Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
-
Estava a mig aire de la paret, en un replanet de dos metres d'amplada amb un estimball d'aquells de Coyote. Un tram de paret molt interessant, que s'ha estruncat no obstant amb un revolt ple d'arítjols i esbarzers. Gairebé mitja hora per superar els cinc metres de filferrat i una vegada fet el revolt: decepció. Un petit sense importància. Vaig per recular i calla... allò de sota sembla...sí, és un muret de tancament! La gent de pagès també ha arribat aqui abans que jo, com gairebé sempre! Trec les primeres pedres de sobre i sí, efectivament, un pas de 0,5m x 0,5m desemboca en una típica de cova. Serà la -abans d'entrar ja he decidit el nom. He deixat el muret enrasat perfectament amb el tou de sediment que hi ha a la cova i cap a dins amb el frontal. El primer que em sorpren són les parets, molt . Però a terra hi ha quelcom estrany: una mena de fet amb pedres primes. Les toco i són clavades ben endins. A dins hi fa un clot de terra, d'un pam de profunditat. Fan cosa de tres pams per dos. Volien ser piques d'aigua? Més endins, a banda i banda de la galeria que s'enfila, n'hi ha tres més i un quart clot sense pedres però, efectivament, amb aigua a dins. Al sostre hi han uns aràcnids que desconec: ni una sola Meta burnetti. La galeria sembla que s'acaba cinc metres més enllà. Just a la dreta de l'entrada hi ha una altra galeria més curta i àmplia que sembla que vulgui sortir a la cinglera: apago el frontal i entra llum de fora. A un costat veig uns afelpats, d'un color grisós, com si fossin gours naturals. Semblen treballats i a dins de cadascun hi ha com unes barretes (?) toscament cilíndriques. Sí, no hi ha cap dubte, són unes barretes fetes d'un material poc pesant, com de calç, i són buides per dins. N'hi ha dos que porten un tapet minúscul, també fet del mateix material. En un dels 'tubs' amb tap (per trobar-li una paraula) no hi ha res, i a l'altra hi ha com una mena de pinassa molt negre i fina, entaforada. Completament insòlit. Deixo les barretes al seu lloc. Prenc les mides per fer un croquis i en sortir, torno a tancar la amb les seves pedres. Sense ser cap gran cosa, he de reconèixer que per a mi mai hi ha dues coves iguals, però aquesta sembla treta d'un conte de vudú rural. Ben aviat en publicarem el croquis.
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}
-
Ni gallec, ni basc. A Espanya ni tan sols són la segona llengua obligatòria. Els espanyols només parlen espanyol. Per la qual cosa cal considerar que el català, definitivament, no és cap llengua espanyola. Ni pertany ni és d'ús comú a Espanya. Després de llegir al diari digital argentí La Capital la notícia (si és que d'això se'n pot dir notícia) que la germana del Messi torna a l'Argentina 'por su incapacidad para aprender el catalán', i el corresponent allau de crítiques contra Catalunya i 'su dialecto' 'idioma' etc, m'ha semblat sentir l'eco dels conquistadores de la Indias que, com els lloros del cavaller Francesc d'Haddock, repetien les consignes de massacrar tot el que fes ferum d'indígen. He pensat que amb això de tocar els ous amb la llengua en teníem ben bé prou amb un grapat d'espanyols separatistes, ara només faltava sentir bramar l'eco dels colonitzats i convençuts que la feina d'extermini a la península ja era acabada abans que salpéssin les Tres Marias. Escoltar coses desagradables és un pal, però haver d'escoltar-les acompanyades d'un retard com aquest, emprenya. A mi m'importa un rave que cap dels argentins que he conegut parli un borrall de català. Com si no saben parlar guaraní o bable o llatí. Se me'n fot, per a mi no és cap problema i els continuo trobant igual d'encantadors. Però em repapieja que d'ultramar donguin lliçons hispàniques de com s'han de tractar els indígenes, que d'això ja tenim els encarregats de sempre. Em cou que, després de tants segles, n'hi ha que continuen mentalment colonitzats a sang i fetge. Prou pena hi ha amb haver de marxar de casa, amb haver d'enfrontar un exili per necessitat, que a sobre els vulguin inculcar que han de donar pel sac allà on vagin. Si us plau, els qui venint de les amèriques tingueu ganes de revenja imperialistes, mireu-vos bé un mapa abans de sortir a fer el pirata. Arreu trobareu persones i la igualtat de les persones, qui sap, potser un dia arribi. Però les llengües no seran mai iguals: el català no és espanyol. N'hi ha que no ho entenen.
