Octubre de 1944, ELS FETS DE MATARRODONA RELATATS PEL CAPITÀ DELS MAQUIS
"El paso de los Pirineos fue fácil. Se les había dicho que una vez en territorio español encontrarían toda clase de facilidades, por ejemplo, les ayudaría del pueblo por mediación de enlaces, comités de Unión Nacional en todas las localidades por dónde pasasen.
Formaban parte del grupo, guerrilleros ya fogueados con muchas horas de batallas. Hombres que con anterioridad habían luchado en los frentes de la Guerra Civil española, gentes de los partidos políticos e incluso militares profesionales.
La misión de estos héroes de la Francia era llegar lo más pronto posible a su destino. Cataluña era el lugar designado por el mando y una vez allí, los Maquis serían distribuidos por todo el territorio nacional.
Una vez en España había que despojarse de toda su indumentaria y mezclarse con el pueblo, participando de todos los actos, buscando siempre la forma de trabajar en cualquier sitio hasta que llegasen las órdenes para la insurrección: la Hora H.
A primeras horas de la noche del día 29 de Octubre de mil novecientos cuarenta y cuatro llegaron a un lugar de Cataluña denominado Matarrodona después de haber pasado por la Seo de Urgell y Mollerusa. Una casa de campo fue su parada para el descanso y poder comer algo. Inmediatamente, se montó la guardia en los alrededores de la masía y el resto del grupo se le ordena pelar patatas con el fin de ayudar a los dueños de la casa, unos payeses.
(Matarrodona, Mura)
- ¿Otra vez a pelar patatas. ¿Es que no sirvo para otra cosa?. ¡Coño!. Ya estoy hasta los......... . ¡La madre que los parió!. Desde que estoy en el Maquis no hice otra cosa que hacer de sirvienta.
Así se expresaba Pedrito, un guerrillero de Candás que venía aconsejando todo el camino que cada uno de nosotros debería ir para su tierra, y desde allí, siempre sería más fácil luchar que no estar en otro lugar desconocido.
Estaban a punto de dar comienzo a la cena cuando por uno de los centinelas se les avisa que las fuerzas mixtas de Franco habían rodeado la masía.
- ¡La madre que los parió! Tenemos aquí a los falangistas junto con la Guardia Civil y también vienen los soldados.
Inmediatamente a las armas.
- ¡ Sabemos que están ahí ¡. ¡Ríndanse que no les pasará nada! ¡Salgan con los brazos en alto!
La contestación de los maquis no se hizo esperar. Por puertas y ventanas volaban las bombas de Lafite, al mismo tiempo que las metralletas escupían balas por doquier.
Un silencio. De nuevo el teniente para decir.
-¡Entreguen las armas! ¡No tienen escapatoria!. ¡Están totalmente rodeados y de continuar en esa tesitura morirán todos!. Han sido ustedes engañados. ¡Ríndanse que es lo mejor!. Es una pena que entre españoles ocurran estas cosas.
Arenga va y arenga viene, pero el Maquis continuaba solmenando e incordiando a las fuerzas de Franco. En aquellas zonas de Cataluña les habían informado que los ejércitos eran mandados por el General Esparza, obedeciendo órdenes del Capitán General Moscardó de Barcelona. 
Los guerrilleros dejaron salir de la casa a sus moradores al mismo tiempo que liberaban al ganado que se hallaba en las cuadras: un acuerdo por ambas partes. Más tarde, continuó el fuego. Lanzallamas, bombas de mano y de humo; cada cual buscó su salida para salvarse como pudiera, unos por las ventanas, otros por las puertas, todos deberían desalojar la vivienda y concentrarse una vez fuera, en el lugar asignado por el mando.
Allí quedaron varios muertos, otros heridos; los demás fueron detenidos en la misma masía.
Entre los heridos fue abatido JUAN LANAS* que fue recogido y conducido a un hospital de Terrassa, llamado San Lázaro.
