Maquis i emboscats (18). La mort del maquis Elio Ziglioli va ser un assassinat premeditat 1.1
A hores d'ara no hi ha dubtes que la mort de l'Elio Ziglioli va ser un assassinat premeditat. I el qualificatiu de premeditat no és gens gratuït: el maquis fou pres per la Guàrdia Civil mentre comprava pa, i no duia armes. Fins i tot amb les regles de joc del dictador i després d'haver-lo torturat, l'Elio havia d'haver anat a la presó i esperar judici i sentència, tal i com va acabar passant amb la majoria dels seus companys de grup. Però per comptes d'això es va donar l'ordre immediata d'assassinar-lo l'endemà mateix d'haver-lo detingut. Això ja va quedar palès amb els testimonis que vam recollir al relat dels fets: les forces de l'ordre havien encarregat l'arribada d'un carro de trabuc molt ABANS d'engegar-li el tret mortal. Però l'assassinat pren encara més relleu quan sabem que la guàrdia civil va transferir l'ordre d'execució a un jove caçador de Castellar és a dir, a un civil. Una operació clarament delictiva per part de les forces d'ordre de l'estat que ja s'havia dut a terme dos mesos abans amb un altre assassinat recollit al registre de defuncions de Castellar, i del qual encara no sabem la identitat del mort. Tots dos casos són uns precedents que caldria analitzar en profunditat per al futur estudi d'altres actes policials similars a tota Espanya, sovint adornades amb frases com "saliendo a buscar depósitos de armas" o "por disparos procedentes del bosque' etc
Pel què sembla, la venjança podria haver estat el mòbil del caçador: com a soldat de reemplaçament hauria format part del contingent de l'exèrcit que l'any 1944 va combatre els maquis a l'anomenada Invasió de la Vall d'Aran. La seva unitat hauria estat capturada i desarmada pels maquis que tot seguit van deixar-los triar entre anar a França o tornar a Espanya. La major part dels soldats preferí tornar a Espanya però el retorn tenia un preu: en haver rendit les armes sense oferir cap resistència, el comandament franquista donà l'ordre que tots ells fossin afusellats. Poc abans de donar compliment a l'ordre, el propi General Moscardó intercedí pels soldats, amb la condició que la unitat anés a lluitar a primera línia a la Vall d'Aran. Una situació que devia resultar verament traumàtica al jove soldat castellarenc, que segurament acabà formant part d'un escamot d'execucions irregulars de les quals hi ha força testimonis de soldats de reemplaç de la Vall d'Aran.
Tampoc es pot descartar que les execucions de la carretera de Vilada (Berguedà) del 10 de novembre de 1949 amb la mort dels masovers Joan Vilella "moreno", Josep Barbotillo i Josep Puertas, vinculats amb bases de suport als grups del maquis Marcel·lí Massana, fossin obra del caçador castellarenc: una de les versions dels fets que circulà assegurava que mentre anaven a descobrir un dipòsit d'armes, foren disparats per caçadors (altres versions parlen directament de maquis) i en la confusió "casualment" moriren els dits masovers. La guàrdia civil mostrà llurs capots foradats per perdigons, com a prova dels fets...
El cas és que en 'petit comitè' (policia, jutge i secretari forenses...) es devia decidir que els fets passessin el més desapercebuts possibles i les explicacions - si és que arribava el cas que s'haguessin de donar - serien que l'italià havia intentat llençar una bomba de mà bo i estant emmanillat. Però com que els companys de l'Elio van acabar detinguts menys de dos mesos més tard i el nom de l'italià sortia una i altra vegada en tots els interrogatoris, la policia es va limitar a informar que l'Elio havia estat mort 'en un encuentro" amb la Guàrdia Civil o 'por intento de agresión a la fuerza de esta Unidad', explicacions que acabarien recollides a les sentències de tots els companys de viatge de l'Elio. Aquesta versió 'èpica' dels fets va esdevenir vox pòpuli i fou tan duradora que fins i tot l'any 1975 la va utilitzar el Tinent Coronel de la guàrdia civil Francisco Aguado Sánchez en publicar el seu llibre 'Maquis en España'.
