Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
Fa alguns anys que he reprès aquesta afició per la reproducció en miniatura de la realitat que es coneix amb el nom de 'modelisme' tot i que es sol confondre amb 'modelisme militar', que n'és la branca tradicionalment més extesa.
A casa nostra tenim ben representada aquesta tradició pel miniaturisme en el marc d'allò que s'anomena 'pessebrisme' i que aplega un bon grapat d'associacions arreu del país. A n'hi ha una bona mostra, amb la peculiaritat que cada any plantegen el repte de tractar una temàtica comuna per a tots els pessebres: l'any passat, per exemple, s'havien de representar del país i aquest any ho han fet representant algun fenomen atmosfèric. Paga la pena visitar l'exposició de Castellar per poder veure pessebres com , on el fenomen metereològic d'una tormenta del desert està molt ben resolt.
El fet és que he reprès l'afició començant per reproduir la nostra activitat de restauració de les barraques fent un diorama amb el nom de '' , reproduint a escala 1/32 cinc elements constructius relacionats amb la vinya: la barraca de vinya, els marges de pedra seca, una escala margera, un i una carrerada amb pedres. Els materials usats han estat diversos però molts cops ben comuns: , terra fina de carbonera, pedres, un de margarina per a reproduïr la barraca, fulles de per simular els lliris, d'estany procedent de colls d'ampolla de vi per a fer el xupet, d'envasos, un de matoll per l'arbre etc. Elements que he combinat amb d'altres més específics de l'afició com ara olis, , aigua artificial, gespa per a trens repintada, un imprès amb photoshop etc i figures comercials representant dos (Preiser, les figures han estat repintades), dos nens jugant a salta pagès (Andrea) a més d'alguns animalons (Historex i Nemrod). Per acabar de reblar el clau, vaig atrevir-me a a escala dues granotes i una salamandra habitant el vell abandonat, fet que s'inspira en la realitat. Aquest està exposat a la pastisseria Domènec de la Plaça Major de Sant Llorenç Savall i serveix de reclam publicitari de la nostra activitat de restauració (alerta, no és comestible!).
Al meu parer i dins la afició del modelisme, la faceta del diorama potser sigui la més completa: intervenen ambientació, el plantejament d'una situació determinada, una distribució dels elements integrats en l'ambientació i el més important de tot: unes figures que humanitzin l'escena. D'ençà que ho havia deixat, les tècniques (especialment les pictòriques) han evolucionat molt, notòriament les que fan referència al , pols, , taques, ratllades etc fet que ha propiciat l'aparició d'alguns productes específics en aquest terreny, donant un pas més vers el realisme i allunyant la afició del pur col·lecionisme d'objectes 'impoluts'.
Es fa difícil elevar el modelisme fins al punt d'anomenar-lo art: tal volta el motiu caldria trobar-lo en aquesta obsessió pel realisme (de vegades hiper-realisme) que gairebé impregna tota la producció modelística, per bé que alguns membres ben destacats potser sí que podrien rebre el títol d'artistes com és el cas del Marjin Van Gils (fotografia) amb propostes de peces que exploren els límits de l'afició, com a l'hora de modelar ell mateix les figures i crear escenes ben dignes de les millors representacions pictòriques d'escenes de guerra, o el mateix transformant un objecte de plàstic fent de tal manera que sembli metall pesant o l' traslladant tècniques pictòriques com la modulació del color a models 3D.
En el terreny dels models un altre canvi important són la implantació dels kits de millora a base de fotogravats que permeten superar les barreres que imposava la injecció tradicional del plàstic a l'hora de representar els més petits detalls. D'aquesta manera un model que suposava muntar posem pel cas 40 peces, actualment pot veure fàcilment doblat el nombre l'elements: això vol dir més hores per resoldre el trencaclosques.
