Avencs-trampa
Que jo sàpiga, només una vegada una persona va caure fortuïtament dins un avenc. Tal i com resa el monòlit al costat de l'avenc de Castellsapera, un 24 de gener de 1960 en Josep Tres i Viladomat, un noi de catorze anys, va caure dins l'avenc mentres jugava. Hi va perdre la vida. Des d'aleshores es van situar tanques al voltant dels avencs més concorreguts i propers a llocs de pas. La resta de casos han tingut a veure amb accidents relacionats amb la pràctica de l'espeleologia.
Avui hem visitat amb el Quim Solbas . Un redimoni d'avenc apartat del camí que sempre ens fa anar d'es-corcoll per trobar-lo. Al fons de l'avenc hi feia ferum de senglar i, com en el cas de l'avenc dels Plans, hi hem trobat el d'un petit senglar. Tractant-se de petites cavitats, els senglars no hi perden la vida amb la caiguda, sinó que moren d'inanició buscant una sortida, llepant les concrecions humides dels fons, peüllant el fang fins a defallir. En el cas de l'avenc dels Plans, les restes senceres del semblaven fossilitzades i aplanades a terra, però sabem que l'animal hi havia caigut en l'intèrval de només un any, l'any que va passar entre les dues visites a la cavitat. El cert és que en èpoques de pluges abundants durant la primavera, el paisatge i la visibilitat a l'entorn de les boques de molts avencs semblen canviar radicalment. Avui, que buscàvem expressament l'avenc de l'Obaga de Sant Lleïr, l'ha trobat el Quim quan ja era gairebé a sobre. I jo, que en teoria també coneixia el lloc, veient -lo, he arribat a pensar que podia tractar-se d'un nou avenc que no tenia res a veure amb el què buscàvem. Tot i amb això cal, i mai millor dit, tocar de peus a terra: és molt improbable caure dins un avenc sinó és que, com en el cas dels senglars, un ensurt ens obligués a moure'ns tant de pressa que no veiéssim on fiquem els peus.
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
NOTES ALS SONS / ELS GRILLS ELÈCTRICS DE LA SERRALLONGA (Mura)
Aquesta presa de so és feta damunt mateix de la llosa de la cista de Serrallonga, un enterrament del Neolític final (aprox 2500 a.C.) que fou excavat els anys vint i del qual recolliren un collaret fet de petxines ( Museu d'Història de Terrassa). Allà dalt, prop de l'agulla del Cargol, els grills ja estan assajant els seus cants dedicats al déu sol que farà augmentar les temperatures a conveniència, segons soni la olla. Lamentablement el son dels difunts i el cant solemne dels grills es veuen entorpits per les crepitacions elèctriques i dissonants de la torre elèctrica d'alta tensió, que és a tocar. El resultat no és ben bé de Festival Sónar, ni tampoc folclòric 100%, sinó més aviat una fusió indesitjada de freqüències poc electritzants. Anem de cara a l'estiu. Qui desitjaria viure o dormir sota un pal de conducció elèctrica? Que tingueu una bona revetlla.
-
Fa uns dies vaig poder gaudir de la companyia de la colla de Castellar que arreglen fonts i elements rurals de Sant Llorenç. Em van convidar a treballar amb ells i aviat se'm va encomanar l'entusiasme amb el que feinegen. Pel que m'han dit, tots estan en edat de jubilació, però veient-los fer, no m'ho acabo de creure. Més aviat diria que amb la jubilació se'ls ha girat més feina! Ara mateix acaben de trobar una nova font, que estava completament colgada sota terra, i ja han començat a treballar perquè ben aviat llueixi o, més ben dit, se senti. L'aigua és or en aquesta terra càrstica que l'arrossega a les profunditats, de manera que aquesta colla pensa que paga la pena que els pocs dolls d'aigua corrent es puguin escoltar. Això és, que la situació del broc permeti de caure l'aigua i es pugui sentir el seu so preuat. Cadascun dels integrants de la colla sembla que té una barraca al seu nom. Res de propietat ni de registres, ni tan sols de rètols: en complet anonimat li han posat el nom perquè han participat en la seva recuperació, un nom per saber de què parlen. Suposo que si les coses tenen nom, es pot dir que les estimes. Si, a més, porten el teu nom, encara es deu estrènyer més el vincle. Estaria bé que aquest entusiasme s'encomanés, no tan sols als jubilats, sinó a tots els amants sense edat d'aquesta muntanya, i que hi hagués tanta cúa per aquesta mena d'apadrinaments com pels que fan picnic a dojo i deixen el seu rastre de brutícia per arreu, que no són pocs i massa que es fan veure.
Enhorabona pel vostre treball i ja ho havia dit en alguna banda: quan sigui gran voldré ser com vosaltres!
