Diari d'abord
Trànsit atapeït de núvols
Avui el poble s'ha despertat a tres quarts de vuit amb una explosió. Un tro eixordador que ha anat acompanyat d'una pluja torrencial. Res a veure amb les pluges suaus que hi ha hagut durant el darrer any. Aquest tro ha estat com un detonador del record d'una pluja que feia temps que no sentia: fins ara anava plovent i prou. Quant temps fa que no he vist un llamp? un , dos anys, o potser més?
Hi he estat pensant una estona fins que, emprenyat, he decidit sortit de l'enclaustrament obligat pel mal temps. He anat cap als Emprius, a retrobar una coveta coneguda de fa temps i el seu veí, el roure Forçut. Pel camí he llambrejat els corralots d'Agramunt i he passat pel dolmen de roca Sereny. Al coll d'Era Ventosa hi feia molta 'ventositat'. El terra éra xop, hi havia tolls d'aigua transparent per tot arreu. Des de l'Era he tornat a veure el bosc cremat de la banda de Pregona que, curiosament, ningú ha tallat. Està tal i com va quedar de l'incendi de 2003. És un record intencionat de la catàstrofe o la desídia d'algú? Òbviament, el camí des del coll de Pregona fins arribar a la carena dels Emprius estava sembrat de pins podrits i caiguts al damunt dels quals els excursionistes hi han anat deixant pilonets de pedretes. El trencall que del coll de Pregona baixava cap al nord ja gairebé éra irreconeixible. El cel deixava passar de tant en tant la llum del sol, però en qualsevol moment els núvols que passaven podien deixar caure la seva càrrega. Precisament de la banda del Castell de Pera pujaven uns núvols arrossegant la seva panxa plena per les carenes. Avui el cel era un col·lapse de trànsit de núvols de totes formes, colors i direccions. Malgrat tot, he estat tota l'estona de sort, movent-me sempre entre franges de núvols atapeïts i negrosos que quedaven a banda i banda. Fins i tot en el moment que m'ha caigut un plugim de no res, era justament quan em trobava sota una clariana. Tot i coneixent una colla de refugis pel camí, en un dia així, normalment no hauria sortit.
Hi he estat pensant una estona fins que, emprenyat, he decidit sortit de l'enclaustrament obligat pel mal temps. He anat cap als Emprius, a retrobar una coveta coneguda de fa temps i el seu veí, el roure Forçut. Pel camí he llambrejat els corralots d'Agramunt i he passat pel dolmen de roca Sereny. Al coll d'Era Ventosa hi feia molta 'ventositat'. El terra éra xop, hi havia tolls d'aigua transparent per tot arreu. Des de l'Era he tornat a veure el bosc cremat de la banda de Pregona que, curiosament, ningú ha tallat. Està tal i com va quedar de l'incendi de 2003. És un record intencionat de la catàstrofe o la desídia d'algú? Òbviament, el camí des del coll de Pregona fins arribar a la carena dels Emprius estava sembrat de pins podrits i caiguts al damunt dels quals els excursionistes hi han anat deixant pilonets de pedretes. El trencall que del coll de Pregona baixava cap al nord ja gairebé éra irreconeixible. El cel deixava passar de tant en tant la llum del sol, però en qualsevol moment els núvols que passaven podien deixar caure la seva càrrega. Precisament de la banda del Castell de Pera pujaven uns núvols arrossegant la seva panxa plena per les carenes. Avui el cel era un col·lapse de trànsit de núvols de totes formes, colors i direccions. Malgrat tot, he estat tota l'estona de sort, movent-me sempre entre franges de núvols atapeïts i negrosos que quedaven a banda i banda. Fins i tot en el moment que m'ha caigut un plugim de no res, era justament quan em trobava sota una clariana. Tot i coneixent una colla de refugis pel camí, en un dia així, normalment no hauria sortit.