Fa uns dies que voltava, solitària i famèlica, aquesta de setmanes pel cau del meu pati. És menuda però la gana la feia moure's amb l'agilitat d'un adult. Li plovien pedregades pel veïnat fins que vaig decidir parar-li una trampeta per agafar-la abans que fos massa tard. Els primers dies estava com espantada i mirava d'amagar-se. Però ara, a més de ben alimentada i rentada, està feta una roncadora amb potes i no para de fer manyacs. Té un color preciós, de gata de classe i pedigrí inqüestionables...ep, des del primer dia que fa servir el terrari. Si algú està interessat a tenir una mixeta a casa, o sabeu d'algú que en busqui una, que no dubti a contactar-me aviat, abans que m'hi repensi!
L'avenc de Tres Creus. La ressenya de la Guia Monogràfica del 1935 diu:
"Està situat sota mateix de Castell Sapera, en direcció a la font de la Portella i prop del camí que de Tres Creus mena a dita font. Té uns 19 mts. de fondària i la seva trajectòria és lleugerament curvada. La planta baixa es divideix en dues naus. La més gran és la d'entrada que té uns 3 ms. d'ample per 8 de llarg, amb un fort pendent cap a la boca de la nau del costat. En aquesta, escalant-la dificultosament uns 8ms. es troba una nova obertura que comunica amb la principal o sigui la d'entrada."
Segons en Xavier Badiella deixa escrit "indagant en butlletins antics trobàrem que la zona que comprèn el torrent que baixa del Coll de Tres Creus a l'Alzina del Sal·lari era anomenada Sot de Tres Creus. Sense obrir llavors una hipòtesi, podria tractar-se d'una confusió de cavitats. La descripció coincidia exactament amb l'actual avenc del Picarol, llevat de les mesures un xic exagerades, i la zona on es troba aquest avenc s'anomena Sot de Tres Creus: malgrat les coincidències ningú ha pogut confirmar tal hipòtesi tot i que per nosaltres, ara per ara, aquest problema queda resolt."
Tot i que cal tenir present que l'aspecte dels camins de l'Alzina del Sal·lari no eren els trams asfaltats que coneixem avui, localitzar l'avenc del Picarol mencionant la font de la Portella des de 'Tres Creus' ens semblaria del tot absurd i desorientador, tenint en compte que ja a l'època es mencionaven topònims més adients com Alzina del Sal·lari, Coll de Tres Creus (antigament coll de la Pola) ja descrit com un important encreuament de camins, la font, la balma i el turó de la Pola (que és realment sota d'on es troba el Picarol), el Camí Ral etc Per bé que hi ha una certa coincidència en la descripció dels pous del Picarol, no deixa de sorprendre que no es mencioni tampoc cap indici de galeria. Des de l'Alzina del Sal·lari el camí més popular és (i era) anar a la font de la Pola, al Coll de Tres Creus, al Castellsapera, al camí Ral etc... però.. la font de la Portella a l'Obac Vell, a una hora vista, què hi pintaria en una hipotètica descripció de l'avenc del Picarol???? Des de l'avenc del Picarol ni tan sols es veu el Castellsapera, 'sota mateix' del qual hi hauria d'haver l'avenc de Tres Creus. Si el topònim de Sot de Tres Creus era popular aleshores, no era més senzill escriure que l'avenc es trobava en el mateix Sot de Tres Creus, a tres minuts de l'Alzina del Sal·lari?
Antoni Amenós i Vidal va escriure el 1978 la primera ressenya publicada de l'avenc del Picarol i ens aclareix perquè l'any 1935 no es coneixerien encara els prop de 300 metres de galeries: " situada a 3 min. del camí que va de l'Alzina del Sal·lari cap a Castellsapera (...) aquesta cavitat era fins a les riades de l'any 1962 coneguda com un avenc quasi sense importància (uns 8m), aquest any la cova adquirí el desenvolupament de galeria que avui ens presenta en arrossegar l'aigua els sediments que obstruïen el fons de la cavitat".
Desgraciadament, Antoni Amenós no explica quin nom tenia aquesta cavitat l'any 1962 (8 metres és menys de la meitat de la fondària que li atribueix la Guia Monogràfica!) ni tampoc l'origen del topònim Picarol, nom amb el que a finals dels seixanta ja es coneixia l'avenc. Si la hipòtesi del Xavier Badiella fos certa, l'avenc de Tres Creus hauria canviat de nom en cosa de 25 anys o menys...
Hipòtesis:
A. Existia el 1935 un camí alternatiu que enllaçava Tres Creus amb la font de la Portella i que avui s'ha perdut? A la fondalada de la Gavarra de l'Obac, per sota el camí de Castellsapera al Camí Ral, trobem un seguit de carboneres i una barraca de carboners que es troben a la mateixa cota anant a parar al camí Ral, molt aprop del trencall que s'agafa per anar a la font de la Portella. Tal volta l'avenc es trobi en aquesta fondalada o, fins i tot...
