No fa molt que han començat a sorgir al Parc camins nous amb d'esprai cada dos o tres metres. Ara que ja semblava que la moda d'alguns a fer pintadetes fluorescents semblava erradicada; tan erradicada que fins i tot alguns senyals pintats de GR (senders homologats de Gran Recorregut) havien estat reemplaçats per pals indicadors del Parc.
Els camins es perden, és cert. Però avui, a l'era del GPS i dels tracks on qualsevol camí el pots trobar immortalitzat a Wikiloc i qualsevol pèrdua es pot recuperar gairebé cm a cm, doncs avui algú ha decidit que la millor forma de senyalitzar camins torna ser l'escandalós esprai, i encara com no s'ha decidit pintar una línia contínua!
el nou senyal de cruïlla
No discutiré aquí la feinada d'obrir (o reobrir?) camins, perquè sé el pa que s'hi dóna per fer-ho i això, lluny de ser criticable, per a mi és digne de lloança. Hom enyora aquelles sortides dels centres excursionistes encaminades únicament a mantenir alguns camins. És per això que sempre recomano dur tissores a tots els caminadors. Tot i que darrerament l'òrgan gestor del parc sembla dedicar alguns esforços a aquesta tasca, sóc del parer que el manteniment l'hem d'anar fent els qui en fem més ús. Dit això, i a falta de més informació sobre l'origen d'aquests nous corriols, trobo que potser aquests esforços haurien d'anar acompanyats d'algun criteri addicional que descarti la pura invenció:
- porta aquest camí a un lloc concret, font, construcció, mirador, arbre, cova...?
- és aquest camí una drecera 'vital' per anar algun lloc?...
Deixo en interrogant altres possibles criteris que no se m'acudeixen ara mateix, però aquí va un exemple d'allò que s'ha fet i que, en la meva opinió, no té cap sentit i desmereix del tot la feina feta. Al sector del Camí Moliner (Matadepera), zona prou castigada per motos i bicis, hi ha una xarxa de corriolets al voltant d'una creu que algú va plantar el 1982: en diuen la Creu del Gurugú i hom hi llegeix les inicials de SFS. Doncs bé, a banda del poc sentit que sembla tenir aquesta quasi-anònima creu allí, calia obrir l'enèsim camí al lloc, enllaçant més camins i caminets? Calia pintar metre a metre i travessar amb pintura arbres i rocaters, per no anar ben bé enlloc?
la creu del Gurugú, una creu de 1982
Doncs bé, la tasca no es limita a obrir camins nous i embafar-los de pintura. També s'han empastifat amb el mateix criteri camins tan coneguts com el dels Maringes, un camí de carboneig que de ben segur la vegetació i les esllavissades insisteixen a engolir-lo però que les marques cada dos metres tampoc ho podran impedir. Només ho impedirà el pas dels caminants o un bon manteniment: el mateix manteniment regular que la gent de Castellar va fent amb el camí històric de la canal Gentil que van recuperar sense usar una sola gota de pintura.
el camí dels Maringes, repintat
Recordo que quan vam iniciar la tasca de recuperació de barraques de vinya, el J. Valls va tenir la idea de marcar en groc les primeres que ell va trobar: el grup en ple va rebutjar la idea i sort n'hi va haver perquè avui tindríem un potencial de 470 vies pintades per visitar-les! No calia, no cal. I pel que fa a les cavitats, tampoc recordo haver obert un sol camí per anar a trobar cap de les més de trescentes cavitats descobertes al massís. Ni falta que fa.
Si tot això només va d'obrir-per-obrir antics camins, us asseguro que jo us podria fer un llistat tan llarg que el Parc Natural quedaria tan ben comunicat (i pintat) que riu-te'n de la quadrícula del Quart Cinturó o del Nus de la Trinitat!
arbres maquillats
Encara recordo com algun bàrbar va trencar aquell encant d'accedir a l'amagat Hospital de Sang a base de fer pintades de metre i mig.
