Diari d'abord

Benvinguts al Diari D'abord,
 
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
 
 

Josep M. Espinàs, a peu per camins de ciment armat

No em podia creure que estigués llegint Espinàs quan vaig topar de cap amb el pal de la seva columna ”Que se la jueguen los expertos” del diari El Periódico de 3 març. Jo fa temps que no em puc permetre llegir diaris, perquè sovint sento que la gent que hi escriu tenen la seva opinió segrestada pel sou i per la inèrcia, però amb el final de la columna us fareu una idea de l‘abast de la meva topada: “la operación Diagonal no debe buscar la complicidad de los profanos, con sus gustos y intereses. Al ayuntamiento le corresponde ejercer el principio de autoridad y no puede diluirlo en la ciudadanía”. La ciutadania no debe, no puede, autoridad …  i què més, sr Espinàs?  ‘lo de la consulta ciudadana queda muy democrático y muy bonito, pero (…), ‘me parece muy bien que la gente pueda opinar pero (…), ‘Los sí y los no populares no es lógico que tengan peso (…)’ ‘me sorprende mucho que (… ) se piense en organizar una consulta ciudadana (…) una consulta que estará abierta a todo el mundo’ ‘el lema municipal es la ciudad es cosa de todos, y esto es defendible desde el punto de vista cívico, pero la responsabilidad administrativa es otra cosa’. Otra cosa? Ja ho crec, Espinàs, jo te’n proposo una de ben diferent: per què no proves de fer un passeig en vespa per Les Malvines, que em penso que és per on navegues ara mateix. Perquè ja no és que hagis estat incapaç de veure que aquest màrqueting de l’ajuntament de Barcelona és pura farsa interpretant el clàssic ‘tú digues el que vulguis, que nosaltres farem el que voldrem. Això sí, farem veure que t’escoltem’. És que estàs d’acord amb que ho sigui, una farsa. Creus que la ciutadania només ha de dir si/no, creus que la gent i tothom en general, és profana i ignorant, creus que els punts de vista cívics han d’anar per un cantó gens coincident amb l’administratiu, creus que les consultes ciutadanes són per omplir decorat, creus que els experts han de decidir per tot, fins i tot per comptes de la ciutadania, que per això deuen ser experts. Al final, per a tu tot es redueix a un joc: èxit o fracàs, blanc o negre. Venga, todos a jugar!
I és clar, per jugar aquest joc tan bèstia, que juguin els experts que després ja els jutjaran els experts. La resta, amb l’Espinàs al capdavant, ens hem de limitar a mirar com si no anés amb nosaltres. Espinàs, saps què et dic? que envellir no et prova.

 

 

 

revolta silent (5)

LA REVOLTA SILENT (5)                                                               PRESONER

 
 

 

 

Al Collet del Llor ja fa temps que les alzines van recuperar la seva posició. Però de tant en tant encara s’hi esmuny algun pi quintacolumnista amb ganes de sembrar el que no toca. A continuació transcric breument un interrogatori de 10 anys de durada entre el Pi Trespeus i una alzina de rang inferior, a la part baixa de la canal de les Simanyes.pi dels tres peus small
-que et penses que em xupo les branques, jo? Què anaves a fer amb aquestes pinyes, eh?
-...res...jo...només passava per aquí i
...
-I un rave! això són les bombes incendiàries que ens llenceu a morterades, que ja ens coneixem els troncs! 
-..et juro que no són meves 
-calla i dóna-me-les! I ara, amb processionària o sense, baixaràs a la llera del torrent a retirar la brolla d’esbarzers que els teus col•legues van deixar per impedir la nostra avançada.Vinga, espavilant! 
-però què t’embrolles? Jo no sé res d’arítjols i esbarzers... 
-pel Gran Roure Sec! et penses que em pots aixecar l’escorça a mi, o què?!? Tothom sap quin peu gasteu: veniu de turistes, especialment els pins blancs, a fer bronzo a Sant Llorenç, tot el dia rodejant-vos d’assistent servils, tot el dia de festa i defecant pinassa per un tub. “Ja vindrà algú altre a netejar!”-fatxendegeu. Però això s’ha acabat! Ja podeu tornar d’on heu vingut, pins inmmunds, que les vostres cabelleres aviat es quedaran calbes si hi creixen més orugues! 
-rovellons! el que passa és que ens teniu enveja! 
-enveja, dius? Perquè? Perquè convideu a les gatoses i a quatre tocats del bolet per la tardor? Però si els nostres esclatasangs són els millors rovellons de tots, a fe del Gran Parrac
-I vosaltres, mirate’ls que nets! si només serviu per engreixar porcs 
-Sí, es clar, però els nostres porcs, estimat pinetó, amb la vostra pell s’hi refreguen i, posats a fer... en acabat s’hi esmolen les dents!!! 
-Ecs, quin fàstic! escolta, deixa’m marxar i et juro que arrelaré a una altra banda.
-Peus quiets! queda’t on estàs i no facis cap moviment en fals, o et deixo sec d’un llamp!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Déu també viatja en bus

