Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
De cara a barraca (9) la barraqueta i la barraca de la Baga de Comadran
Avui us proposo una caminada ben fàcil, partint de la Vall d'Horta, a Sant Llorenç Savall. Deixarem el nostre vehicle en un indret conegut dels seguidors d'aquesta sèrie de caminades pel patrimoni rural: l'aparcament del camí a la Pedra d'Áliga, passada la casa (indicada) de cal Comadran i abans d'arribar a la cruïlla per anar a can Brossa. El punt exacte conserva una alzina sota la qual sovint es pot deixar el vehicle. Del camí que puja a la ben aviat en surt una pista a l'esquerra que seguirem. Després de dos revolts amb pujada, trobem la 'barraqueta', una de planta quadrada al costat mateix de la pista. (Característiques; ampl-1,14m x 2m fons, h porta -1,10m). Es tracta d'una que aprofita un gran bloc de conglomerat, orientada N40E, mirant cap el veí turó . A dins encara es conserva una funda de cadena de serra mecànica (made in Canada), suposem que de l'estassada posterior al 2003.
Si seguim la pista arribarem a situar-nos damunt el torrent que fa de partió d'aquest vessant de la Pedra d'Àliga, indret conegut als mapes amb el nom de Baga de Comadran. Doncs bé, caldrà seguir uns metres i mirar per sota el vessant que som nosaltres fins a veure la , uns cinquanta metres sota nostre. (Característiques; ampl-1,58 x 2m ampl x 1,58 h). Una barraca molt ben proporcionada però amb el sostre parcialment esfondrat que conserva, no obstant, el dintell i la . La porta, que mira al S-SO i està adosada a un marge de conreu, amida 1m d'alçada per 0,63 d'ample. És una barraca que, amb relativament poc esforç, es podria mirar de conservar.
Bona caminada i, si sou allà en cap de setmana, aprofiteu per dinar al Racó de can Brossa (tel- 93-7140186). No hi tinc comissíó, és que s'hi menja bé!
{play}images/stories/mp3/stagnes.mp3{/play}
-
Ha obert les aixetes i continua plovent. Les temperatures a ple migdia han baixat fins a 18 graus, és a dir, que hem passat dels 35 de la setmana passada a la meitat. Suposo que ja rebrem la corresponent factura, ni que sigui estornudant. Ho sento pels estiuejants de juliol, però a mi les dues coses, temperatura i pluges, em reconforten. És el moment de repassar literatura, escoltar música, veure pel·lícules. Ahir vaig veure un reportatge sobre com l'aire de les cabines dels avions comercials es barregen amb els vapors tòxics dels olis dels motors, que és el lloc per on prenen l'aire (m'agradaria saber si no passa el mateix amb els cotxes...). El reportatge de la BBC, per no deixar-nos del tot intoxicats, ens diu que els nous avions de trinca, prenen l'aire per un lloc més segur. També he aprofitat la pluja per veure la distreta pel·lícula "Bienvenidos al Norte" que, amb l'extraordinària habilitat dels francesos per fer comèdia de coses tan corrents com l'adaptació dels forasters al nou destí, emfatitza el principal escull del nouvingut per adaptar-se, que és haver de desfer les pesants maletes dels propis prejudicis. Això o bé obligar a TOTS els amfitrions a comportar-se com manen els rumors i les llegendes urbanes, la qual cosa desemboca en un absurd totalment còmic. La pel·lícula té moltes altres lectures, es clar, com és el tracte que habitualment es dispensen a les 'llengües regionals' i als seus parlants 'provincians' però el fet és que hi ha guions tan treballats que de vegades no importa gens si no hi han efectes especials, sinó passen grans catàstrofes, no mor mig món de forma violenta i espectacular, no hi ha sexe luxós i explícit, o si els actors es nota massa que són actors. M'ha recordat l'atmosfera agradosa de "la Fortuna de Vivir" i d'altres películes franceses que, com els còmics d'Astèrix, saps que passaran coses però res tan greu que no es pugui arreglar. Són aquella mena de pel·lícules que casen més amb el nostre món quotidià, més o menys arregladet i segur, que no necessita trontollar de socarrel però que tampoc es vol quedar adormit. Són com la pluja suau que està caient : potser no omple pantans de cop, però va calant.
9.07.2009 Caudelguille
{audio autostart}giacchino.mp3{/audio}
...la Virgen de la Cueva! Verge santa! quina pluja més benvinguda.
Els que aneu a visitar la de les coves del Salnitre, doneu-li records de part meva, amb tot el ritual dels ous ferrats i la simpàtica perorata del guia. No li atureu l'aire condicionat, a 14,5º constants i amb poca llum es com millor es conserva, i els desitjos mortals fan de més bon tràmit que no pas tancada dins una vitrina. Dues bones remullades, cap gest revolucionari.
