Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
ESPOLI (2) La cova del Frare (Matadepera, 1977-1980)
La cova arqueològicament més ben documentada del parc, no va escapar tampoc a l'espoli , que sembla que fins i tot va augmentar quan s'estaven duent a terme les excavacions oficials. Ens ho explica la pròpia Araceli Martín i Còlliga, durant molts anys responsable territorial del Servei d'Arqueologia de la Generalitat per les comarques del Vallès i també del Bages, i responsable de les campanyes arqueològiques de la .
"En 1977 comenzamos la excavaciones (...). El yacimiento continuaba bien conservado y sólo en algunos puntos se apreciaba la acción de los clandestinos."
"(...) el peligro que supone la visita al lugar de muchas gentes con intenciones dispares nos obligó a camuflar los trabajos, para evitar la curiosidad de estas gentes, mientras no se proporcionaba al yacimiento una protección eficaz. Esta protección se completó en 1979, si bien seguimos obligados a consolidarla cada año, ya que siguen produciéndose asaltos esporádicos que, a pesar de todo, no han llegado a causar todavía daños irreparables. (...) Desde el momento en que la cueva fue cerrada al público, quedaron carteles que explican porqué se impide el acceso, con el deseo de informar de su sencillo pero interesante contenido para conocer un poco más nuestro pasado prehistórico. Por supuesto, nuestra perseverancia pasa por colocar nuevos carteles cada año, sustituyendo a los anteriores, que suelen desaparecer o ser destruidos."
BIBLIOGRAFIA
MARTIN i CÒLLIGA, Araceli. AVANCE DE LOS RESULTADOS OBTENIDOS EN LAS EXCAVACIONES DE "COVA DEL FRARE" (MATADEPERA, BARCELONA).
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
De cara a barraca (3) Les barraques del torrent de Les Comes (Vall d'Horta)
Sortida força senzilla i molt recomanable per aquesta estació de l'any. Per a mi, la Vall d'Horta és com la petita Comarca dels Hobbits a Sant Llorenç del Munt, un enclavament molt especial que malgrat l'incendi de 2003, continua conservant una simbiosi molt especial entre els humans i l'entorn. Gairebé mai falta el so de les aigües de la font del Llor regant l'horta. La passejadeta que us proposo us permet deixar el vostre sistema de transport a l'ombra d'unes alzines, a la desembocadura del torrent de Les Comes on hi ha un pontet, un cop passat el mas de can Comadran. En aquest punt, no enfilarem les habituals pistes que van a buscar la Pedra d'Àliga, sinó que agafarem la pista de desboscament que recorre el marge hidrogràfic esquerre del torrent de les Comes. Us adjunto . Si pareu atenció, a poc menys d'un centenar de metres trobareu a la vostra dreta l' d'una de les barraques més grans del terme, mirant cap el sudest. El lloc es sol encatifar d'esbarzers. Grans blocs conformen la seva base, i el dintell d'entrada és adosat al bell mig d'una paret de pedra seca d'uns 14 metres de longitud. Sembla una obra megalítica. Tot just passeu per sota el dintell de 1,4m podreu veure allò que semblen uns estranys a la paret dreta. Quan sereu dins de la barraca, més aviat circular, podreu estar tranquil·lament d'empeus gràcies a un sostre de gairebé tres metres d'alçària, que cobreix una superfície de 2,5 m x 3,8 m de fondària. Alguns dels blocs basals mesuren més d'un metre de costat. Si seguim la pista amunt, passarem a frec d'una figuera, deixarem un trencall molt desdibuixat que sembla voler baixar a la llera i anirem fent pujada. Passat un primer xaragall deixarem un trencall a la dreta i pujarem pel cantó esquerre, on trobarem un eixamplament pel canvi de sentit dels vehicles que hi treballaren després de l'incendi. Seguim la pista fins arribar a un rocater. Sortirem uns metres més a l'esquerre, com si voléssim baixar cap el torrent. No la podem veure, però a uns 40 metres per dessota hi ha una barraca enclavada en un nivell carbonàtic molt prim que li serveix de fonaments: és la de Les Comes (1,5m x 1,85 fondària), amb una entrada d'un metre d'altura que mira cap al sudest, visible tan sols des de la carena de la Pedra d'Àliga. Sota la barraca hi ha un petit prat obert en rocater, que a la primavera paga la pena de reconèixer-hi un grapat de flors de temporada. Totes dues barraques encara es conserven senceres *, tot i que la de Les Comes ja ha patit un esllavissament d'un lateral.
Espero que haureu tingut una bona sortida.