Només per no haver de veure publicitat matussera, valdria la pena que existís alguna mena de déu. O caldria inventar-se’n un d’aquells ben apocalíptics amb més capacitat de convocatòria que els déus maldestres de la publicitat de disseny. Feia temps que ni els catòlics apostòlics i romans més recalcitrants perdien el temps publicitant-se als laterals dels busos, si és que ho havien arribat a fer mai: i ara venen aquests quatre pseudo-humanistes cridaners a fer-los una propaganda que mai ningú hauria imaginat. Aplaudiments. Gràcies a ells ara tornen els debats incandescents sobre la conveniència de defensar a ultrança la fe de cadascú. Magnífic, però han triat un mal moment: segur que no distreurà prou l’altra publicitat, la de la crisi, que té més tirada i amenaça el menjar a taula.
Jo defenso que qualsevol cregui en el que vulgui i aquests eixalabrats de la frase feta ens volen encolomar que ‘molt probablement’ n’hi ha que s‘equivoquen i no disfruten de la vida com ells, que s’ho passen pipa donant consells de pa sucat amb oli. Si bre, dos ve bué. La brevetat d’un titular sobre un debat que fa mil•lenis que dura, resulta d’una concisió tant insultant com aquella que gasten els partits polítics cada quatre anys penjats de la farola. Ens tracten d’imbècils i, si els seguim el corrent, acabarem balbucejant dos monosíl•labs: si/no. Imbecilitat digital. Sóc del parer que hem de respectar les persones AMB les seves creences, però seria molt convenient no haver de respectar cap creença. De forma que la no-creença també pugui ser objecte d’acudit, si cal. No vull dir que hagi de ser obligatori riure, però jo crec que s’ha de poder riure. En canvi tots aquests debats sobre el sexe dels àngels posen els pèls de punta, que és ben bé el propòsit de qualsevol déu. I posaré un exemple extrem: si algú creu que no es pot dibuixar Buda que no el dibuixi, no l’obliga ningú. Però si jo, que no tinc cap urgència per dibuixar un buda, em rota fer un dibuix el faig, i llestos. No és el creient budista a qui faltaria (ell continuaria sense dibuixar Buda, i jo el respectaria en la SEVA creença), com a molt faltaria a una creença que no és la meva i a la qual no em sento lligat per res. I estic segur que el budista, si en té cap urgència, en farà una caricatura de la meva poca traça com a dibuixant. I en tindrà tot el dret. Però si a ell l’amenaça déu directament, jo no vull que m’amenaci cap impostor disfressat de déu. Si hagués de patir l’escarni de qualsevol fanàtic, segurament seria mortal per a mi, però esglaiador per a ell: el seu déu no el perdonarà mai haver-lo suplantat en l’acte d’infondre por.
Així que, amics de la propaganda, aquí va el meu leit-motiv: déu encara existeix perquè ens continuem fent por. Amb tota seguretat déu deixarà d’existir quan siguis capaç de disfrutar de la vida sense amenaçar els altres i els deixis viure en pau.

una carretera amb manteniment

Ho devia explicar a alguna banda: el manteniment de la carretera que va de Castellar a Sant Llorenç Savall, ratlla la perfecció. Cada cert temps, regular, apareixen brigades de neteja dels vorals que recullen aigua i que s'emplenen de pinassa i pedres. Cada cert temps fan neteja de l'herbei, estassada d'arbres i també fan neteja al llarg dels onze quilòmetres que fan de cubell de la brossa per uns quants que hi aboquen llaunes, paquets de cigarretes, ampolles d'aigua etc... un grapat de persones que han oblidat el preu que estan pagant pel cendrer del cotxe. I el cas és que no sé qui són els responsables d'organitzar aquest treball. Però des de l'any 1995, una vegada eixamplada i asfaltada la nova carretera, el manteniment és impecable.

Com fer que una porta obri i tanqui

Bricogestió bàsica, part 1

 

Aqui va una proposta mai millor dita, constructiva. S'arreplega (avui diríem recicla) una paret de qualsevol dependència de qualsevol edifici ciclopi de la Diputació, o una de les moltes que no es fan servir al Fòrum de les Cultures, i s'entafora a l'entrada de la cova Regal-Marcet. S'hi posa una porta de ferro colat (també de la Diputació, amb el logo) i un cartellet que posi: "cavitat d'interès arqueològic pendent d'excavació", amb el logo de la Generalitat. "Per concertar visita truqueu als telèfons de l'Ajuntament de Mura 93 831 72 26, a la Direcció General del Patrimoni Cultural 93 316 27 40, o de la oficina del Parc Natural 93 831 83 50.  El guia s'ofereix gratuïtament.  + Informació al centre d'Interpretació de Mura", amb el logo de l'ajuntament de Mura i el de les Valls del Montcau i, si convingués, fins i tot el logo de Famòbil. Tants logos com faci falta.
Una proposta similar també pot servir per a la cova del Frontal. Segur que l'ajuntament de Matadepera també s'interessarà pel tema.
Ep, tot just és una idea. Tampoc sé si caldria patentar-la.

Bricogestió bàsica, part 2

 

Entre les restes arqueològiques de la cova Regal-Marcet trobades en superfície que es troben al Departament d'Arqueologia de la UAB, juntament amb les que es troben dins una caixa al Museu Comarcal de Manresa de la cova de Mura, i alguna resta de la cova del Mal Pas del museu Arqueològic de Catalunya,  es fa una exposició semi-permanent al centre d'interpretació de Mura. Es podria dir ben bé RESTES/RESTOS. A la botigueta es podrien vendre rèpliques de la ceràmica, enterrades en uns còmodes i pràctics terraris portàtils perquè la gent més ansiosa pugui experimentar el plaer de la sorpresa a casa seva, i puguin explicar-ho als familiars i amics. També es podrien fer clauers i vaixelles prehistòriques senceres, perquè la gent pugui assaborir els diferents períodes arqueològics a taula, tenint la completa seguretat d'estar menjant un plat d'història amb tota fidelitat de detalls i documentació annexa. De passada, al centre d'Interpretació es pot  instal·lar, en un raconet discret, una guardiola amb un logo completament anònim destinada a recaptar la voluntat per subvencionar un eventual, tot i que del tot improbable, treball arqueològic.