Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
Espoli (5) la Cueva de Chaves
Descomunal espoli a la cueva de Chaves (Aragó). 
La cova es troba en uns terrenys particulars dedicats a la criança d'animals salvatges que posteriorment han de ser tirotejats a plaer. La cueva de Chaves era una cavitat que portava anys d'estudi arqueològic i molt probablement era la primera cavitat de l'Aragó pel que fa al neolític, d'on s'havien extret pedres decorades i un munt de material arqueològic. La cova es considerava estudiada en tan sols un 3% del seu potencial. Passat un mes que havia acabat la darrera campanya arqueològica, el propietari (segurament un tipus molt culte, sensible...un senyorito, vaja) va decidir que les excavadores entressin a treure els rocs i 3 metres de profunditat de sediment, per a fer-hi un refugi de cabirols i poder entrar en cotxe...tal com manen els cànons més estrictes de protecció del Patrimoni Cultural Mundial...S'ha de ser molt però que molt emprenedor per arribar aquests nivells de paràlisi mental voluntària!.. i després diuen dels talibans i els budes de pedra.... Podeu llegir més clicant aquest vincle de l'Espeleobloc, un bloc d'absoluta referència al nostre país.
http://espeleobloc.blogspot.com/2009/04/cova-de-chaves-el-que-era-i-ja-no-es.html
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
-
Aquest estiu he fet un intensiu de parcs d'atraccions. I encara que no figuri enlloc, la principal atracció dels parcs, especialment a l'agost, és fer cua. Una emocionant fila humana, plena de revolts i giragonses inesperats. La gent posa tota mena de cares en aquesta gran atracció, i n'hi ha poques d'alegria. Per força ha de ser la emoció que s'anuncia, que no tothom encaixa de la mateixa manera. N'hi ha que diuen que s'hi adormen, però són ganes d'aigualir la festa. La cua és una atracció que, fàcilment, pot arribar a la trepidant xifra de dues hores seguides, sense parar! De vegades toca sol, però els bons parcs t'hi posen ombra. Estan molt ben fetes, aquestes cues. Encara que semblen cues reals, en realitat són de mentida, i per averiguar-ho pots trigar una bona estona. No oblidem que som en un parc d'atraccions i no de distraccions. Per això quan fas la cua humana, et deixen concentrar al màxim en la diversió i eliminen qualsevol distracció supèrflua. De vegades apareixen uns monitors de TV apagats o amb una sola foto, que donen molta més trempera a l'assumpte. Quan s'acaba la excitant cua, de cop et sents abatut, abandonat. Trobes a faltar la protecció, el frec, la solidaritat que proporciona una fila ben feta. Per sort, aquest estat que et sacseja l'ànim dura poc, poquíssim, el temps que una mexicana va trigar a dir 'ya me cagué!' i ja era fora del 'Diablo'. Per citar un exemple, jo al Dragon Khan vaig fer una cua de només mitja hora. Vaig estar de pega, ho sé. Podria haver durat més, però no vaig tenir sort. L'atracció de la cua és innegable i, a més, molt segura: ho avalen mil·lers de persones cada dia i un grapat d'enginyers que ho han calculat tot al mil·límetre. Per molt que ho acotin amb parcs, la cua humana no coneix límits econòmics ni geogràfics: sempre desborden els organitzadors que no la poden aturar de cap manera. Circulen rumors que a cops algú ha pres mal fent filera, però això són llegendes urbanes per desviar les gentades a una altra empresa. Mala premsa. Nosaltres estem acostumats a fer cues, emocionants i de tota mena; a la tanda de la xarcuteria, passant per les urgències d'hospital i acompanyant el seguici funerari. Aquest és un país armat de paciència i amb una tradició d'ordre. Per altres pot ser que sigui una aventura però per a mi les atraccions són cultura, encara que estiguin al final de la cua.
{audio autostart}giacchino.mp3{/audio}
-
La proposta d'avui era aquesta: buscar el lloc on podia estar (-52m). Avenc que fou localitzat el 22 d'agost de 1965 per dues persones d'un grup no federat d'espeleologia. Aquest descobriment es va fer poques setmanes abans que els espeleòlegs de l'ERE del CEC, Josep Subils i Ferran Godoy patissin un accident mortal a la fou del Bor (Cerdanya). L'avenc va ser estudiat per separat per sabadellencs del CES i per terrassencs del CET, entre els quals cal comptar J. Batlle, Am Marquez, A. Font, Enric Prat, i J. Fulladosa. Inicialment semblava un avenc de -11 metres que les riuades haurien destapat o engrandit. Posteriorment, i fins l'any 1966, se'n va fer una desobstrucció del fons i es van descobrir diversos pous i una part final amb aigües subterrànies. Pocs anys (o potser mesos) més tard l'avenc es donava per desaparegut. No sabem quines foren les circumstàncies exactes, presumiblement per una obstrucció per avingudes de material. No obstant, ens estranya que una cavitat d'aquesta envergadura, dins les proporcions espeleològiques del parc natural, no hagués estat objecte d'una nova desobstrucció... No hem trobat l'avenc Subils-Godoy, però hem visitat l'avenc de La Falconera, l'interior de , la , Les (amb el sospitós capàs fora), hem topografiat la (la cova Trapella 2 no l'hem visitada), hem descobert l'impressionant arboretum del torrent d'Estenalles (moixeres, arços, roures, pins roigs, serveres, aurons negres, pollancres, àlbers etc), dues obertures-sorgències dels que encara, molt feblement, rajaven, i també hem localitzat una antiga d'Estenalles (cota 531), ensorrada i pràcticament abocada per tots cantons al precipici. Probablement la situació d'aquesta barraca constitueix un dels testimonis més frapants del que fou la explotació més extrema de la vinya, arribant a llocs ben inverosímils per aquesta pràctica vitícola. Agraïrem qualsevol informació que ens pogueu facilitar respecte l'avenc Subils-Godoy. Fins aviat.
