El roure dels Quatre Termenals
Aquest centenari, del qual no havíem ni llegit ni sentit a parlar enlloc, es troba als estreps de la carena de la Porquerissa, a la banda de ponent, és dir, de la banda del torrent de la Cansalada. Tot i que no figura en cap mapa, un camí fitat arrenca de La Porquerissa seguint el llom de la mateixa carena i fineix a la fondalada de la Gavarra de l'Obac, poc abans de trobar-se amb el torrent la Cansalada i també amb el camí que baixa de La Rouriga. Pel camí passarem a frec d'un munt de rocs que tal volta fossin les restes d'un antic mas anomenat Ginebreda. Més avall, ja dins el bosc, creuarem l'àmplia torrentada que fa de partió de la carena. A la nostra dreta, poc abans de sortir a una esplanada de roca núa, trobarem tot de lloses de sorrenca (antigues fites?). Uns 25 metres més al nord, trobareu aquest avi del bosc. Es tracta d'un , mig mort i mig viu (mitja , la del tall principal, sona buida) d'uns 2,25 metres de perímetre. La proximitat i alineament amb diverses que demarquen els límits de la finca de la Mata, ens ha fet pensar que la vida d'aquest , com tants altres, fou respectada per servir de fita 'natural' entre veïns. Li hem posat el nom d'un topònim perdut, el de , que antigament designava la carena que feia de límits a les propietats de La Boada, l'Obac, La Mata i Matarrodona. Si amb aquest nom anéssim del tot errats, ja li tenim preparat un de recanvi: roure de la Porquerissa. Si podeu, aneu-hi. Encara es viu i us pot explicar un grapat de coses que no sabíeu! Jo li he sentit dir que ell és de l'antiga nissaga que donava nom a La Rouriga, el mas enrunat. Que la seva llavor és dels temps de l'honorable Rafel Joan de Paguera, senyor dels castells de Claret i de Mura, a mitjan segle XVI.
Bibliografia
Les Velles Cases de Sant Llorenç del Munt. La Mata. Salvador Cardús. Butlletí del Club Pirinenc de Terrassa.
Recull Toponímic de la muntanya del Sant Llorenç del Munt. La Mata. Salvador Cardús. Butlletí del Club Pirinenc de Terrassa. No. 29. Jul-Agost 1928
{audio autostart}pavana.mp3{/audio}
-
Aquelles feixes eren perfectes per descansar de la caminada. Un alzinar...mmhhh...deliciós! El terra era llis com la carbonera que hi havia al centre de la torrentada. Hi ha una visió perfecte en vint metres, t'imagines si trobava un senglar aqui? quina gràcia, però això no funciona d'aquesta manera. De moment em bullien els peus, així que el que he fet ha estat ventilar-los i refredar-los damunt dels còdols que devien formar part de l'antiga barraca de carboners. Entre els còdols, unes caquetes seques de cadell de senglar. Deu minuts de refredament damunt les roques, mentre contemplava les feixes de l'antiga casa de l'Espluga. M'he trobat molt a gust, com a casa. M'he calçat les botes i he pensat de fer una becaineta en un tros de feixa amb bones vistes de l'ombrívol i encisador alzinar. M'he situat a tocar de la carbonera. Tot el bosc fos com aquest!-he pensat. I sense adonar-me ja estava retirant amb les meves potes les pedretes i branquetes per fer-me el meu propi jaç, prop del ressalt. Com ho faria un senglar, amb l'enorme diferència que jo duia rellotge i sabia que eren més de les cinc de la tarda. I en un tres i no res, per fi, a descansar estiradet 3, 5, 10 minuts fins que he sentit unes petjades familiars. M'incorporo i miro dues feixes més avall: un cadell de senglar, amb el llom ben ratllat, furgant el sòl. No pot ser cert, dec estar somiant. N'hi ha més que s'acosten per la mateixa feixa on sóc, els sento però no els puc veure. Ràpid, la càmera. El meu gir, estant assegut, ha fet recular un senglar gros que ja era punt de sortir de les mates, però ha reculat ben poc. El petit de sota ni s'ha immutat, i continua furgant. Ja tinc la càmera i començo a enregistrar-lo, mentre remena el terra. Ara no obstant tinc por d'estar sent rodejat, fora del camp visual de l'ocular. No trec l'ull de la mata i això fa que perdi lleugerament el pla de l'animaló. Se senten molts esbufecs. Deixo de gravar el petit i em concentro per veure on són