Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
Seguim en mans de l'atzar
No m'agraden aquests aniversaris basats en grans desgràcies: són excuses mediàtiques per tal que els polítics continuïn comptabilitzant vots bo i remenant la brossa de les catàstrofes, una brossa que es furga perque se sap que remou el pànic que es va viure i això, evidentment, crida l'atenció. Una atenció de la qual els polítics ja sabem que darrerament en van ben mancats. Perque això és el que va ser l'incendi de 2003: una catàstrofe en tots els àmbits que només l'atzar, els deu anys d'estius benignes, ha fet que no es repeteixi.
Però està clar que per alguns la catàstrofe va suposar una millora: per exemple, arran de l'incendi el sr. Àngel Miño va prendre possessió del càrrec de director del Parc Natural de Sant Llorenç*. Deu ser per això que ara el sr. Miño declara que l'incendi de 2003 ha estat poca cosa més que l'obertura d'unes clarianes biològicament estratègiques: una discreta clariana de 4500 hectàrees. Allò que d'altres van declarar com un gran incendi de dimensions colossals, per l'actual director del parc ha quedat reduït a una antiquada percepció enganyosa dels incendis que amagava els beneficis de poder obtenir abundants pastures per a conills. Els piròmans estaran ben contents amb aquesta nova visió tan optimista i moderna dels incendis.
Jo prefereixo que es renovin els entre la Diputació i La Caixa per a fer neteja de pi blanc (espècie altament ignífuga introduïda per l'home a la muntanya de Sant Llorenç per pal·liar els efectes de la vinya perduda), prefereixo que els de Can Pèlacs pasturin un de 250 ovelles que es mengin el sotabosc deixat per aquestes pinedes artificials, preferiria que la direcció del Parc obrís les clarianes que cregués pertinents, preferiria que els gestors del parc fessin el manteniment de camins i corriols, preferiria que la dotació de guaites no minvés, que els bombers no veiessin retallats els seus mitjans i les seves atribucions i sobretot: que els estius continuïn sent tan benignes com fins ara.
*L'anterior director, el sr. Pau Pérez, estava convençut que o bé l'atzar o bé la seva gestió van voler que fins aleshores no es produís cap gran incendi al Parc Natural. A partir del 10 d'agost de 2003, data de l'inici del foc, vam descobrir que havia estat l'atzar.
ENLLAÇOS
Jugant amb el foc
La Diputació: el Porc a Taula
A la llera de la riera de Les Arenes, a l'altura de la Barata i seguint el camí de can Pèlacs, s'ha produït un altre abocament de restes d'una obra. Aquest cop, l'obscur personatge ha decidit donar un toc de civisme al seu gest primitiu i contaminant: ha empaquetat les restes de guix de la seva reforma dins de còmodes bosses de plàstic amb la marca impresa de grans superfícies comercials. És un gest que delata un cert sentiment de culpabilitat ("jo ja ho volia endreçar, ja") i que l'honora: per comptes d'abocar-ho directament a la llera i avall que fa baixada, ens ho ha deixat ficat en bosses perque algú més entenimentat que ell faci la feina de dur-ho a un abocador. Pel que es veu, és un personatge que no li agrada acabar la seva obra, li agrada compartir-la amb els altres. Li agrada que el serveixin (pagant tots, es clar).
Dia 22 de setembre, previ avís del senyor alcalde de Sant Lloreç Saball y entra las buit y nou del matí, se ha comparegut dal la montanya dels Obis a fin de arreglar los termanals de Matadepera, Sant Llorenç Savall y Mura. Y, estàn tots tres termas o lo comicionat de cada un dels tres poblas citats reunits en lo punt anomenat la Boixera del Llop, allí se ha dit que confrontan les tres alcaldias, Matadepera, Sant Llorens Savall y Mura. Ha dit punt se ha resolt plantar-i una fita triangular que dividèixia tres termas, abent-i a cada cara la marca corresponent. Jo, Francisco Gorina, regidor comicionat per Matadepera. 22 de setembre de 1853.
En poques ocasions podem trobar que un topònim completament oblidat pugui recuperar-se amb tanta precisió, com ara és el cas. En Fco. Gorina i Riera (1841-1904) era propietari del de Matadepera (avui al no.48 del Camí de la font de la Tartana) i va coincidir a ser regidor d'aquesta població durant els amillaraments que es feren per tal de censar les propietats i els seus cultius, encàrrec que havien d'acomplir tots els municipis per a poder satisfer els impostos destinats a alimentar les arques de l'estat. Les propietats tot sovint ultrapassaven els límits administratius imposats per les fites termenals, per la qual cosa calia saber amb precisió on finien els municipis. Essent els regidors majoritàriament terratinents, sovint també passava que per comoditat de satisfer els impostos en un mateix municipi, les fites termenals es feien coincidir amb els límits d'algunes grans propietats.
