Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
-
Acabo d'obrir la versió gratuïta de la Vanguàrdia. En portada apareix en Samaranch com "el padre del 92", el "senyor dels anells". A més de la portada i tot el dossier central sobre el personatge, trobem a La Vanguardia 30 esqueles d'un mateix Juan / Joan Antonio Samaranch Torelló que suggereixen una espectacular coincidència de 30 persones finades amb el mateix nom i el mateix dia, o tal vegada existia una corporació Samaranch amb 30 clònics, o bé corresponen a una sola persona amb una mort en diferents modalitats, o bé un sol traspàs amb la multiplicitat dels corresponents avatars, o bé que la quota d'esqueles per persona d'aquesta secció té un límit mercès el qual es pot arribar a equilibrar el contingut general del periòdic. No hi ha dubte que després del seu traspàs, el sr. Samaranch deu haver batut algun rècord olímpic d'esqueles (i també d'ingressos pel diari). Amb 30 repeticions a diferents mides, hauria de quedar clar que aquest promotor de les olimpíades ha traspassat tot i que, expressat amb tanta insistència, es podria sospitar que en podrien circular més en el futur * i per tant no està gens clar que la mort del sr. Samaranch hagi estat definitiva. D'altra banda acabo d'escoltar la crida d'un locutor de RAC1 al final del partit del Barça i l'Inter convidant als culés "a concentrar-se i a preparar-se perquè el dimecres vinent el camp Nou sigui un estadi que faci POR". Fer por. Aquesta és la autèntica ensenyança que hi ha darrera l'espectacle de l'esport. Una monstruositat que continua presidint els nostres temps. Una ensenyança que es multiplica com les esqueles del sr. Samaranch.
* l'endemà han aparegut 4 esqueles amb el mateix nom.
La cova Torta, l'Esperit Subterrani (4) estalactites inclinades i una llauna
El què quedava clar era que, després de 5 sessions maratonianes de desobstrucció, calia esbrinar de la forma més senzilla possible, l'abast real de la , abans d'iniciar més treballs. Més tard, es va fer un intent d'observar el pas amb l'ajut d'un pal llarg, un focus i un mirall, però els resultats no van ser concloents: es projectaven ombres que deixaven entreveure alguna escletxa.
En la sisena sessió de desobstrucció, el 27-04-02, i acompanyat de nou pel meu germà Pere, vam fer una petita sessió de treball, aconseguint tan sols descalçar un xic la crosta estalagmítica que ens barrava l'accés a la . Aquell dia veníem de desobstruir una altra petita cavitat descoberta 15 dies abans, la cova Colgada, i el físic no donava per a més.
El 30 de novembre del 2002, més d'un any després de la descoberta, el meu germà i jo vam aconseguir forçar el segon pas (fotografia). Ens va ser d'un impagable ajut el punxó d'acer de 80 cm facilitat pel ferrer llorençà Toni Brossa. Després de gairebé tres hores de desfer la crosta que segellava l'entrada, vam accedir a una saleta molt humida, amb restes d'un microgour encara actiu, a la dreta. Una on era possible asseure's i amb una cabuda per a dues persones. Tot just entrar, vaig patir un ensurt considerable en veure que, a l'esquerra i davant mateix d'un petit accés a un pou, hi havia una llauna de menjar perfectament situada. Era impossible que ningú hagués entrat allí abans! Cal pensar que algún petit carnívor va triar el lloc per evitar competidors a taula ( també hi havia les restes d'un coxis). El pouet en qüestió sembla de poca importància, 1 o 2 metres com a molt de profunditat. Vam prendre de l'interior i vam decidir no desçalçar la que en barrava el pas. L'ensurt més agraït va ser trobar que a la dreta s'obria una altra rera la qual es podia veure que encara més, i fins i tot es podia ja pensar en posar-se dret. El que va ser més esperonador però, va ser l'important intercanvi de flux tèrmic que es podia notar, ara amb més claredat, en aquell pas. Sens dubte aquell corrent era el responsable que s'hagués format aquella estalactita excèntrica. Vam posar a prova la duresa de la concreció en aquell punt i en vam quedar molt satisfets de cara a una setena sessió de desobstrucció. Vam sortir gairebé al foscant, plens d'il.lusió en veure que la no tan sols continuava, sinó que s'engrandia.
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}
-
Això és el que li va passar al Diego. Va perdre l'objectiu. Un de marca Canon. El va perdre 'aqui en el rio', al riu Ripoll a l'alçada de la balma de l'Aiguader, prop de Les Marines. Ja ho sabeu, diu que el necessita per la feina. Jo no he vist res però si algú de vosaltres l'heu trobat i voleu trucar-lo cliqueu . El seu anunci, de cartró, té els dies comptats si és que, com diuen, ha de ploure. Em penso que aquí, a la web, no s'arribarà a mullar. Sort, Diego.
I ara un avís pels intrèpids boletaires: si passejant pels encontorns no trobeu bolets, no torneu al vostre cotxe amb les mans buides. Si mireu amb poca atenció, sempre trobareu una, una ampolla de plàstic, unes llaunetes, pedaços de pòrexpan i moltes altres espècies verinoses i letals que, de segur, fan nosa als nostres rovellons, pinetells i altres delícies gastronòmiques. Eliminem els tòxics!
I si de tornada us pregunten com us ha anat, digueu-los que molt bé, ensenyeu-los la vostra recol·lecció, i animeu-los dient-los que el bosc en va ple, que és una molt bona temporada!
