Diari d'abord

Benvinguts al Diari D'abord,
 
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
 
 

L'Espeleopringuer a l'avenc de Pregona

 

NOVA EDICIÓ DE L'ESPELEOPRINGUER, AQUEST DIUMENGE!

pregona20avenc20boca20si20small1
 
Aquest diumenge 14, l'afamada secció d'Espeleopringuer celebrarà la seva setena edició visitant  l'avenc de  Pregona, a la Vall d'Horta. Un avenc amb potes. Així és com el pensava batejar si l’hagués encalçat amb les meves pròpìes mans després de tantes, tantíssimes sortides infructuoses a la seva recerca. Ni després del lamentable incendi de 2003 vaig poder localitzar-lo, tal i com em demanaven insistentment els experts recercadors Xavi Badiella (CET) i Jaume Claverí (CMT). Tots dos coincidien sempre a fer la mateixa observació
-Jordi, tú que ara vius per allà, aviam si vas a trobar-lo, l’avenc de Pregona!
Maleït avenc de Pregona!!! Després d’haver estat fitxat a mitjans anys seixanta, l’avenc de Pregona, amb uns 9 metres de fondària i exprimatxat de cintura, es va donar a la fuga 40 anys seguits. Desaparegut. Al mapa de l’Alpina, això sí, va continuar la taca del darrer lloc que ocupava, estàtic, mut, immòbil, sempre a la mateixa cota, i acompanyat amb la mateixa descripció que el castellarenc Josep Ma. Torras Humet, degà escalador-espeleòleg, no es cansava de facilitar a tothom que preguntava per ell. Badielles, Claverí i també un servidor, tots vam acabar passant per la seva acollidora casa preguntant per un tal avenc de Pregona, pel seu aspecte, per la seva dubtosa existència i a tots ens deia, si fa no fa, el mateix: que estava allà on hauria d’estar.
En Claverí havia arribat un xic més lluny. Segons ell, tenia un croquis realitzat per tres intrèpids contemporanis d’en Torras, un d’ells ja mort i l’altre vivint a Alemanya i l’altre en parador desconegut. Però amb tan poca cosa resultava tot plegat molt decebedor. Ells s’havien acabat rendint i jo, amb l’incendi de Sant Llorenç Savall, estava cremadíssim. Vam abandonar la idea d’un avenc de Pregona. Preferíem pensar que com que la boca sempre deien que s’obria arran de terra, el pobre havia quedat obstruït. És el recurs fàcil: quan un avenc ja no es troba s’obstrueix tot solet i ja no se’n parla més. Enterrat. Adéu per sempre!
Però un dia em truca el mestre Claverí i em diu: - uns de Castellar l’han trobat...i està en el mateix lloc pintat al mapa!!!
- Quèèèè`!! no li faig cap més pregunta. M’esvero.

L’endemà mateix m’hi arribo....i me’l trobo allà on havia de ser. Amagat rere un pom de garrics, en un raconet de roca, tímid i amb un boqueta petitona que em diu:

- Hola, estic aquí. Sóc l’avenc de Pregona: encantat de conèìxer.

- Com? però...ja n’arribaràs a ser de pregon, avenc! On coi t’havies ficat????

-Jooo? Et juro que mai no m’he mogut d’aquí. Em pensava qui ningú volia saber res de mi, després de tants anys de no rebre ni una sola visita. I mira que ho he passat malament tots aquests anys sol, sense que ningú et tiri un cable per sortir-ne i tirar endavant! Un dia es va presentar un poca-solta de pi i es va plantar davant els meus morros sense dir ni ase ni bèstia. No vam tenir cap mena de conversa, no deia ni mu. Horrorós! Un pi insuportable que a més de robar-me les vistes, el molt fatxenda no parava de llençar-me pinassa a casa. Et prometo que li vaig estar desitjant el pitjor fins que un dia va començar a suar resina pels quatre costats, es va posar negre i tot d’una va fer un pet tan gran que va sortir volant del davant meu. Fiuuuu, com un cohet!  Vaig desmaiar-me del fum i de la negror que hi havia. Potser vaig sentir algunes passes properes mentre estava inconscient. Sort del Martí Llobet i sobretot del Dani Sagrera que, la tardor del 2004, van entrar a saludar-me i em van reanimar. Tot i amb això, el Dani es va sentir tan incòmode i ho va trobar tot tan estret, que sense corda ni res va sortir pitant! Gairebé van marxar cap a Castellar sense acomiadar-se. Em penso que ni tan sols van parlar de mi en tot el viatge.

-
I no et van dibuixar ni res?

-No, que jo recordi...que potser faig mala cara?

-No t’amoïnis, ja et farem un retrat. Tú no et moguis, que ara vindrem els d'Espeleopringuer i ho arreglem, d’acord?

-Fantàstic, em fareu un retrat i tot?

-En tres dimensions, i també et filmarem. Explicarem la teva autèntica història. Però sobretot no et moguis de lloc, d’acord?

-I així vindrà algú més, potser?