Aquest topònim de la Boixera del Llop té l'interès afegit que fa referència a un animal que es considera que a finals del sXIX ja era completament extingit dels boscos llorençans. Precisament en un dels darrers números de la revista d'història local de Sant Llorenç Savall, la revista LACERA*, s'hi dedicava un extens article signat per l'Albert Vicens dedicat als darrers llops del municipi i al llegat toponímic que ens han deixat. L'autor consigna que el darrer llop documentat que va ser caçat al terme de Sant Llorenç Savall, data de 1889.
La Boixera del Llop, amb la seva actual i , correspon a l'actual topònim que els mapes de l'ICC anomenen el Collet dels Tres Termes, punt central de la Carena del Pagès i lloc on conflueixen els municipis de Mura, Matadepera i Sant Llorenç Savall.
COMASÒLIBAS i FONT, JOAN. Dietari de Francesc Gorina i Riera, pagès de Matadepera 1841-1904
Curial Edicions Catalanes. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2003
VICENS, ALBERT. El darrer llop de Sant Llorenç. Lacera 19. Butlletí del Cercle d'Estudis Històrics de Sant Llorenç Savall. Març de 2013.
L'historiador local Jaume Valls i Vila inclou el topònim Boixeres del Llop, sense concretar-ne l'indret, al seu complet recull toponímic de Sant Llorenç Savall. http://parcs.diba.cat/documents/215256/9660c1ed-7b99-479b-bab9-507df8d8ee1e
{audio autostart}rossinyol.mp3{/audio}
{audio autostart}rossinyol.mp3{/audio}
El 1/7/13 cap a les 15h es va escapar la nostra gossa (foto), una cocker Spaniel color marró amb collar blau per la zona de la Font de la Tartana de Matadepera. Respon al nom de Danna. Té 10 anys.
Porta xip, però no porta medalla identificativa.
Agraïrem que ens aviseu si la veieu o sabeu a on està.
Moltes gràcies,
Elisabet
Tel. 619779362 // 619779561 // 937889643
La barraca del Rossinyol, a la Vall d'Horta
Durant tres jornades el grup de pedra seca Ballestar ha enllestit la restauració de la barraca de vinya del Rossinyol (clicar fotografia), a la Vall d'Horta. Sabem pels mapes de l'estudiós Jesus Ballestar que aquesta barraca es trobava d'empeus als anys cinquanta/seixanta, però nosaltres ja la vam trobar enrunada (fotografia). Aparentment semblava que la causa haurien estat els nombrosos brots de romaní que habitaven la coberta, les dels quals encara penjaven de la volta caiguda. Sortosament la estava enterrada i encara intacte, la qual cosa va estalviar la feina de buscar una peça tan comprometedora. El que no ens vam estalviar és l'ús del del ternal al qual no hi vam penjar un ternal sinó una politja d'escalada. El tancament de la barraca es va fer creant la nostra primera , esgraonadament ascendent a partir de la llinda. Per aquest menester i per fer el tancament de la volta calgué anar a trobar lloses pels volts de La Roca i traginar-les amb un tot terreny, que ens va facilitar molt la tasca. Les jornades es van amenitzar amb un dinar a cal Rossinyol i també amb un magnífic tast de formatges, així com el sorteig per part d'en Jep Marminyà, d'una de les seves acurades barraques de pedra seca . El guanyador va ser el barracaire de cal Rossinyol, el Jordi Llobet. La casa del Rossinyol de la Vall d'Horta recupera d'aquesta forma la única construcció en pedra seca del seu tros que, segons l'amillarament de mitjan segle XIX, comptava amb 5 quarteres de conreu, gairebé 3 quarteres de vinya, 3 quarteres d'erm i 6 cortans d'hort. És probable però, que el tros de vinya amb barraca fos d'un parcer que visqués al poble, donat que la proximitat de la barraca amb la casa devia fer innecessari que els propietaris del Rossinyol haguéssin de bastir cap construcció per tenir cura de les vinyes al seu càrrec. Els candidats podrien ser fills de la casa Rossinyol o parentiu que ja vivien al poble com ara el Josep Rossinyol (2 trossos de vinya, una de 1 quartera i 6 cortans, i l'altra d'una quartera), Francesc Rossinyol amb 4 vinyes (la més gran de 3 quarteres i 3 cortans) o Jaume Rossinyol amb 4 vinyes (la més gran de les quals amb 1 quartera i 8 cortans) . És probable que la casa del Rossinyol no hagués seguit fil per randa el patró del codi de succesions amb la figura de l'hereu i, a banda de la pròpia casa, hagués anat dividint la propietat.
ENLLAÇOS
