Diari d'abord

Benvinguts al Diari D'abord,

Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.

JGM

Sense Notícies d'Europa

Com dèia un lema de campanya de la CNT "Vota y calla". Ara cal que una colla anem a votar, i després tothom a callar durant quatre anys. Fa temps que els mecanismes de vot són obsolets, i encara més el sistema de partits. Això sí, tothom s'ha de reciclar i saber fer funcionar un ordinador, però debatre i votar per Internet sense necessitat d'estar afiliat enlloc, és a dir, poder-ho fer a títol individual, això no. Això és terreny sagrat o, encara millor, 'això és molt complicat'... És infinitament més senzill fer una campanya de por inquisitorial com la que ha endegat el PSOE que ens permet mirar les diverses cares del dimoni en persona penjades d'una farola, o una campanya de disseny rutinària com la d'ERC: propera estació-UE, ding-dong, toca baixar. El breu 'ara solucions' màgiques i secretes del PP, que no poden ser les mateixes solucions que les d'Iniciativa perque no són 'solucions d'esquerres'. O els sumatoris interminables de CIU 'Ara + suma' i tomba que gira perquè ' Ara ', com tots saben, és cosa d'ocupar una sèrie de càrrecs vacants i ben remunerats a Estrasburg, quelcom molt més interessant que haver d'explicar perquè el Mercat Comú hauria d'enfortir només Europa quan tothom sap que el mercat és mundial i que una visió prou àmplia i solidària del món impedeix mirar cap campió del mercat, sinó és amb repugnància.

Escriure un comentari

Iran a la vista

En dos dies he vist un documental i un reportatge amb l'Iran de rerefons. El documental "Quatre dones i un marit" impressiona per la desenfadada espontaneïtat dels protagonistes davant la càmera i alhora també impressiona pel drama i la misèria rural de quatre esposes i un marit profundament amargats amb la seva nombrosa coexistència. "Pots tenir fins a quatre esposes, si t'ho pots permetre" comença el documental, citant l'alcorà. Però veient la pel·lícula no saps si la permissivitat hauria de ser per causes d'abundància econòmica o per fam de renovar l'harem: la sogra espeta 'el meu fill només pensa en xones' i les primeres esposes esclafen de riure mentres li reclamen que també en digui alguna cosa bona. En qualsevol cas el marit no sembla que nedi en l'abundància, fet que no l'impedeix delir-se per una cinquena esposa que sigui més jove i dúctil que les anteriors. Pel que sembla això de la poligàmia va de baixa, i és un costum que va quedant relegat a les zones 'rurals'. Per pura empatia se m'ha acudit de pensar en quina mena de societat estaríem vivint ara si en el passat cada esposa hagués tingut quatre marits malvivint... L'altre reportatge, 'cartes al president', on el president iranià Mahmud Ahmadinejad- un tipus d'aspecte camperol i bon jan-, va de gira electoral mentres els seus col·laboradors carretegen sacs plens de cartes amb peticions dels seus ciutadans, com en una cabalgata de reis mags. Peticions molt diverses -des d'una dona que té una pensió de misèria fins a un que vol tenir un canvi d'impressions personal amb el president per comentar la imflació- cartes que han d'anar acompanyades de telèfon, correu electrònic ó SMS. Se senten consignes que l'Iran és un país ric i sovintegen preguntes com 'ja has escrit al president?' Cada cop que el cap d'estat arriba a un poble es repeteixen crits com 'volem energia nuclear per l'Iran' i fins i tot n'hi ha un que crida el president animant-lo a fabricar una bomba nuclear. Suposo que deu pagar la pena tenir un departament exclusiu que dongui qualsevol tràmit a 19 milions de cartes i missatges, si a canvi el poble et reclama enfurismat que vol energia nuclear. Si més no, les companyies de telecomunicacions deuen estar molt agraïdes. El reportatge s'acaba acostant a la capital, Teheran, per donar l'opinió d'uns quants joves moderns que asseguren que les gires rurals del president són per aprofitar-se de la ignorància dels seus habitants. Sigui com sigui, durant tot el reportatge el president no es cansa de dir als ciutadans que són a peu pla amb ell: sóc aquí per servir-vos. Una frase que gairebé he considerat més perillosa i amenaçadora que l'energia nuclear a l'Iran. Quants de vosaltres heu sentit una afirmació semblant del vostre cap, ja sigui de l'empresa, de la nació o del que sigui ? Una frase com aquesta, que ens agafaria desprevinguts, per fina força ha d'amenaçar els nostres interessos i posar-nos en guàrdia. Compte, que l'Iran és la vista!