-Això esperem, de totes formes no et facis moltes il•lusions. A la gent li agraden amplituds i fondàries, metres i metres de fondària, i em penso que aquest no és el teu fort.

-D’acord, d’acord, aquí em trobareu.

-Fins ara.

-Fins ara.

 

Ja ho sabeu: qui vulgui, pugui, desitgi, o el deixin venir: el proper diumenge 14 a les 10,30  al trencall de can Brossa, Vall d'Horta. L'avenc de Pregona ens espera.





{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}


 
 
 
 

De cara a barraca (6) torrent de les barraques (II) 1.0

De cara a barraca (6) El torrent de les Barraques (i 2)
 
 

 
 
 
Seguint amb les passejades amb tota la calma del món, tanquem el capítol dedicat a les cinc barraques que hem trobat en un mateix torrent prop de can Brossa, a la Vall d'Horta. Deixarem el vehicle al mateix lloc indicat en el capítol anterior, i prendrem el mateix trencall passat el xalet. Travessat el torrent de Pregona, seguirem la pista a la dreta i ben aviat un trencall a l'esquerra, que era el que ens duia a les dues primeres barraques. Però aquest cop prendrem un altre trencall que ens sortirà a la dreta. Travessarem un torrent i aqui tindrem la opció de fer una drecera ( punts blaus al CROQUIS ) que ens acostarà a un clap de bosc on hi trobarem uns pins caiguts per la darrera ventada. El lloc és força curiós, perquè entre les arrels de tres d'aquests pins hi ha una munió de teules que estaven enterrades fins aleshores, assenyalant el que molt probablement fou una de les vuit masies documentades de la Vall d'Horta i que avui són desaparegudes: la Codina, el Fontanet, mas d'Horta, la Parellada, mas Sala, mas Ubac, mas Verdaguer i mas del Llor. Aquest darrer mas, si tenia a veure amb la font, no creiem que tingui cap relació amb les ruïnes. El lloc sembla que presenta unes restes molt minses de paraments i, el que fou també curiós de trobar en un lloc tan aïllat: unes bosses grans de brossa, una cadireta plegable i una menjadora d'alumini impecable d'algú que hi fa estades amb el seu gos (?). Si seguim amunt aviat connectarem amb la pista que ve del Romeu. A la nostra esquerra, i damunt el següent carener, una barraca circular de factura impecable: la barraca dels Emprius. Mides: altura: 2,1m, amplada: 2m, fondària: 2,2m, altura porta: 1,4m. Si seguim la pista cap el Marquet de les Roques, trobarem que  pocs metres per sobre hi ha una barraca allargassada i amb la peculiaritat de tenir una mica d'eixida: la barraca de la Terrassa, barraca semi-circular excepcionalment fonda: 3,1m, altura: 2,2m, amplada: 2m, altura porta: 0,8m . Vam netejar de valent les bardisses de l'entrada per poder accedir a la boca. Per anar a trobar la darrera de les barraques, cal seguir uns cent metres pistes enllà i sortir per la nostra esquerra, mirant  de trobar l'espai més esclarissat possible fins a trobar un tram de xaragall pelat al costat del qual hi ha la barraca del Rocater (a la foto es veu en segon pla la barraca de la Carena) Mides: altura: 1,8m, amplada: 2m, fondària: 2,5m, altura porta: 0,78m. Per orientar-se a trobar aquesta barraca circular també ajuda un rocs de grans dimensions que és a les immediacions. De totes formes, si trobeu que us esgarrinxeu massa deixeu-ho còrrer, que no és l'objectiu terapèutic d'aquest apartat.


NOTA - totes aquestes notes/dades han quedat reflectides en una ruta matinal (la no.5) el traçat de la qual es segueix perfectament (2023) i va trobant l'emplaçament de sis barraques de vinya restaurades i apadrinades.

Matinal 5. La volta de Pedra Seca del Romeu als Emprius 1.3
 
 

 

BIBLIOGRAFIA
 
 
CASALS, Miquel; VICENÇ, Albert; EL VESSANT DESCONEGUT DE SANT LLORENÇ DEL MUNT. Edit. El Farell. 2004. p.160
 
 
 
{play}images/stories/mp3/giacchino.mp3{/play}

Espoli (4)

La cova de les Ànimes també passà pels sedàs dels clandestins

 


 

El més conegut d'aquesta cova és el dipòsit eneolític de contes de collar de petxina. 4.105 peces, la majoria foradades, són les 'Ànimes' que donen nom a la cavitat. La alta joieria de la prehistòria vallesana.


Ramon Ten fou l'arqueòleg autoritzat a excavar uns pocs metres de la cova de les Ànimes (Matadepera), cavitat de la qual ja es tenien notícies arqueològiques del 1935 (Domingo Palet i Barba). El Centre Excursionista de Terrassa tenia una exposició de restes de ceràmica de la cova de les Ànimes i, tot que se sabia que també s'hi havien trobat fulles de sílex, aquestes ja no van aparèixer. Quan el 1971 els arqueòlegs van treballar a l'interior de la cova, amb el corresponent permís, de la aleshores Direcció General de Belles Arts,  van trobar que  "observa algunes calicates de sondeig, fruit de la visita d'excavadors clandestins". El 1981 va ser excavada novament per un grup d'arqueòlegs, motiu pel qual es van haver de situar unes tanques per tal de protegir el treball.