La afició, com tantes altres aficions, ha vist incrementada la seva difusió per Internet on es poden seguir els processos pas a pas dels autors a mida que progressa el seu treball. Cadascú amb les seves tècniques i preferències. Per bé que cada cop augmenten més els treballs de i de fantasia, el terreny militar continua sent el cavall de batalla de les millors firmes modelístiques. El mateix passa amb els diorames, on hom troba massa sovint escenes de simple exhibició de maquinària militar sense cap càrrega emocional pel que fa als fets de guerra: no s'hi representa acció i manta vegades no s'hi troba representada la mort, dos elements cabdals que expliquen la finalitat de qualsevol guerra i dels seus artefactes. Tal volta per això, potser hom associa els modelistes com a persones 'para-militars': el seu interès per la història i de la representació de la realitat no sembla anar gaire més enllà de la seva fascinació per la maquinària de guerra, sense que sembli importar-los massa la representació de les conseqüències ben reals que l'ús d'aquests artefactes va implicar. Tanmateix cada cop són més els com Vladimir Demchenko que fent bandera de la seva dèria pel realisme, també afronten el repte de representar la guerra com el que verdaderament ha estat sempre: una catàstrofe.
{audio autostart}rossinyol.mp3{/audio}
La Barraca de la Feixa, la novena restauració a la Carena de Ricó
El grup local de Pedra Seca, el Grup Ballestar, queda un cop al mes per anar restaurant aquestes joies rurals que són les barraques de vinya. En aquest sentit, la feina que es fa avança lentament, al ritme dels components del grup, que no sempre compta regularment amb tots els membres que el formen: sovint tenim l'agenda plena d'activitats ( i la de la pedra seca és la més pesant, segur!). És per això que de tant en tant un servidor va fent la seva en una raconada tan propera al poble com és la carena de Ricó. I la veritat és que me'n sento ben orgullós. Tot sovint hi faig una escapada per anar veient com van 'creixent' les barraques del lloc. Encara que no mogui una sola pedra, si tinc una estona per passejar, m'hi arribo i em plau contemplar-les. Talment com un pagès, miro que la collita de pedres no es perdi, i sempre hi ha una pedreta o un grapat de terra per ficar a la barraca. I potser encara m'agrada més el fet que les barraques no són totes a la vista. Estan integrades dins un bosc puixant. I per a mi, això encara ho fa més atractiu.
Aquest és el cas de la darrera restaurada a la zona, la barraca que als mapes del Sr. Ballestar va batejar com la no. 238. Es conservava sencera, però havia perdut bona part dels contraforts i tota la terra de la coberta i es trobava pel bosc, especialment del mortífer roldor. Vaig aprofitar per fer-hi un segon accés venint del corriol que seguint la llera del torrent de Ricó puja fins a la Creu de Ricó. Quan es troba un de pedra seca a l'esquerra, marge avui net de brolla i que li dona el nom, cal seguir-lo fins a trobar la barraca restaurada. Si es continua el corriol amunt es pot prendre un altre trencall per arribar també a la barraca de la Serp Verda. Curiosament, la barraca 238 està situada d' respecte el marge: un fet que només el constructor en devia saber la raó. La barraca del Marge és una barraca menuda amb un petit arran de terra i al costat nord, per mantenir-hi el càntir ben fresc. Com sol passar, es deixa pel final la de lliris i els de dubtosa procedència, a càrrec de l'encarregat de vetllar la construcció rehabilitada.
Amb aquesta barraca ja són nou les restaurades al sector, restant dues més en condicions de ser rehabilitades, i quatre més de difícil arranjament, en no trobar-se la quantitat de pedra adient. Espero que gaudiu d'aquest renovat bosc on hi creixen de nou les barraques del segle dinou, i recordeu-vos de dipositar qualsevol pedra o pedreta per les juntes: en són l'aliment preferit!
