-
Hi ha un debat etern sobre si la música és cada cop més simple, vulgar i més pobra que temps enrere. Tot just fa uns dies premiaven a una estudiant d'ESO per un treball que mirava d'objectivar aquesta qüestió. La estudiant guardonada va plantejar un estudi comparatiu entre música popular antiga i la més moderna per poder establir la conclusió que la música actual era més simple, més pobre de continguts i per tant menys complexa que l'antiga música popular. Un laboriós estudi d'harmonia, contrapunt, nombre d'instruments, nombre d'acords li van servir per afirmar que la música popular s'està empobrint. Vaja, que anem enrere. A mi d'entrada el terme complexitat barrejat amb música em fa venir més aviat picor. Per a mi tota la música que s'escarrassa a mostrar complexitat i virtuosisme no són precisament els ingredients bàsics per a fer una bona cançó pop ni, sincerament, de cap mena de música que personalment m'emocioni. Evidentment la música pop, com el lied dels clàssics, té la intenció d'arribar al màxim de gent, gent diversa i amb més o menys cultura musical i sí, és cert que amb un baix elèctric marcant les tòniques, una bateria repetint un patró rítmic, una guitarra fent quatre acords i amb una veu i una lletra n'hi hagi ben bé prou per fabricar un èxit de vendes. Però probablement això no sigui tot. Perquè si parlem de música popular, no sé com es pot valorar en xifres la popularitat dels lieds de Schubert, Beethoven o Mozart (d'accés molt restringit a l'època), però el que sí sé és que avui s'escolta més música que mai i és més popular que mai. I també hi ha més músics de carrera que mai. Tal volta la complexitat de la música pop no es trobi tan sols en els paràmetres estudiats, sinó que es trobi també en les diversíssimes sonoritats que es plasmen en les gravacions, especialment de la música electrònica, dels samplers, de les caixes de ritmes, de la fusió de músiques d'arreu del món, o fins i tot de la indústria que gira al voltant de la música. És molt probable que, com va analitzar empíricament un amic meu, molta música popular actual estigui més emparentada p.e. amb el soroll d'un teler, que no pas amb un instrument concret, però aqui era on volia anar a parar: la música no és només l'àmbit d'estudi i coneixements, és també l'àmbit d'emocionar, de sorprendre, de connectar amb el públic, i tal volta el propi so d'un teler integrat segons en quin gènere musical, fins i tot en combinació amb determinades imatges, pugui arribar a resultar més corprenedor que qualsevol fuga de Bach a pèl, per molt complexa que sigui. La música batega amb la vida. Gent amb menys coneixements musicals han sabut a força d'actuar i cercar, expressar-se d'una forma ben personalíssima, probablement per què la música ha estat un vehicle potent d'expressió per a ells, i l'èxit a banda del màrketing, potser els hagi arribat per haver sabut parar orelles al món que els envoltava. D'altres músics, la gran majoria, es limiten a copiar, fins i tot els passatges més complexos de la música, però ni tenien ni tenen res a dir, i continuen copiant o fent el que poden. Quants músics de jazz actuals acceptarien el repte de fer una cançó popular? trobarien la lletra adecuada, els ritmes i les sonoritats dels temps, els quatre acords d'entre els mil·lers que coneixen? resultarien creïbles o sonarien a còpia? sabrien deixar de banda el seu virtuosime? esdevindrien verdaderament populars? Jo crec que la música, en general, és avui més popular que mai. Altra cosa és que, en paràmetres estrictament musicals, sigui menys complexa. Però jo no apostaria que la música més complexe hagi estat mai popular.
De cara a barraca (7) la barraca de carboners a la canal del Séc
Eren els carboners respectuosos amb el medi natural on treballaven?