Insisteixo a dir que d'una banda la tasca de mantenir camins o de recuperar-ne alguns és ben encomiable, però crec que s'haurien d'ajustar a uns criteris ben definits abans de fer-ho o si més no, ser molt més discrets. Amb aquestes pintades aquests nous camins susciten un desmesurat protagonisme que no se sap si és per la (molta, segur) o pel destí que prometen menar.
No sé qui sou els que esteu fent això però una cosa és certa: tota la pintura que hi esteu abocant està sepultant i desmereixent tota l'empenta, la feina i la il·lusió que hi esteu posant.
No és gaire conegut que el terme municipal de Sant Llorenç Savall limita amb Caldes de Montbui per la banda de la bonica sagrera medieval de Sant Sebastià de Montmajor, a la divisòria natural de la Riera de Caldes. És molt probable que el factor geogràfic hagi influït molt en aquesta, diguem-ne, ignorància. El vessant est de la gran Serra de la Codina, mur natural que també ens separa de Castellar del Vallès, sembla voler marcar la fi geogràfica de Sant Llorenç Savall, fent que la fondalada de can Sallent i la Riera de Caldes tinguin l'aparença de pertànyer a qualsevol altre municipi, menys al llorençà.
La Vall d'Ubagols, amb can Sallent al bell mig
També corrobora aquest fet la documentació que posseïm sobre l'esplendor i expansió de la vinya del segle XIX: la major part dels parcers del sector eren santsebastianencs. Dit això ja resulta menys sorprenent que les quatre cases que són a frec de la riba esquerra de la Riera de Caldes també pertanyin a Sant Llorenç Savall, i fossin totes conegudes amb el nom genèric de Mas Riera.El fet però, és que cadascuna tenia un nom que li era propi, i en l'actualitat només una l'ha conservat plenament: can Salvi. D'aquesta casa ja en vam parlar perquè va ser escenari d'un fet luctuós relacionat amb els maquis, l'any 1949. De les altres tres cases n'hem de parlar perquè amb cada font escrita que trobem, s'hi genera un nou embolic. Anem a pams, i comencem amb les fonts escrites més antigues que disposem.
La única estança restaurada de cal Cintet de Mas Riera
1.Segons el dietari del dr. Josep Barriga i Sala, metge badaloní afincat a Sant Llorenç Savall i que exercí de l'any 1803 fins el 1834, el lloc era conegut com el 'Mas Riera de Sant Sebastià' i tres cases hi tenien renom
a. Cal Xec, el 1803 hi vivia Miquel Ollé
b. Cal Cintet, el 1803 hi vivia Vicenç Monbru ( el renom Cintet podria derivar de Jacint, el fill del Vicenç )
c. Cal Salvi, el 1814 hi vivia Jacint Torras
A banda d'aquestes tres cases, el dr. Barriga encara hi visità dues persones més al Mas Riera de Sant Sebastià, aquest cop sense especificar-ne malnom
d. Margarida Ubagols (1802)
e. Valenti Castellet (1830)
No sabem si aquestes dues persones formaven part de les tres cases anteriors o bé es referia a dues cases diferents. Un cop estudiats els dietaris del metge més aviat ens inclinem pel darrer supòsit.
Can Salvi de Mas Riera, recuperada pedra a pedra
2. Lluny d'aclarir dubtes, l'amillarament de Sant Llorenç Savall de 1854 els multiplica per dos. De cinc possibles cases inicials Mas Riera, ara n'apareixeran deu!
En aquest document, entre d'altres dades, hi figura cada propietari d'un 'mas Riera'
a. Pere Oller 'el xec', casa (80rals)
b. Jacint Monbrú ' el cintet' (108rals)
c Jaume Torras 'Salvi', casa (80rals)
d. Valentí Castellet 'tardà', casa (80rals)
e. Silvestre Brossa, casa (80rals)
f. Pau Brossa i Padrós, casa (108rals)
g. Josep Cots i Girbent, casa (188rals). A més de posseïr casa a Mas Riera, en Cots també era propietari del important Mas de La Serra, a Sant Llorenç Savall.
h. Francesc Mas, casa (108rals)
i. Vicenç Torrespalles, casa (164rals)
j. Jaume Rovira, casa (40 rals)
Com heu pogut llegir, especifiquem el cost de la contribució per cada edifici, una dada que sempre ens podrà servir per calibrar la importància de cada construcció.