Aquesta barraca forma part de l'Itinerari no. 7 Menjapedres.{play}images/stories/mp3/marxapedra.mp3{/play}
Portem temps trobant-nos ciclistes, fins a grups de 10 o més, circulant pel camí Ral de Manresa, camí de la Pola i d'altres corriols de menys amplada. Deixe-m'ho clar: el Camí Ral no és una pista forestal i no és permesa la circulació de bicicletes. I voldria deixar clar, abans que algun ciclista amb afany corporatiu vulgui incloure's en el selecte grup dels marginals, que hom era un ferm partidari que els ciclistes tinguessin accés al parc a banda de l'asfalt. Però com sol succeir, alguns volen fer pagar la majoria de ciclistes que sí respecta aquestes normes i, com sol passar, acostumen a ser els menys tolerants i maleducats com el que em va espetar "No t'apartaràs tu, no!". Per a aquest element els vianants haurien de fer un 'cuerpo a tierra' cada cop que ell passés rabent i el més important, ELL NO HA DE BAIXAR MAI DE LA BICICLETA NI ATURAR-SE NI FICAR UN PEU A TERRA. Això de cap de les maneres perquè el penalitzaria de totes totes!
Bé, deixem-nos de romanços. Aquesta és la normativa de circulació de bicicletes/ciclistes pel parc, per si algú va despistat.
Els ciclistes que circulin per la xarxa viària del parc tenen l'obligació de:
·Respectar la preferència dels vianants i evitar causar molèsties.
·Adequar la velocitat a les característiques de la via per evitar les situacions de risc i garantir la seguretat dels vianants, especialment en els llocs més freqüentats.
·Circular només per les vies principals i per totes les pistes forestals i camins de passeig amb una amplada de més de tres metres, en què no estigui expressament prohibit, com senders, rierols, torrents, roquissars, camp a través, camins d'amplada inferior a tres metres i les especialment senyalitzades a l'efecte.
·Per causes justificades, en determinades zones del parc la circulació amb bicicleta es pot restringir temporalment o permanentment.
·Cal seguir sempre la informació i la senyalització que ho estableix.
Dia 6-12-2013 dos ciclistes BTT pel camí Ral de Mura. Un d'ells ha dit que sabia perfectament que no circulava per una pista.
Dia 29-12-2013 Tres ciclistes baixant pel corriol trencacames del Tossal de l'Àliga. Un d'ells ha posat cara de perplexitat en saber que un Parc Natural pogués tenir normatives de cap mena. Quan ha conegut les relatives a la circulació de bicicletes ha deixat clar que 'ell es passava les normatives pel forro' i ha afegit (entre d'altres) que els excursionistes eren 'quatre pringats'...
Encetem una nova secció dedicada a les fonts del parc, especialment d'aquelles que no hagin estat massa documentades. I avui ho fem amb una font que a mi particularment m'ha implicat un repte personal important: des de mitjans anys vuitanta fins fa pocs dies que no l'he vist realitzat. I com no, l'assoliment de l'objectiu ha estat amb l'inestimable ajut del i també del completíssim treball inèdit d'en Josep Alvarez i Jaen (CET). Aprofito per dir que respecte la qüestió de les fonts* del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, resulta completament inaudit que fins la data present, un treball tan exhaustiu com el de "FONTS I LLOCS D'APROVISIONAMENT. Parc Natural Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i zones límítrofes. Abril 1997." no hagi trobat cap editorial seriosa ni cap institució que l'hagi volgut editar per al gran públic.