No fou fins el 2002 amb la investigació de Josep Clara sobre la figura del també maquis Ramon Vila i Capdevila que per primer cop veié la llum aquella versió del 'petit comitè' que citàvem abans. Ara s'hi mencionava, a més de la compra a la fleca de Matadepera i els efectes personals que duia l'Elio, el carnet d'identitat fals que el guerriller duia a sobre: prova irrefutable que la policia en coneixia una identitat i que no la va voler consignar de cap manera a l'acta de defunció del Registre de Castellar del Vallès. De fet en Josep Clara també menciona un informe policial - redactat setmanes abans que el grup de maquis creués la frontera- on queda palès que la policia espanyola ja coneixia la verdadera identitat de l'Elio i parlaven d'ell com l'italià Helios Ziglione (sic). No són poques les persones de l'organització anarquista que sospitaven que a França, on hi tenien el quarter general, hi havia confidents.
I perquè se'l va assassinar, quina diferència tenia l'Elio Ziglioli amb la resta de companys detinguts? Perquè a l'acta de defunció no es va voler recollir el seu nom, ni que fos el del carnet fals, tal i com es venia fent d'habitud en aquests casos?
Per a mi la resposta no pot ser més senzilla: perquè era un estranger. I probablement també ho devia ser el maqui, del qual encara no en sabem la identitat, assassinat al mateix lloc, per la mateixa persona i en les mateixes circumstàncies, dos mesos abans. Recordem aquí el rebombori internacional que va causar p.e. la sentència a mort a Madrid de l'asturià Cristino Garcia Granda l'any 1946, combatent antifeixista condecorat amb el grau d' "Heroi Nacional de França" que durant el judici va dir "El fiscal ens diu bandolers. No ho som. Bandolers són els qui ens acusen, els qui martiritzen i maten de gana al poble. Nosaltres som l'avantguarda de la lluita del poble per la llibertat. Aquest judici és una farsa en la qual se'ns acusa de delictes que no hem comès. Però teniu pressa per desfer-vos de nosaltres. No voleu que el món vegi els nostres cossos martiritzats (...) ". La seva execució va provocar el tancament de relacions diplomàtiques entre Espanya i França.
Detenir estrangers - i encara més, condemnar-los a mort- no resultaria eficaç per a un règim autoritari col·laborador del feixisme i nazisme, que aleshores -4 anys després de la fi de la segona guerra mundial- maldava per obtenir reconeixement internacional. Des d'aleshores la consigna amb els estrangers capturats devia ser molt clara: eliminar-los i no deixar-ne cap rastre.
Tot i que el tancament d'aquesta història es gairebé total, cal remarcar dos aspectes que encara romanen foscos. El primer fa referència a la família Ziglioli, que passats 60 anys dels fets, no van saber res de l'Elio, bo i havent trucat a les portes més habituals com ara la Creu Roja Internacional i d'altres organismes similars. Un fet que no deixaria ben parada la organització de la CNT a l'exili, coneixedora de la desaparició i mort de l'Elio des de l'any 1949 i coneixedora també de la identitat i història del jove maquis italià, però que -pel què sembla- mai es va interessar a posar-se en contacte amb la família.
L'altre aspecte fosc fa referència al Grup de maquis 'Los Primos' amb el qual va entrar l'italià. Tots el interrogatoris i testimonis coincideixen a afirmar que van sortir de França el 3 de setembre de 1949, i sabem que el 24 es va produir el tiroteig a la carretera de Rocafort a Pont de Vilomara, i que el 29 l'Elio va ser assassinat. Una cronologia que no quadra per enlloc quan sabem que el trajecte de França fins a Barcelona es solia cobrir amb menys d'una setmana (i el maquis Joan Busquets, component del Grup Los Primos, així ho continua afirmant avui dia). Què va passar-los durant el 10 i el 24 de setembre...? Un dels interrogatoris suggereix que el grup va estar aturat una setmana a la base berguedana de cal Moreno perquè el guia Ramon Vila no els volia exposar a les proximitats de Barcelona sense abans tenir més notícies d'en Josep Sabaté, que era qui havia planejat les accions del grup. Ja tindríem l'explicació per a una setmana, però continua faltant una setmana i el més important, com pot ser que un lapsus de 15 dies no es pugui recordar? I encara més, com és que els interrogatoris de la policia no van mirar d'escatir-ho...?