{audio autostart}yarkinsis.mp3{/audio}

Escriure un comentari

De cara a barraca (5) torrent de les barraques (I) 1.0

De cara a barraca (5) el torrent de les Barraques (part 1)

Dividim aquesta sortida en dues parts per si, com preten aquesta secció, no us voleu estressar més del compte. Avís: el torrent de les Barraques no existeix. És pura invenció, però és una forma d'enllaçar cinc barraques que s'aboquen a un únic torrent sense nom, secundari del de Pregona, a la Vall d'Horta. Deixarem el vehicle a can Brossa, tal i com recomana el cartellet, i seguirem a peu per la pista fins arribar al xalet. Passat el xalet i les dues pilones, neix a l'esquerra un trencall que travessa un clap de pineda que salvà la pell de l'incendi de 2003 i travessa també la llera del torrent de Pregona. Aqui tenim dues opcions: treure el cap a l'esquerra per fer una ullada cap els Emprius i un torrent perpendicular al de Pregona que baixa fins als nostres peus. Veurem en primer terme, i molt propera, la barraca dels Cirerers i bastant més amunt la barraca de la Carena. Prenem les mides de la distància de la primera i reculem seguint la pista que puja en direcció oposada. Aquí teniu un croquis. No trigarem a trobar un trencall a l'esquerra que planeja. En el punt que la pista gira a la dreta per endinsar-se cap el torrent, sortirem baixant a la nostra esquerra per trobar la barraca dels Cirerers que és sota nostra encara que, de moment, no li veiem la moma. La barraca, circular, té una altura de 2,6m i 3m fons. x 2m ample. L'entrada mesura 1,12m i està formada per dos dintells. La segona de les barraques que visitarem avui, la barraca del Forn, s'amaga com un búnker sota la vegetació que ha crescut després de l'incendi. Seguirem la pista que s'endinsa al torrent i abans que acabi en una plaça de gir de vehicles, anirem en direcció a la llera i tot seguit remuntarem un carener molt baix que divideix el torrent principal en dos vessants. A mig aire d'aquest carener hi ha la barraca del Forn, barraca circular que té la particularitat que al costat de l'accés hi ha les restes del que sembla fou un petit forn de pà o llar de foc adosat. Les seves dimensions són d'1,7m d'altura, i 2m fons x 1,5 ample. La petita entrada té 0,42m d'altura. Si porteu unes tisores de podar, amb el temps anirem facilitant l'accés a aquesta barraca ben peculiar. Deixem per a una segona part la visita a la resta de barraques.

NOTA - totes aquestes notes/dades han quedat reflectides en una ruta matinal (la no. 5) el traçat de la qual es segueix perfectament (2023) i va trobant l'emplaçament de sis barraques de vinya restaurades i apadrinades.

Matinal 5. La volta de Pedra Seca del Romeu als Emprius 1.3

{play}images/stories/mp3/giacchino.mp3{/play}

Escriure un comentari

Agulles en un Paller (4)

Agulles en un Paller (4) L'agulleta del Lligabosc

Potser l'amic Regirarocs ja en tenia notícia, però nosaltres intuïm que no. Si és que no, ja en tens una altra al sac. Aquesta agulleta es troba al circ que forma el salt de la Gavarra quan enllaça amb el torrent de la Cansalada. És en un sector de paret núa que es veu a la banda sud-est. Des del Salt de la Gavarra, no ofereix cap complicació accedir a l'agulleta vorejant per un alzinar esclarissat, i després fent una mica de remuntada. Damunt la roca hi conviuen un tronc de lligabosc, un càdec, i un munt de falgueres. Aprofiteu aquests dies per visitar-la, perquè ara, quan l'estepa deixa caure les seves fulles, és el moment de l'esclat del lligabosc, el perfum més agradós de la muntanya.

