Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
-
En un parell de jornades s'ha recuperat la de cal Cames que, fins a la data d'avui, és una de les tres barraques llorençanes amb creus gravades a l'interior. Per iniciar la restauració vam contactar, com és d'habitud, amb els propietaris del tros. Gràcies al Juanito Muñoz vaig saber que els amos eren els Pladevall-Farell, de cal Cames. Quan els vaig comentar l'existència de la en el seu tros no sabien de què els parlava. La Coloma no recordava que amb el seu difunt marit Lluís Pladevall, fill de Moià, haguéssin parlat mai d'una barraca de pedra seca al seu tros. L'Antoni Pladevall, fill de cal Cames, recordava que al tros s'hi arribaven en cotxe, un siscents, seguint una pista avui completament embardissada, i que el seu pare hi solia anar sovint per treure llenya. Però tampoc recordava que hi hagués cap construcció, a més de no tenir molt clar els límits de la finca a la qual hi havia anat de petit i que avui, a causa de no viure al poble de feia molts anys, se li feia difícil recordar. També vam visitar el Serrat de cal Cames, el carener al capdamunt de la zona industrial de Ponsferrer, on també hi tenien un tros i un oncle seu encara hi va cultivar vinya i hort fins els anys 70 del segle passat. A la fi, vam visitar plegats la barraca de vinya, confirmant que pertanyia al seu tros.
La barraca de cal Cames es mantenia ferma excepte per una esllavissada pel costat de llevant. Ha calgut desenterrar la pedra corresponent, per al final del procés la molsa que s'ha hagut d'extraure així com les falgueres que colonitzaven aquest sector esllavissat. La neteja de brolla posà al descobert que la petita barraca s'havia construït damunt un de pedra preexistent. La reconstrucció de la barraca de cal Cames ha estat un treball "d'empostissat", més estètic que efectiu; algunes de les pedres sobre les que calia treballar, cap enfora, formaven part de l'estructura interior i per tant, no es podien extraure per cercar un millor assentament del conjunt. Després de recuperar la coberta amb terra i la plantada de , s'ha encatifat el sòl llaurat amb la molsa extreta i s'han plantat les falgueres de bell nou entre les juntes de la nova paret. L'encarregat de vetllar la barraca vam decidir que seria el propi Antoni Pladevall de cal Cames.
GALERIA D'IMATGES
ESTAT ORIGINAL
JUANITO MUÑOZ I ANTONI PLADEVALL
{play}images/stories/mp3/marxapedra.mp3{/play}
CiU no creuarà mai la línia roja de la legalitat espanyola-declara Duran i Lleida. Més clar, l'aigua. I Espanya, amb tota la raó de les lleis del món, tampoc la creuarà. Ha arribat un moment que les maniobres pujolistes amb Espanya per anar aconseguint trams de llibertat, s'ha acabat. I encara més, ara les maniobres no serveixen ni per evitar el retrocés, tant econòmic com cultural, de Catalunya. Aquesta constant ingerència en els assumptes propis de Catalunya és la gota que ha fet vessar el got, i d'aquí que molts diguem prou. Però hem de dir prou també d'aquesta constant reactivitat amb Espanya que la única cosa que busca és mantenir aquesta perniciosa convivència, amb la vaga esperança de 'canviar' Espanya. No és bo ni per a Espanya ni tampoc per a Catalunya continuar aquest camí de retrets.
Recordeu la davallada de CiU a les darreres eleccions? Recordeu les paraules del PP espanyol dient que per independentistes, els catalans preferien l'original? doncs tenien raó. En aquests dos anys, gairebé es pot dir que la immobilitat total del govern espanyol ens està empenyent, ell tot solet, al camí de la independència, a l'abisme-com els agrada dir a ells. No ha calgut ni una paraula de part del Govern.
