Diari d'abord

Benvinguts al Diari D'abord,
 
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
 
 

Maquis i emboscats (3) Josep Canals, un maquis de Castellar

Maquis i emboscats a Sant Llorenç del Munt (3)
 
 

Josep Canals, un maquis de Castellar del Vallès

 
 
El Josep Canals i Cusidó era un caçador experimentat i coneixia molt bé els encontorns de Castellar del Vallès. Era molt amic de la família de Pilar Homet, la nostra testimoni i, tot i que era molt més gran que la germana gran de la Pilar, hi festejava sense l’aprovació de la mare de la noia que li recordava “si el pare fos viu, no ho consentiria.”
A l’esclat de la guerra civil el Josep Canals sobrepassava l'edat de ser reclutat, i no el van cridar les milícies fins gairebé el final de la guerra. Però durant la guerra, va tenir la mala sort que el van agafar per fer sortir els emboscats de la muntanya que ell coneixia tan bé. En va fer sortir més d’un i això l’havia de fer, més tard, impopular a la vista de molta gent de Castellar. Cap el final de la guerra el van enviar al front.
El cas és que quan s’acostaven els nacionals a Castellar, el Josep tornava del front a peu, travessant les muntanyes, i en passar per la Balma de la Pinassa, va ensopegar amb un grup d’emboscats entre els que hi havia el Truyols de Castellar, que estaven celebrant la victòria nacional, al voltant d’un foc. L’encontre els va fer emmudir a tots de cop, però van trencar el silenci convidant-lo a menjar i a atipar-se, en una paraula: a fer-li el ‘paper’- segons relata la Pilar.

balma pinassa
El Josep va arribar aquell mateix vespre fins a casa de la família Homet, que aleshores vivia al carrer St. Llorenç. A l’endemà entraven els nacionals a Castellar i a la nit següent, uns 11 individus van entrar a casa de la Pilar a fer un registre per tal d'haver el republicà que buscaven. Com que no hi havia llum, la Pilar es va despertar amb la claror d’una llinterna i la boca d’una pistola que l’apuntava a la cara. Va sentir que deien
-“es pequeña”, i la van tornar a cobrir. Sentia la mare protestant i cridant mentre es sentien cops d’objectes que retrunyien per tota la casa. Es va llevar i va veure com els individus s’enduien coses de la llar, en un acte de vulgar pillatge. El seu germà, dos anys més gran que ella, s’havia afanyat a avisar a casa de la mare del maqui, al passeig, però el Josep Canals ja feia estona que havia fugit per la porta del darrera de casa dels Homet, que donava als boscos que porten en direcció a Sant Sebastià de Montmajor.
 

 
 
Al final de tot plegat, acabada la guerra,  la mare de la Pilar va quedar-se completament sola. La germana gran de la Pilar s'havia exiliat amb una altre germana que festejava amb un noi de 19 anys afiliat a l’UGT, i el germà gran, que havia anat al front, el van enviar a Galícia, a fer el servei militar que llavors durava 3 anys. La seva mare va haver de menjar del que li donaven a la casa de l’Auxili Social. Uns padrins acabalats van fer-se càrrec de la Pilar i, tot i les crítiques que per aquest motiu els feien gent del poble, la van acollir-la molt bé tot dient-los “a casa nostra ningú ens ha de dir el què hem de fer”. Abans de la guerra, la mare del Josep Canals vivia amb ell al passeig, i acabat el conflicte també es va quedar desamparada amb vuitanta anys, i amb l'afegit d'haver patit un interrogatori tan despietat que li va fer sagnar els canells, a base de prémer-li les manilles amb què el victoriosos se l’havien endut presa a l’Ateneu .
El Josep Canals havia marxat a França i va ingressar en un camp de concentració del que ben aviat va sortir gràcies a uns parents de Perpinyà. Però per comptes de reunir-se amb la seva promesa també exiliada, va decidir incorporar-se a la lluita antifranquista fent de guia dels maquis, aprofitant el seu coneixement del país. Aquest devia ser, segurament, el motiu pel qual la parella no es tornaria a veure mai més.
 
