L'Espeleopringuer a l'avenc de Pregona
NOVA EDICIÓ DE L'ESPELEOPRINGUER, AQUEST DIUMENGE!
Aquest diumenge 14, l'afamada secció d'Espeleopringuer celebrarà la seva setena edició visitant l'avenc de Pregona, a la Vall d'Horta. Un avenc amb potes. Així és com el pensava batejar si l’hagués encalçat amb les meves pròpìes mans després de tantes, tantíssimes sortides infructuoses a la seva recerca. Ni després del lamentable incendi de 2003 vaig poder localitzar-lo, tal i com em demanaven insistentment els experts recercadors Xavi Badiella (CET) i Jaume Claverí (CMT). Tots dos coincidien sempre a fer la mateixa observació
-Jordi, tú que ara vius per allà, aviam si vas a trobar-lo, l’avenc de Pregona!
Maleït avenc de Pregona!!! Després d’haver estat fitxat a mitjans anys seixanta, l’avenc de Pregona, amb uns 9 metres de fondària i exprimatxat de cintura, es va donar a la fuga 40 anys seguits. Desaparegut. Al mapa de l’Alpina, això sí, va continuar la taca del darrer lloc que ocupava, estàtic, mut, immòbil, sempre a la mateixa cota, i acompanyat amb la mateixa descripció que el castellarenc Josep Ma. Torras Humet, degà escalador-espeleòleg, no es cansava de facilitar a tothom que preguntava per ell. Badielles, Claverí i també un servidor, tots vam acabar passant per la seva acollidora casa preguntant per un tal avenc de Pregona, pel seu aspecte, per la seva dubtosa existència i a tots ens deia, si fa no fa, el mateix: que estava allà on hauria d’estar.
En Claverí havia arribat un xic més lluny. Segons ell, tenia un croquis realitzat per tres intrèpids contemporanis d’en Torras, un d’ells ja mort i l’altre vivint a Alemanya i l’altre en parador desconegut. Però amb tan poca cosa resultava tot plegat molt decebedor. Ells s’havien acabat rendint i jo, amb l’incendi de Sant Llorenç Savall, estava cremadíssim. Vam abandonar la idea d’un avenc de Pregona. Preferíem pensar que com que la boca sempre deien que s’obria arran de terra, el pobre havia quedat obstruït. És el recurs fàcil: quan un avenc ja no es troba s’obstrueix tot solet i ja no se’n parla més. Enterrat. Adéu per sempre!
Però un dia em truca el mestre Claverí i em diu: - uns de Castellar l’han trobat...i està en el mateix lloc pintat al mapa!!!
- Quèèèè`!! no li faig cap més pregunta. M’esvero.
L’endemà mateix m’hi arribo....i me’l trobo allà on havia de ser. Amagat rere un pom de garrics, en un raconet de roca, tímid i amb un boqueta petitona que em diu:
- Hola, estic aquí. Sóc l’avenc de Pregona: encantat de conèìxer.
- Com? però...ja n’arribaràs a ser de pregon, avenc! On coi t’havies ficat????
-Jooo? Et juro que mai no m’he mogut d’aquí. Em pensava qui ningú volia saber res de mi, després de tants anys de no rebre ni una sola visita. I mira que ho he passat malament tots aquests anys sol, sense que ningú et tiri un cable per sortir-ne i tirar endavant! Un dia es va presentar un poca-solta de pi i es va plantar davant els meus morros sense dir ni ase ni bèstia. No vam tenir cap mena de conversa, no deia ni mu. Horrorós! Un pi insuportable que a més de robar-me les vistes, el molt fatxenda no parava de llençar-me pinassa a casa. Et prometo que li vaig estar desitjant el pitjor fins que un dia va començar a suar resina pels quatre costats, es va posar negre i tot d’una va fer un pet tan gran que va sortir volant del davant meu. Fiuuuu, com un cohet! Vaig desmaiar-me del fum i de la negror que hi havia. Potser vaig sentir algunes passes properes mentre estava inconscient. Sort del Martí Llobet i sobretot del Dani Sagrera que, la tardor del 2004, van entrar a saludar-me i em van reanimar. Tot i amb això, el Dani es va sentir tan incòmode i ho va trobar tot tan estret, que sense corda ni res va sortir pitant! Gairebé van marxar cap a Castellar sense acomiadar-se. Em penso que ni tan sols van parlar de mi en tot el viatge.
-I no et van dibuixar ni res?
-No, que jo recordi...que potser faig mala cara?
-No t’amoïnis, ja et farem un retrat. Tú no et moguis, que ara vindrem els d'Espeleopringuer i ho arreglem, d’acord?
-Fantàstic, em fareu un retrat i tot?
-En tres dimensions, i també et filmarem. Explicarem la teva autèntica història. Però sobretot no et moguis de lloc, d’acord?
-I així vindrà algú més, potser?
