Diari d'abord

De cara a barraca (19) els incendis

La closca de la barraca de la Torrota de La Roca, ja té uns lliris plantats. Faltava aquest detall per a la seva total recuperació. Les barraques que han perdut la closca d'ençà l'incendi sembla que podrien arribar a la xifra del 50% de les que estaven senceres abans de la catàstrofe. Una quantitat molt superior a les que han quedat colgades dins el bosc intacte. Aquestes són les xifres de camp, per exemple, de la zona de can Brossa-La Muntada (Vall d'Horta). D'aquestes barraques, les que sembla que han sofert més impacte han estat les del costat carener per on el foc pujava. Aquesta xifra de 'baixes' es podria veure superada si, com és el cas de can Brossa, no es comptéssin les dues barraques restaurades a posteriori de l'incendi. (foto, la 149) També és possible que algunes d'aquestes barraques aterrades, patissin els efectes de la retirada destralera de la fusta cremada, tot i que a la majoria s'hi documenten soques grans de  pins cremats a tocar de l'edificació. (B159).  Un dels principals i especialitzats botxins de les barraques però, tant si és en zona cremada com si no, és el roldor, que s'infiltra per qualsevol excletxa, assolint troncs de gruix considerable, i que fa rebrots amb molta facilitat (B155). Una de les construccions, la no. 152, fa entre 40/50 anys estava d'empeus: la podeu visitar prenent el camí que surt de darrere de La Muntada. Quan assolim el carener, baixarem per l'altre costat i trobareu la barraca enrunada. Aquesta barraca conserva un cocó d'aigua (una postada arran de terra, habitualment per deixar-hi el càntir). Com veureu, la barraca es troba ben aprop d'un xaragall, una de les constants pel que fa la seva ubicació, que podria trobar una explicació si pensem que molts d'aquests xaragalls eren punts d'aprofitament d'aigua, recollida amb petites rescloses que avui dia gairebé han desaparegut. Aquesta visita a la barraca 152 es pot fer en 20 minuts.

El botí de l'Espeleopringuer

Vam tornar a les 21,19h al cotxe. Carregats amb el botí enterrat del Capablanca, fent en total dos viatges. Una espeleopringada completa que ens va deixar exhausts, però immensament rics. L'expedició, avui milionària, havia sortit de l'Obac (en obres) a les 9 del matí, guiats magistralment per  en Quim Solbas.
Arribats a lloc, d'entrada l'enginyer Marc Anglès, va fer una instal·lació impecable, previ croquis, de l'avenc de l'Escletxa del Paller de Tot l'Any: els 6,40 metres de vertical ara es poden baixar sense fregar amb res. Abans de fer el descens vam mirar per damunt els nostres caps: la volta de l'avenc fa uns 7,40 m de fisura que és tot l'indici de cavitat que es pot veure des de l'exterior. Al peu de la vertical, un tou impressionant del que semblava guano. No hi han referències de rat-penats en aquesta cavitat, però sí d'algun niu. I sota el guano, ben barrejat i a una certa profunditat, hi havia el tresor tan preuat: un bagul folrat de vellut granatós amb un munt de monedes d'or brillant, joies de totes mides i colors, una col·leció de pedrenyals de Ripoll en perfecte estat, un diari d'operacions que sembla un llibre de comptabilitat, un testament, roba d'època i...la capa blanca, prístíssima, immaculadament refulgent i també, aquest amulet dissecat d'en Capablanca. Valia la pena haver sofert l'embardissada per arribar al lloc. En Quico Tàpias, la Marta i el Ramon Suades documentaren gràficament totes les troballes. Sortint de l'avenc, vam intentar visitar les 5 estaques i els respectius rebaixos a les parets de la cova i el Convent, però no vam ensopegar la via adequada per accedir-hi. Devien ser els nervis per començar a llegir les desventures comptables d'en Capablanca (al diari també s'explica pas a pas l'enginy que feia servir per baixar 150 metres de precipici) o bé que ja  eren les 7 de la tarda, les temperatures havien caigut en picat, i encara calia dur tot el pes del botí cap els cotxes. Vam baixar fins a Terrassa i ens vam arribar fins el celler del cava, on a canvi d' un ducat, ens vam ventilar, in situ, sis ampolles del millor cava i xerinola. Tot bevent, es va decidir destinar una minúscula part del tresor a restaurar la paret del Convent que, en aquest any de pluges, ha començat a esllavissar-se perillosament. I bevent i bevent també vam decidir que el proper Espeleopringuer seguiríem amb el desenterrament d'un altre tresor: l'avenc Subils-Godoy. Per assegurar l'èxit del projecte s'ha reservat una bosseta de ducats per tal que el cèlebre espeleòleg egarenc Salvador Vives i Jorba, el primer a baixar l'Escletxa del Paller, ens acompanyi fins el punt exacte de la X que assenyala l'avenc Subils-Godoy, renunciant unes hores al seu preuadíssim temps. Això serà el 13 de març. Us ho explicarem amb tot luxe de...ducats.

Espeleopringuer i en Capablanca

De cara a barraca (18) Creu Vermella

De cara a Barraca (18)                                                     PRIMERA SORTIDA

Aquest diumenge 31 de gener la secció local de Pedra Seca de Sant Llorenç Savall  ha fet la seva primera sortida de camp per la regió de la Creu Vermella. S'ha visitat l'enrunada barraca de la Vinya del Mensió,  i després s'ha visitat la restaurada barraca de la vinya del Carnestoltes, i a partir d'aquí ha començat l'acció desbrossant  l'entorn d'una barraca enrunada, la 128 i posant al descobert un petit pont de pedra seca, una passera, que avui ja no porta enlloc: a un costat bosc i a l'altre més bosc. Més endavant han estat retirats uns càdecs amenaçadors que creixien a la closca d'una barraca completament amagada, la no. 130, alguns blocs de la qual s'han desplaçat per efecte d'una gran pi que és ben aprop, massa aprop. La 130 té l'encant d'haver quedat completament integrada al bosc, per la molsa i per la forma sinuosa que la fa passar per una monticle més dins el bosc. No és possible reconèixer-la si no ets ben bé davant l'entrada! Hem visitat la barraca 95, a tocar de la pista de Creu Vermella, una pista que quan es devia obrir a més de desplaçar el Dolmen també devia esllavissar una part dels contrapesos d'aquesta barraca. La secció va visitar la barraca de factura primitiva, la no117 de planta trapezoidal, recolzada en un estrat de nivell carbonatat i aprofitant-lo com a paret. Li fou restaurada la llinda petada per una de nova. I oficialment la sortida fou completada amb el desbrossament a l'entorn de la barraca del dolmen, la no. 96, una barraca de planta circular de proporcions molt acurades, amb un muntant ben trenat amb la resta de paraments i amb un sostre ben pla, prova que els barracaires van ser proveïts de bones lloses planes que els va permetre un tancament ràpid tres filades per damunt la llinda. La tarda encara va donar de sí, permetent el descobriment de la barraca no. 258, que fou lliurada de càdecs i llentiscles que a més de  fer-la perdre de vista, la volien fer desaparèixer definitivament. Localitzacions gps i tasques com aquesta esperem que allargaran la vida útil d'aquests recers tan entranyables. Salut i llarga vida a la Secció Ballestar!

{play}images/stories/mp3/giacchino.mp3{/play}

Notes als sons: tormenta des d'una barraca

Notes als Sons       Tormenta de finals d'estiu