En el capítol d'aspectes foscos tampoc podem oblidar que a Castellar l'assassinat de maquis va ser doble i que encara resta conèixer la identitat de l'altre guerriller que, probablement perquè actuava en solitari, va pel camí de caure en un oblit complet. Hi ha indicis que l'autòpsia del cos del desconegut es va realitzar per poder eliminar les proves que no havia estat mort per una arma reglamentària, és a dir, per extraure'n els perdigons.
70 anys hem trigat a recuperar el record i les restes de l'Elio Ziglioli. Poden semblar molts anys, i ho són, però tot i amb això són molts menys dels que haurien volgut els feixistes espanyols que havien manat assassinar-lo.
Pel què sembla, la venjança podria haver estat el mòbil del caçador: com a soldat de reemplaçament hauria format part del contingent de l'exèrcit que l'any 1944 va combatre els maquis a l'anomenada Invasió de la Vall d'Aran. La seva unitat hauria estat capturada i desarmada pels maquis que tot seguit van deixar-los triar entre anar a França o tornar a Espanya. La major part dels soldats preferí tornar a Espanya però el retorn tenia un preu: en haver rendit les armes sense oferir cap resistència, el comandament franquista donà l'ordre que tots ells fossin afusellats. Poc abans de donar compliment a l'ordre, el propi General Moscardó intercedí pels soldats, amb la condició que la unitat anés a lluitar a primera línia a la Vall d'Aran. Una situació que devia resultar verament traumàtica al jove soldat castellarenc, que segurament acabà formant part d'un escamot d'execucions irregulars de les quals hi ha força testimonis de soldats de reemplaç de la Vall d'Aran.
Tampoc es pot descartar que les execucions de la carretera de Vilada (Berguedà) del 10 de novembre de 1949 amb la mort dels masovers Joan Vilella "moreno", Josep Barbotillo i Josep Puertas, vinculats amb bases de suport als grups del maquis Marcel·lí Massana, fossin obra del caçador castellarenc: una de les versions dels fets que circulà assegurava que mentre anaven a descobrir un dipòsit d'armes, foren disparats per caçadors (altres versions parlen directament de maquis) i en la confusió "casualment" moriren els dits masovers. La guàrdia civil mostrà llurs capots foradats per perdigons, com a prova dels fets...
El cas és que en 'petit comitè' (policia, jutge i secretari forenses...) es devia decidir que els fets passessin el més desapercebuts possibles i les explicacions - si és que arribava el cas que s'haguessin de donar - serien que l'italià havia intentat llençar una bomba de mà bo i estant emmanillat. Però com que els companys de l'Elio van acabar detinguts menys de dos mesos més tard i el nom de l'italià sortia una i altra vegada en tots els interrogatoris, la policia es va limitar a informar que l'Elio havia estat mort 'en un encuentro" amb la Guàrdia Civil o 'por intento de agresión a la fuerza de esta Unidad', explicacions que acabarien recollides a les sentències de tots els companys de viatge de l'Elio. Aquesta versió 'èpica' dels fets va esdevenir vox pòpuli i fou tan duradora que fins i tot l'any 1975 la va utilitzar el Tinent Coronel de la guàrdia civil Francisco Aguado Sánchez en publicar el seu llibre 'Maquis en España'.
No fou fins el 2002 amb la investigació de Josep Clara sobre la figura del també maquis Ramon Vila i Capdevila que per primer cop veié la llum aquella versió del 'petit comitè' que citàvem abans. Ara s'hi mencionava, a més de la compra a la fleca de Matadepera i els efectes personals que duia l'Elio, el carnet d'identitat fals que el guerriller duia a sobre: prova irrefutable que la policia en coneixia una identitat i que no la va voler consignar de cap manera a l'acta de defunció del Registre de Castellar del Vallès. De fet en Josep Clara també menciona un informe policial - redactat setmanes abans que el grup de maquis creués la frontera- on queda palès que la policia espanyola ja coneixia la verdadera identitat de l'Elio i parlaven d'ell com l'italià Helios Ziglione (sic). No són poques les persones de l'organització anarquista que sospitaven que a França, on hi tenien el quarter general, hi havia confidents.
