Diari d'abord
Música: popularitat i complexitat
Hi ha un debat etern sobre si la música és cada cop més simple, vulgar i més pobra que temps enrere. Tot just fa uns dies premiaven a una estudiant d'ESO per un treball que mirava d'objectivar aquesta qüestió. La estudiant guardonada va plantejar un estudi comparatiu entre música popular antiga i la més moderna per poder establir la conclusió que la música actual era més simple, més pobre de continguts i per tant menys complexa que l'antiga música popular. Un laboriós estudi d'harmonia, contrapunt, nombre d'instruments, nombre d'acords li van servir per afirmar que la música popular s'està empobrint. Vaja, que anem enrere. A mi d'entrada el terme complexitat barrejat amb música em fa venir més aviat picor. Per a mi tota la música que s'escarrassa a mostrar complexitat i virtuosisme no són precisament els ingredients bàsics per a fer una bona cançó pop ni, sincerament, de cap mena de música que personalment m'emocioni. Evidentment la música pop, com el lied dels clàssics, té la intenció d'arribar al màxim de gent, gent diversa i amb més o menys cultura musical i sí, és cert que amb un baix elèctric marcant les tòniques, una bateria repetint un patró rítmic, una guitarra fent quatre acords i amb una veu i una lletra n'hi hagi ben bé prou per fabricar un èxit de vendes. Però probablement això no sigui tot. Perquè si parlem de música popular, no sé com es pot valorar en xifres la popularitat dels lieds de Schubert, Beethoven o Mozart (d'accés molt restringit a l'època), però el que sí sé és que avui s'escolta més música que mai i és més popular que mai. I també hi ha més músics de carrera que mai. Tal volta la complexitat de la música pop no es trobi tan sols en els paràmetres estudiats, sinó que es trobi també en les diversíssimes sonoritats que es plasmen en les gravacions, especialment de la música electrònica, dels samplers, de les caixes de ritmes, de la fusió de músiques d'arreu del món, o fins i tot de la indústria que gira al voltant de la música. És molt probable que, com va analitzar empíricament un amic meu, molta música popular actual estigui més emparentada p.e. amb el soroll d'un teler, que no pas amb un instrument concret, però aqui era on volia anar a parar: la música no és només l'àmbit d'estudi i coneixements, és també l'àmbit d'emocionar, de sorprendre, de connectar amb el públic, i tal volta el propi so d'un teler integrat segons en quin gènere musical, fins i tot en combinació amb determinades imatges, pugui arribar a resultar més corprenedor que qualsevol fuga de Bach a pèl, per molt complexa que sigui. La música batega amb la vida. Gent amb menys coneixements musicals han sabut a força d'actuar i cercar, expressar-se d'una forma ben personalíssima, probablement per què la música ha estat un vehicle potent d'expressió per a ells, i l'èxit a banda del màrketing, potser els hagi arribat per haver sabut parar orelles al món que els envoltava. D'altres músics, la gran majoria, es limiten a copiar, fins i tot els passatges més complexos de la música, però ni tenien ni tenen res a dir, i continuen copiant o fent el que poden. Quants músics de jazz actuals acceptarien el repte de fer una cançó popular? trobarien la lletra adecuada, els ritmes i les sonoritats dels temps, els quatre acords d'entre els mil·lers que coneixen? resultarien creïbles o sonarien a còpia? sabrien deixar de banda el seu virtuosime? esdevindrien verdaderament populars? Jo crec que la música, en general, és avui més popular que mai. Altra cosa és que, en paràmetres estrictament musicals, sigui menys complexa. Però jo no apostaria que la música més complexe hagi estat mai popular.