne, ignorància. El vessant est de la gran Serra de la Codina, mur natural que també ens separa de Castellar del Vallès, sembla voler marcar la fi geogràfica de Sant Llorenç Savall, fent que la fondalada de can Sallent i la Riera de Caldes tinguin l'aparença de pertànyer a qualsevol altre municipi, menys al llorençà.


                                              La Vall d'Ubagols, amb can Sallent al bell mig

No sabem si aquestes dues persones formaven part de les tres cases anteriors o bé es referia a dues cases diferents. Un cop estudiats els dietaris del metge més aviat ens inclinem pel darrer supòsit.

Com heu pogut llegir, especifiquem el cost de la contribució per cada edifici, una dada que sempre ens podrà servir per calibrar la importància de cada construcció.

4. En el mapa de barraques de vinya, confeccionat entre els anys cinquanta i seixanta del segle passat,el sabadellenc Jesus Ballestar hi batejava quatre cases. De nord a sud: Cal Salvi, Cal Cintet, Cal Manel i cal Xec.

                  el mapa d'en Jesus Ballestar, segurament el més fiable sobre l'identitat dels masos Riera

                                                                    Cal Manel de Mas Riera                                                         


Avui dia dues de les cases de Mas Riera han estat encertadament restaurades: Can Salvi i Cal Manel. Per les escriptures actuals de Can Salvi sabem que la nova propietat ha absorbit les ruïnes del que havia estat Cal Cintet (cal Bisbe), la casa que podria haver estat l'original Mas Riera segons les notícies que fan recular el topònim cap el segle XIV.
L'amillarament de 1854 ratifica amb les dades contributives, la importància de cal Cintet per damunt les altres cases. Rebatejada com a Cal Bisbe pel Vila i Arrufat, el 1929 les ruïnes de cal Cintet encara testimoniaven la seva importància: a la fotografia en blanc i negre s'hi entreveuen uns grans arcs que fàcilment amplifiquen les dimensions del que hauria estat un gran casal. Entre les restes actuals de cal Cintet, avui encara s'hi poden apreciar dues tines.
Gairebé irreconeixibles, d'altra banda, són les escasses ruïnes de cal Xec, al sud de Cal Manel. Fins fa poc, algun paleta de Sant Llorenç Savall encara hi rapinyava pedres.

                                             Cal Xec de Mas Riera, gairebé una pila de pedres
                                                                     

  A l'esquerra El Crestó, a la dreta ca La Gravada / La Garbada. Segurament mai van ser casals separats

En aquest intent d'assignar topònims amb antigots i antics propietaris, encara ens faltaria localitzar una casa: la del Valentí Castellet 'Tardà', un renom molt santsebastianenc que ens fa sospitar si no seria la 'cinquena casa' del Mas Riera de Sant Sebastià citada per Eusebi Vila com 'cal Valentí' i de la qual no en sabem absolutament res.

 

{play}images/stories/mp3/llogari.mp3{/play}

Maquis i emboscats (17) el Cau dels Emboscats 1.1

El 1925 s'havia descobert un nou avenc 'al nord del Montcau' i la notícia arribà al Centre Excursionista de Terrassa. Els exploradors de la nova cavitat es van fotografiar al carener dels Emprius, havent descobert que l'avenc sols tenia uns 8 metres de profunditat. Onze anys més tard esclatava la guerra civil espanyola i aquella mateixa cavitat seria emprada com a cau d'emboscats, que és el seu nom actual. Segons la Ma Dolors Paloma allí s'hi van estar el seu pare, el Joan Paloma de Terrassa, i dos del forn del Progrés: l'amo i el carboner. Segons recorda, el seu pare només s'hi va estar una temporada i algú de Sant Llorenç Savall els duia menjar.
El proveïdor de Sant Llorenç Savall tenia 15 anys i el seu nom era Francisco Valls i Valls, de cal Marit.

