Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
Maquis i Emboscats (7) Entre Mura, Talamanca i Rocafort
En Josep Perich, nascut el 1921, tenia el carnet de la CNT perquè segons ell "tots l'havíem de tenir". S'hi sentien obligats. Durant la guerra ell calculava que unes 400 persones (entre muratans i forans) van amagar-se, ja sigui per les muntanyes o a les cases del poble de Mura. Cap el final de la guerra (devia tenir 17 anys) van buscar gent per cavar trinxeres a Manresa, i poc abans que acabés, van anar a buscar gairebé tothom, avis i adolescents com ell, per anar a Vic. Ell es va escapar i ni tan sols hi va viatjar, però el seu millor amic d'infància se'l van endur i ja no el va veure més. Sabia que uns germans Gibert eren amagats al bosc. Un d'ells, el Frederic, tenia lligams amb una família de forners a Pont de Vilomara i va fer pa estant amagat a la muntanya. De fet, els emboscats no s'estaven al mateix lloc -explicava el Josep- cosa que fa versemblant que el tal Gibert hagués estat també a la . Els emboscats tenien un contacte al poble amb qui quedaven entesos per saber l'hora i el lloc on els duguéssin menjar. La mare del Josep els en duia: un dia al , l'altre als Caus etc...
Les milícies també es presentaren al poble i feren pressió amb amenaces de tancar els familiars, si aquests no feien sortir els pròfugs del seu amagatalls. Alguns es van presentar. El que mai no es van atrevir les milícies és a endinsar-se al bosc. Al final de la guerra sí que recordava una munió de cares blanques anant pels carrers de Mura, pàl.lides d'haver-se amagat en un lloc ben fosc molt de temps. Durant la guerra, recorda que a la font de l'Olla, les milícies van assassinar i cremar almenys a tres persones. Diu que fins i tot els seus matxos es van crispar en passar pel costat i sentir aquella horrorosa ferum de carn cremada. El Josep, que de ben jove havia fet de carboner, va fer la mili durant 4 anys (1942-46). De primer la instrucció a Cadaqués, després al castell de Figueres, trasllat a Chiclana, d'allí a Candanchú i finalment a Canfranc. A Candanchú la seva missió precisament era la d'informar dels moviments dels maquis i contar-ne el nombre.
Pels volts dels anys 1947/48, en Josep festejava amb una noia del mas de La Vila (fotografia) de , i que més tard seria la seva esposa. La solia anar a veure els vespres, quan acavaba de treballar, i feia tot el camí a peu. Tot plegat no feia molta gràcia als seus pares. Una nit que va haver sortit molt tard de la casa i no es va veure amb cor de tornar, es va quedar a dormir sota unes alzines que encara hi ha aprop de la casa. El primer ensurt li van donar els senglars que hi anaven a buscar aglans. El segon ensurt, gairebé de matinada, va ser dels maquis. Li van demanar, mapa en mà, que els indiqués els camins que passaven per . Eren uns quatre, ben parlats. No en recorda la fesomia perquè no els mirava la cara. Vestien de caqui i duien l'armament a la vista, i en Josep en recordava un fusell molt petit i plegable i alguna bomba de mà. Els va acompanyar un tros.
Un altre cop, feinejant amb 2 o tres matxos, els va haver de donar menjar, amb la qual cosa aquell dia se'n va haver de tornar a casa perquè sense menjar no podia anar gaire lluny. En una tercera ocasió, molt de matinada, en va veure un grup baixant per L'Espinenca. La seva silueta es retallava nítidament amb l'albada, movent-se sigilosament -devien baixar a Mura - afegeix el Josep. Un cop, de camí cap a casa des de La Vila, va ser ell qui va donar un ensurt a un tal Arístides Vallès, conseller de La Caixa de Pensions abans de la guerra que va estar amagat a la casa de can Trullàs. Va prendre el Josep per un maqui. El tal Arístides sols es deixava veure pel poble. Després de la guerra també va ser conseller de La Caixa.
Després de la Guerra Civil, en Josep recordava que un guàrdia forestal (o similar) va matar un maqui al , prop de l'ermita de Sant Antoni. El van enterrar al poble i recordava que, a més d'algun ‘peix gordo' militar, també hi va anar algun familiar de la víctima.També recordava que uns carboners valencians que treballaven pel Puig de la Balma de tant en tant feien alguna festa grossa que, per la quantitat de menjar que demanaven, es sospitava que podien estar relacionats amb els maquis, que sovintejaven pels volts del . En Josep també recordava que, després de la mort del guàrdia civil a can Cassassaies, els masovers (Joan Sorribes Espunyes) amb qui ell mantenia tractes, es van despedir d'ell al Raval, molt fugaçment, dalt del cotxe mateix. Es van endur la noia de les Grauetes, que festejava amb el seu fill. I no els van veure mai més.