Una pregunta tal volta capciosa o, fins i tot, absurda, però que després d'una àrdua labor de camp, ja pot tenir una resposta: NO, en general no eran massa respectuosos o com a mínim, tant com la gent de pagès. Feta la troballa d'una barraca de carboner prop de la canal del Séc, vam decidir indagar pels encontorns a la recerca de restes de la seva presència. Efectivament, tot i disposar de més d'un rocater, totes les deixalles trobades es concentraven en un sol rocater annex a la barraca, cosa que ens ha fet pensar que, durant l'hivern, temps que feien la seva feina, els dinars es devien fer cercant la màxima insolació és a dir, orientació sud. És també molt probable que la intenció d'abandonar les deixalles en aquest entorn fos de fer-les desaparèixer precipici avall, cosa que no hem pogut provar d'una forma definitiva, malgrat que hi ha exemples com els del Hospital de Sang, on a la base del precipici s'amunteguen restes de ceràmica de tots colors. Tot i que els costava desempallegar-se de res, els nostres avantpassats presentien algun mal en llençar les deixalles al camp, com ho demostrava el sr. Lluís Vergés i Solà, prolífic escriptor sobre Sant Llorenç, que recomanava els excursionistes d'abandonar les seves deixalles en llocs apartats de la vista. Testimoni generalitzat d'aquesta actitud d'escombrar sota la catifa són les desenes d'abocadors clausurats als marges de la carreteres locals, dels quals encara n'hi ha d'actius. No es tractaria tant de fer desaparèixer els residus com de fer-los invisibles, fet que preval tant per la gent de camp que alguns n'havien idealitzat el comportament, com pels de ciutat. Si visiteu la barraca, de la qual tan sols resta el marge excavat d'uns 3 metres per quatre amb un xic de parament, també podreu visitar la exposició temporal in situ oberta al públic les 24hores al dia, i veureu diverses tipologies , calçat, llaunes de menjar, ampolles i altres objectes que nosaltres, molt lliurement, potser fins i tot massa, atribuïm als usuaris d'aquesta barraca de carboners.
Situació: baixant per la carretera el coll d'Estenalles cap a Talamanca, en el primer revolt de la carretera surt a la nostra dreta el corriol que porta al cimal dels Cortins. El camí travessa la llera de la canal del Séc i s'enfila per l'alzinar fins a sortir a un rocater. Abans d'entrar novament al bosc baixarem uns quinze metres el rocater i en aquest punt entrarem al bosc. Allí hi ha la barraca de carboners. Des de la barraca en direcció NW es pot tornar a sortir a un segon rocater, que és on vam trobar tot el material que forma l'exposició Ceràmica Carboners 2009.
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}
Maquis i Emboscats (4) El grup de Los Maños a Sant Llorenç del Munt
El grup de Los Maños fou un dels més actius dins la guerrilla anarquista de la postguerra. Tres dels principals membres eren fills d'anarquistes afusellats. D'aquest grup es diu que planejaren atemptar contra Franco, a Madrid i també a la carretera de Calatayud. El febrer de 1949 participaren amb Quico Sabaté en l'intent d'atemptar contra el cap de la Brigada político-social, Eduardo Quintela, que acabà amb dues morts que no hi tingueren res a veure. Van enviar amenaces a la comisaria de via Laietana, advertint de fer volar l'edifici sencer pels aires. Se'ls atribueix una operació d'escarment contra un confident de la policia anomenat Antonio Seba Amorós. "Wences" (Gijón 1922), que ja havia estat detingut i brutalment torturat el 1946, formà el nucli del seu propi grup arrel de les seves discrepàncies amb en Josep Lluís Facerías, amb qui havia entrat al país el 1948.
La resta de components que en formaren part eren: Simón Gracia Fleringan"Miguel Monllor" (Utebo,Saragossa 1923), Plácido Ortiz Gratal "Vicente Llop" (Tardienta, Hosca, 1921), Daniel González Marín "Rodolfo", Mariano Aguayo Morán, Salvador Luis Benito/Merino, un tal Anacleto "El Chaval" i Aniceto Pardillo Manzanero "Francisco Peralta", que aviat fou expulsat per mala conducta i reemplaçat per un tal Salgado. Els àlies eren els noms amb que es coneixien entre ells, de tal forma que no sabent els seus noms autèntics no es podien delatar en cas de caure en mans de la policia.
Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac fou lloc de pas de la guerrilla antifranquista, de camí cap a Barcelona. En alguns dels masos del rodal hi sojornaren maquis tan coneguts com Massana, Caracremada, Wenceslao o el mateix Facerias.
El pas del grup Los Maños per Sant Llorenç del Munt, 1949
El 22 de desembre de 1949 van travessar els Pirineus entre Puigcerdà i La Molina, guiats pel Ramon Vila 'Ramon Llaugí' . Anaven carregats 'com mules' , era ple i hivern i duien menjar en fred. En aquestes condicions, amb tota probabilitat el viatge havia d'haver estat dur. Van continuar prop de Sallent, Manresa i Talamanca. El 2 de Gener de 1950 , Simón Gracia i Plácido Ortiz van deixar el material més pesant en un indret de Matadepera, es van canviar de roba i van agafar cadascun una pistola abans de marxar cap a Sabadell. Van deixar amagats cinc sarrons amb material explosiu i bèl·lic en un indret del bosc situat entre la Barata i can Marcet. La resta del grup, format per Rodolfo i Salgado van agafar el tren a l’estació del Nord, a Terrassa. En Ramon Vila, tal i com ja havia fet mesos abans amb el grup de Los Primos, no els acompanyava i es quedava per fer atemptats a les línies d'alta tensió i també la via del tren a Sant Vicenç de Castellet.