TEN, Ramon. El dipòsit de contes de collar de la cova de les Ànimes. Arrahona no. 19.
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}

Sense Notícies d'Europa

Com dèia un lema de campanya de la CNT "Vota y calla". Ara cal que una colla anem a votar, i després tothom a callar durant quatre anys. Fa temps que els mecanismes de vot són obsolets, i encara més el sistema de partits. Això sí, tothom s'ha de reciclar i saber fer funcionar un ordinador, però debatre i votar per Internet sense necessitat d'estar afiliat enlloc, és a dir, poder-ho fer a títol individual, això no. Això és terreny sagrat o, encara millor, 'això és molt complicat'... És infinitament més senzill fer una campanya de por inquisitorial com la que ha endegat el PSOE que ens permet mirar les diverses cares del dimoni en persona penjades d'una farola, o una campanya de disseny rutinària com la d'ERC: propera estació-UE, ding-dong, toca baixar. El breu 'ara solucions' màgiques i secretes del PP, que no poden ser les mateixes solucions que les d'Iniciativa perque no són 'solucions d'esquerres'.  O els sumatoris interminables de CIU 'Ara + suma' i tomba que gira perquè ' Ara ', com tots saben, és cosa d'ocupar una sèrie de càrrecs vacants i ben remunerats a Estrasburg, quelcom molt més interessant que haver d'explicar perquè el Mercat Comú hauria d'enfortir només Europa quan tothom sap que el mercat és mundial i que una visió prou àmplia i solidària del món impedeix mirar cap campió del mercat, sinó és amb repugnància.

Iran a la vista

En dos dies he vist un documental i un reportatge amb l'Iran de rerefons. El documental "Quatre dones i un marit" impressiona per la desenfadada espontaneïtat dels protagonistes davant la càmera i alhora també impressiona pel drama i la misèria rural de quatre esposes i un marit profundament amargats amb la seva nombrosa coexistència. "Pots tenir fins a quatre esposes, si t'ho pots permetre" comença el documental, citant l'alcorà. Però veient la pel·lícula no saps si la permissivitat hauria de ser per causes d'abundància econòmica o per fam de renovar l'harem: la sogra espeta "el meu fill només pensa en xones" i les primeres esposes esclafen de riure mentre li reclamen que també en digui alguna cosa bona. En qualsevol cas el marit no sembla que nedi en l'abundància, fet que no l'impedeix delir-se per una cinquena esposa que sigui més jove i dúctil que les anteriors. Pel que sembla això de la poligàmia va de baixa, i és un costum que va quedant relegat a les zones 'rurals'. Per pura empatia se m'ha acudit de pensar en quina mena de societat estaríem vivint ara si en el passat cada esposa hagués tingut quatre marits malvivint... L'altre reportatge, 'Cartes al president', on el mandatari iranià Mahmud Ahmadinejad - un tipus d'aspecte camperol i bon jan -, va de gira electoral mentre els seus col·laboradors carretegen sacs plens de cartes amb peticions dels seus ciutadans, com en una cavalcada dels reis mags. Peticions molt diverses - des d'una dona que té una pensió de misèria fins a un que vol tenir un canvi d'impressions personal amb el president per comentar la inflació del país - cartes que han d'anar acompanyades d'un número de telèfon, correu electrònic o SMS. Se senten consignes que l'Iran és un país ric i sovintegen preguntes com  "ja has escrit al president?". Cada cop que el cap d'estat arriba a un poble es repeteixen crits com "volem energia nuclear per l'Iran" i fins i tot n'hi ha un que crida el president animant-lo a fabricar una bomba nuclear. Suposo que deu pagar la pena tenir un departament exclusiu que doni qualsevol tràmit a 19 milions de cartes i missatges, si a canvi el poble et reclama enfurismat que vol energia nuclear.  Si més no les companyies energètiques deuen estar molt agraïdes. El reportatge s'acaba acostant a la capital, Teheran, per donar l'opinió d'uns quants joves moderns que asseguren que les gires rurals del president són per aprofitar-se de la ignorància dels seus habitants. Sigui com sigui, durant tot el reportatge el president no es cansa de dir als ciutadans que són a peu pla amb ell: "sóc aquí per servir-vos". Una frase que gairebé he considerat molt més perillosa i amenaçadora que l'energia nuclear a l'Iran. Quants de vosaltres heu sentit una afirmació semblant del vostre cap, ja sigui de l'empresa, de la nació o del que sigui ? Una frase com aquesta, que ens agafaria desprevinguts, per fina força ha d'amenaçar els nostres interessos i posar-nos en guàrdia. Compte, que l'Iran és la vista!
 
 
 
 
 
 
 
{audio autostart}yarkinsis.mp3{/audio}