3. Aquesta fotografia dels anys vint del s.XX de l'artista sabadellenc Vila i Arrufat, que passà temporades a Sant Sebastià, ens ofereix una panoràmica desoladora del lloc: tres de les quatre cases del Mas Riera ja estaven en ruïnes. Només sobrevivia Can Salvi. A la fotografia hi apareixen dos nous topònims assenyalats pel propi Vila: cal Bisbe i cal Manel. De nord a sud identifica Cal Salvi, Cal Bisbe, Cal Manel i cal Xec.
4. En el mapa de barraques de vinya, confeccionat entre els anys cinquanta i seixanta del segle passat,el sabadellenc Jesus Ballestar hi batejava quatre cases. De nord a sud: Cal Salvi, Cal Cintet, Cal Manel i cal Xec.
el mapa d'en Jesus Ballestar, segurament el més fiable sobre l'identitat dels masos Riera
5. Al llibre 'Foranies i altres coses de Sant Llorenç Savall (1971)' Lluís Vergés i Solà ens despista molt quan de forma insistent diu que can Sallent pertany a Gallifa (p.80 i 82, Més endavant però, a la p.101, inclou can Sallent dins un llistat de 'masies actuals' del terme llorençà). Del Mas Riera i parlant de Can Salvi en diu 'un conjunt de casalots molt enrunats dels quals, per a nosaltres, és difícil saber-ne res. Segons es conta fou allà, cap a l'any 1880, que va començar l'èxode' i més endavant en dóna noms: 'Ca la Gravada, Cal Crestó, Cal Gros (o Ros), Can Manel, Can Salvi i Can Sants'. Com veurem més endavant, l'autor no devia anar del tot errat en agrupar casucs tant diversos com allunyats de can Salvi.
6. Més recentment (2010 i 2016) el nét de n'Antoni Vila Arrufat, l'Eusebi Vila, ha publicat sengles llibres sobre la sagrera de i tot i que no especifica que els casals de Mas Riera pertanyen a Sant Llorenç Savall, tampoc no sembla haver estat massa al cas de la fotografia del seu avi: en tots els tres mapes que publica hi assenyala només tres edificis, un dels qual batejat com a cal Nan, mentre que quan parla de Mas Riera cita 'Can Salvi, Cal Xec, Cal cintet, Cal Bisbe i Cal Valentí' és a dir que ara... ja són cinc cases, i cal Nan no hi és comptada...
Cal Manel de Mas Riera Avui dia dues de les cases de Mas Riera han estat encertadament restaurades: Can Salvi i Cal Manel. Per les escriptures actuals de Can Salvi sabem que la nova propietat ha absorbit les ruïnes del que havia estat Cal Cintet (cal Bisbe), la casa que podria haver estat l'original Mas Riera segons les notícies que fan recular el topònim cap el segle XIV.L'amillarament de 1854 ratifica amb les dades contributives, la importància de cal Cintet per damunt les altres cases. Rebatejada com a Cal Bisbe pel Vila i Arrufat, el 1929 les ruïnes de cal Cintet encara testimoniaven la seva importància: a la fotografia en blanc i negre s'hi entreveuen uns grans arcs que fàcilment amplifiquen les dimensions del que hauria estat un gran casal. Entre les restes actuals de cal Cintet, avui encara s'hi poden apreciar dues tines.Gairebé irreconeixibles, d'altra banda, són les escasses ruïnes de cal Xec, al sud de Cal Manel. Fins fa poc, algun paleta de Sant Llorenç Savall encara hi rapinyava pedres.
