Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
-
L'amic fuster de la Diputació ha situat una de punta a punta a l'aparcament del roure Escorçoner (Km13 direcció La Mata). Per anar al o per contemplar la bellíssima roureda de , ara s'ha de superar un de tants obstacles creats per la Diputació i la seva direcció tècnica. Cal superar tanca, tal i com el seu dia van fer amb el camins tallats per la pista de Matarrodona. Ja sabem que per 'endreçar el territori' cal que els usuaris majoritaris del Parc se sacrifiquin. Però vista la celeritat per retirar els arbres caiguts als camins, la Direcció d'aquest parc sembla demostrar que té més interès a fer grans aparcaments, comptar i recomptar visitants, fer estadístiques de satisfacció, incloure el parc dins d'un gran Pla Turístic o fer veure que la ciutadania participa en la redacció d'un pla d'usos de 800 pàgines ple de frases genèriques on tot hi cap. Imaginem que l'assumpte de la tanca és un de tants oblits que pot tenir qualsevol, pero també podria ser per ignorància per part d'una direcció tècnica que trepitja més despatxos que parc. La mateixa direcció tècnica que publica les dades gps d'un jaciment arqueològic sense explicar si d'aquesta manera pensa contribuïr en la seva conservació. La mateixa direcció tècnica que construeix de la nit al dia una torre de i no en diu res a ningú. La mateixa direcció que censura les ponències de les Trobades d'Estudiosos però, sobretot, vol fer veure que no etc. Necessitem més gent a peu de parc i menys gent escalant despatxos. Aquests són els verdaders obstacles que tenim.
PD la gent d'obres públiques i manteniment de carreteres, quan situava les tanques metàl·liques tenia en compte l'existència de camins, i deixava pas, com que veieu que baixa a la font de la Riera de Les Arenes. Es clar que potser no tenia el corresponent permís de la direcció tècnica del Parc per lluir aquestes sensibilitats tan agosarades...
*Amb data 26-febrer de 2010, és a dir mig any més tard, em comuniquen que aquesta pífia ha estat resolta. S'han situat dues tanques que deixen accedir al camí del Roure Escorçoner.
EL PARC ARQUEOLÒGIC DE LES MINES DE GAVÀ 
Per poc que us agradi la història, el museu de les Mines de Gavà és un museu molt aconsellable de visitar, fins i tot amb la canalla. Les també anomenades Mines de can Tintorer són unes mines neolítiques amb eines ben rudimentàries (les Hiltis de fa 6000 anys) amb la finalitat d'extraure un mineral aleshores considerat preciós, la variscita, una pedra que es troba escampada per l'oest d'Europa, fruit de l'intercanvi comercial. Es diu que les mines foren descobertes oficialment el 1975, però la gent de Gavà en feia molts més que hi treien el nas i més d'un, fent-se la casa, va fer veure que no veia res d'especial. Es calcula que l'extensió del jaciment a base de pouets i galeries, moltes sense explorar, arriba a fer uns 280 camps de futbol: 1000 anys d'explotació van donar per a molt.
Aquest és un d'aquells museus completament diferents. No és el clàssic museu de vitrines amb un munt de restes i carregat de plafons plens de lletres. Res a veure. Les peces, com la Venus de Gavà (imatge), estan molt ben triades i l'itinerari, amb algun element multimèdia exquisit, passa per submergir-te dins les galeries, en una reproducció de les mines reals. Si vols, amb una hora, hora i mitja l'has vist tot i t'emportes una idea clara del què t'han volgut explicar. Al final del recorregut, no us perdeu la visita a l'aula per repassar conceptes. A mi la calaixera em té el cor robat, especialment el calaix de dalt. Si aneu amb els correu 'el perill' que us hi facin tornar. Si voleu més informació, cliqueu el següent enllaç
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
Notes als sons Campanades a tort i a dret
N'hi ha que diuen que l'any no podia haver començat pitjor: que si la crisi, que si el canvi climàtic, que si allarguem l'edat de jubilació...l La veritat és que el què semblava que sí que havia d'anar bé aquest any eren les campanes de l'església de Sant Llorenç Savall, amb el campanar restaurat, amb un sistema nou de rellotgeria i campanes noves de trinca. Però es veu que tampoc. A principis d'any els vianants es van trobar amb una sèrie de tocs inèdits com els que podeu sentir. El so d'aquesta setmana és una disbauxa sònica, un vol de campanes, un plec espai-temps, un atac d'histèria del Geperut de Notre-Dame, una penjada del Servidor Horari d'Internet. O tot junt. Per sort, els fidels ja saben de memòria el camí de l'església. Puntuals com un rellotge.
fotografia de la pàgina oficial de Sant Llorenç Savall
http://www.savall.cat/index.php?option=com_frontpage&Itemid=1
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}
LA COVA TORTA, L'ESPERIT SUBTERRANI (1)
El pastor acabava d'endinsar-se a la cova, la cova ' Torta', com la coneixia el seu pare. Estava suant tot ell. A fora feia molta xafogor. Sabia que era el moment de refugiar-se dins d'aquell forat, mentre deixava a l'exterior els ramats de bens pasturant al seu aire, per la canal de Tanca.
