Diari d'abord

El Mas Riera de Sant Sebastià, un embolic toponímic

No és gaire conegut que el terme municipal de Sant Llorenç Savall limita amb Caldes de Montbui per la banda de la bonica sagrera medieval de Sant Sebastià de Montmajor, a la divisòria natural de la Riera de Caldes. És molt probable que el factor geogràfic hagi influït molt en aquesta, diguem-ne, ignorància. El vessant est de la gran Serra de la Codina, mur natural que també ens separa de Castellar del Vallès, sembla voler marcar la fi geogràfica de Sant Llorenç Savall, fent que la fondalada de can Sallent i la Riera de Caldes tinguin l'aparença de pertànyer a qualsevol altre municipi, menys al llorençà.


                                              La Vall d'Ubagols, amb can Sallent al bell mig

No sabem si aquestes dues persones formaven part de les tres cases anteriors o bé es referia a dues cases diferents. Un cop estudiats els dietaris del metge més aviat ens inclinem pel darrer supòsit.

Com heu pogut llegir, especifiquem el cost de la contribució per cada edifici, una dada que sempre ens podrà servir per calibrar la importància de cada construcció.

4. En el mapa de barraques de vinya, confeccionat entre els anys cinquanta i seixanta del segle passat,el sabadellenc Jesus Ballestar hi batejava quatre cases. De nord a sud: Cal Salvi, Cal Cintet, Cal Manel i cal Xec.

                  el mapa d'en Jesus Ballestar, segurament el més fiable sobre l'identitat dels masos Riera

                                                                    Cal Manel de Mas Riera                                                         


Avui dia dues de les cases de Mas Riera han estat encertadament restaurades: Can Salvi i Cal Manel. Per les escriptures actuals de Can Salvi sabem que la nova propietat ha absorbit les ruïnes del que havia estat Cal Cintet (cal Bisbe), la casa que podria haver estat l'original Mas Riera segons les notícies que fan recular el topònim cap el segle XIV.
L'amillarament de 1854 ratifica amb les dades contributives, la importància de cal Cintet per damunt les altres cases. Rebatejada com a Cal Bisbe pel Vila i Arrufat, el 1929 les ruïnes de cal Cintet encara testimoniaven la seva importància: a la fotografia en blanc i negre s'hi entreveuen uns grans arcs que fàcilment amplifiquen les dimensions del que hauria estat un gran casal. Entre les restes actuals de cal Cintet, avui encara s'hi poden apreciar dues tines.
Gairebé irreconeixibles, d'altra banda, són les escasses ruïnes de cal Xec, al sud de Cal Manel. Fins fa poc, algun paleta de Sant Llorenç Savall encara hi rapinyava pedres.

                                             Cal Xec de Mas Riera, gairebé una pila de pedres
                                                                     

  A l'esquerra El Crestó, a la dreta ca La Gravada / La Garbada. Segurament mai van ser casals separats

En aquest intent d'assignar topònims amb antigots i antics propietaris, encara ens faltaria localitzar una casa: la del Valentí Castellet 'Tardà', un renom molt santsebastianenc que ens fa sospitar si no seria la 'cinquena casa' del Mas Riera de Sant Sebastià citada per Eusebi Vila com 'cal Valentí' i de la qual no en sabem absolutament res.

 

{play}images/stories/mp3/llogari.mp3{/play}

Maquis i emboscats (17) el Cau dels Emboscats 1.1

El 1925 s'havia descobert un nou avenc 'al nord del Montcau' i la notícia arribà al Centre Excursionista de Terrassa. Els exploradors de la nova cavitat es van fotografiar al carener dels Emprius, havent descobert que l'avenc sols tenia uns 8 metres de profunditat. Onze anys més tard esclatava la guerra civil espanyola i aquella mateixa cavitat seria emprada com a cau d'emboscats, que és el seu nom actual. Segons la Ma Dolors Paloma allí s'hi van estar el seu pare, el Joan Paloma de Terrassa, i dos del forn del Progrés: l'amo i el carboner. Segons recorda, el seu pare només s'hi va estar una temporada i algú de Sant Llorenç Savall els duia menjar.
El proveïdor de Sant Llorenç Savall tenia 15 anys i el seu nom era Francisco Valls i Valls, de cal Marit.