la resta. El meu troç de bosc plàcid ha estat pres sorollosament pels senglars, en cosa de pocs segons. Espera, ara entreveig un adult. Aixeca el llarguirut musell i esbufega a terra. No ho té clar. Surt de les bardisses i avança per la feixa, prudent i nerviosa, repetint el gest de flairar i esbufegar. Els seus cadells continuen com si res. Em mira a mi però no em deu veure perquè continua tancant el semicercle de la feixa, en la direcció exacta on sóc jo. Cada cop que s'atura, pica a terra amb força. Això em comença a semblar l'amenaça d'un rinoceront i no la d'un senglar que, tot plegat, no deu ser més gran que un gos convencional. Em mira un segon entremig de dues alzines, l'estic i continua movent-se amb la cua ben dreta. Està a sis metres d'on sóc i ja no hi ha cap obstacle: a aquesta distància, i havent cadells pel mig, no puc continuar quiet, assegut i enregistrant. M'aixeco de cop i a l'instant la marabunta marxa volant cap avall. Ha estat colpidor, he aconseguit aguantar més que altres vegades, però m'han tornat a vèncer. Si m'haguéssin avisat amb més temps m'hauria enfilat a una alzina, i els hauria gravat a plaer! No em puc estar de pensar què hauria passat si m'haguéssin trobat completament adormit. Quin ensurt més gran per a tots plegats. Pobres bèsties, no s'ho mereixen!
-
Fa temps que pel Centre Excursionista de Terrassa circula el rumor sobre la publicació del 'famós' catàleg de cavitats de Sant Llorenç del Munt. Entre els anys 2000 i 2001 vam estar una colla treballant-hi de valent i fins i tot van ploure algunes subvencions. Es diu, es rumoreja, es comenta que potser per l'any que ve, el 2010, l'any del centenari del Centre. Però jo em penso que tampoc serà aquest any, que deu estar reservat per a la publicació d'alguna cosa relacionada amb escalada i història general del Centre. Són suposicions meves, es clar, però l'assumpte continua rodejat d'un misteri ben particular. El cert és que, a diferència de les fonts i camins que canvien (i molt) al llarg dels anys, mai no hem vist ben publicat a nivell de divulgació un dels fenòmens més característics d'aquesta munyanya (sinó el més característic) que és el karst de Sant Llorenç, motiu pel qual podem trobar més de 400 cavitats dins el Parc i rodalies. Hi ha un munt de publicacions que parlen d'itineraris basats en fonts que en realitat són bassals de temporada: o no hi ha aigua o no es troben. No cal dir que el mateix passa amb els camins perdedors o camins nous que s'obren cada any. En canvi amb les cavitats això no pot passar: si no les veus és perquè no les has trobades, no pas perquè hagin mudat l'aspecte. Els forats no s'han mogut de lloc durant milions d'anys i continuen amb les portes obertes. Es poden comptar amb els dits d'una mà les cavitats desaparegudes (els avencs de la pedrera de can Sallent per l'acció de l'home, l'avenc Subils-Godoy de boca petita i en plena llera, l'avenc del Coll Llarg obert en plena llera, l'avenc de can Prat desaparegut amb la urbanització...). D'altres cavitats continuen sent llegendàries, com la 'cova que travessa la muntanya de punta a punta', l'accés al 'llac de sota el pla de la Mola' descrit per algun expert saurí, o la cova irreverent que 'unia l'ermita de Sta. Agnès amb el monestir de Sant Llorenç del Munt' i d'altres. L'únic testimoni de publicació sobre el tema data del 1963. És el catàleg del Club Muntanyenc de Barcelona que, tanmateix, ha quedat obsolet i poc manejable. El gruix del material publicat sobre les cavitats de Sant Llorenç del Munt es troba dispers entre butlletins de diferents centres, majoritàriament del Centre Excursionista de Terrassa, essent el màxim exponent els treballs realitzats pels germans Badiella i Noguera. El futur de les publicacions sobre itineraris, en opinió meva, passa per seguir fent descripcions el més acurades possible dels recorreguts i, òbviament, adjuntant les dades gps corresponents, perquè ben aviat els gps els vendran com a obsequi per la compra d'un llibre o bé disfressat de sorpresa dins un ou de xocolata.