(general Moscardó)
(Hospital de Sant Llàtzer, Terrassa)
Bajo la vigilancia de la Guardia Civil, permaneció en dicho hospital dos meses y medio. Los primeros días fue sometido a rayos, inyecciones para reanimar el corazón y otros remedios. Estando en el hospital de Terrassa y habiendo pasado por los rayos X, se le apreció que la bala o las balas que le habían herido no le habían cogido ninguna tripa. Cuando hubo mejorado fue interrogado por las fuerzas de Franco y más tarde conducido a la Prisión Celular de Barcelona. Allí fue sometido a declaraciones por parte de la policía y más tarde, a Consejo de Guerra dónde se le pidió Pena de Muerte".
JUAN LANAS era el nom fals amb el qual Abelardo Torrijos Fueyo (fotografies) hauria creuat la frontera dels Pirineus a finals de 1944 seguint el pla de revolta general a Espanya concebut per la UNE (Unión Nacional) i precedit per la popularment coneguda invasió de la Vall d'Aran. Abelardo Torrijos era fill de Nureña (Oviedo, Astúries),estava casat i tenia una filla. Llavors dels fets de Matarrodona tenia 35 anys. 
Havia treballat en un taller de fundició fins que la guerra civil espanyola el mobilitzà, primer a Asturies en el i perdut el front asturià, fou enquadrat a la de l'Exèrcit Popular de la República a Catalunya fins el moment de la derrota, exili i posterior calvari a França. Allà va fugir d'un camp de concentració a un altre fins a la invasió de França per part dels alemanys de Hitler, el maig de 1940. Es va unir al francès, participant activament en els assalts als convoys alemanys destinats a contraatacar la , el juny de 1944. I el dia de l'alliberament de Abelardo ja feia temps que havia assolit el grau de capità, la mateixa graduació amb la qual va comandar el grup de 25 homes "pertrechados con bombas, metralletas y toda clase de armamento, así como de propaganda de folletos, pasquines, fotografías y diverso material propagandístico" que van mantenir la refrega amb la guàrdia civil a Matarrodona (Mura, Bages). Curades les ferides i posteriorment torturat i empresonat, en Consell de Guerra fou condemnat a mort. L'onze d'abril de 1946 però, se li conmutava la pena de mort per una condemna de 25 anys de presó. El 12 de setembre de 1955, després de 11 anys a les presons de (Valencia) i al (Santander) Abelardo Torrijos va sortir en llibertat condicional. En poc temps retornà a la indústria siderúrgica i ben aviat assolí el treball de Vocal i Jurat d'Empresa defensant els drets dels treballadors. Posteriorment en democràcia també treballà en premsa (corresponsal de Noreña al diari Región) i també ràdio (Radio Juventud de Langreo). 
El 1986, un any abans de la seva mort, Abelardo Torrijos va escriure una autobiografia inèdita "Memorias del Tonto Juan". Luchar: ¿para y por qué?. Un vívid i emotiu relat de tots aquests anys del sXX que van convulsionar el món sencer, sent extraordinàriament colpidors els capítols dedicats a la guerrilla, interrogatoris, l'angoixant espera i la conmutació de la pena de mort. Capítols que m'ha estat possible llegir per cortesia de la seva néta Virginia Gil Torrijos a qui vull agraïr molt sincerament la seva bona disposició per a poder conèixer de primera mà els fets de Matarrodona.
"Debería imponerse el Razonamiento, la Libertad, no el Libertinaje, debería imponerse la Escuela, la Educación y el Respeto con todos y para todos. Agotemos todos los medios a nuestro alcance antes de volver a las terribles tragedias de unos contra otros". Abelardo Torrijos Fueyo.
