Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
-
Diuen males llengües que Les Casetes del Bofí (antigament corrals de can Pèlecs) també fou escenari dels falsificadors de moneda dels Òbits, aquella història que també passava al fons de l'avenc del Daví. Avui Les Casetes són escenari d'un crim menys fantasiós i més fastigós. Una colla de trols i altres subespècies d'aspecte homínid hi han instal·lat una . No hi ha televisor ni sofà, perque encara estan pensant la distribució de l'espai. El que sí que ja hi ha és un munt de MERDA IMMUNDA dins la cavitat. No hi és tota, perquè entre la brossa s'hi troba a faltar els irresponsables.
No tinc res contra les farres, però m'emprenya que per culpa d'uns quants, tots haguem de pagar més per recollir les escombraries. No és un problema de gestió, ni de la Diputació ni cal crear un pla merda-cat. S'ha de ser curt de gambals. Si per mi fos hi enviava el CSI a cercar empremtes digitals, babes i ADN. Segur que es pot reconstruir l'aspecte simiesc dels descerebrats: i fins i tot descobrir la mitja neurona que els quedava. Apa, toca fer neteja.
Fotos cortesia de @ Ramon Suades
De Cara a Barraca (23) Celebració
Vam convidar al sr. Ballestar i a la colla de Castellar a visitar la primera obra de restauració d'una barraca malmesa, per part del grup de pedra seca de Sant Llorenç Savall. En Ballestar ens va fer cinc cèntims de la seva recerca de barraques pel terme els anys cinquanta, i també de l'ús de la en els temps que el seu pare havia fet de picapedrer. La colla de Castellar, representats pel Joan Roura i el Joan Avellaneda, van donar el seu vist i plau a la restauració i van ajudar també en el desemboscament d'un dels dos objectius pel proper mes de maig, la i la , ambdues amb la volta ensorrada però conservant encara bona part de la falsa cúpula. Es va aprofitar per fer una mica de rebaix de terres davant l'entrada de la barraca dels Avellaners, per evitar que s'inundi amb les pluges, i també per plantar-hi els primers exemplars de lliris (foto). També es va fer una exposició dels objectes trobats dins la edificació entre els que cal destacar l'omnipresent got metàl·lic, el flascó d'un fàrmac expectorant anomenat SILKEN (laboratoris Dr. Vinyals, es va començar a fabricar el 1933) i un altre d'ús desconegut anomenat '"Ramiht", unes soles de sabata del 41, restes de ceràmica de tots colors i procedències (Sevilla, Xina...), un clau de ferro doblegat, una tapadora d'olla i diversos culs d'ampolla de vidre. Encara és massa d'hora per elaborar un perfil del pagès de les vinyes a partir de les restes trobades, però amb el temps aquests materials ens ajudaran a fer un perfil d'usos de les barraques de vinya. El dia assolellat es va cloure amb un dinar de cara a barraca i la tarda encara ens va donar temps per netejar els corralot proper i molt amagat, així com una primera neteja de la bonica gorja a tocar del torrent del Burc. Un torrent que en aquest tram es troba completament flanquejat per murs de pedra seca seguint el curs de l'aigua. Aquest és un dels gran treballs de pedra seca que no han estat encara prou estudiats: la pedra seca i l'aigua. En seguirem parlant, però mentrestant gaudiu d'aquesta renovada de La Serra, cortesia del grup de pedra seca de Sant Llorenç Savall.
{play}images/stories/mp3/giacchino.mp3{/play}
La cova Torta, l'Esperit Subterrani (5) els corrents d'aire
El 26-01-2003 es va fer, juntament amb el Francesc Barquinero (foto) la desobstrucció d’aquest tercer pas. En tres hores es va poder r terra i parets i, amb prou feines, es va . Es tractava no pas d’una sala, sinó d’una de prop de dos metres d’alçada però de tan sols tres metres i escaig de recorregut, amb alguna mostra de revestint una paret. Novament la continuïtat estava barrada per un altre . Peró quedava clar, en aquest punt, que l'aire que corria per les galeries a estones fins i tot es podia ...escoltar!!! Quan vam forçar l'estretor per primer cop, el cop d'aire gairebé et despentinava, sobretot a mida que el teu cos segellava el pas. Per tant i ja en aquet punt, es podien treure dues conclusions: o la cavitat tenia una continuïtat important (sense voler dir que fos practicable) i en alguna banda era prou voluminosa com per acumular un diferencial tèrmic, o bé tenia alguna altra sortida (potser de mil·límetres) molt propera a l’exterior. En aquest tram de , batejada “Barquinero” en record del seu afamat desobstructor, va ser trobat el crani d’un petit carnívor. Novament al final del dia ens trobàvem amb un altre pas estret, ens esperava una foscor que reclamava la nostra atenció.
