Diari d'abord

Maquis i emboscats (12) els fets de Matarrodona relatats pel capità del Maquis

La misión de estos héroes de la Francia era llegar lo más pronto posible a su destino. Cataluña era el lugar designado por el mando y una vez allí, los Maquis serían distribuidos por todo el territorio nacional.

Una vez en España había que despojarse de toda su indumentaria y mezclarse con el pueblo, participando de todos los actos, buscando siempre la forma de trabajar en cualquier sitio hasta que llegasen las órdenes para la insurrección: la Hora H.

A primeras horas de la noche del día 29 de Octubre de mil novecientos cuarenta y cuatro llegaron a un lugar de Cataluña denominado Matarrodona después de haber pasado por la Seo de Urgell y Mollerusa. Una casa de campo fue su parada para el descanso y poder comer algo. Inmediatamente, se montó la guardia en los alrededores de la masía y el resto del grupo se le ordena pelar patatas con el fin de ayudar a los dueños de la casa, unos payeses.

(Matarrodona, Mura)

Arenga va y arenga viene, pero el Maquis continuaba solmenando e incordiando a las fuerzas de Franco. En aquellas zonas de Cataluña les habían informado que los ejércitos eran mandados por el General Esparza, obedeciendo órdenes del Capitán General Moscardó de Barcelona.  Los guerrilleros dejaron salir de la casa a sus moradores al mismo tiempo que liberaban al ganado que se hallaba en las cuadras: un acuerdo por ambas partes. Más tarde, continuó el fuego. Lanzallamas, bombas de mano y de humo; cada cual buscó su salida para salvarse como pudiera, unos por las ventanas, otros por las puertas, todos deberían desalojar la vivienda y concentrarse una vez fuera, en el lugar asignado por el mando.

JUAN LANAS era el nom fals amb el qual Abelardo Torrijos Fueyo (fotografies) hauria creuat la frontera dels Pirineus a finals de 1944 seguint el pla de revolta general a Espanya concebut per la UNE (Unión Nacional) i precedit per la popularment coneguda invasió de la Vall d'Aran. Abelardo Torrijos era fill de Nureña (Oviedo, Astúries),estava casat i tenia una filla. Llavors dels fets de Matarrodona tenia 35 anys. Havia treballat en un taller de fundició fins que la guerra civil espanyola el mobilitzà, primer a Asturies en el Batalló 58 i perdut el front asturià, fou enquadrat a la 26a Divisió de l'Exèrcit Popular de la República a Catalunya fins el moment de la derrota, exili i posterior calvari a França. Allà va fugir d'un camp de concentració a un altre fins a la invasió de França per part dels alemanys de Hitler, el maig de 1940. Es va unir al maquisard francès, participant activament en els assalts als convoys alemanys destinats a contraatacar la invasió de Normandia, el juny de 1944. I el dia de l'alliberament de Paris Abelardo ja feia temps que havia assolit el grau de capità, la mateixa graduació amb la qual va comandar el grup de 25 homes "pertrechados con bombas, metralletas y toda clase de armamento, así como de propaganda de folletos, pasquines, fotografías y diverso material propagandístico" que van mantenir la refrega amb la guàrdia civil a Matarrodona (Mura, Bages). Curades les ferides i posteriorment torturat i empresonat, en Consell de Guerra fou condemnat a mort. L'onze d'abril de 1946 però, se li conmutava la pena de mort per una condemna de 25 anys de presó. El 12 de setembre de 1955, després de 11 anys a les presons de San Miguel de Los Reyes (Valencia) i al Penal del Dueso (Santander) Abelardo Torrijos va sortir en llibertat condicional. En poc temps retornà a la indústria siderúrgica i ben aviat assolí el treball de Vocal i Jurat d'Empresa defensant els drets dels treballadors. Posteriorment en democràcia també treballà en premsa (corresponsal de Noreña al diari Región) i també ràdio (Radio Juventud de Langreo).

Arqueologia, paleontologia i medi natural en cavitats a Catalunya

A qui li importa si un jaciment arqueològic, uns ossos d'interès paleontològic o una espècie nova d'invertebrat és advertida per un boletaire, un pagès o un espeleòleg? Probablement a ningú, mentre siguin els especialistes els qui finalment disposin de la informació resultant. Però està clar que hi ha un col·lectiu, el dels espeleòlegs, que està notablement més exposat a aquest tipus de descobriments casuals en un medi com és el cavernícola, un medi que ni els arqueòlegs ni els paleontòlegs ni els entomòlegs etc estan acostumats a sovintejar i encara menys a descobrir. Per raons com aquesta la Secció Villalta d'Arqueologia i Paleontologia de la Federació catalana d'Espeleologia ha organitzat el Simposi "Arqueologia Paleontologia i medi natural en cavitats a Catalunya' per tal d'esbrinar si aquestes diferents disciplines de la ciència veurien amb bons ulls que p.e.  aquesta Secció fés de pont entre el món de l'espeleologia i la ciència, mirant de consensuar unes directrius o pautes perque aquest trasvassament d'informació es pogués fer en les millors condicions possibles sense malmetre el contingut ni el continent d'aquestes troballes. Tant des del Servei de Biodiversitat de la Generalitat, com de l'Associació d'Arqueòlegs de Catalunya i també de l'Institut Català de  Paleontologia es van mostrar ben predisposats a aportar la seva experiència per a redactar aquest protocol d'actuació. Tots, excepte el Servei d'Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat, que va excusar la seva presència el mateix dia del simposi.