Conversa amb Josep Perich. 30-08-2002, a cal Carter (Mura)
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
-
Potser alguns ja estàveu al cas, però a mi m'ho ha notificat avui mateix en Quim Solbas. El , jo diria que el més emblemàtic dels Pins Cargolats, el que hi penjaven el pessebre, és mort. Enganxats al tronc sembla que hi creixien alguns fongs parasitaris del pi. Era un arbre ben curiós que, gairebé de forma profètica, abraçava en la seva doble espiral una parella jove d'alzina i roure. I dic de forma profètica perquè com alguns haureu pogut llegir diversos cops en aquesta pàgina, estem convençuts que el retorn del roure i de l'alzina és imparable, fins i tot encara que es produís un incendi. En canvi el pi pensem que té els dies (anys!) comptats, perquè fou majoritàriament introduït per l'home. I ara me'n recordo que no fa gaires dies, algú em va demanar de veure aquesta raconada que fa uns anys ja havia perdut un , un de gros i que jo ja havia vist sempre sec. Així doncs, d'un total de 6 pins cargolats ara només en queden 4. Em ve a la memòria que el primer cop que vaig passar per aquell carener jo no en sabia res dels pins ni havia sentit a parlar-ne. I va ser precisament de reüll que vaig veure aquest que avui ja és mort. Recordo que tot d'una se'm van eriçar els pèls del clatell i em vaig haver d'aturar. Vaig recular poc a poc amb la sensació que en aquell precís instant una bruixa acabava de llençar un encanteri a aquell bosc. Passat l'ensurt inicial també vaig trobar el pi que s'arrosssegava i l'altre que feia un impossible per tot seguit cap el cel. Encara em falta conèixer els altres dos.
Sempre que ho hem comentat amb gent surgeix la idea que aquests arbres foren 'obligats' a fer aquestes piruetes de mans d'algun carboner poc amant dels pins... aneu a saber. Jo només he trobat un grapat de pins similars, però ni de bon tros tan espectaculars, al vessant oest dels Emprius. No hi he tornat en molts anys i no sé com van quedar amb el pas de l'incendi. El gegant de les Tres Pinasses, avui fins la coroneta de processionària, ja deu estar tremolant de socarrel per aquesta mala notícia.
Nota - a la web d'en Quico Tàpias apareixen fins a 7 d'aquests pins cargolats a la zona. Per visitar-los cliqueu a
http://santllorencdelmunt.com/fotos.php#AR010
ENLLAÇOS
VÍDEO Els Pins torts i cargolats de La Vall (Mura)
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}
-
Aquí teniu el resultat de les imprescindibles obres a la casilla dels Peons que feia tan temps que reclamaven tant la ciutadania en general com els visitants del Parc en particular. Un deu pel parc i un deu també pel més que dubtós arquitecte que ha fet aquest bunyol. Seguint la tònica de les darreres obres al parc, aquest esperpent només el podria haver creat algú addicte al règim i amb el carnet i gustos corresponents. Després del Pujolisme s'ha instal·lat el Bunyolisme. La direcció d'aquest parc té el gust al cul, i sobre culs hi ha ben poca cosa per escriure, sinó és que vols cagar-la encara més. Al costat d'aquesta 'cosa', una barraca de vinya és una sofisticació. Tal i com podeu veure, l'edifici harmonitza perfectament amb la casilla i també amb la idea d'un Parc Natural. L'únic que sorpren és que aquí l'amic fuster del parc no sembla haver intervingut per a res: ni hi ha fusta per tapar les vergonyes ni s'han inspirat en els seus materials. Sembla que s'hagin inspirat més en la sèrie tanatorial d'edificis 'plens de sentiments'. Bé, encara que sigui esperar massa, tant de bo que els guardes gaudeixin d'un interior més pràctic i agradable que no pas el què es veu de fora; que les aixetes funcionin, les portes obrin i tanquin i que tot plegat serveixi per alguna cosa, encara que no s'hagi explicat ni s'explicarà mai en cap Pla d'Usos, no sigui que algú volgués aturar aquesta diarrea de projectes.