I és que arriba un moment que ens hem de definir si volem tancar per una bona temporada, aquesta qüestió del model d'estat que volem. La única, sí, dic bé, la única opció són les eleccions. Ja ho vaig dir fa dos anys en aquesta mateixa pàgina. Espanya permet eleccions autonòmiques, permet que hi hagi partits independentistes. El que cal és avançar eleccions i anar per feina. Deixem de fer bullir l'olla amb Espanya, que al final tot se'ns convertirà en vapor. El món ja coneix les nostres circumstàncies. Ara calen unes eleccions amb un mandat clar: saber quants partidaris de l'independentisme som i actuar en conseqüència, declarant una DUI (Declaració Unilateral d'Independència).
Ara no és l'hora d'investir presidents, ni de posar cara a l'independentisme triant un president per a tots els catalans (sí, dic bé, de tots els catalans, dels votants del PP i de C's també). Ara no és l'hora de fer pactes d'estabilitat per a quatre anys més. Ara és l'hora de triar independència sí/no. Per a qualsevol partidari de la independència, això és un plebiscit. Pel PP i C's tal volta sigui una competició més per repartir-se les engrunes, però per a nosaltres no ho pot ser això.
I això només vol dir votar majoritàriament aquells que, per la força de la raó i de la democràcia, estiguin disposats a trencar amb Espanya amb la majoria de vots recomptats. Sense línies vermelles ni amenaces. Perque si no ho fem així i seguim votant la juguesca amb Espanya, amenaçant-la amb l'independència, estarem insultant Espanya fent-la ballar amb una cançó que no li agrada, i nosaltres ens enterrarem vius.
I que consti que després de 50 anys de viure dins d'Espanya, no em fa por cap resultat, sigui quin sigui. Som el que som, tants caps tants vots. L'únic que em fa por és que arribada l'hora, només us faci gràcia votar un president o les vostres sigles de tota la vida, i deixeu de banda la independència.
Després de diversos concursos de ratafies i altres destil·lats, el Grup de Pedra Seca Ballestar ha tret a la llum el Licor de Pedra Seca. Un licor formulat per Ismael Esteve a partir d'una selecció de plantes que creixen al voltant de les nostres construccions de Pedra Seca, i que li confereixen una aroma ben particular. El Licor de Pedra Seca simbolitza la força dels barracaires llorençans que restauren, mes a mes, el patrimoni rural dels nostres ancestres.
Tot i que la primera sèrie de Licor de Pedra Seca ha estat en nombre molt limitat, encara podeu trobar les darreres ampolles a la pastisseria cal Domènec de Sant Llorenç Savall. Les ampolles han estat etiquetades en 8 models diferents que corresponen a 8 restauracions de barraques de vinya del nostre terme.
Els beneficis d'aquesta iniciativa serviran per comprar un ternal que permeti al grup alçar pedres de major envergadura.
-
Havia estat situat en terme de Sant Cugat del Vallès. No en resta ni el més mínim rastre, puix que fou destruït per disposició del comte de Barcelona, com explicarem. El senyor de Saltells, era molt bo amb els seus súbdits, dels quals era molt estimat. La seva bonesa contrastava amb la duresa i els mals instints del seu fill, que només trobava goig fent mal. Un dia, entre els seus vasalls, es celebrava un bateig enmig d'una gran alegria. El fill dels senyors es proposà destorbar la festa i manà que fos agafat el pare de l'infant que es batejava i manà que fos tancat a la presó del castell. Allí passà el pobre home una colla de dies, fins que un servent del senyor de Saltells va contar aquest cas. Indignat el senyor, cridà el seu fill i li preguntà el motiu de la seva acció. Aquest li contestà que ell també s'havia volgut divertir com feien els vassalls i que, no sabent com fer-ho, havia fet tancar el pare de l'infant que es batejava, cosa en la que havia trobat gran goig. Disgustat el pare davant els mals instints del fill, volgué remeiar el seu mal. Manà que al moment fos tret de la presó el pobre vasall, indegudament tancat, el féu comparèixer al seu davant i obligà el seu fill que se li agenollés als peus i li demanés perdó. El fill, després de resistir-s'hi molt, obeí el manament del seu pare. 