                                                          Francisco Valls i Valls, l'any 2009

Sortia de nit i sense llum i de vegades al poble havien dut una ràdio per fer festa i ball, convidant els carrabiners. Aleshores ell aprofitava per sortir amb l'avituallament, bo i anant per camins que coneixia bé perquè a casa seva éren del 'ram de la llenya i dels costals'. De vegades els carrabiners l'havien seguit, però ell feia ziga-zagues per ignots camins de bosc i els despistava. Segons el 'Ciscu' hi havia fins a 5 persones amagades dins el cau. Ell no recorda el de Terrassa, però assegura que no s'hi van estar tota la guerra, alguns es van presentar als carrabiners. Segons l'Emili Dalmau del mas de Les Oliveres (Vall d'Horta, Savall) al Cau dels Emboscats s'hi van refugiar el seu pare, el Carles Dalmau, que s'hi va amagar havent desertat de l'Ebre, on havia estat cavant trinxeres i rases. Al Cau també s'hi va amagar l'amo del mas Sanllehí de Mura, un altre de Mura i el Paloma de Terrassa. El Carles Dalmau baixava gairebé cada nit al mas o bé la seva dona pujava fins que un dia els carrabiners la van detenir. Finalment ell es va presentar i va passar-se tres mesos a la Model en condició de pròfug i condemnat a mort.

               La finestra del Cau dels Emboscats abocada a la cinglera. Cavitat ideal per amagar-s'hi

El Ciscu m'explica que per arribar al Cau dels Emboscats hi solia anar passant per sota d'un desaigüe de la carretera que mena a Monistrol de Calders. Per la muntanya de vegades es trobava gent. Intercanviaven salutacions i prou. No es preguntaven res, 'tothom anava a la seva'.
Al Cau dels Emboscats hi havia una escala -encara n'hi ha una de fixa- que es treia i es posava, segons si hi havia els carrabiners aprop o no. Algun carrabiner havia estat aprop del cau, però la boca del pou era dissuassòria. El Ciscu de cal Marit també recorda que fins l'amagatall hi havia pujat bótes de vi d'uns 10 litres que segons el Carles Dalmau 'se'l van pulir ben aviat'. Pel què sembla cap dels emboscats 'era del ram de l'aigua'  -m'assegura amb un somriure,el de cal Marit.
Ell mateix havia dut menjar a un cunyat seu, a un germà i a un amic d'ells que s'estaven amagats en una altra cavitat * sota mateix de La Morella de la Vall de Mur. L'entrada no era massa gran però a dins s'hi estava ample i s'hi podia fer foc i de tot. De dins estant ja havien preparat uns samalers pel cas que hi volgués entrar algú que no hi era convidat. Ell mateix s'hi havia arribat a amagar, tres dies abans que els nacionals entressin al poble baixant de Monistrol de Calders. Se'ls van unir mentre avançaven per la carretera.
M'explica el Ciscu que un cop acabada la guerra, quan es feien els certificats de bona conducta a ell i al seu pare els 'van buscar les farigoles'. No ho acabaven de veure clar: els emboscats no es deslliuraven fàcilment de les sospites del règim franquista.

EL CROQUIS DE SITUACIÓ DE LES CAVITATS AL PEU DE LA MORELLA

---

Arbres Singulars (10) la Pinassa del Bosc Vell

                                                                   la pinassa del Bosc Vell

La finca del Dalmau de la Vall de Mur, és coneguda per l'extensió dels seus boscos que abasten tres municipis i també pels seus pins monumentals, entre els quals el Pi de les Quatre Besses. Uns arbres que simbolitzen la unió generacional dels habitants del Dalmau, segle rere segle.
A banda d'un forat d'escàs interès, el Bosc Vell del Dalmau també ens ha descobert algunes feixes que, per la seva situació,  semblen tenir poca relació amb el carboneig. Per descomptat sovintegen el forats rectangulars del carbonet i també les places carboneres. Sovint es troben trams d'antigues pistes de desboscament, amb ramals que es fiquen de cap als torrents. Sorprèn trobar grosses serveres -de vegades formant comunitats- a les clotades dels torrents estassats, algunes d'elles colonitzades per l'heura que s'enfila ben amunt, a lloms del primer arbre que troben. Als tàlvegs també hi hem documentat molts plançons d'arç blanc.

                                                                          flors d'arç blanc

Restes de vidalba encara conviden a imaginar un tarzan balancejant-se damunt un bosc selvàtic. Hem localitzat bonics exemplars esparsos de roure, sobretot als careners.
Entre el Bosc Vell del Dalmau i l'Adernar ha quedat una franja de terra sense estassar. Ens mostra l'evolució espontània d'aquest bosc després que la propietat del Dalmau abandonés una explotació forestal de tradició centenària: pinasses ben dretes treient el cap per damunt el bosc, mentre que per sota una estesa d'alzines impedeixen el creixement d'un entramat de cirerers escanyolits, barrejats amb brucs; és la típica vegetació que t'obliga a caminar permanentment ajupit i atent a no rebre una fuetada ben dolorosa.

                                                                        quatre peus de servera