Cal Xec de Mas Riera, gairebé una pila de pedres
La nostra interpretació de l'anomalia dels 10 masos Riera de l'amillarament de 1854 és que el treball de l'agrimensor José Pié també va incloure sota el mateix topònim Mas Riera, els casucs situats entre el mas Codina i can Sallent* i que el dr. Barriga agrupava com a pertanyents al '', ço seria: els masos de , , ca la Gravada (segurament dita la 'garbada', segons el dr. Barriga), Cal Crestó i , essent els possibles propietaris respectius Josep Cots (La Codina, el més important de tots els masos Riera), Pau Brossa (El Peretó), Francesc Mas (Cal Crestó), Vicenç Torrespalles (La Gravada/Garbada) i Jaume Rovira (Cal Gros, la casa més humil de totes. L'any 1807 era habitada pel Joan Manyosa). Aquesta assignació la fem correlacionant les dades cadastrals amb les dimensions actuals de les ruïnes d'aquests casucs, i també per algunes informacions força fiables com ara seria que el 1747 el Josep Codina va vendre La Codina a la propietat de La Serra (Josep Cots).
A l'esquerra El Crestó, a la dreta ca La Gravada / La Garbada. Segurament mai van ser casals separats
En aquest intent d'assignar topònims amb antigots i antics propietaris, encara ens faltaria localitzar una casa: la del Valentí Castellet 'Tardà', un renom molt santsebastianenc que ens fa sospitar si no seria la 'cinquena casa' del Mas Riera de Sant Sebastià citada per Eusebi Vila com 'cal Valentí' i de la qual no en sabem absolutament res.
* quedarien completament a banda del Mas Riera les cases llorençanes de , Collmonner o el propi can Sallent, perquè aquestes cases estan inequívocament identificades a l'amillarament de 1854
El meu sincer agraïment als propietaris dels masos Riera, el Joan Oliveras i el Xavier Rodon, per compartir el seu temps i els seus coneixements.
Bibliografia
BUSQUETS i MOLAS, Esteve. Entre vinyes i telers. La vida a Sant Llorenç Savall. 1967
VERGÉS i SOLÀ, Lluís. Foranies i altres coses de Sant Llorenç Savall. Guia il·lustrada d'un poble reblert d'història. 1971.
VILA i DELCLÒS, Eusebi. SANT SEBASTIÀ DE MONTMAJOR. FETS, ANÈCDOTES I LLEGENDES. ED. Meteora. Abril de 2010.
VILA DELCLÒS, Eusebi. SANT SEBASTIÀ DE MONTMAJOR. Històries fantàstiques, misteris i supersticions. Editorial Meteora. Abril de 2016
Arxiu de la Corona d'Aragó
Mapes d'en Jesus Ballestar
Dietaris del dr. Josep Barriga i Sala (1802-1834)
{play}images/stories/mp3/llogari.mp3{/play}
-
El 1925 s'havia descobert un nou avenc 'al nord del Montcau' i la notícia arribà al Centre Excursionista de Terrassa. Els de la nova cavitat es van fotografiar al carener dels Emprius, havent descobert que l'avenc sols tenia uns 8 metres de profunditat. Onze anys més tard esclatava la guerra civil espanyola i aquella mateixa cavitat seria emprada com a cau d'emboscats, que és el seu nom actual. Segons la Ma Dolors Paloma allí s'hi van estar el seu pare, el Joan Paloma de Terrassa, i dos del forn del Progrés: l'amo i el carboner. Segons recorda, el seu pare només s'hi va estar una temporada i algú de Sant Llorenç Savall els duia menjar.
El proveïdor de Sant Llorenç Savall tenia 15 anys i el seu nom era Francisco Valls i Valls, de cal Marit.