{audio autostartpavana.mp3{/audio}
-
Hi ha un debat etern sobre si la música és cada cop més simple, vulgar i més pobra que temps enrere. Tot just fa uns dies premiaven a una estudiant d'ESO per un treball que mirava d'objectivar aquesta qüestió. La estudiant guardonada va plantejar un estudi comparatiu entre música popular antiga i la més moderna per poder establir la conclusió que la música actual era més simple, més pobre de continguts i per tant menys complexa que l'antiga música popular. Un laboriós estudi d'harmonia, contrapunt, nombre d'instruments, nombre d'acords li van servir per afirmar que la música popular s'està empobrint. Vaja, que anem enrere. A mi d'entrada el terme complexitat barrejat amb música em fa venir més aviat picor. Per a mi tota la música que s'escarrassa a mostrar complexitat i virtuosisme no són precisament els ingredients bàsics per a fer una bona cançó pop ni, sincerament, de cap mena de música que personalment m'emocioni. Evidentment la música pop, com el lied dels clàssics, té la intenció d'arribar al màxim de gent, gent diversa i amb més o menys cultura musical i sí, és cert que amb un baix elèctric marcant les tòniques, una bateria repetint un patró rítmic, una guitarra fent quatre acords i amb una veu i una lletra n'hi hagi ben bé prou per fabricar un èxit de vendes. Però probablement això no sigui tot. Perquè si parlem de música popular, no sé com es pot valorar en xifres la popularitat dels lieds de Schubert, Beethoven o Mozart (d'accés molt restringit a l'època), però el que sí sé és que avui s'escolta més música que mai i és més popular que mai. I també hi ha més músics de carrera que mai. Tal volta la complexitat de la música pop no es trobi tan sols en els paràmetres estudiats, sinó que es trobi també en les diversíssimes sonoritats que es plasmen en les gravacions, especialment de la música electrònica, dels samplers, de les caixes de ritmes, de la fusió de músiques d'arreu del món, o fins i tot de la indústria que gira al voltant de la música. És molt probable que, com va analitzar empíricament un amic meu, molta música popular actual estigui més emparentada p.e. amb el soroll d'un teler, que no pas amb un instrument concret, però aqui era on volia anar a parar: la música no és només l'àmbit d'estudi i coneixements, és també l'àmbit d'emocionar, de sorprendre, de connectar amb el públic, i tal volta el propi so d'un teler integrat segons en quin gènere musical, fins i tot en combinació amb determinades imatges, pugui arribar a resultar més corprenedor que qualsevol fuga de Bach a pèl, per molt complexa que sigui. La música batega amb la vida. Gent amb menys coneixements musicals han sabut a força d'actuar i cercar, expressar-se d'una forma ben personalíssima, probablement per què la música ha estat un vehicle potent d'expressió per a ells, i l'èxit a banda del màrketing, potser els hagi arribat per haver sabut parar orelles al món que els envoltava. D'altres músics, la gran majoria, es limiten a copiar, fins i tot els passatges més complexos de la música, però ni tenien ni tenen res a dir, i continuen copiant o fent el que poden. Quants músics de jazz actuals acceptarien el repte de fer una cançó popular? trobarien la lletra adecuada, els ritmes i les sonoritats dels temps, els quatre acords d'entre els mil·lers que coneixen? resultarien creïbles o sonarien a còpia? sabrien deixar de banda el seu virtuosime? esdevindrien verdaderament populars? Jo crec que la música, en general, és avui més popular que mai. Altra cosa és que, en paràmetres estrictament musicals, sigui menys complexa. Però jo no apostaria que la música més complexe hagi estat mai popular.
De cara a barraca (7) la barraca de carboners a la canal del Séc
Eren els carboners respectuosos amb el medi natural on treballaven?
Una pregunta tal volta capciosa o, fins i tot, absurda, però que després d'una àrdua labor de camp, ja pot tenir una resposta: NO, en general no eran massa respectuosos o com a mínim, tant com la gent de pagès. Feta la troballa d'una barraca de carboner prop de la canal del Séc, vam decidir indagar pels encontorns a la recerca de restes de la seva presència. Efectivament, tot i disposar de més d'un rocater, totes les deixalles trobades es concentraven en un sol rocater annex a la barraca, cosa que ens ha fet pensar que, durant l'hivern, temps que feien la seva feina, els dinars es devien fer cercant la màxima insolació és a dir, orientació sud. És també molt probable que la intenció d'abandonar les deixalles en aquest entorn fos de fer-les desaparèixer precipici avall, cosa que no hem pogut provar d'una forma definitiva, malgrat que hi ha exemples com els del Hospital de Sang, on a la base del precipici s'amunteguen restes de ceràmica de tots colors. Tot i que els costava desempallegar-se de res, els nostres avantpassats presentien algun mal en llençar les deixalles al camp, com ho demostrava el sr. Lluís Vergés i Solà, prolífic escriptor sobre Sant Llorenç, que recomanava els excursionistes d'abandonar les seves deixalles en llocs apartats de la vista. Testimoni generalitzat d'aquesta actitud d'escombrar sota la catifa són les desenes d'abocadors clausurats als marges de la carreteres locals, dels quals encara n'hi ha d'actius. No es tractaria tant de fer desaparèixer els residus com de fer-los invisibles, fet que preval tant per la gent de camp que alguns n'havien idealitzat el comportament, com pels de ciutat. Si visiteu la barraca, de la qual tan sols resta el marge excavat d'uns 3 metres per quatre amb un xic de parament, també podreu visitar la exposició temporal in situ oberta al públic les 24hores al dia, i veureu diverses tipologies , calçat, llaunes de menjar, ampolles i altres objectes que nosaltres, molt lliurement, potser fins i tot massa, atribuïm als usuaris d'aquesta barraca de carboners.
Situació: baixant per la carretera el coll d'Estenalles cap a Talamanca, en el primer revolt de la carretera surt a la nostra dreta el corriol que porta al cimal dels Cortins. El camí travessa la llera de la canal del Séc i s'enfila per l'alzinar fins a sortir a un rocater. Abans d'entrar novament al bosc baixarem uns quinze metres el rocater i en aquest punt entrarem al bosc. Allí hi ha la barraca de carboners. Des de la barraca en direcció NW es pot tornar a sortir a un segon rocater, que és on vam trobar tot el material que forma l'exposició Ceràmica Carboners 2009.
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}