* ambdues barraques han estat finalment restaurades
ENLLAÇOS
{play}images/stories/mp3/giacchino.mp3{/play}
ESPOLI (1) Les sepultures del cingle del Marquet (Sant Llorenç Savall, any 1929)
En aquest apartat anirem fent un recorregut pel patrimoni espoliat, això és, arrabassat de les mans del coneixement públic per fer-ne col·leccions privades, venda al mercat negre o per pura ignorància. El cert és que la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat, contràriament al que ha fet recentment la direcció del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, no té per costum de fer públiques dades de localitzacions de jaciments arqueològics pendents d'excavació i per bé que és un fet lamentable el d'haver d'ocultar dades de localització per culpa de quatre eixelabrats, no és menys cert que aquests espoliadors han fet sempre tot el mal que han pogut per seguir alimentant la seva cobdícia. Vegem-ne alguns exemples, i potser algun dia podrem arribar a saber perquè la Direcció Tècnica del Parc ha cregut més convenient prescindir de la prudència en aquesta matèria.
"Les sepultures del cingle del Marquet (prop del coll d'Eres) havien estat descobertes per un pastor de les muntanyes de Sant Llorenç anomenat Tomàs Malé. Després que aquest comunicà el seu descobriment, i en els mesos que passaren esperant l'ajut del Centre Excursionista de Terrassa per efectuar les excavacions de les tombes, uns carboners escorcollaren totalment dues sepultures i una tercera sembla ésser que fou parcialment regirada per un col·leccionista que se n'emportà el crani d'un infant. Així, del total dels quatre enterraments que s'havien trobat, només se'n salvà un, i perquè estava més amagat que els altres."
Bibliografia
FERRANDO I ROIG, Antonio. EL PARC NATURAL DE SANT LLORENÇ DEL MUNT I SERRA DE L'OBAC. 1983. UES. Sabadell. 1983. p. 70
SOLÀ, JOAN, Sch, P. ANUARI DE L'INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. 1927-31, p.151.
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
Agulles en un Paller (3) L'agulla de Castellsapera
Seguint amb la sèrie d'agulles, blocs i altres rocositats que anem trobant pel camí, avui us presentem el Bust del Castellsapera. L'agulla és al costat est del Castellsapera, concretament al vessant est del contrafort amb cota 864, que es molt aprop del camí que va de la font de Cantarelles a Castellsapera.
{audio autostart}pavana.mp3{/audio}
-
Acabo de veure un documental (SXX, K33) sobre el EUR 42, un barri de Roma construit a partir de les 'cendres' d'un projecte monumental d'exposició universal que s'havia de celebrar a la Itàlia de Benito Mussolini. Un projecte que va quedar tot just començat i que, acabada la segona guerra mundial, va quedar completament abandonat. Més tard s'ha convertit en un barri residencial, amb edificis públics i un munt de zones ajardinades. Edificis nous i vells, i també recuperats del projecte inicial. La veritat és que el documental era força avorrit amb llistes interminables d'arquitectes i artistes de suposat renom que havien participat en l'event. A mi tots aquests edificis gegantins de ciment armat em semblen tan grisos com aquells que s'estilaven als països de l'arc comunista. Freds, buits, impersonals, deshumanitzats. Escenaris magnífics per un procés kafkià, però per a poca cosa més. Veient aquest documental o, potser millor, desviant el meu pensament del documental, he anat a parar a l'escenari de la fi de la segona guerra mundial. La fi dels alemanys de Hitler, el feixisme aglutinador de masses que tan pèrfid es va demostrar en el seu engranatge d'autocontrol i de vigilància minuciosa. Tanmateix no he pogut evitar de pensar quina altra perversitat superior els hauria pogut guanyar la guerra a aquests bandits. La segona guerra mundial va acabar fa 64 anys i no obstant això, tot sovint encara hem sentit grans personatges rellevants de la política americana parlant dels nazis com l'encarnació del diable, mentres el Nou Ordre Mundial ordenava matances colaterals, emprava camps de concentració i tortura en sòl estranger, i dirigia altres operacions similars. Això sí, tot amanit de tal forma que sembléssin encara dirigits contra l'ombra del mateix Hitler i els seus sequaços: una malvestat digne de ser combatuda per tots els mitjans possibles i a l'altura de la gran victòria del 45. No he pogut evitar de pensar si la victòria contra l'execrable règim nazi hauria estat la victòria d'un altre règim més pervers, mentres a nosaltres ens continuen bombardejant amb contes com el Llop i la Caputxeta Vermella.