Els temps canvien però les coves ben poc i, no obstant , continuen essent les grans desconegudes de la literatura de la nostra muntanya, qui sap si mantenint d'aquesta forma la tradició popular que gairebé sempre les ha identificat com a llocs més propis per al diable i els seus sequaços.
-
Benvingudes siguin les publicacions que es facin sobre el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt. El darrer llibre publicat, "El massís de Sant Llorenç del Munt, 12 itineraris pels camins perduts" de l'egarenc Manel Cajide i Plaza (Cossetània Edicions, maig 2009, 13 euros) es centra en la grimpada de diversos monòl·lits rocallosos com a eix vertebrador del text, si bé pràcticament els 12 itineraris proposats (un per a cada mes), es poden trobar també en altres llibres. La part més delicada, com gairebé sempre, són els mapes. Personalment trobo que aquest mapes de tipologia 'digital' no serveixen per a gairebé res, i suposo que per això l'autor ens recomana prèviament el mapa del CET com a complement imprescindible. En aquesta faceta il·lustrativa, el llibre que més ha reeixit fins a la data és el de l'Òscar Masó i Garcia (Ed. Farell, Descobrint la Castellassa de can Torras). S'agraeix que editorials com Cossetània deixin expressar lliurement l'opinió que mereix la gestió del parc al seus autors: el Manel Cajide carrega amb fermesa contra la Diputació en diversos punts del text. I això, sincerament, ja m'agrada que també pugui passar en els llibres d'excursionisme que, massa sovint, pequen de panxacontentisme, neutralitat narrativa i passivitat contemplativa amb tot els què els envolta. I això ho dic en general, no pas pels comentaris més punyents que fa en Cajide sobre la pista de Matarrodona perquè, de fet, i precisament en aquest tema jo no estic massa d'acord amb ell. Sobre aquesta qüestió recordo que vaig seguir la marxa encapçalada pel Jaume Galofre (CET) , dedicada a visitar els indrets que afectaria l'obertura de la futura pista. També recordo la fotografia-pòster de com quedaria tot plegat i que es va penjar al llom de la carena de l'Espluga. Recordo com alguns acòlits em van empényer fora de la vista quan vaig preguntar quina era l'alternativa, a banda del NO a la pista, que oferia la 'plataforma'. Vaig descobrir que no tenien alternativa, o bé no la volien exhibir massa. L'alternativa central era dir NO i poca cosa més. Evidentment i vist com havien anat les coses amb l'incendi de 2003 jo no hi podia pas estar d'acord amb això. Tota una extensa xarxa de pistes de la banda de Matarrodona quedaven completament desconnectades d'un accés tan important com són el coll d'Estenalles o la carretera de Terrassa-Talamanca. Totes acabaven en un cul de sac. Per a mi, aquesta connectivitat clamava el cel; el que no podia pensar és que s'acabaria fent per la via curta de prioritzar l'enllaç entre dues cases propietat de la Diputació , La Mata i Matarrodona, i travessant pel bell mig d'una zona designada per la pròpia direcció del Parc com 'especialment qualificada'. Sincerament, hauria preferit un recorregut molt més llarg, aprofitant antics camins de desboscament i evitant la zona de l'Hospital de Sang. Llavors, ho sé, s'haurien afegit més tones de bosc tallat, però jo ho tinc ben clar: és molt pitjor un extens bosc calcinat per culpa d'un complet abandó, a fer una tallada amb la finalitat de fer-hi una bona pista d'accés contraincendis. Avui per avui, ens ha quedat una pista inútil, tal volta curta, on cap bomber assenyat voldrà ficar-s'hi en cas de necessitat i, finalment, una rasa al cor del Parc. Les raons adduides que les pistes són la principal via dels qui provoquen incendis la trobo excessivament simplificadora: també són les pistes i les carreteres les principals vies d'accés pels cossos contraincendis i no per això les esborrarem totes. També discrepo amb el Manel Cajide pel què fa a la processionària del pi. A banda d'alguns pins singulars, jo no seria massa partidari de defensar una espècie que ha estat introduïda per l'home amb finalitats purament especulatives. El problema del pi crec que és la massiva transició natural que s'està produint cap a l'alzinar: els pins estan morint a dojo i cada cop hi ha més massa forestal apta per als incendis.
