Maquis i Emboscats (4) El grup de Los Maños a Sant Llorenç del Munt
El grup de Los Maños fou un dels més actius dins la guerrilla anarquista de la postguerra. Tres dels principals membres eren fills d'anarquistes afusellats. D'aquest grup es diu que planejaren atemptar contra Franco, a Madrid i també a la carretera de Calatayud. El febrer de 1949 participaren amb Quico Sabaté en l'intent d'atemptar contra el cap de la Brigada político-social, Eduardo Quintela, que acabà amb dues morts que no hi tingueren res a veure. Van enviar amenaces a la comisaria de via Laietana, advertint de fer volar l'edifici sencer pels aires. Se'ls atribueix una operació d'escarment contra un confident de la policia anomenat Antonio Seba Amorós. "Wences" (Gijón 1922), que ja havia estat detingut i brutalment torturat el 1946, formà el nucli del seu propi grup arrel de les seves discrepàncies amb en Josep Lluís Facerías, amb qui havia entrat al país el 1948.
La resta de components que en formaren part eren: Simón Gracia Fleringan"Miguel Monllor" (Utebo,Saragossa 1923), Plácido Ortiz Gratal "Vicente Llop" (Tardienta, Hosca, 1921), Daniel González Marín "Rodolfo", Mariano Aguayo Morán, Salvador Luis Benito/Merino, un tal Anacleto "El Chaval" i Aniceto Pardillo Manzanero "Francisco Peralta", que aviat fou expulsat per mala conducta i reemplaçat per un tal Salgado. Els àlies eren els noms amb que es coneixien entre ells, de tal forma que no sabent els seus noms autèntics no es podien delatar en cas de caure en mans de la policia.
Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac fou lloc de pas de la guerrilla antifranquista, de camí cap a Barcelona. En alguns dels masos del rodal hi sojornaren maquis tan coneguts com Massana, Caracremada, Wenceslao o el mateix Facerias.
El pas del grup Los Maños per Sant Llorenç del Munt, 1949
El 22 de desembre de 1949 van travessar els Pirineus entre Puigcerdà i La Molina, guiats pel Ramon Vila 'Ramon Llaugí' . Anaven carregats 'com mules' , era ple i hivern i duien menjar en fred. En aquestes condicions, amb tota probabilitat el viatge havia d'haver estat dur. Van continuar prop de Sallent, Manresa i Talamanca. El 2 de Gener de 1950 , Simón Gracia i Plácido Ortiz van deixar el material més pesant en un indret de Matadepera, es van canviar de roba i van agafar cadascun una pistola abans de marxar cap a Sabadell. Van deixar amagats cinc sarrons amb material explosiu i bèl·lic en un indret del bosc situat entre la Barata i can Marcet. La resta del grup, format per Rodolfo i Salgado van agafar el tren a l’estació del Nord, a Terrassa. En Ramon Vila, tal i com ja havia fet mesos abans amb el grup de Los Primos, no els acompanyava i es quedava per fer atemptats a les línies d'alta tensió i també la via del tren a Sant Vicenç de Castellet.
A l’endemà, dia 3 de Gener, el grup es va trobar a Barcelona i van decidir que cadascú s’allotjaria pel seu compte i que el dia següent, 4 de Gener, tornarien a Matadepera per tal de comprovar que el material dipositat seguia en bones condicions. El seu primer objectiu a Barcelona era mirar d'esbrinar per quins motius s'havia produït la caiguda massiva de companys de la CNT en mans de la policia.
5 dies més tard, el 9 de Gener de 1950, Wenceslao Jiménez va topar amb la benemèrita en ple carrer, al barri de Sarrià, i va ser cosit a trets, però va accelerar la seva mort tot ingerint una càpsula de cianur de 20mg. Cada membre del grup en duia més del doble, entaforades dins les plomes estilogràfiques. El cap de la Brigada de la policia secreta a Barcelona, en Quintela, els seguia la pista des que havien partit de França i ja els estava esperant a tots.