{audio autostart}giacchino.mp3{/audio}
-
A qui li importa si un jaciment arqueològic, uns ossos d'interès paleontològic o una espècie nova d'invertebrat és advertida per un boletaire, un pagès o un espeleòleg? Probablement a ningú, mentre siguin els especialistes els qui finalment disposin de la informació resultant. Però està clar que hi ha un col·lectiu, el dels espeleòlegs, que està notablement més exposat a aquest tipus de descobriments casuals en un medi com és el cavernícola, un medi que ni els arqueòlegs ni els paleontòlegs ni els entomòlegs etc estan acostumats a sovintejar i encara menys a descobrir. Per raons com aquesta la Secció Villalta d'Arqueologia i Paleontologia de la Federació catalana d'Espeleologia ha organitzat el "Arqueologia Paleontologia i medi natural en cavitats a Catalunya' per tal d'esbrinar si aquestes diferents disciplines de la ciència veurien amb bons ulls que p.e. aquesta Secció fés de pont entre el món de l'espeleologia i la ciència, mirant de consensuar unes directrius o pautes perque aquest trasvassament d'informació es pogués fer en les millors condicions possibles sense malmetre el contingut ni el continent d'aquestes troballes. Tant des del Servei de Biodiversitat de la Generalitat, com de l'Associació d'Arqueòlegs de Catalunya i també de l'Institut Català de Paleontologia es van mostrar ben predisposats a aportar la seva experiència per a redactar aquest protocol d'actuació. Tots, excepte el Servei d'Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat, que va excusar la seva presència el mateix dia del simposi.
A la trobada es van donar a conèixer algunes lleis de protecció vigents amb les quals aquest protocol que s'ha de redactar hi hauria de trobar l'encaix sense malmentre'n l'esperit original, que és el de preservar el patrimoni cultural (material i natural). De bestreta ja es va apuntar la necessitat de preservar l'entorn immediat de les troballes, el context, la curositat en referenciar la situació de la/es peça/ces trobades, fotografies amb referències d'escala, prioritzant en primer terme la no extracció dels materials del seu lloc d'origen etc. Des de Medi Natural es va posar especial èmfasi en aquelles espècies protegides de l'ambient cavernícola que properament es donaran a conèixer en una actualització del llistat global de les espècies a protegir. Com a referència general: està totalment prohibit causar la mort d'éssers vius, excepte aquelles espècies d'interès cinegètic i particularment en aquells permisos concedits exclusivament amb caràcter d'estudi científic. En aquest sentit ja vam poder saber que el coleòpter Troglocharinus kiesenwetteri del Montseny figurarà entre les espècies d'invertebrats a protegir en aquest proper llistat. També es van donar a conèixer exemples de col·laboració exitosa entre els diferents col·lectius implicats, com va ser el cas de la troballa a gran profunditat d'un crani de linx, avui objecte d'estudi de referència per a la conservació d'aquesta espècie en perill d'extinció per problemes, entre d'altres, de consanguinitat.
Penso que la celebració d'aquest simposi clamava el cel. Era de sentit comú plantejar-lo. Esperem que s'arribi a unes conclusions clares ( i també de sentit comú ) que puguin ser àmpliament difoses i acceptades entre els col·lectius implicats, i que els espeleòlegs deixem de cursar la habitual sospita d'envaïr el territori d'altres disciplines cada cop que referenciem una troballa d'interès. En definitiva l'espeleologia, com l'excursionisme, forma part de les arrels d'algunes disciplines científiques i al meu entendre hauria de quedar al marge de qualsevol connotació esportiva malgrat que avui, i per raons purament administratives, encara pengi del Consejo Superior de Deportes. En la meva opinió els espeleòlegs no explorem cavitats per fer esport, sinó per conèixer. I encara que inevitablement hem de fer molt exercici, espero no veure mai l'espeleologia ni l'excursionisme competint en cap convocatòria dels Jocs Olímpics.
L'enhorabona als organitzadors per oferir aquesta oportunitat de bastir ponts entre diferents disciplines del coneixement. Ni els temps actuals (ni tampoc els temps de crisi) poden fer pensar que la unió no farà la força.