El riu ha fet una crescuda que els han sabut aprofitar per remuntar amb la violència dels nyus creuant el Serengueti. Escalant, nedant apilonats, nedant enrere, tallant-se braços i cames mútuament, amb la fraternitat que guia les espècies. El Bernat, tot solet, es posarà les botes. I avui, per fi, s'ha cobert el sostre. Ens podrem posar a recer a una altra banda. Sentirem millor el riu com parla. Que llueva, que llueva...
-
Estava a mig aire de la paret, en un replanet de dos metres d'amplada amb un estimball d'aquells de Coyote. Un tram de paret molt interessant, que s'ha estruncat no obstant amb un revolt ple d'arítjols i esbarzers. Gairebé mitja hora per superar els cinc metres de filferrat i una vegada fet el revolt: decepció. Un petit sense importància. Vaig per recular i calla... allò de sota sembla...sí, és un muret de tancament! La gent de pagès també ha arribat aqui abans que jo, com gairebé sempre! Trec les primeres pedres de sobre i sí, efectivament, un pas de 0,5m x 0,5m desemboca en una típica de cova. Serà la -abans d'entrar ja he decidit el nom -. He deixat el muret enrasat perfectament amb el tou de sediment que hi ha a la cova i cap a dins amb el frontal. El primer que em sorpren són les parets, molt . Però a terra hi ha quelcom estrany: una mena de fet amb pedres primes. Les toco i són clavades ben endins. A dins hi fa un clot de terra, d'un pam de profunditat. Fan cosa de tres pams per dos. Volien ser piques d'aigua? Més endins, a banda i banda de la galeria que s'enfila, n'hi ha tres més i un quart clot sense pedres però, efectivament, amb aigua a dins. Al sostre hi han uns aràcnids que desconec: ni una sola Meta bourneti. La galeria sembla que s'acaba cinc metres més enllà. Just a la dreta de l'entrada hi ha una altra galeria més curta i àmplia que sembla que vulgui sortir a la cinglera: apago el frontal i entra llum de fora. A un costat veig uns afelpats, d'un color grisós, com si fossin gours naturals. Semblen treballats i a dins de cadascun hi ha com unes barretes (?) toscament cilíndriques. Sí, no hi ha cap dubte, són unes barretes fetes d'un material poc pesant, com de calç, i són buides per dins. N'hi ha dos que porten un tapet minúscul, també fet del mateix material. En un dels 'tubs' amb tap (per trobar-li una paraula) no hi ha res, i a l'altra hi ha com una mena de pinassa molt negre i fina, entaforada. Completament insòlit. Deixo les barretes al seu lloc. Prenc les mides per fer un croquis i en sortir, torno a tancar la amb les seves pedres. Sense ser cap gran cosa, he de reconèixer que per a mi mai hi ha dues coves iguals, però aquesta sembla treta d'un conte de vudú rural. Ben aviat en publicarem el croquis.
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}
-
Ni gallec, ni basc. A Espanya ni tan sols són la segona llengua obligatòria. Els espanyols només parlen espanyol. Per la qual cosa cal considerar que el català, definitivament, no és cap llengua espanyola. Ni pertany ni és d'ús comú a Espanya. Després de llegir al diari digital argentí La Capital la notícia (si és que d'això se'n pot dir notícia) que la germana del Messi torna a l'Argentina 'por su incapacidad para aprender el catalán', i el corresponent allau de crítiques contra Catalunya i 'su dialecto' 'idioma' etc, m'ha semblat sentir l'eco dels conquistadores de la Indias que, com els lloros del cavaller Francesc d'Haddock, repetien les consignes de massacrar tot el que fes ferum d'indígen. He pensat que amb això de tocar els ous amb la llengua en teníem ben bé prou amb un grapat d'espanyols separatistes, ara només faltava sentir bramar l'eco dels colonitzats i convençuts que la feina d'extermini a la península ja era acabada abans que salpéssin les Tres Marias. Escoltar coses desagradables és un pal, però haver d'escoltar-les acompanyades d'un retard com aquest, emprenya. A mi m'importa un rave que cap dels argentins que he conegut parli un borrall de català. Com si no saben parlar guaraní o bable o llatí. Se me'n fot, per a mi no és cap problema i els continuo trobant igual d'encantadors. Però em repapieja que d'ultramar donguin lliçons hispàniques de com s'han de tractar els indígenes, que d'això ja tenim els encarregats de sempre. Em cou que, després de tants segles, n'hi ha que continuen mentalment colonitzats a sang i fetge. Prou pena hi ha amb haver de marxar de casa, amb haver d'enfrontar un exili per necessitat, que a sobre els vulguin inculcar que han de donar pel sac allà on vagin. Si us plau, els qui venint de les amèriques tingueu ganes de revenja imperialistes, mireu-vos bé un mapa abans de sortir a fer el pirata. Arreu trobareu persones i la igualtat de les persones, qui sap, potser un dia arribi. Però les llengües no seran mai iguals: el català no és espanyol. N'hi ha que no ho entenen.
{audio autostart}atahualpa.mp3{/audio}