PD-. Ara que recordo, setmanes enrere i també per la balma de l'Aiguader vaig trobar una funda amb unes ulleres de pasta, blaves les dues coses. Si les voleu recuperar, envieu un mail a l'autor. De res, com sempre.
PD2- Amb data 15-4-2010 l'Antonio, el propietari de les ulleres, les ha recuperades després de fer un cop d'ull al caudelguille. 'El món és un mocador!' Esperem que el Diego tingués la mateixa sort.
{audio autostart}giacchino.mp3{/audio}
De cara a barraca (22) el forn de calç de les Fontetes (Mura)
De nombrosos excursionistes és conegut el forn de calç del Collet Roig, dins la propietat del Puig de la Balma (Mura), un forn de calç del qual només resta el pouet perquè l'accés fou destruït per l'eixamplament de la cruïlla de pistes. Menys conegut (i probablement per això més conservat) és el que es troba al costat hidrogràfic esquerre, a tocar de la llera, del torrent dels Avellaners Boscans. Partint de la casa del Puig de la Balma, cal seguir la pista en direcció el Collet Roig i passades les antigues corts de porcs seguir amunt fins a trobar el racó anomenat Les Fontetes ("La Fonteta" a la majoria de mapes), lloc on la pista és creuada per diversos entollaments d'aigua i també hi ha una antiga bassa sota el camí. Allí cal agafar la pista que baixa fins el torrent. Un cop a baix deixarem la pista i remuntarem uns deu metres la llera per trobar ràpidament el forn de calç a la nostra dreta. Fa uns dotze anys, quan també vaig topar-me amb el , aquest era més visible que no pas ara i es podia veure baixant del torrent dels Codolosos venint per la mateixa pista.
Aprofitant el material calcari que es podia extraure de la matriu del pinyolenc, les diverses pairalies de la zona podien autoabastir-se d'aquest ciment i fins i tot comercialitzar-lo. Segons J.M Faura, el nom de la rellinassenca masia de , derivaria de calç pel fet que les seves parets foren lligades amb aquest component l'any 1634, sent molt probablement la primera masia de la serralada feta amb aquesta tècnica constructiva.
Donat que anar a trobar aquest forn de Les Fontetes no us portarà més de deu minuts des de la casa, podeu aprofitar per visitar el Cau d'en Banyeta, que enguany hostatja més de cinc , xifra rècord en aquesta cavitat des de la seva inauguració el 1998.
Si voleu més informació de com funcionaven els forns de calç, cliqueu el següent enllaç:
Bibliografia
FAURA, J.M. HISTÒRIA DE LA SERRA DE L'OBAC. El Parc de Sant Llorenç i la serra de l'Obac. Col·lecció d'Història Local 2. Ed. L'Avenç, S.L. i Diputació de Barcelona. 1993
{play}images/stories/mp3/giacchino.mp3{/play}
El Capablanca ens ha deixat
Amb les mans buides i un parell de corbs voleiant els nostres caps esmussats. El bandoler Capablanca s'ha tornat a esmunyir. Quan ja pensàvem que l'enxamparíem a ell i la seva ombra llegendària, s'ha fet fonedís i ens ha deixat amb dos pams de nas. El pitjor del cas és que les seves petjades ens crivellen amb nous interrogants que, com si fossin deutes pendents, ens veiem en l'obligació d'aclarir el més aviat possible, si no volem perdre la xaveta. Què coi signifiquen el de pedra amb morter que hi ha a la base de l'esquerda dita del ‘Capablanca' i que hom anomena des de 1919 el Convent? perquè s'anomena el Convent un vestigi rural que sembla tenir més relació amb la pagesia que amb l'església? i el petit parament de pedra seca de l'interior?... què volen dir les entaforades al capdamunt i al llarg d'una esquerda de gairebé trenta metres de vertical a plom? I els picats a diferents altures? I el que encara avui arriba a més de deu metres d'alçària? Quina mena de recer pot oferir una esquerda que amb prou feines té dos metres practicables de mal sostre? Com podria un bandoler trobar aixopluc en una esquerda tan mal arrecerada on un simple foc (i no les fogates que hi veiem) l'haurien delatat, existint a la zona cavitats en millors condicions?
Una sola hipòtesi podria cobrar més força que mai: l'esquerda dita d'en Capablanca era un colossal rusc d'abelles, una explotació medieval de cera i mel d'abelles a càrrec d'un convent, fet ben habitual en aquells temps. Les entaforades al fons de l'esquerda i avui reblertes de funcionarien com a plataformes per a la formació dels ruscs d'abelles, els forats picats serien per sostenir una estructura fixa de bigues per fer la recol·lecció, i el sutge d'aquestes alçades seria el resultat del fum que permetia foragitar les abelles durant aquesta operació. Molt probablement la orientació de la cavitat la va convertir en un abellar natural i qui sap, si conegut de temps immemorials. I qui sap també si el fugisser Capablanca va aprofitar-se d'aquesta abandonada bastida per forjar la seva llegenda de bandoler invencible i fonedís. Potser per mitjà de documentació antiga del proper mas de i dels convents de Rellinars i Vacarisses es podria confirmar aquesta hipòtesi i en cas afirmatiu, tal volta es desmuntaria la hipòtesi de l'observatori astrològic del mas de la Pola i també es tindria una explicació plausible dels rebaixos de la . Potser, després de tot, no siguem gaire lluny d'apressar en Capablanca i la seva llegenda amb ales.
Enllaços d'en Capablanca:
{audio autostart}pavana.mp3{/audio}