I perquè se'l va assassinar, quina diferència tenia l'Elio Ziglioli amb la resta de companys detinguts? Perquè a l'acta de defunció no es va voler recollir el seu nom, ni que fos el del carnet fals, tal i com es venia fent d'habitud en aquests casos?
Per a mi la resposta no pot ser més senzilla: perquè era un estranger. I probablement també ho devia ser el maqui, del qual encara no en sabem la identitat, assassinat al mateix lloc, per la mateixa persona i en les mateixes circumstàncies, dos mesos abans. Recordem aquí el rebombori internacional que va causar p.e. la sentència a mort a Madrid de l'asturià Cristino Garcia Granda l'any 1946, combatent antifeixista condecorat amb el grau d' "Heroi Nacional de França" que durant el judici va dir "El fiscal ens diu bandolers. No ho som. Bandolers són els qui ens acusen, els qui martiritzen i maten de gana al poble. Nosaltres som l'avantguarda de la lluita del poble per la llibertat. Aquest judici és una farsa en la qual se'ns acusa de delictes que no hem comès. Però teniu pressa per desfer-vos de nosaltres. No voleu que el món vegi els nostres cossos martiritzats (...) ". La seva execució va provocar el tancament de relacions diplomàtiques entre Espanya i França.
Detenir estrangers - i encara més, condemnar-los a mort- no resultaria eficaç per a un règim autoritari col·laborador del feixisme i nazisme, que aleshores -4 anys després de la fi de la segona guerra mundial- maldava per obtenir reconeixement internacional. Des d'aleshores la consigna amb els estrangers capturats devia ser molt clara: eliminar-los i no deixar-ne cap rastre.
Tot i que el tancament d'aquesta història es gairebé total, cal remarcar dos aspectes que encara romanen foscos. El primer fa referència a la família Ziglioli, que passats 60 anys dels fets, no van saber res de l'Elio, bo i havent trucat a les portes més habituals com ara la Creu Roja Internacional i d'altres organismes similars. Un fet que no deixaria ben parada la organització de la CNT a l'exili, coneixedora de la desaparició i mort de l'Elio des de l'any 1949 i coneixedora també de la identitat i història del jove maquis italià, però que -pel què sembla- mai es va interessar a posar-se en contacte amb la família.
L'altre aspecte fosc fa referència al Grup de maquis 'Los Primos' amb el qual va entrar l'italià. Tots el interrogatoris i testimonis coincideixen a afirmar que van sortir de França el 3 de setembre de 1949, i sabem que el 24 es va produir el tiroteig a la carretera de Rocafort a Pont de Vilomara, i que el 29 l'Elio va ser assassinat. Una cronologia que no quadra per enlloc quan sabem que el trajecte de França fins a Barcelona es solia cobrir amb menys d'una setmana (i el maquis Joan Busquets, component del Grup Los Primos, així ho continua afirmant avui dia). Què va passar-los durant el 10 i el 24 de setembre...? Un dels interrogatoris suggereix que el grup va estar aturat una setmana a la base berguedana de cal Moreno perquè el guia Ramon Vila no els volia exposar a les proximitats de Barcelona sense abans tenir més notícies d'en Josep Sabaté, que era qui havia planejat les accions del grup. Ja tindríem l'explicació per a una setmana, però continua faltant una setmana i el més important, com pot ser que un lapsus de 15 dies no es pugui recordar? I encara més, com és que els interrogatoris de la policia no van mirar d'escatir-ho...?
En el capítol d'aspectes foscos tampoc podem oblidar que a Castellar l'assassinat de maquis va ser doble i que encara resta conèixer la identitat de l'altre guerriller que, probablement perquè actuava en solitari, va pel camí de caure en un oblit complet. Hi ha indicis que l'autòpsia del cos del desconegut es va realitzar per poder eliminar les proves que no havia estat mort per una arma reglamentària, és a dir, per extraure'n els perdigons.
70 anys hem trigat a recuperar el record i les restes de l'Elio Ziglioli. Poden semblar molts anys, i ho són, però tot i amb això són molts menys dels que haurien volgut els feixistes espanyols que havien manat assassinar-lo.
3 comentaris
el nou senyal de cruïlla
la creu del Gurugú, una creu de 1982
el camí dels Maringes, repintat
arbres maquillats