                                                          Francisco Valls i Valls, l'any 2009

Sortia de nit i sense llum i de vegades al poble havien dut una ràdio per fer festa i ball, convidant els carrabiners. Aleshores ell aprofitava per sortir amb l'avituallament, bo i anant per camins que coneixia bé perquè a casa seva éren del 'ram de la llenya i dels costals'. De vegades els carrabiners l'havien seguit, però ell feia ziga-zagues per ignots camins de bosc i els despistava. Segons el 'Ciscu' hi havia fins a 5 persones amagades dins el cau. Ell no recorda el de Terrassa, però assegura que no s'hi van estar tota la guerra, alguns es van presentar als carrabiners. Segons l'Emili Dalmau del mas de Les Oliveres (Vall d'Horta, Savall) al Cau dels Emboscats s'hi van refugiar el seu pare, el Carles Dalmau, que s'hi va amagar havent desertat de l'Ebre, on havia estat cavant trinxeres i rases. Al Cau també s'hi va amagar l'amo del mas Sanllehí de Mura, un altre de Mura i el Paloma de Terrassa. El Carles Dalmau baixava gairebé cada nit al mas o bé la seva dona pujava fins que un dia els carrabiners la van detenir. Finalment ell es va presentar i va passar-se tres mesos a la Model en condició de pròfug i condemnat a mort.

               La finestra del Cau dels Emboscats abocada a la cinglera. Cavitat ideal per amagar-s'hi

El Ciscu m'explica que per arribar al Cau dels Emboscats hi solia anar passant per sota d'un desaigüe de la carretera que mena a Monistrol de Calders. Per la muntanya de vegades es trobava gent. Intercanviaven salutacions i prou. No es preguntaven res, 'tothom anava a la seva'.
Al Cau dels Emboscats hi havia una escala -encara n'hi ha una de fixa- que es treia i es posava, segons si hi havia els carrabiners aprop o no. Algun carrabiner havia estat aprop del cau, però la boca del pou era dissuassòria. El Ciscu de cal Marit també recorda que fins l'amagatall hi havia pujat bótes de vi d'uns 10 litres que segons el Carles Dalmau 'se'l van pulir ben aviat'. Pel què sembla cap dels emboscats 'era del ram de l'aigua'  -m'assegura amb un somriure,el de cal Marit.
Ell mateix havia dut menjar a un cunyat seu, a un germà i a un amic d'ells que s'estaven amagats en una altra cavitat * sota mateix de La Morella de la Vall de Mur. L'entrada no era massa gran però a dins s'hi estava ample i s'hi podia fer foc i de tot. De dins estant ja havien preparat uns samalers pel cas que hi volgués entrar algú que no hi era convidat. Ell mateix s'hi havia arribat a amagar, tres dies abans que els nacionals entressin al poble baixant de Monistrol de Calders. Se'ls van unir mentre avançaven per la carretera.
M'explica el Ciscu que un cop acabada la guerra, quan es feien els certificats de bona conducta a ell i al seu pare els 'van buscar les farigoles'. No ho acabaven de veure clar: els emboscats no es deslliuraven fàcilment de les sospites del règim franquista.

EL CROQUIS DE SITUACIÓ DE LES CAVITATS AL PEU DE LA MORELLA

---

Arbres Singulars (10) la Pinassa del Bosc Vell

                                                                   la pinassa del Bosc Vell

La finca del Dalmau de la Vall de Mur, és coneguda per l'extensió dels seus boscos que abasten tres municipis i també pels seus pins monumentals, entre els quals el Pi de les Quatre Besses. Uns arbres que simbolitzen la unió generacional dels habitants del Dalmau, segle rere segle.
A banda d'un forat d'escàs interès, el Bosc Vell del Dalmau també ens ha descobert algunes feixes que, per la seva situació,  semblen tenir poca relació amb el carboneig. Per descomptat sovintegen el forats rectangulars del carbonet i també les places carboneres. Sovint es troben trams d'antigues pistes de desboscament, amb ramals que es fiquen de cap als torrents. Sorprèn trobar grosses serveres -de vegades formant comunitats- a les clotades dels torrents estassats, algunes d'elles colonitzades per l'heura que s'enfila ben amunt, a lloms del primer arbre que troben. Als tàlvegs també hi hem documentat molts plançons d'arç blanc.