Paral.lelament en un altre indret de la capital, dos membres més del grup va ser ferits en un tiroteig, detinguts i portats a comisaria. El 24 de Desembre de 1950, un any més tard, executaren els aragonesos Simeón Gracia i Plácido Ortiz, membres del comando juntament amb Mariano Muñoz Treserras, que havia fet de xofer del grup. Desde Manresa, informaren al cap de la Brigada de la policia que el dipòsit d’armes de Matadepera havia estat localitzat. Abans de ser executats, van saber que el grup havia estat delatat per el company refusat, Niceto Pardillo, que era en realitat un confident.
Totes aquestes detencions deixaren ben clar que existien confidències que permetien a la policia de Franco conèixer els moviments de la guerrilla urbana, fins i tot des del moment que creuaven els pirineus. Wenceslao Jiménez havia dit una vegada a un company de la guerrilla: “Esto no me gusta. Algo no funciona, demasiados muertos. Fotos que yo dejé en Francia las he visto aquí en España”.
No es pot descartar que l'anècdota sense data que relatà Ferrando i Roig sobre el cas de l'excursionista egarenc, els carboners, la guàrdia civil i l'aparatós dipòsit d'armes amagat en una carbonera del Sot de Matarrodona, fos part de l'arsenal traslladat per aquest mateix grup. Anys més tard, uns excursionistes també trobarien bombes de mà a la Canal de l'Abella, prop de l'avenc.
BIBLIOGRAFIA
TÉLLEZ, Antonio. LA GUERRILLA URBANA EN ESPAÑA (1945-1960). ED. Virus. Barcelona. 1992.
CLARA, Josep. RAMON VILA, CARACREMADA, EL DARRER MAQUI CATALÀ. Rafael Dalmau, Editor. Barcelona. 2002.
FERRANDO i ROIG, Antoni. ANECDOTARI OCULT D'UNA MUNTANYA MÀGICA. Editorial Ègara. Monografies Vallesanes, 12. 1990.
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
NOVA EDICIÓ DE L'ESPELEOPRINGUER, AQUEST DIUMENGE!
Aquest diumenge 14, l'afamada secció d'Espeleopringuer celebrarà la seva setena edició visitant , a la Vall d'Horta. Un avenc amb potes. Així és com el pensava batejar si l’hagués encalçat amb les meves pròpìes mans després de tantes, tantíssimes sortides infructuoses a la seva recerca. Ni després del lamentable incendi de 2003 vaig poder localitzar-lo, tal i com em demanaven insistentment els experts recercadors Xavi Badiella (CET) i Jaume Claverí (CMT). Tots dos coincidien sempre a fer la mateixa observació
-Jordi, tú que ara vius per allà, aviam si vas a trobar-lo, l’avenc de Pregona!
Maleït avenc de Pregona!!! Després d’haver estat fitxat a mitjans anys seixanta, l’avenc de Pregona, amb uns 9 metres de fondària i exprimatxat de cintura, es va donar a la fuga 40 anys seguits. Desaparegut. Al mapa de l’Alpina, això sí, va continuar la taca del darrer lloc que ocupava, estàtic, mut, immòbil, sempre a la mateixa cota, i acompanyat amb la mateixa descripció que el castellarenc Josep Ma. Torras Humet, degà escalador-espeleòleg, no es cansava de facilitar a tothom que preguntava per ell. Badielles, Claverí i també un servidor, tots vam acabar passant per la seva acollidora casa preguntant per un tal avenc de Pregona, pel seu aspecte, per la seva dubtosa existència i a tots ens deia, si fa no fa, el mateix: que estava allà on hauria d’estar.
En Claverí havia arribat un xic més lluny. Segons ell, tenia un croquis realitzat per tres intrèpids contemporanis d’en Torras, un d’ells ja mort i l’altre vivint a Alemanya i l’altre en parador desconegut. Però amb tan poca cosa resultava tot plegat molt decebedor. Ells s’havien acabat rendint i jo, amb l’incendi de Sant Llorenç Savall, estava cremadíssim. Vam abandonar la idea d’un avenc de Pregona. Preferíem pensar que com que la boca sempre deien que s’obria arran de terra, el pobre havia quedat obstruït. És el recurs fàcil: quan un avenc ja no es troba s’obstrueix tot solet i ja no se’n parla més. Enterrat. Adéu per sempre!