Era ple Agost, en plena canícula estival. De lluny el dringar dels esquellots barrejats amb el cant de les cigales convidaven a la somnolència. Una mena de cadència esmorteïda de sons que, si anava acompanyada d'un bon raig de vi, esdevenia un estat de glòria gairebé perenne. El pastor fruïa del vi de la bóta i de l'abandó tan desitjat de l'esperit. Somreia amb una expressió feta d'una mescla d'esgotament i felicitat. Es va estirar dins la cova i poc abans d'adormir-se li arribava, com sempre, un lleu corrent d'aire fred que amb unes mans etèries li eixugava la suor del treball lliurat a la intempèrie. Aquella alenada de vent fresc li xiuxiuejava una melodia a cau d'orella que li deixava permanentment gravada a la memòria un desitjable estat d'ingravidesa. Era l'esperit de la cova Torta. Una dama de cabells llargs que tan bon punt queia mort de son, li premia la mà i se l'enduia cova endins. Travessaven, valents, passos infranquejables. Ella li mostrava una immensitat d'espais amagats dins la muntanya. Pous gegantins, reblerts de foscor que esdevenien llum amb els seu pas, descobrint rius daurats i molts indrets poblats per mil•lers de criatures alegres i estranyes. L'esperit de la cova sempre el duia a un indret mig en penombra, on el raig d'un minúscul avenc, il•luminava amb precisió la figura retallada d'un rei assegut al tron, voltat de ministres i consellers. Sempre succeïa de la mateixa manera. Arribaven allà agafats de la mà, i la remor dels ministres s'aturava en sec. Es feia un silenci curt i insuportable. La dama deia que per fi havia trobat el seu promès i, com sempre, es repetia aquell silenci angoixant.
La pausa l'estroncava una veu ominosa i greu de l'home assegut al tron, que li espetava amb fúria:
- Com goses portar aquest home aquí, amb els seus ulls profans fitant la nostra llar, que t'has tornat boja?
- Però si té els ulls tancats- replicava ella!
Llavors el pastor estranyat, feia el gest d'obrir els ulls i veia com aquella escena de llum s'esvaïa de sobte, i reapareixia aquella mitja foscor de l' de la cova.
Era l'hora d'aixecar-se i caminar cap a la boca de la caverna. Retornava lentament, els so de les esquelles, ara sense el cant de les cigales. El sol començava a caure rere el monestir de Sant Llorenç del Munt. Ja un cop a fora, el baf de la terra reflectia l'escalf d'hores acumulades al sol ardent. Era arribat el moment de reunir el ramat, de tornar cap a casa, al confort de la llar, mentre l'avi ja esperava el seu retorn per poder explicar històries de dracs i tresors ocults dins la muntanya.
ENLLAÇOS
{play}images/stories/mp3/covatorta1.mp3{/play}
De cara a Barraca (19) Sota els efectes de l'incendi
La de la barraca de la Torrota de La Roca, ja té uns lliris plantats. Faltava aquest detall per a la seva total recuperació. Les barraques que han perdut la closca d'ençà l'incendi sembla que podrien arribar a la xifra del 50% de les que estaven senceres abans de la catàstrofe. Una quantitat molt superior a les que han quedat colgades dins el bosc intacte. Aquestes són les xifres de camp, per exemple, de la zona de can Brossa-La Muntada (Vall d'Horta). D'aquestes barraques, les que sembla que han sofert més impacte han estat les del costat carener per on el foc pujava. Aquesta xifra de 'baixes' es podria veure superada si, com és el cas de can Brossa, no es comptéssin les dues barraques restaurades a posteriori de l'incendi. (foto, la 149) També és possible que algunes d'aquestes barraques aterrades, patissin els efectes de la retirada destralera de la fusta cremada, tot i que a la majoria s'hi documenten soques grans de pins cremats a tocar de l'edificació. . Un dels principals i especialitzats botxins de les barraques però, tant si és en zona cremada com si no, és el roldor, que s'infiltra per qualsevol excletxa, assolint troncs de gruix considerable, i que fa rebrots amb molta facilitat . Una de les construccions, la , fa entre 40/50 anys estava d'empeus: la podeu visitar prenent el camí que surt de darrere de . Quan assolim el carener, baixarem per l'altre costat i trobareu la barraca enrunada. Aquesta barraca conserva un cocó d'aigua (una postada arran de terra, habitualment per deixar-hi el càntir). Com veureu, la barraca es troba ben aprop d'un xaragall, una de les constants pel que fa la seva ubicació, que podria trobar una explicació si pensem que molts d'aquests xaragalls eren punts d'aprofitament d'aigua, recollida amb petites rescloses que avui dia gairebé han desaparegut. Aquesta visita a la barraca 152 es pot fer en 20 minuts.
{audio autostart}giacchino.mp3{/audio}