De mitjans dels anys vuitanta fins i tot recordo amb qui vaig fer una de les meves primeres sortides pel parc natural, a l'encalç de l'avenc més profund del massís i de la font del Bosquet. Erem el Manuel Jiménez Garrique i el Ramon Lopez i Ibañez i un servidor, tots tres estudiants iniciàtics de geologia. Recordo que anàvem amb el mapa de l'Alpina dels setanta i ho fèiem amb tanta ingenuïtat que els turons eren cimals amb un número de cota, i els torrents cursos d'aigua pintats de color blau. Entremig no havíem previst que hi hagués representat un intangible tan insalvable com va resultar ser la boscúria de Sant Llorenç**. Fins a la , que els meus ulls veien per primer cop, cap problema. Però seguint el curs del carener, vam anar seguint un corriol que no ens duia al vessant on havia de ser la font del Bosquet, però com que no hi havia cap indicador ni cap trencall en la direcció desitjada, vam anar seguint el fil d'Ariadna. Finalment el corriol es va anar estrenyent i tot d'una anà ben decidit i de baixada cap el vessant del torrent de l'Espluga. Tot just començada la baixada, recordava haver vist una balma mig obrada, amb sutge a les parets, amb graelles ... va resultar-nos d'allò més misteriós i esperàvem veure qui o quins personatges l'habitaven, però d'aquella que avui en diem 'balma del Figueret' no en va sortir ningú. També fa pocs dies del meu retrobament amb aquesta balma que vam estar buscant infructuosament amb l'amic Solbas. Llavors veient clar que aquell camí no ens duria a la font, per primer cop (i que jo aleshores poc pensava que no seria el darrer!) vam sortir de camí, vorejant pel dret el carener bo i anant a trobar aquell preclar símbolet blau de font pintat al mapa. No transcriuré els improperis que van anar sorgint mentre els esbarzers i els arítjols ens feien arrossegar i, fins i tot, reptar pel mig del bosc. No recordo les hores que vam passar per arribar a la llera del torrent del Figueret, però vam quedar tan rebentats i convençuts que aquella font havia de ser fruit de la imaginació d'algun excursionista tocat del bolet, que vam sortir d'aquell infern passant per una traça de camí i una enorme fins a trobar la pista de Matarrodona, la qual no vam voler abandonar per a res del món fins a arribar a casa!
Avui dia el caminet que de l'Espluga porta a la font del Bosquet és un corriol perfectament netejat pel Marc Camí i Garcia i forma part d'una ruta internàutica de grans dimensions que voreja tot el parc. La ubicació exacte de la font però, és un capítol apart. Les succesives edicions del mapa Alpina (i d'altres mapes) situen la font del Bosquet a la llera del . Error. El mencionat corriol que davalla al torrent del Figueret, creua un torrent secundari poc abans d'assolir la fondalada. En un dels darrers revolts del corriol ABANS de creuar aquest torrentet, haurem de sortir a la nostra esquerra a trobar la llera d'aquest torrentet secundari. Tal i com arribarem, trobarem la font (fotografia). La delaten les restes d'un de pedra seca així com una que devia formar part d'un embassamant del lloc. També la delaten alguns de càntirs que va trobar-hi el Marc Camí. Els que han vist a rajar la font, asseguren que l'aigua no ve del torrentet, sinó que sorgeix (de vegades de forma espectacular) de la roca. Tal volta la diaclasació del torrentet coincideixi amb la diaclasació del pregon avenc de l'Espluga, el fons del qual sol estar actiu. Tal volta algun dia es pugui explicar l'origen d'aquesta surgència, i no haguem d'esperar trenta anys més a saber-ho! Tant de bo.
* El popular llibre de les setanta fonts del parc (Edmond Grau, Ed. Cau Ple de Lletres) no inclou la font del Bosquet.
** Mal acostumats. Sant Llorenç del Munt ens demostrà empíricament que no totes les muntanyes eren tan assequibles i amb la gespa tallada com ara els pirineus o d'altres on podies sortir de camí sense massa problemes...
{audio autostart}riuripoll.mp3{/audio}
-
Una matinal d'Octubre atapeïda de sorpreses
L'equip habitual d'Espeleopringuer anava preparat per descobrir què hi podia haver a l'altra costat de la , rere un pas estret i extremadament ventilat. Amb aquest sol propòsit s'iniciava la marxa des de l'alzina del Sal·lari. Però ben aviat el company Ramon Suades suggerí de donar una ullada a una ignota i prop d'on havia viscut en Josep Bonastre. Tal i com explicà en Lluís R. Hernández a la seva web, en Bonastre era un dels compradors d'aquelles parcel·les que havien de convertir el massís en una urbanització. Una vegada declarat Parc Natural, en Bonastre va ser dels pocs a qui es va permetre viure a la barraca que s'hi havia construït fins que, recentment, va traspassar. La direcció del Parc va fer net del lloc deixant, però, aquesta cavitat amb un vestíbul cobert amb una volta de maons (fotografia), l'accés al qual alguns dels presents recordaven haver vist barrat amb fustes i portes, quan encara hi havia l'habitatge.