De cara a Barraca (64) consolidació

{play}images/stories/mp3/marxapedra.mp3{/play}

De cara a Barraca (63) Els cavallers i el Castell de Pera

Restauració d'envergadura la que van dur la colla de Castellar de Pedra Seca, amb qui s'estarà en deute permanent mentres les pedres aguantin a lloc. I compte que no són qualsevol mena de pedres: les dimensions de la barraca i el seu estat completament aterrat, no feien preveure altra cosa que una tasca de dimensions desconegudes amb anterioritat. Dubto que ni amb vint anys de feinejar, la colla de Sant Llorenç Savall s'hagués plantejat una restauració semblant: sent la raó principal que nosaltres hauríem hagut de menester més d'un any per fer-ho.  Però amb total despreocupació i ple d'optimisme, en Joan Roura (fotografia)  la va triar per a conmemorar el baptisme de la colla de Castellar a Sant Llorenç Savall, cinc anys abans a la Torrota de La Roca. Sens dubte la tria era coherent amb aquella primera intervenció: el collet del Castell és a tocar d'un altre vestigi de primera magnitud per al nostre poble: un lloc força concorregut per a tots aquells que volen visitar el castell roquer de Castell de Pera. I així, amb el vist i plau (i també la clau) de la propietat dels Saladelafont un dia de juny de 2013 va començar el desbrossament de la barraca de vinya: no es va trigar a descobrir que, molt probablement l'esfondrament de la barraca va originar-se pel cantó oest, quan un bloc gegant de sorrenca havia cedit en trencar-se l'armari del càntir. Si, com diuen els experts, un moviment de més de 5cm en una estructura de pedra seca poden ser suficients per esfondrar-la, aquí el moviment devia ser d'uns 20/30 cm... un terratrèmol!   L'armari del càntir va ser traslladat uns centímetres més amunt per convertir-se en un armari pel menjar. I també es va decidir obrir un  finestró, gairebé un tunel a causa del gruix de les parets! Des del primer dia els de Castellar van desembarcar amb el ternal, i l'enginy no va parar quiet ni un moment pels volts de la barraca, i així va estar fins el darrer dia. Jo no havia vist mai alçar pedres d'aquelles dimensions! feia feredat de veure-ho. Tant foc va arribar a treure el ternal que després que un dels puntals s'arribés a doblegar, el grup de Castellar es va plantejar seriosament d'establir uns protocols d'actuació i de seguretat. A la setmana següent ja s'havien reunit, i tot va quedar ben concretat i acordat; l'ús del ternal havia de concentrar tot l'esforç i atenció del major nombre d'operaris disponibles.

Quan faltava poc per situar la llinda al seu lloc, un dels pesants blocs del muntant que devia portar allí 170 anys immòbil, va decidir desprendre's sense previ avís, caient a pocs centímetres del peu del Llinares (fotografia). No va passar res, prova superada.
A mida que la feina progressava s'anava fent evident que mancaria, com gairebé sempre passa, el material font: la pedra. Sortosament en Josep Saladelafont va ensellar el tractor i com el 7è de Cavalleria d'un western, va aparèixer en el moment que més se'l necessitava, carregat amb més municions.
Després de la pausa obligada de l'estiu, es va reprendre el tancament de la barraca, moments emocionants que van culminar amb el darrer servei del nostrat ternal, desplaçant una magnífica taula de pedra. El roc més gran mai abans arrossegat va ser mogut fins l'entrada de la barraca. Allí sobre, i una vegada plantats els lliris, el darrer dia es va servir un refrigeri de moscatell, es va desplegar l'estelada i es va brindar per l'èxit de la recuperació de la magnífica barraca del Collet del Castell. Dies més tard el Josep Saladelafont i la Teresa Agell ens van convidar a un esmorzar ben assortit a cal Ramon, on els components van gaudir d'esforços menys pesants en companyia del comú barracaire, aprofitant per traçar noves conquestes a cops de pedra. Si com diu la dita els catalans de les pedres en fan pans, els mestres de Castellar en fan, a més, obres d'art. Des d'aquí us convido a visitar la seva exposició permanent al Collet del Castell de Pera.

** Si voleu veure el ternal com balla, cliqueu AQUÍ.

{play}images/stories/mp3/marxapedra.mp3{/play}

Agulles en un Paller (9) 1.0

---

Durant les tasques de recerca de vestigis que poguessin tenir un vincle amb les restes del mas trobat a la carena de la Fosca també vam localitzar dues agulles al sector i que, com ja va sent habitual, les ressenyem aquí per si els experts en aquestes prominències rocalloses ens poden confirmar que ja les tenien inventariades i poder conèixer el nom corresponent. L'agulla que provisionalment anomenem del 'Mas Gorina' sembla que ja devia ser coneguda, donat que de la cinglera hi porten unes fites que de ben segur servien al pròpòsit de localitzar-la. L'altra és l'agulla del Niu (fotografia) que és força més alta i té la característica que un pi blanc s'abraona ben bé fins al cimal de l'agulla. Sens dubte l'ubicació d'aquesta agulla al mapa de l'Alpina-2013 és completament errònia, situant-la un o dos torrents a llevant d'on es troba realment.
Com ja saben els internautes que segueixen el nostre treball, l'inventari i bateig d'aquestes agulles ben característiques ens resulta una eina d'orientació molt útil per a la nostra tasca, ajudant-nos a referenciar elements com ara cavitats, arbres monumentals, antigots etc, que sovint es troben fora dels camins més fressats.

{audio autostart}flickr.mp3{/audio}