En fi, no he llegit encara tot el text ni l'he posat a prova sobre el terreny, però una cosa ja m'ha picat la curiositat: d'on ha tret l'autor que la balma rogenca de la cara est del turó del Mal Pas (antigament anomenada cova Fumada de Puigdoure) s'han fet troballes del paleolític? Que jo sàpiga, la cavitat no està catalogada com a jaciment (en el cas del Servei d'Arqueologia, això és un fet redundant i per tant, escassament indicador de res ), ni jo havia trobat mai cap cita bibliogràfica sobre aquest punt. I aquí és on volia tancar la present ressenya: es troba a faltar la corresponent bibliografia, les referències escrites dels que han caminat abans que nosaltres. Per a mi, això és del tot imprescindible. Bona caminada pels Camins Perduts.
-
Hi ha gent que es porta la cadira per contemplar la brossa escampada enmig de la natura. És un espectacle que sacseja l'esperit. N'hi ha molts, masses, que per celebrar-ho, hi fan el dinar al bell mig. Aquesta mena de homínids no els molesta que una mica de bosc envaeixi la seva deixalleria ambulant. Massa natura els desborda. Necessiten conviure amb aquestes marques tribals. La merda de l'espècie, ben pròxima, els assossega, els uneix, els identifica. 
Necessiten un riu ben net per abocar-hi les llaunes de cervesa, i un bosc per domesticar. Necessiten un territori verge per mostrar els seus avenços. Ara la merda no la llencen, això és massa rústec. Ara hi ha un pas evolutiu intermedi: la brossa a terra sí, però en bosses homologades o del super, perquè tothom sàpiga d'on prové el gènero. Els bolquers tancats amb velcro. La bossa dels xips amb el logo 'no em llencis'. L'ampolla de plàstic reciclable ben dreta al marge de la carretera, perquè tothom sàpiga que ha passat un ciclista considerat. El tabac, amb l'avís cada cop més letal, cartró i burilles encatifant el sòl, com sempre, com ja les pintava Ibáñez als Mortadelos. Gairebé tots ho fan d'amagat, perquè són en territori hostil, lluny de casa. La merda constitueix el fil d'Ariadna que els permet recordar el camí de tornada. Aquesta caca és meva, aqui ja hi he estat, tot bé, un altre dia podem intentar una altra conquesta. És tan provocador donar les gràcies a ningú, que no hi ha res com deixar una bossa impecable, plena de records d'un festí memorable. Si els preguntéssiu perquè ho fan, ells dirien que no volien, però que en qualsevol cas és infinitament millor envasat. És un primer gest, una intenció de millora. Gràcies a ells, cada dia s'inauguren abocadors incontrolats. Llàstima que no tinguin memòria. Fan com els goril·les, cada dia estrenen cau però això sí, convé no confondre'ls: el seu hàbitat natural no és la selva verge, és sempre a peu de cotxe.