{audio autostart}pavana.mp3{/audio}

Escriure un comentari

El Picarol i els senglars (vs compatible)

Ja tenim coveta per estrenar al torrent de la Cansalada. Res espectacular, Josep Lluís, com a molt hi fiques tres persones, una a cada forat. La cova de la Cansalada. M'hauria agradat baixar a visitar les restes del mas de la Rouriga, que no conec, però hi havia festa grossa dels senglars allà baix i no els volia tallar el rollo. No s'ho passen bé ni res, els molt bèsties! N'hi ha per escoltar-ho. Amb tanta xaranga, era millor baixar l'avenc del Picarol, que ja havíem quedat.
-Vindràs sol?-m'ha preguntat.
-Sí, com un mussol. No t'importa, oi?
-Gens ni mica. Passa quan vulguis.
He passat tard. Eren les 11 i allà estava el Picarol. Faig el desplegament habitual i ritual i cap a dins. Al fons del pou, dues espinilleres de futbolista.
-Què dius?
-Res, que tens dues espinilleres aqui baix. Tan malament tractes els que venen?
-Exagerats! colla de delicats....
L'avenc del Picarol és un forat ple de forats, galeries i finestres des d'on encara veus més finestres. bsssss. Més que aigua a pressió sembla que hagin llençat bombes de fragmentació. bsssss. Llàstima de pintades pels turistes sense guia. Amb una bona topo no calia però bsssss- coi- de- mosca- collonera, deixa'm en pau! Si et molesta la meva llum, posa't ulleres! bbbbssss A la dreta, una galeria arran de terra plena de mosquits avorrits.
-Què noies? li fem una xucladeta o què?
Però calla, que ara toca baixar al pis de baix. Sembla un tobogan. Cruïlla i segueixo tot dret. Allà al fons, un taulell amb dos jugadors veterans jugant al fill de puta.
-passo!
-doncs si passes apa té, agafa i agafa!
-caguntot!
Tombada a la dreta, passant per una columna de roca amb un cartellet: SÓC EL PILAR QUE HO AGUANTA TOT: FES-ME CAURE I ENS ABRAÇAREM FORT. Cruïlla i cap a l'esquerra. Compte, pouet.
-caigauuuuda!!, paaaatacada! per un euro es rifa un bon pinyo. Qui dóna més?
Ajupits i tornem a ser drets. Cruïlla i a la dreta. Hi ha una tronc d'arrel platejada a la cantonada.
-hola tronco, vols arrelar amb mi o què? Et llegeixo les mans i...eeeeehhh, on vas?
Està tot ple de galeries comercials i al fons et venen una bona colada i també un sostre pla ple de humitats.
Tornada a la cruïlla. Toca ajupir-se i amb baixadeta....som-hi...ja está i....ostres, quin espectacle! Aquesta sí que no me l'esperava. Sembla un petit escenari: a dalt les formacions, els bassalets, els gours, la llum. I a sota, separada per una fina làmina de crosta, la pols, la foscor. Provo de seguir per dalt i aquí és on m'hauré equivocat, perquè aqui toca refregar-se amb tot, embotir-se amb la roca. Però què veig? ah no, això sí que no! Una crosta tallaventres presta a fer-me una incisió? per aquí sí que no passo!
-I taaant que sí. Allarga la mà més que la màniga i et tallaré un bocí de carn. La mida justa del que et sobri. Entra, vinga, entra.
Ni parlar-ne. Vaig massa carregat. Un altre dia, potser.
No he trobat el Picarol que m'imagino que deu ser al fons de tot. Sortida i xoc amb la calitxa del món exterior.
-Adeu Picarol, fins aviat. Aquí dins s'hi està molt bé.
-Passa quan vulguis.

{audio autostart}giacchino.mp3{/audio}

Escriure un comentari

Més articles...

Pàgina 80 de 95