{audio autostart}atahualpa.mp3{/audio}
El forn dels Corralots d'Agramunt
Avui, atenent la petició de l'amic Ramon Suades, donarem pas al forn de calç dels Corralots d'Agramunt, del qual ja us en vam avançar les fotografies post-incendi de 2003 i que ara, per fi, ja està disponible al nostre catàleg d'edificacions sostenibles i/o rústiques. El fet és que el forn es troba amagat per una junta de cirerers i l'interior ha estat okupat per l'empenta i la força de la , que hi ha trobat el seu llogaret irreductible. El pou amida 1,87m de fondària i un diàmetre de 2,80m. Situació: ideal per anar de cara a barraca. Deixant el vehicle al coll de la Casilla de la carretera B-124, anirem per la pista que passant pel pi solitari i per les caixes d'abelles, arriba a les estribacions de Roca Sereny (Sareny per alguns llorençans). En un parell de revolts hem de baixar sota el camí a trobar els corralots d'Agramunt, també anomenat balma obrada de la Costa. Creiem que en els temps de la vinya, aquest lloc també devia servir com a barraca, donat que, a primer cop d'ull, no sembla que n'hi hagi gaires per aquesta zona de talussos, prop d'Agramunt. El forn és al costat esquerre mateix del que es forma sota dels Corralots, prop de l'estimball. Cal veure les canyes i la junta de cirerers d'arboç. Ramon, tot teu, i d'obsequi de la casa aquí va aquesta d'avui mateix. Bona passejadeta i no us hi feu mal.
BIBLIOGRAFIA:
CASALS, Miquel; VICENS, Albert. EL VESSANT DESCONEGUT DE SANT LLORENÇ DEL MUNT. ED. El Farell. 2004.
{audio autostart}kitflusclock.mp3{/audio}
És aquesta la cova dels Clapers?
Pregunta que deixo a l'aire, per si algun visitant d'aquesta pàgina en sap alguna cosa. En teoria la referència d'aquesta cova prové del Xavi Badiella, el Jacint Cuyàs i Joan Brugués, del CET, que en van fer el descobriment i van publicar una cita a la circular interior de la SIS. Entre d'altres dades, la tenia uns 10 metres de recorregut i el seu accés seria 'un xic penjada i d'accés complicat'. Amb el Quim Solbas vam trobar aquesta boca penjada que és realment temptadora per intentar un flanqueig a pèl. Com podeu veure , a l'interior hi ha una estaca i la volta és plena de sutge. Alguna cosa és, segur... podria ser la cova dels Clapers?...apers?...pers?....rs?... s?
Aquesta i d'altres qüestions de la Catalunya Misteriosa i Silent, aviat tindran resposta. Estigueu atents.
-
Amb el lema "Petits gestos que redueixen els incendis forestals un 23 % / La revolució dels petits gestos ha començat" la Diputació signa una campanya publicitària que costa el petit gest de 900.000 euros de la nostra butxaca... espero que se n'hagin pogut invertir una mica més amb 'grans gestos', perquè sinó serà senyal que res no ha canviat, excepte la publicitat que tant els agrada gastar. Amb la lamentable finalitat electoralista de recordar-nos que els darrers cinc anys hi han hagut menys incendis, aquesta administració/tresoreria del PSC que s'anomena Diputació es permet el luxe de fardar sobre una qüestió sobre la que sap que no té cap control i sobre la que seria millor no parlar de xifres i seguir parlant de prevenció, que és el que cal. Perquè parlant de xifres d'incendis i prevenció al Parc de Sant Llorenç, el sr Pau Pérez, ex-director del Parc, ja va dir i escriure que ' o bé no s'han fet les coses tan malament o bé hem tingut sort'. Dos anys després, amb l'incendi de 2003, es va demostrar que havia estat qüestió de sort. Mala sort. També recordo el llavors president en funcions de la Generalitat, l'Artur Mas explicant que s'havien doblat els efectius aeris, la qual cosa volia dir que en molts anys havíem passat d'un hidroavió a ....dos hidroavions. Gran doblament.
Quan hi ha incendis a dojo, les administracions acusen els factors ambientals, climàtics, muntanyosos, cíclics, mediterranis etc... però quan no n'hi ha, el mèrit es veu que és seu, quines penques! No cal ni una cosa ni l'altra. Ja sé que alguns pensareu que els tinc mania o que penso que la Diputació no fa res ben fet . No és cert, s'estant fent coses positives que corresponen a la gestió, com ara el conveni amb La Caixa i la retirada selectiva del pi blanc a l'entorn de pistes forestals, la recuperació del camí Vell de la Mata, la recuperació de l'area d'esplai de Les Arenes, les neteges dels vorals de les carreteres que travessen el parc etc. Però d'això a voler fer veure que la Diputació amb tots els seus empleats dins el mateix sac són els responsables de la disminució dels incendis, són ganes de jugar amb foc. Ara com ara més val que vagi plovent, creieu-me, perquè amb aquesta mena de petits gestos publicitaris només hi perdem calés.