Francisco Valls i Valls, l'any 2009
Sortia de nit i sense llum i de vegades al poble havien dut una ràdio per fer festa i ball, convidant els carrabiners. Aleshores ell aprofitava per sortir amb l'avituallament, bo i anant per camins que coneixia bé perquè a casa seva éren del 'ram de la llenya i dels costals'. De vegades els carrabiners l'havien seguit, però ell feia ziga-zagues per ignots camins de bosc i els despistava. Segons el 'Ciscu' hi havia fins a 5 persones amagades dins el cau. Ell no recorda el de Terrassa, però assegura que no s'hi van estar tota la guerra, alguns es van presentar als carrabiners. Segons l'Emili Dalmau del mas de (Vall d'Horta, Savall) al s'hi van refugiar el seu pare, el Carles Dalmau, que s'hi va amagar havent desertat de l'Ebre, on havia estat cavant trinxeres i rases. Al Cau també s'hi va amagar l'amo del mas Sanllehí de Mura, un altre de Mura i el Paloma de Terrassa. El Carles Dalmau baixava gairebé cada nit al mas o bé la seva dona pujava fins que un dia els carrabiners la van detenir. Finalment ell es va presentar i va passar-se tres mesos a la Model en condició de pròfug i condemnat a mort.
La finestra del Cau dels Emboscats abocada a la cinglera. Cavitat ideal per amagar-s'hiEl m'explica que per arribar al hi solia anar passant per sota d'un desaigüe de la carretera que mena a Monistrol de Calders. Per la muntanya de vegades es trobava gent. Intercanviaven salutacions i prou. No es preguntaven res, 'tothom anava a la seva'. Al hi havia una escala -encara n'hi ha - que es treia i es posava, segons si hi havia els carrabiners aprop o no. Algun carrabiner havia estat aprop del cau, però la boca del pou era dissuassòria. El Ciscu de cal Marit també recorda que fins l'amagatall hi havia pujat bótes de vi d'uns 10 litres que segons el Carles Dalmau 'se'l van pulir ben aviat'. Pel què sembla cap dels emboscats 'era del ram de l'aigua' -m'assegura amb un somriure,el de cal Marit. Ell mateix havia dut menjar a un cunyat seu, a un germà i a un amic d'ells que s'estaven amagats en una altra cavitat * sota mateix de La Morella de la Vall de Mur. L' no era massa gran però a dins s'hi estava ample i s'hi podia fer foc i de tot. De dins estant ja havien preparat uns pel cas que hi volgués entrar algú que no hi era convidat. Ell mateix s'hi havia arribat a amagar, tres dies abans que els nacionals entressin al poble baixant de Monistrol de Calders. Se'ls van unir mentre avançaven per la carretera.
M'explica el Ciscu que un cop acabada la guerra, quan es feien els certificats de bona conducta a ell i al seu pare els 'van buscar les farigoles'. No ho acabaven de veure clar: els emboscats no es deslliuraven fàcilment de les sospites del règim franquista.
Entrevistes amb
Francisco Valls i Valls, el 'Ciscu' de cal Marit, 5-12-2002
Emili Dalmau, 21-7-2002
Ma Dolors Paloma de Terrassa, 2002.
Les dues boques de la cova de cal Marit comuniquen a l'interior
*LA COVA DE CAL MARIT
Als peus de La , completament fora de camí i en un indret infestat de marges de pedra seca de vinya i també d'arítjols, hi ha aquesta cavitat obrada (fotografia superior) que aprofita dues escletxes d'un bloc de conglomerat. La cavitat, sens dubte, és obrada dels i podria ser la que van fer servir els germans Valls de cal Marit. No obstant això, metres abans de la i per sobre del també hem localitzat aquest altre , igualment obrat amb , que no sabem quina funció* devia tenir originalment, tot i que sospitem que aquesta propera es va usar com a xupet per a la vinya. La situació del forat de la font del Daví, propera a la deu, també la fan candidata a amagatall, tot i que actualment resulta massa petita per encabir-hi més d'una persona.
* segons en Josep Castellet aquest forat servia de gelera per la casa del Daví
EL CROQUIS DE SITUACIÓ DE LES CAVITATS AL PEU DE LA MORELLA