A l’endemà, dia 3 de Gener, el grup es va trobar a Barcelona i van decidir que cadascú s’allotjaria pel seu compte i que el dia següent, 4 de Gener, tornarien a Matadepera per tal de comprovar que el material dipositat seguia en bones condicions. El seu primer objectiu a Barcelona era mirar d'esbrinar per quins motius s'havia produït la caiguda massiva de companys de la CNT en mans de la policia.
5 dies més tard, el 9 de Gener de 1950, Wenceslao Jiménez va topar amb la benemèrita en ple carrer, al barri de Sarrià, i va ser cosit a trets, però va accelerar la seva mort tot ingerint una càpsula de cianur de 20mg. Cada membre del grup en duia més del doble, entaforades dins les plomes estilogràfiques. El cap de la Brigada de la policia secreta a Barcelona, en Quintela, els seguia la pista des que havien partit de França i ja els estava esperant a tots.
Paral.lelament en un altre indret de la capital, dos membres més del grup va ser ferits en un tiroteig, detinguts i portats a comisaria. El 24 de Desembre de 1950, un any més tard, executaren els aragonesos Simeón Gracia i Plácido Ortiz, membres del comando juntament amb Mariano Muñoz Treserras, que havia fet de xofer del grup. Desde Manresa, informaren al cap de la Brigada de la policia que el dipòsit d’armes de Matadepera havia estat localitzat. Abans de ser executats, van saber que el grup havia estat delatat per el company refusat, Niceto Pardillo, que era en realitat un confident.
Totes aquestes detencions deixaren ben clar que existien confidències que permetien a la policia de Franco conèixer els moviments de la guerrilla urbana, fins i tot des del moment que creuaven els pirineus. Wenceslao Jiménez havia dit una vegada a un company de la guerrilla: “Esto no me gusta. Algo no funciona, demasiados muertos. Fotos que yo dejé en Francia las he visto aquí en España”.
No es pot descartar que l'anècdota sense data que relatà Ferrando i Roig sobre el cas de l'excursionista egarenc, els carboners, la guàrdia civil i l'aparatós dipòsit d'armes amagat en una carbonera del Sot de Matarrodona, fos part de l'arsenal traslladat per aquest mateix grup. Anys més tard, uns excursionistes també trobarien bombes de mà a la Canal de l'Abella, prop de l'avenc.
BIBLIOGRAFIA
TÉLLEZ, Antonio. LA GUERRILLA URBANA EN ESPAÑA (1945-1960). ED. Virus. Barcelona. 1992.
CLARA, Josep. RAMON VILA, CARACREMADA, EL DARRER MAQUI CATALÀ. Rafael Dalmau, Editor. Barcelona. 2002.
FERRANDO i ROIG, Antoni. ANECDOTARI OCULT D'UNA MUNTANYA MÀGICA. Editorial Ègara. Monografies Vallesanes, 12. 1990.
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
FOTOGRAFIES
Dues fotografies de 2003, d'un forn (calç?) que hi ha a les proximitats dels Corralots d'Agramunt. Crec recordar que era aprop d'un xaragall pelat molt proper a un estimball.
NOVA EDICIÓ DE L'ESPELEOPRINGUER, AQUEST DIUMENGE!
Aquest diumenge 14, l'afamada secció d'Espeleopringuer celebrarà la seva setena edició visitant , a la Vall d'Horta. Un avenc amb potes. Així és com el pensava batejar si l’hagués encalçat amb les meves pròpìes mans després de tantes, tantíssimes sortides infructuoses a la seva recerca. Ni després del lamentable incendi de 2003 vaig poder localitzar-lo, tal i com em demanaven insistentment els experts recercadors Xavi Badiella (CET) i Jaume Claverí (CMT). Tots dos coincidien sempre a fer la mateixa observació
-Jordi, tú que ara vius per allà, aviam si vas a trobar-lo, l’avenc de Pregona!