Aprofitant que portavem la càmera espeleoscòpica d'en Jordi Navarro vam posar-la a prova a l'interior d'aquest forat que, d'entrada, suggeria un accés que havia estat a mà. La càmera remota ens va descobrir allò que ja sospitàvem i que ja havíem suggerit, gairebé en broma, a la ressenya de la cova del Cabàs: l'origen d'algunes cavitats llorençanes potser caldria trobar-lo en insospitats . Marxapeus, canelobres, una amb l'escrit 'nivel del suelo', , maceta, fustes, cabassos, ... i ben bé al final de la galeria, la prova definitiva del delicte: un encara clavat a les entranyes de la terra. Qui o què buscava la persona que va fer aquest treball d'esclaus, roman una pregunta obligada i bon punt, inquietant. Una pregunta sense resposta. Talment com si s'hagués tractat d'un treball de mineria domèstica, qui fos que vagi tenir la iniciativa, va excavar uns 6 o set metres de galeria. I d'aquestes labors, ara n'ha quedat un museu ben tancat al públic. De forma molt aproximada, l'equip d'Espeleopringuer calcula quina podia haver estat la trajectòria seguida per l'operari, no coincidint de cap manera amb la diaclasació típica a Sant Llorenç, ni tampoc amb cap direcció conjugada. Probablement va seguir l'espai entre blocs de conglomerat, avui barrejats amb sediment quaternari. En Ramon Suades ens va dir que 'allò' romandria amb el nom del 'Pou del Bonastre'. Una ràpida inspecció del perímetre del lloc, aplanat per les obres, ens mostrà encara un altra sorpresa: la Bodega del Bonastre. Garrafes de vidre i ampolles de tota mena de liquors i digestius, barrejats amb begudes refrescants i plenament caducades, dins una picada a la roca. Avui en queda una escotilla, una porta enterrada i un interruptor inútil.
Amb aquest estrany refregit d'imatges inesperades i rocambolesques, vam fer cap cap a la cova del¨Figueret, on la MkIb ens va mostrar, de forma preclara, una a l'altra banda. Ben aviat es va muntar una cadena humana per començar la retirada de sediment i pedres. I no es va tardar a descobrir una altra sorpresa: a banda de la galeria que surt a l'exterior, apareixia una nova remuntant, que acabava en una negror important i en un sostre molt elevat. Es van prioritzar els treballs d'accés a la galeria exterior, que ben aviat es va poder assolir. De l'estretor inicial, hom es podia arrossegar veient una llum al fons. Al final del estret, et pots posar dret en una concrecionada, i contemplar una dels Castellots de Tanca, Montserrat i la capçalera de Figueret. Tot, a vista d'ocell.Mentrestant l'equip havia anat afinant l'estret pas remuntant, d'uns 26cm d'ample, i finalment s'aconseguia superar. Passada la rampa, el sòl s'aplana i la galeria s'eixampla. Però a banda del de més de 6 metres, no hi ha cap més . En aquesta galeria cega hi fa estada un solitari ratpenat de ferradura.
El nostre ha estat un treball net i ben guiat, que aviat no deixarà cap rastre. El Gran Gaiatu ens ha obsequiat amb un dia estrany, però molt complet.
ENLLAÇOS
Itinerari 9 El cuiner, el Gendarme, l'Àvia i el Sentinella
La Cova del Figueret
VÍDEO. La Cova del Figueret (Foradada)
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
Fa alguns anys que he reprès aquesta afició per la reproducció en miniatura de la realitat que es coneix amb el nom de 'modelisme' tot i que es sol confondre amb 'modelisme militar', que n'és la branca tradicionalment més extesa. 