{audio autostart}fira.mp3{/audio}
De cara a Barraca (29) Les llindes dretes del Galí
Gran part de les barraques de vinya les feien gent del mateix territori, ja fossin els propis pagesos o bé gent del ram local de la construcció (mestres de cases i manobres). Ben poques barraques les feien experts foranis com ara els cerdans (provinents de la Cerdanya) que baixaven la temporada d'hivern. Això és el què es despren de les conclusions dels darrers estudis sobre Pedra Seca a casa nostra, i pel que sembla això és especialment cert a Sant Llorenç Savall, on hi ha testimoni que les colles de cerdans ja eren advertides abans que baixessin la vall, que els pagesos es feien les seves pròpies cabanes. I és precisament dins el mateix municipi que s'aprecien determinats trets característics en agrupacions concretes de barraques pròximes entre sí. Però després del que portem catalogat fins a la data, podem afirmar que poques barraques són tan característiques com les que es troben a la regió del Galí (Sant Llorenç Savall) ço és, a la capçalera del Ripoll i a frec de la comarca del Bages. Allí les barraques presenten una formidable llinda que per comptes de trobar-la plana, apareix situada de cantell (a la fotografia la B91). És un tret ben visible de lluny que, probablement, identifica un determinat constructor de barraques. Menys visible, però no per això menys característic d'aquesta zona, és la fòrmula emprada per tancar la volta a partir de la llinda, seguint el model anomenat 'de cremallera' on a cada filada es fa coincidir una gran pedra plana just damunt la llinda o, com en el cas d'aquesta barraca (B93) on l'entrada no està centrada, segueix el model '' o encara aquesta altra (B94) on les pedres planes damunt la llinda es disposen en . El resultat? doncs en aquest cas estadísticament ben contundent: les barraques de la zona del Galí es conserven dretes gairebé en un 100% tot i haver sofert de ple el darrer incendi. La única que està en ruïna total (B278) només conserva el muntant i ... !
A primer cop d'ull semblaria com si la (B387) disposada d'aquesta forma, presentés una major resistència en sotmetre a esforç el costat de major amplada, tot i retrasar el tancament de la edificació. És una bona solució si es té en compte que la llinda és una part molt vital (la més vital juntament amb la volta) per a la conservació de la (B94). Del que ja no estem tant segurs és de si aquesta fòrmula podria correspondre amb les barraques més antigues, tal i com a primer cop d'ull semblaria suggerir la llinda de cantell datada el 1728 de la del Burc, situada en un lloc molt distant del Galí.
Si voleu fer una passejada per les barraques del Galí i veure algunes d'aquestes llindes caraterístiques, us facilito un plànol per fer un tast.
{audio autostart}giacchino.mp3{/audio}
De cara a Barraca (27) Cau una altra supervivent de l'incendi
Després de l'incendi cadascú va fer el seu propi calvari. A mi una vegada la processó em va dur per damunt la casa dels Saladelafont. I damunt un que domina les cases, hi havia vist una petita barraca adosada a uns blocs de pinyolenc (fotografia). Un fet poc usual en una barraca que, gairebé sempre, mira d'estar a recer en un vessant o altre de muntanya. Al costat mateix de la barraca hi havia allò que semblava un pal llençat i que en realitat era un roure que s'havia cremat de cap a peus, mirant d'aturar amb el seu cos aquella embestida de foc i flames de 2003. He fet una ullada als mapes d'en Ballestar i aquesta barraca no hi era. Així que tan bon punt la pluja ha fet una pausa, m'hi he arribat i la barraca, que havia sobreviscut l'incendi, ja s'havia enfonsat (cliqueu damunt la fotografia). En un lloc tan enlairat (cota 690) més que una barraca de vinya sembla una barraca de pastor. Amb prou feines hi cabia una persona, i les pedres són ben menudes, aptes per ser alçades a dues mans. Al llarg d'aquest carener, que és el límit entre el mas de Saladelafont i Agramunt, s'hi pot veure el fonament d'un antic parament que devia fer de frontera entre els dos masos. Davant mateix de la barraca hi han crescut una bona colla de rebrots d'alzina, cosa que contrasta amb els mil·lers de cilindres protectors de pins replantats. Com és que no s'ha afavorit allò que espontàniament ja hi està creixent? Dels Abeuradors fins a Saladelafont es veuen centenars de roures que hi estan creixent de forma natural. Llavors, com és que dins l'àmbit d'un Parc dit 'Natural' insistim a plantar espècies com el que, a més de ser potencialment molt més ignífugues no són les que hi pertoquen? Interrogants, com la caiguda postincendi d'aquesta magnifíca barraca que esperem poder restaurar el més aviat possible, amb el permís del seu propietari.Tot i la decepció de trobar la barraca aterrada, la sortida no ha estat en va: hem trobat una altra i una font que no coneixíem: . Un sobreeixidor d'un embassament de torrent que servia per regar els horts de la zona i com, no, també per abeurar el bestiar de càrrega i transport. A més d'un amb càmera en vol rasant, mentre reforçàvem la nova barraca, ens ha visitat el senglar, una parella de senglars. La curiositat els pot gairebé més que el cames ajudeu-me amb el qual sempre acaben fugint a tota pastilla, més ràpids que un helicòpter!
teniu el mapa per fer la sortida amb les tres barraques i la font, amb l'itinerari a seguir remarcat en negre. Amb una horeta es pot fer ( i amb més temps també, que ja no som senglars! )
{audio autostart}giacchino.mp3{/audio}