B. ...més aprop de la font de la Portella? i
C. Hi ha una altra confusió possible: l'avenc de Tres Creus fos el mateix que l'avenc de la Canal de Mura (-38m) , tot i que aquest també estigui citat a la mateixa Guia Monogràfica amb una fondària de -50 metres. El cert és que els itineraris de la Guia Monogràfica que descriuen l'accés a la font de La Portella són els mateixos que existeixen avui dia: o bé del collet Estret via Canal del Llop, o bé des del camí Ral-via canal de Mura/ torrent de Roca Salvatge. Pel que fa la localització facilitada per la Guia, l'avenc de la canal de Mura seria el més versemblant de confondre.
D. A la Guia Monogràfica hi va haver un error de transcripció: per comptes de la font de la Po-rtel-la havia de dir font de la Po-la i l'avenc de Tres Creus efectivament seria, tant per descripció com per localització, l'actual avenc del Picarol.
Notes importants: a la mateixa Guia Monogràfica es parla de l'avenc de Castellsapera, amb el qual, no hi podia haver confusió possible. Els petits avencs del Coll de Tres Creus no hi tenen res a veure, ni tampoc el petit avenc del Queixal del Porc, trobat els anys noranta.
El roure dels Quatre Termenals
Aquest centenari, del qual no havíem ni llegit ni sentit a parlar enlloc, es troba als estreps de la carena de la Porquerissa, a la banda de ponent, és dir, de la banda del torrent de la Cansalada. Tot i que no figura en cap mapa, un camí fitat arrenca de La Porquerissa seguint el llom de la mateixa carena i fineix a la fondalada de la Gavarra de l'Obac, poc abans de trobar-se amb el torrent la Cansalada i també amb el camí que baixa de La Rouriga. Pel camí passarem a frec d'un munt de rocs que tal volta fossin les restes d'un antic mas anomenat Ginebreda. Més avall, ja dins el bosc, creuarem l'àmplia torrentada que fa de partió de la carena. A la nostra dreta, poc abans de sortir a una esplanada de roca núa, trobarem tot de lloses de sorrenca (antigues fites?). Uns 25 metres més al nord, trobareu aquest avi del bosc. Es tracta d'un , mig mort i mig viu (mitja , la del tall principal, sona buida) d'uns 2,25 metres de perímetre. La proximitat i alineament amb diverses que demarquen els límits de la finca de la Mata, ens ha fet pensar que la vida d'aquest , com tants altres, fou respectada per servir de fita 'natural' entre veïns. Li hem posat el nom d'un topònim perdut, el de , que antigament designava la carena que feia de límits a les propietats de La Boada, l'Obac, La Mata i Matarrodona. Si amb aquest nom anéssim del tot errats, ja li tenim preparat un de recanvi: roure de la Porquerissa. Si podeu, aneu-hi. Encara es viu i us pot explicar un grapat de coses que no sabíeu! Jo li he sentit dir que ell és de l'antiga nissaga que donava nom a La Rouriga, el mas enrunat. Que la seva llavor és dels temps de l'honorable Rafel Joan de Paguera, senyor dels castells de Claret i de Mura, a mitjan segle XVI.
Bibliografia
Les Velles Cases de Sant Llorenç del Munt. La Mata. Salvador Cardús. Butlletí del Club Pirinenc de Terrassa.
Recull Toponímic de la muntanya del Sant Llorenç del Munt. La Mata. Salvador Cardús. Butlletí del Club Pirinenc de Terrassa. No. 29. Jul-Agost 1928
{audio autostart}pavana.mp3{/audio}
-
Aquelles feixes eren perfectes per descansar de la caminada. Un alzinar...mmhhh...deliciós! El terra era llis com la carbonera que hi havia al centre de la torrentada. Hi ha una visió perfecte en vint metres, t'imagines si trobava un senglar aqui? quina gràcia, però això no funciona d'aquesta manera. De moment em bullien els peus, així que el que he fet ha estat ventilar-los i refredar-los damunt dels còdols que devien formar part de l'antiga barraca de carboners. Entre els còdols, unes caquetes seques de cadell de senglar. Deu minuts de refredament damunt les roques, mentre contemplava les feixes de l'antiga casa de l'Espluga. M'he trobat molt a gust, com a casa. M'he calçat les botes i he pensat de fer una becaineta en un tros de feixa amb bones vistes de l'ombrívol i encisador alzinar. M'he situat a tocar de la carbonera. Tot el bosc fos com aquest!