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
-
Dissabte vaig fer un tram de carretera de Sant Llorenç Savall. No vaig trigar a trobar-me una quadrilla de 15 ciclistes que, tot s'ha de dir, aquest cop no anaven d'escamot compacte i de xerrera. Aquest cop anaven tots dispersos i per feina: circulaven pel mig de la calçada i, un darrera l'altra en fila, ocupaven una cinquantena llarga de metres de carretera. És a dir que, tot i la seva velocitat, eren inavançables. Quan un camió d'aquestes dimensions (que no existeix ni de broma) vol circular per una carretera, simplement demana permís i va precedit per un vehicle senyalitzador que informa de la excepcionalitat. Però aquest no era el cas. Ni jo ni ningú sabia que s'estava celebrant cap Tour pel Vallès! I així és com van moltíssims ciclistes per la carretera: de tour, però sense permisos. Evidentment vaig haver d'anar 'seccionant' la tirallonga per trams i amb no gaires miraments perquè està clar que ficar-se entre dos ciclistes no és el mateix que entre dos vehicles que estan obligats a deixar una distància. No vaig avançar tots els ciclistes però sí vaig provar de dividir-los reduint la velocitat. Aviat vaig tenir ben clar que aquests ciclistes d'un club de Cerdanyola no estaven disposats a sacrificar el seu ritme de marxa, i sense respectar cap distància amb el meu vehicle feien prova de voler-me avançar. La santa paciència que s'exigeix als turismes està clar que ells no la tenien. No m'estranya doncs, que es segueixin produint accidents com aquest recent d'una furgoneta i tres ciclistes que tal i com vaig llegir 'iban con medio centenar'... cinquanta ciclistes!!! Sabeu què vol dir un escamot de cinquanta ciclistes? Això i no pas els tres desgraciats morts és el que més em va horroritzar d'aquella notícia. Per acabar de reblar el clau, el tarat periodista de torn, més interessat en el morbo de les morts que cap altra cosa, només sabia emfatitzar que els ciclistes 'son los débiles', talment com si la circulació per carretera fos una lluita evolutiva per la supervivència de la espècie, una altra competició a vida o mort. No recordo haver trobat enlloc la paraula competició en matèria de circular en cotxe, potser hauré de repassar el manual d'instruccions.
No em cansaré de dir que esport i transport no són compatibles: no és cosa de bones voluntats ni de bona fe ni de res de tot això. Jo no agafo el cotxe per fer esport ni per fer exercici, ni per patir, ni per tenir emocions fortes avançant ciclistes, ni per atemorir ningú, ergo tampoc per competir.
Cal tenir clar que si no es regula aquest estat de 'tour permanent' per les carreteres, la mort dels ciclistes no serà cap excepció sinó la norma. I per acostumar-s'hi res millor que seguir enganxats als informatius.
-
Acabo d'obrir la versió gratuïta de la Vanguàrdia. En portada apareix en Samaranch com "el padre del 92", el "senyor dels anells". A més de la portada i tot el dossier central sobre el personatge, trobem a La Vanguardia 30 esqueles d'un mateix Juan / Joan Antonio Samaranch Torelló que suggereixen una espectacular coincidència de 30 persones finades amb el mateix nom i el mateix dia, o tal vegada existia una corporació Samaranch amb 30 clònics, o bé corresponen a una sola persona amb una mort en diferents modalitats, o bé un sol traspàs amb la multiplicitat dels corresponents avatars, o bé que la quota d'esqueles per persona d'aquesta secció té un límit mercès el qual es pot arribar a equilibrar el contingut general del periòdic. No hi ha dubte que després del seu traspàs, el sr. Samaranch deu haver batut algun rècord olímpic d'esqueles (i també d'ingressos pel diari). Amb 30 repeticions a diferents mides, hauria de quedar clar que aquest promotor de les olimpíades ha traspassat tot i que, expressat amb tanta insistència, es podria sospitar que en podrien circular més en el futur * i per tant no està gens clar que la mort del sr. Samaranch hagi estat definitiva. D'altra banda acabo d'escoltar la crida d'un locutor de RAC1 al final del partit del Barça i l'Inter convidant als culés "a concentrar-se i a preparar-se perquè el dimecres vinent el camp Nou sigui un estadi que faci POR". Fer por. Aquesta és la autèntica ensenyança que hi ha darrera l'espectacle de l'esport. Una monstruositat que continua presidint els nostres temps. Una ensenyança que es multiplica com les esqueles del sr. Samaranch.
* l'endemà han aparegut 4 esqueles amb el mateix nom.