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}
-
Les és un dels avencs que, de fa un temps, en Xavier Badiella ens té reservats per un nou i esperat capítol de la seva sèrie Els Petits Avencs de la Nostra Muntanya (Arxiu, CET). De fet, fou amb l'Eduard Badiella i el malaurat , que l'havíem d'anar a trobar per tal de poder fer la corresponent fitxa pel catàleg. No oblidaré aquell tarda d'estiu que, com era costum del Cesc, ens sorprenia convidant-nos a una improvisada i refinada elaboració de cafè de muntanya. Havia estat la millor idea des del moment que la pista que havia de dur-nos a l'avenc, tal i com havien relatat uns caçadors de Sant Vicenç de Castellet, era del tot impracticable, es mirés com es mirés. En canvi avui, després de una hora i mitja de camí Ral i de GR-4 i acompanyat del responsable de mantenir-lo senyalitzat, en Quim Solbas, l'hem trobat a la primera. La diferència és que aquella pista avui torna a ser una pista, com moltes altres del sector que, amb molt d'encert, s'han arranjat a la perfecció. L'avenc, tal i com l'havia croquitzat el Xavier, té uns 31 metres de recorregut, uns 6 de profunditat i diverses boques. És una curiositat geològica que sembla aprofitar el darrer vestigi de conglomerat del delta en la seva perifèria, per mostrar-nos una de diaclasació, esfondraments de blocs i un que sembla que no té res a veure amb els gresos deltaics. Esperem que ben aviat podrem gaudir de les ressenyes d'aquest i d'altres petits avencs de la nostra muntanya! Mentrestant podeu anar a trobar la cavitat al costat mateix de la pista seguint . Compte amb els forats foradets! És recomanable dur un cordí.
{audio autostart}giacchino.mp3{/audio}
-
Amb el Quim Solbas vam iniciar la caminada del camí Ral des de La Barata. Bé, millor dit, vam arrencar d'un on s'havia obert una pista per acabar de treure la llenya fins a la carretera, i l'amic fuster de la Diputació va creure que era el lloc adient per plantar el nou senyal del, també nou, camí Ral. Vam passar pel Sot de les Unces, on vam dipositar els nostres impostos de sempre. Vam esmorzar a lloms del Castellsapera. El terra era humit, semblava que havia plogut la nit anterior. Vam arribar-nos a la font del Solitari, que no rajava. A la de la font, que data del 49, també hi van deixar la seva empremta una colla d'imbècils que tot just han descobert l'ús d'un retolador per deixar senyals del seu pas triomfal per un lloc on no tenen ni mai tindran l'audiència que necessiten. Vam visitar el de calç del Solitari, fàcilment adaptat com a refugi per qui devia ser el solitari que dona nom a la canal. Són conjectures, es clar. Com l'Escletxa del Paller de Tot l'Any, que també vam visitar. , que és en realitat un avenc, funcionava com un generador d'aire acondicionat que ens refrescava de la solana que ens quèia. A l'entrada no vam trobar cap ancoratge, ni el del bandoler Capablanca que ens imaginàvem desapareixent engolit per la terra, ni tampoc el que devia fer servir el Salvador Vives, espeleòleg de la SIS que fou el primer que publicà la corresponent ressenya l'any 1971. Vam visitar l'anomenat , un espectacular mur semicircular de pedra seca que serveix de contenció de l'anomenada cova del Capablanca. Una irrisòria fisura sense cap interès espeleològic que, no obstant, crida l'atenció per les nombroses entaforades al llarg d'una paret completament aèria. Sorpren pels dos esculpits a banda i banda de la fisura, a nivell de vista, idèntics als dos que hi han a la Cort Penjada de Matarrodona. Sorprèn perquè la fisura, que no té més de dos metres de profunditat, està completament fumada fins als sis o més metres d'alçada. Sorprèn pel tipus de sòl, que sembla el d'un tancat per bestiar. Tot plegat sorprèn tant com la llegenda que atribueix al bandoler Capablanca l'habilitat per despenjar-se d'aquest lloc sense ser vist. La font del Clot, com gairebé sempre, era seca. Dinar i migdiada a l'alzinar del mas de La Calsina. Una papallona no parava de festejar-nos amb vols acrobàtics que incloïen aturades damunt els petrecols i també els propis cossos. Arribada a la font de la Portella, on pensàvem aprovisionar-nos. Però a més de seca, uns imbècils increïblement similars als altres, havien deixat l'aixeta oberta i gairebé desmuntada. En Quim l'ha muntada de nou, fent servir esparadrap. Ens hem refrescat i dutxat amb l'aigua de l'embassament. Alts de la Pepa amunt, turó de la Mamella i visita al guarda i l'estrenada de guaita del Tossal de l'Àliga. Dos corbs voleiàven a plaer. Intent frustrat de trobar la cova del Tossal. Esgotament, xafogor i retorn al cotxe. Hi havia una vegada un senyor que explicava que Sant Jaume de Vallhonesta també era una casa de meuques i ... (continuarem).
{audio autostart}stagnes.mp3{/audio}