Maleït avenc de Pregona!!! Després d’haver estat fitxat a mitjans anys seixanta, l’avenc de Pregona, amb uns 9 metres de fondària i exprimatxat de cintura, es va donar a la fuga 40 anys seguits. Desaparegut. Al mapa de l’Alpina, això sí, va continuar la taca del darrer lloc que ocupava, estàtic, mut, immòbil, sempre a la mateixa cota, i acompanyat amb la mateixa descripció que el castellarenc Josep Ma. Torras Humet, degà escalador-espeleòleg, no es cansava de facilitar a tothom que preguntava per ell. Badielles, Claverí i també un servidor, tots vam acabar passant per la seva acollidora casa preguntant per un tal avenc de Pregona, pel seu aspecte, per la seva dubtosa existència i a tots ens deia, si fa no fa, el mateix: que estava allà on hauria d’estar.
En Claverí havia arribat un xic més lluny. Segons ell, tenia un croquis realitzat per tres intrèpids contemporanis d’en Torras, un d’ells ja mort i l’altre vivint a Alemanya i l’altre en parador desconegut. Però amb tan poca cosa resultava tot plegat molt decebedor. Ells s’havien acabat rendint i jo, amb l’incendi de Sant Llorenç Savall, estava cremadíssim. Vam abandonar la idea d’un avenc de Pregona. Preferíem pensar que com que la boca sempre deien que s’obria arran de terra, el pobre havia quedat obstruït. És el recurs fàcil: quan un avenc ja no es troba s’obstrueix tot solet i ja no se’n parla més. Enterrat. Adéu per sempre!
Però un dia em truca el mestre Claverí i em diu: - uns de Castellar l’han trobat...i està en el mateix lloc pintat al mapa!!!
- Quèèèè`!! no li faig cap més pregunta. M’esvero.
L’endemà mateix m’hi arribo....i me’l trobo allà on havia de ser. Amagat rere un pom de garrics, en un raconet de roca, tímid i amb un boqueta petitona que em diu:
- Hola, estic aquí. Sóc l’avenc de Pregona: encantat de conèìxer.
- Com? però...ja n’arribaràs a ser de pregon, avenc! On coi t’havies ficat????
-Jooo? Et juro que mai no m’he mogut d’aquí. Em pensava qui ningú volia saber res de mi, després de tants anys de no rebre ni una sola visita. I mira que ho he passat malament tots aquests anys sol, sense que ningú et tiri un cable per sortir-ne i tirar endavant! Un dia es va presentar un poca-solta de pi i es va plantar davant els meus morros sense dir ni ase ni bèstia. No vam tenir cap mena de conversa, no deia ni mu. Horrorós! Un pi insuportable que a més de robar-me les vistes, el molt fatxenda no parava de llençar-me pinassa a casa. Et prometo que li vaig estar desitjant el pitjor fins que un dia va començar a suar resina pels quatre costats, es va posar negre i tot d’una va fer un pet tan gran que va sortir volant del davant meu. Fiuuuu, com un cohet! Vaig desmaiar-me del fum i de la negror que hi havia. Potser vaig sentir algunes passes properes mentre estava inconscient. Sort del Martí Llobet i sobretot del Dani Sagrera que, la tardor del 2004, van entrar a saludar-me i em van reanimar. Tot i amb això, el Dani es va sentir tan incòmode i ho va trobar tot tan estret, que sense corda ni res va sortir pitant! Gairebé van marxar cap a Castellar sense acomiadar-se. Em penso que ni tan sols van parlar de mi en tot el viatge.
-I no et van dibuixar ni res?
-No, que jo recordi...que potser faig mala cara?
-No t’amoïnis, ja et farem un . Tú no et moguis, que ara vindrem els d'Espeleopringuer i ho arreglem, d’acord?
-Fantàstic, em fareu un retrat i tot?
-En tres dimensions, i també et filmarem. Explicarem la teva autèntica història. Però sobretot no et moguis de lloc, d’acord?
-I així vindrà algú més, potser?
-Això esperem, de totes formes no et facis moltes il•lusions. A la gent li agraden amplituds i fondàries, metres i metres de fondària, i em penso que aquest no és el teu fort.
-D’acord, d’acord, aquí em trobareu.
-Fins ara.
-Fins ara.
Ja ho sabeu: qui vulgui, pugui, desitgi, o el deixin venir: el proper diumenge 14 a les 10,30 al trencall de can Brossa, Vall d'Horta. L'avenc de Pregona ens espera.
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