-he pensat. I sense adonar-me ja estava retirant amb les meves potes les pedretes i branquetes per fer-me el meu propi jaç, prop del ressalt. Com ho faria un senglar, amb l'enorme diferència que jo duia rellotge i sabia que eren més de les cinc de la tarda. I en un tres i no res, per fi, a descansar estiradet 3, 5, 10 minuts fins que he sentit unes petjades familiars. M'incorporo i miro dues feixes més avall: un cadell de senglar, amb el llom ben ratllat, furgant el sòl. No pot ser cert, dec estar somiant. N'hi ha més que s'acosten per la mateixa feixa on sóc, els sento però no els puc veure. Ràpid, la càmera. El meu gir, estant assegut, ha fet recular un senglar gros que ja era punt de sortir de les mates, però ha reculat ben poc. El petit de sota ni s'ha immutat, i continua furgant. Ja tinc la càmera i començo a enregistrar-lo, mentre remena el terra. Ara no obstant tinc por d'estar sent rodejat, fora del camp visual de l'ocular. No trec l'ull de la mata i això fa que perdi lleugerament el pla de l'animaló. Se senten molts esbufecs. Deixo de gravar el petit i em concentro per veure on són la resta. El meu troç de bosc plàcid ha estat pres sorollosament pels senglars, en cosa de pocs segons. Espera, ara entreveig un adult. Aixeca el llarguirut musell i esbufega a terra. No ho té clar. Surt de les bardisses i avança per la feixa, prudent i nerviosa, repetint el gest de flairar i esbufegar. Els seus cadells continuen com si res. Em mira a mi però no em deu veure perquè continua tancant el semicercle de la feixa, en la direcció exacta on sóc jo. Cada cop que s'atura, pica a terra amb força. Això em comença a semblar l'amenaça d'un rinoceront i no la d'un senglar que, tot plegat, no deu ser més gran que un gos convencional. Em mira un segon entremig de dues alzines, l'estic i continua movent-se amb la cua ben dreta. Està a sis metres d'on sóc i ja no hi ha cap obstacle: a aquesta distància, i havent cadells pel mig, no puc continuar quiet, assegut i enregistrant. M'aixeco de cop i a l'instant la marabunta marxa volant cap avall. Ha estat colpidor, he aconseguit aguantar més que altres vegades, però m'han tornat a vèncer. Si m'haguéssin avisat amb més temps m'hauria enfilat a una alzina, i els hauria gravat a plaer! No em puc estar de pensar què hauria passat si m'haguéssin trobat completament adormit. Quin ensurt més gran per a tots plegats. Pobres bèsties, no s'ho mereixen!
-
Fa temps que pel Centre Excursionista de Terrassa circula el rumor sobre la publicació del 'famós' catàleg de cavitats de Sant Llorenç del Munt. Entre els anys 2000 i 2001 vam estar una colla treballant-hi de valent i fins i tot van ploure algunes subvencions. Es diu, es rumoreja, es comenta que potser per l'any que ve, el 2010, l'any del centenari del Centre. Però jo em penso que tampoc serà aquest any, que deu estar reservat per a la publicació d'alguna cosa relacionada amb escalada i història general del Centre. Són suposicions meves, es clar, però l'assumpte continua rodejat d'un misteri ben particular. El cert és que, a diferència de les fonts i camins que canvien (i molt) al llarg dels anys, mai no hem vist ben publicat a nivell de divulgació un dels fenòmens més característics d'aquesta munyanya (sinó el més característic) que és el karst de Sant Llorenç, motiu pel qual podem trobar més de 400 cavitats dins el Parc i rodalies. Hi ha un munt de publicacions que parlen d'itineraris basats en fonts que en realitat són bassals de temporada: o no hi ha aigua o no es troben. No cal dir que el mateix passa amb els camins perdedors o camins nous que s'obren cada any. En canvi amb les cavitats això no pot passar: si no les veus és perquè no les has trobades, no pas perquè hagin mudat l'aspecte. Els forats no s'han mogut de lloc durant milions d'anys i continuen amb les portes obertes. Es poden comptar amb els dits d'una mà les cavitats desaparegudes (els avencs de la pedrera de can Sallent per l'acció de l'home, l'avenc Subils-Godoy de boca petita i en plena llera, l'avenc del Coll Llarg obert en plena llera, l'avenc de can Prat desaparegut amb la urbanització...). D'altres cavitats continuen sent llegendàries, com la 'cova que travessa la muntanya de punta a punta', l'accés al 'llac de sota el pla de la Mola' descrit per algun expert saurí, o la cova irreverent que 'unia l'ermita de Sta. Agnès amb el monestir de Sant Llorenç del Munt' i d'altres. L'únic testimoni de publicació sobre el tema data del 1963. És el catàleg del Club Muntanyenc de Barcelona que, tanmateix, ha quedat obsolet i poc manejable. El gruix del material publicat sobre les cavitats de Sant Llorenç del Munt es troba dispers entre butlletins de diferents centres, majoritàriament del Centre Excursionista de Terrassa, essent el màxim exponent els treballs realitzats pels germans Badiella i Noguera. El futur de les publicacions sobre itineraris, en opinió meva, passa per seguir fent descripcions el més acurades possible dels recorreguts i, òbviament, adjuntant les dades gps corresponents, perquè ben aviat els gps els vendran com a obsequi per la compra d'un llibre o bé disfressat de sorpresa dins un ou de xocolata.
Els temps canvien però les coves ben poc i, no obstant , continuen essent les grans desconegudes de la literatura de la nostra muntanya, qui sap si mantenint d'aquesta forma la tradició popular que gairebé sempre les ha identificat com a llocs més propis per al diable i els seus sequaços.