 

 
 
I van passar uns anys fins que un dia, la mare de la Pilar Homet va rebre una carta del Josep Canals dient que passaria a veure’ls. Les coses havien canviat tant que allò, lluny d’alegrar-los, els va fer un ai el cor perquè els podia comprometre greument.
Va passar més temps fins que un dia d'abril de 1945, a la fleca de l’alcalde que aleshores es dia Gabriel Vinya, el batlle va dir a la mare que volia parlar amb ella. Un cop rera la botiga,  li va explicar que havia rebut un comunicat que deia que Josep Canals havia estat mort per la força pública a Aiguafreda.
De forma casual, pocs dies després, el padrastre d’una amiga de la Pilar, que era carboner i fill de Castellar, feinejant pels boscos del Montseny es va fer un tall i va anar a curar-se la ferida a casa del metge d’Aiguafreda que, en dir-li d’on era, li va respondre
 
 

-De Castellar? No fa gaires dies que es va morir un de Castellar aquí, un tal Canals, que el coneixeu?

-I tant que sí, és el cunyat d’una amiga meva.

-Doncs miri, el vaig tenir aquí ajagut on és vostè ara, ferit mortalment de bala, i la policia que vinga! em feia donar-li injeccions per fer-lo parlar.

 


 
Pel què es veu, a les 11 i 50 minuts de la nit del dia 11 d'abril de 1945 a l'indret conegut com la font dels Enamorats, situat al límit municipal d'Aiguafreda, el grup de maquis va disparar precipitadament contra un camió militar ple de soldats de lleva pensant que anaven per ells, i això va desencadenar la tragèdia que, a banda de Josep Canals i un company desconegut seu, va costar també la vida d’un caporal del tercer batalló de la 1a companyia del Regiment d'Infanteria Zamora no. 8 anomenat Ramiro Vilariño López, nat el 1921 a la Coruña.
Als fulls de registre consta que pocs minuts després de la topada, a les 'veinticuatro y aproximadamente minutos' de l'onze d'abril de 1945, va morir el company 'desconocido' de Josep Canals. La descripció parla 'de un hombre de unos treinta y cinco años de edad, contextura delgada, de un metro sesenta y cinco de altura, vestía chaqueta oscura, dos sueters (?) también oscuros, camisa azul, faja negra, pantalón caqui, botas altas con 'leguis' i que havia mort 'a consecuencia de combate sostenido con Fuerzas del Ejército' consignant 'además que el desconocido inscrito formaba parte de un grupo de guerrilleros procedente de Francia". El registre de Josep Canals confirma que va morir a 'la casa del médico local'  l'endemà, 12 d'abril a dos quarts de tres a 'consecuencia de heridas sufridas, combate fuerza pública' quedant inscrit només pel nom, i amb tota la resta de dades 'se desconoce, pudiéndose saber solamente según manifestación propia que era de Castellar del Vallés',  'consignándose además que los datos personales, se libran de acuerdo con las propias manifestaciones del inscrito, antes de morir'.  Pel que fa el caporal de reemplaç, Ramiro Vilariño, es llegeix que va morir a 'consecuencia de combate mantenido contra un grupo de rebeldes, heridas de arma de fuego.' Segons el registre, tots tres foren enterrats al cementiri de Sta Maria d'Aiguafreda. Com a testimonis de les tres inscripcions signen ' D. Martín Miró Matas y D. Martín Puigbarraca Molist' .
 


Conversa amb Pilar Homet, cunyada de Josep Canals (18-10-2002).

 

 

NOTA: Si algun familiar o castellarenc pot proporcionar-nos una imatge de Josep Canals i Cusidó o de qualsevol dels implicats, es podria incloure al text, si ho creuen adient.
 