                                                                          flors d'arç blanc

Restes de vidalba encara conviden a imaginar un tarzan balancejant-se damunt un bosc selvàtic. Hem localitzat bonics exemplars esparsos de roure, sobretot als careners.
Entre el Bosc Vell del Dalmau i l'Adernar ha quedat una franja de terra sense estassar. Ens mostra l'evolució espontània d'aquest bosc després que la propietat del Dalmau abandonés una explotació forestal de tradició centenària: pinasses ben dretes treient el cap per damunt el bosc, mentre que per sota una estesa d'alzines impedeixen el creixement d'un entramat de cirerers escanyolits, barrejats amb brucs; és la típica vegetació que t'obliga a caminar permanentment ajupit i atent a no rebre una fuetada ben dolorosa.

                                                                        quatre peus de servera

De barraques i orquídies

Pot ser sigui casual, però darrerament estem notant una expansió d'orquídies abelleres al voltant de les barraques restaurades. N'és la causa el removiment de terres al voltant de la construcció o que a cada barraca restaurada hi acompanyem una caixa niu experimental?
Podria ser que les barraques restaurades allotgessin algun tipus de moixó concret o d'insecte pol·linitzador d'aquestes plantes? Sabem que el cua-roig és un especialista a colonitzar pedra seca i també algunes cavitats. De barraques ocupades amb nius n'hi un tan per cent elevadíssim. Però no tenim constància que aquest ocell sigui el responsable de pol·linitzar res concret. Només podem constatar aquí una observació i, en tot cas, suggerir una hipòtesi sense gaire valor.
Si voleu veure abelleres visiteu aquests dies la barraca de la vinya de cal Jan. Aplegades amb l'espígol,  hem comptat més de 15 peus d'orquídia groga pel volt de la construcció.

Neix una font a Sant Llorenç del Munt

A L'ESQUERRA, LA LLERA DEL TORRENT DEL SOT DE LA COMA D'EN BOU. A LA DRETA LA NOVA FONT, RAJANT

L'única forma de trobar una font colgada de romanins és escoltant. Això no és nou, ja ens havia passat amb la font del Morell. I ara ha anat de la mateixa forma. Vam veure una bassa obrada que desviava aigua del torrent del Sot de la Coma d'en Bou (Rocafort, Bages). Més amunt un marge de pedra creua el torrent i degotava lentament, i a una banda del marge hi havia un altre so més potent (el so de portada d'aquest mes). Per un forat sospitosament regular vessava aigua per la part baixa del marge. Amb el Quim Solbas vam tornar-hi i vam desbrossar el romanins per sortir de dubtes.


                                                                       EN QUIM SOLBAS DESBROSSANT LA NOVA FONT

És una font obrada, qui sap si dels temps de la vinya. Li hem posat un tub de plàstic per fer-la més evident. Per sota de la font, la bassa que us hem comentat i encara més avall una cisterna que el Ramon Suades havia batejat amb el topònim ICC que tenia més a mà 'Pou del Víctor'. Marges de pedra seca, barraques de vinya, roures destacables i encara un forn de calç molt desdibuixat. Tot a tocar de la nova font, tal i com podeu veure en aquest croquis.
Estem mirant de contactar amb nadius de Rocafort per tal de recuperar el possible nom original de la font, de la qual no tenim constància en cap mapa que nosaltres coneguem. De moment l'hem batejada com a font de les Grauetes, pel nom de la masia més propera. Però no ens hi fem mal amb això, si algú ens pot documentar el nom del lloc i de la font, cap problema per batejar-la d'una altra manera.
Ara convé fruir de la recuperació d'aquesta font i del magnífic bosc que us envoltarà, les barraques de vinya cada 100 metres i també d'aquesta altra primícia localitzada pel Ramon Suades: les ruïnes de la Coma d'en Bou.

                                            LES RUÏNES DE LA COMA D'EN BOU (CLIQUEU LA FOTO PER DESCOBRIR-LES)

Situades a ponent del primer promontori de la Coma d'en Bou, és un únic recinte de 3x5m orientat d'est a oest, amb unes escales irregulars descendents que suggereixen a primera vista la fesomia en planta d'una ermita o d'una cripta. El Ramon Suades suggerí la possibilitat que es tractés de la desapareguda ermita de St Aon de Mura.
Convenientment netejat el lloc de les capçades tallades pels boscaters* jo hi vaig voler veure un aljub, una cisterna: pel costat est un nivell de gresos vermells conforma la base ideal per captar aigües; el costat oest, tallat en roca mare, està entollat i hi ha crescut un pollancre; cap resta de teula en superfície; les parets del recinte entrunquen perfectament amb els marges de vinya i una magnífica barraca de vinya amb llinda doble és a tocar.
Ermita, cisterna o ...? Que ho determinin els experts