Però un dia em truca el mestre Claverí i em diu: - uns de Castellar l’han trobat...i està en el mateix lloc pintat al mapa!!!
- Quèèèè`!! no li faig cap més pregunta. M’esvero.
L’endemà mateix m’hi arribo....i me’l trobo allà on havia de ser. Amagat rere un pom de garrics, en un raconet de roca, tímid i amb un boqueta petitona que em diu:
- Hola, estic aquí. Sóc l’avenc de Pregona: encantat de conèìxer.
- Com? però...ja n’arribaràs a ser de pregon, avenc! On coi t’havies ficat????
-Jooo? Et juro que mai no m’he mogut d’aquí. Em pensava qui ningú volia saber res de mi, després de tants anys de no rebre ni una sola visita. I mira que ho he passat malament tots aquests anys sol, sense que ningú et tiri un cable per sortir-ne i tirar endavant! Un dia es va presentar un poca-solta de pi i es va plantar davant els meus morros sense dir ni ase ni bèstia. No vam tenir cap mena de conversa, no deia ni mu. Horrorós! Un pi insuportable que a més de robar-me les vistes, el molt fatxenda no parava de llençar-me pinassa a casa. Et prometo que li vaig estar desitjant el pitjor fins que un dia va començar a suar resina pels quatre costats, es va posar negre i tot d’una va fer un pet tan gran que va sortir volant del davant meu. Fiuuuu, com un cohet! Vaig desmaiar-me del fum i de la negror que hi havia. Potser vaig sentir algunes passes properes mentre estava inconscient. Sort del Martí Llobet i sobretot del Dani Sagrera que, la tardor del 2004, van entrar a saludar-me i em van reanimar. Tot i amb això, el Dani es va sentir tan incòmode i ho va trobar tot tan estret, que sense corda ni res va sortir pitant! Gairebé van marxar cap a Castellar sense acomiadar-se. Em penso que ni tan sols van parlar de mi en tot el viatge.
-I no et van dibuixar ni res?
-No, que jo recordi...que potser faig mala cara?
-No t’amoïnis, ja et farem un . Tú no et moguis, que ara vindrem els d'Espeleopringuer i ho arreglem, d’acord?
-Fantàstic, em fareu un retrat i tot?
-En tres dimensions, i també et filmarem. Explicarem la teva autèntica història. Però sobretot no et moguis de lloc, d’acord?
-I així vindrà algú més, potser?
-Això esperem, de totes formes no et facis moltes il•lusions. A la gent li agraden amplituds i fondàries, metres i metres de fondària, i em penso que aquest no és el teu fort.
-D’acord, d’acord, aquí em trobareu.
-Fins ara.
-Fins ara.
Ja ho sabeu: qui vulgui, pugui, desitgi, o el deixin venir: el proper diumenge 14 a les 10,30 al trencall de can Brossa, Vall d'Horta. L'avenc de Pregona ens espera.
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
La cova de les Ànimes també passà pels sedàs dels clandestins
El més conegut d'aquesta cova és el dipòsit eneolític de contes de collar de petxina. 4.105 peces, la majoria foradades, són les 'Ànimes' que donen nom a la cavitat. La alta joieria de la prehistòria vallesana.
Ramon Ten fou l'arqueòleg autoritzat a excavar uns pocs metres de la cova de les Ànimes (Matadepera), cavitat de la qual ja es tenien notícies arqueològiques del 1935 (Domingo Palet i Barba). El Centre Excursionista de Terrassa tenia una exposició de restes de ceràmica de la cova de les Ànimes i, tot que se sabia que també s'hi havien trobat fulles de sílex, aquestes ja no van aparèixer. Quan el 1971 els arqueòlegs van treballar a l'interior de la cova, amb el corresponent permís, de la aleshores Direcció General de Belles Arts, van trobar que "observa algunes calicates de sondeig, fruit de la visita d'excavadors clandestins". El 1981 va ser excavada novament per un grup d'arqueòlegs, motiu pel qual es van haver de situar unes tanques per tal de protegir el treball.
TEN, Ramon. El dipòsit de contes de collar de la cova de les Ànimes. Arrahona no. 19.
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