 

 
ENLLAÇOS
 

 

 




{play}images/stories/mp3/stagnes.mp3{/play}

 

El castell de Popa, a la deriva

El castell de la Popa, un vaixell a la deriva.

 
Un indret de somni. Un castellet en ruïnes construït sobre un blocàs de roca en equilibri precari al municipi de Castellcir. Només per l'indret, la pel·lícula del Senyor dels Anells s’hauria de reeditar amb imatges del castell, sense necessitat d’efectes especials. Puges les escales d’entrada, veus les restes de les estances, gaudeixes les panoràmiques, i de sobte descobreixes que un dels espais popaamb sostre és ple de…ple de…de… brossa! Un amuntegament de Brossa Maligna. Al cor del castell i com a signe inequívoc dels temps que regeixen el món, hi ha un abocador incontrolat defensat per unes muralles mil·lenàries amb el seu estol de fantasmes llençant a cada visita la seva maledicció degudament embolicada, per ferir sensibilitats, per sentenciar el futur amb una boira negrosa, pudent i anònima. Benvolgut municipi de Castellcir: és hora que la merda es faci ben visible. Idees: qui vulgui visitar el castell que pagui amb la retirada d’un record arqueològic recent. O que hagi de superar una fossa plena de brossa letal. O fem com si res, tothom pagant els impostos de tota la vida i rendint pleitesia als senyors de sempre. O situar un cartellet que, per comptes d'anunciar la presència d’un castell del segle X, digui “Abocador de Clausura del segle XXI”. M’ofereixo gratuïtament per retirar la brossa: només digueu el dia i l’hora.
 
 
 
 
 
més imatges i breu història del lloc a


https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Castellcir

http://totnens.cat/que-fem/castell-de-popa-o-castell-de-castellcir-al-moianes/

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

S'acosta la primavera

dscf5656 50 50

FLORS I VIOLES

 
Ja han brotat les primeres violetes, herbes fetgeres, nadales i almesquins, i sobrevolant els boscos ja es poden veure les primeres orenetes ( o falciots) que arriben de l'Àfrica. 
El terra és ben humit. Aquesta primavera promet ser florísticament
potent. La cova de l'Aigua però, estava completament eixuta. Es veu que
potser funciona a l'inrevés: en temps de sequera no para de degotar
i s'embassa. Ben aviat en parlarem d'aquesta cova.

(violeta, 3- 2009)

almesqu 3-2009

(Nadala o narcís blanc, 3-2009)

almesqu

(Almesquí, 3-2009)

 

 

 

 

 

 

 

 

Agulles en un Paller (2) 1.0

Agulles en un Paller (2)
Les Tres Roques de l'esquerra de l'agulla de Tanca

 

agulla migagull migagulla de coll de tanca 2agulla coll de tanca

(roc del mig)                                                                    (roc del coll de la canal de Tanca)

Aquí van tres agulles anomenades Tres Roques de l'esquerra de l'agulla de Tanca, per en Josep Barberà, i
que l'amic Regirarocs certifica amb els seus coneixements.
Són properes al coll de la canal deTanca, al vessant de la canal de la Font Flàvia. La que anomeno l'agulla del
Coix és probable que no sigui ni tan sols una agulla sinó més aviat un sortint carener, però la base està
foradada, i sembla que la paret aguanti amb un bastó. Cal destacar que no són rocs solts, sinó que encara
arrelen al substrat rocallós.

Nova enquesta sobre el 4rt Cinturó

Contradient les tesis del sr. Espinàs, jo cerco la opinió ciutadana sobre una obra que ja s'està fent gràcies a la voluntat dels 'experts' i responsables polítics sense tenir en compte els habitants de la zona. Ho faig amb una enquesta gens però que gens tendenciosa (creu-t'ho!). El vot és completament anònim, així que us animo a participar.
Potser comencem fent només un clic, i en acabat tot plegat faci un catacrac. Salut  i alegria!