-Això esperem, de totes formes no et facis moltes il•lusions. A la gent li agraden amplituds i fondàries, metres i metres de fondària, i em penso que aquest no és el teu fort.
-D’acord, d’acord, aquí em trobareu.
-Fins ara.
-Fins ara.
-Jordi, tú que ara vius per allà, aviam si vas a trobar-lo, l’avenc de Pregona!
Maleït avenc de Pregona!!! Després d’haver estat fitxat a mitjans anys seixanta, l’avenc de Pregona, amb uns 9 metres de fondària i exprimatxat de cintura, es va donar a la fuga 40 anys seguits. Desaparegut. Al mapa de l’Alpina, això sí, va continuar la taca del darrer lloc que ocupava, estàtic, mut, immòbil, sempre a la mateixa cota, i acompanyat amb la mateixa descripció que el castellarenc Josep Ma. Torras Humet, degà escalador-espeleòleg, no es cansava de facilitar a tothom que preguntava per ell. Badielles, Claverí i també un servidor, tots vam acabar passant per la seva acollidora casa preguntant per un tal avenc de Pregona, pel seu aspecte, per la seva dubtosa existència i a tots ens deia, si fa no fa, el mateix: que estava allà on hauria d’estar.
En Claverí havia arribat un xic més lluny. Segons ell, tenia un croquis realitzat per tres intrèpids contemporanis d’en Torras, un d’ells ja mort i l’altre vivint a Alemanya i l’altre en parador desconegut. Però amb tan poca cosa resultava tot plegat molt decebedor. Ells s’havien acabat rendint i jo, amb l’incendi de Sant Llorenç Savall, estava cremadíssim. Vam abandonar la idea d’un avenc de Pregona. Preferíem pensar que com que la boca sempre deien que s’obria arran de terra, el pobre havia quedat obstruït. És el recurs fàcil: quan un avenc ja no es troba s’obstrueix tot solet i ja no se’n parla més. Enterrat. Adéu per sempre!
Però un dia em truca el mestre Claverí i em diu: - uns de Castellar l’han trobat...i està en el mateix lloc pintat al mapa!!!
- Quèèèè`!! no li faig cap més pregunta. M’esvero.
L’endemà mateix m’hi arribo....i me’l trobo allà on havia de ser. Amagat rere un pom de garrics, en un raconet de roca, tímid i amb un boqueta petitona que em diu:
- Hola, estic aquí. Sóc l’avenc de Pregona: encantat de conèìxer.
- Com? però...ja n’arribaràs a ser de pregon, avenc! On coi t’havies ficat????
-Jooo? Et juro que mai no m’he mogut d’aquí. Em pensava qui ningú volia saber res de mi, després de tants anys de no rebre ni una sola visita. I mira que ho he passat malament tots aquests anys sol, sense que ningú et tiri un cable per sortir-ne i tirar endavant! Un dia es va presentar un poca-solta de pi i es va plantar davant els meus morros sense dir ni ase ni bèstia. No vam tenir cap mena de conversa, no deia ni mu. Horrorós! Un pi insuportable que a més de robar-me les vistes, el molt fatxenda no parava de llençar-me pinassa a casa. Et prometo que li vaig estar desitjant el pitjor fins que un dia va començar a suar resina pels quatre costats, es va posar negre i tot d’una va fer un pet tan gran que va sortir volant del davant meu. Fiuuuu, com un cohet! Vaig desmaiar-me del fum i de la negror que hi havia. Potser vaig sentir algunes passes properes mentre estava inconscient. Sort del Martí Llobet i sobretot del Dani Sagrera que, la tardor del 2004, van entrar a saludar-me i em van reanimar. Tot i amb això, el Dani es va sentir tan incòmode i ho va trobar tot tan estret, que sense corda ni res va sortir pitant! Gairebé van marxar cap a Castellar sense acomiadar-se. Em penso que ni tan sols van parlar de mi en tot el viatge.
-I no et van dibuixar ni res?
-No, que jo recordi...que potser faig mala cara?
-No t’amoïnis, ja et farem un retrat. Tú no et moguis, que ara vindrem els d'Espeleopringuer i ho arreglem, d’acord?
-Fantàstic, em fareu un retrat i tot?
-En tres dimensions, i també et filmarem. Explicarem la teva autèntica història. Però sobretot no et moguis de lloc, d’acord?
-I així vindrà algú més, potser?
-Això esperem, de totes formes no et facis moltes il•lusions. A la gent li agraden amplituds i fondàries, metres i metres de fondària, i em penso que aquest no és el teu fort.
-D’acord, d’acord, aquí em trobareu.
-Fins ara.
-Fins ara.
Ja ho sabeu: qui vulgui, pugui, desitgi, o el deixin venir: el proper diumenge 14 a les 10,30 al trencall de can Brossa, Vall d'Horta. L'avenc de Pregona ens espera.
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
2 comentaris