La vexació soferta pel jove Berenguer de Saltells davant els seus súbdits s'avenia poc amb el seu caràcter altiu. La nit següent, en companyia d'un criat, fugí de casa i els seus pares no en saberen mai més res. El senyor de Saltells deixà les seves hisendes al monestir de Sant Cugat. Berenguer es féu capità de lladres i durant molts anys es dedicà al robatori al front d'una partida de gent. Quan ja feia anys que el seu pare era difunt, va presentar-se al seu castell i va saber que el seu pare havia deixat tot el patrimoni al convent. Hi acudí i reclamà la seva herència. Li fou comunicat que per voluntat del seu pare tot havia passat al convent i que no tenia res a reclamar. La resolució no va ésser del parer de Berenguer, el qual reuní la seva gent en una cova que es troba en un torrent anomenat fins aleshores d'Ombria, i després del conjur del Mal Consell, que va des de Sant Cugat a Sabadell, i allí decidiren prendre's la justícia per llur mà. La nit de Nadal, mentre la comunitat cantava les matines al cor, Berenguer i els seus entraren a mà armada dintre del temple de Sant Cugat movent gran avalot. El propi capità, armat d'un punyal, es dirigí a l'abat, que dirigia la cantúria, per ferir-lo, mentre els seus companys sembraven el pànic entre els fidels. En veure que anava a ésser agredit, el pare abat corregué a l'altar i prengué una imatge de Jesús crucificat, amb el qual es protegí el pit, on el criminal li anava a clavar l'arma. La imatge prengué vida i va bellugar cames i cos per protegir el pare abat. En veure que no el podia ferir pel pit, li ventà tres punyalades per l'espatlla i el deixà mort a l'acte.
Les campanes de les esglésies que hi ha entre Sant Cugat i Montserrat sonaren soles per propagar arreu el sacrilegi, i el gall de ferro de l'agulla del campanar del Monestir va cantar. La capa i el sobrepellís de l'abat, que s'anomenava Viura, encara avui es conserven amb els forats del punyal i les taques de sang, que mai més no s'han esborrat. El text de les planes que la comunitat llegia en ésser sorpresa pel criminal, s'ha esborrat completament i ha deixat del tot net i blanc el pergamí; diverses vegades hom ha intentat escriure-hi, però al cap de poc temps la tinta s'ha fos i el pergamí ha quedat altra vegada completament en blanc.
A la partida que va prendre part al fet hi havia malfactors de totes les poblacions dels voltants. De Sant Llorenç Savall n'hi havia tres, que eren de les cases conegudes pel Borrell, el Viguer (?) i el Carner, damunt de les quals caigué la maledicció de perdre's abans de trenta anys. I, en efecte, la generació de llurs moradors va extinguir-se, les cases restaren abandonades i mai més no han estat habitades. També hi havia dos veïns de Mura, de les cases conegudes encara pel Daví i el Soler. Aquests dos veïns s'adonaren de la magnitud del crim en què estaven a punt d'intervenir i no van acudir al lloc convingut el dia del fet. La maledicció caiguda damunt d'aquestes cases no fou rigorosa; sols estan damnades a no poder ésser habitades molt temps seguit pels mateixos moradors. Berenguer de Saltells fugí cap al Pirineu i es tornà foll. Visqué pels boscos menjant herbes i arrels, fins que un dia caigué rodolant una grossa roca del cim d'una muntanya i el va aixafar.
Bibliografia: Valldaura, Tradicions, fascicle I, 22- Tradicions, "Lectura popular" núm. 345, 433. - Tradicions històriques, "Jocs Florals de Sant Cugat del Vallès" (Barcelona, 1908). -Bell-lloc, Costums, 44.- Celestí Barallat.i Folguera. La Mort del Monjo, "Renaixensa" (Barcelona, 1880); I, 11- Escursió a Sant Cugat del Vallès, "Memòries de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques" (Barcelona, 1880), I.142. - Joan Vallès, El Torrent del Mal Consell, "Nostra Comarca", Sabadell. - J. Marsal, Cases de llegenda, "Butlletí del Centre Excursionista del Vallès", Sabadell.
NOTES
Aquesta llegenda, molt estesa, té variants. Hi ha versions que diuen que el fet s'esdevingué la darrera nit de l'any i que els assassins no eren una gran partida, sinó tres solament, i que per no infondre sospites anaven vestits de pelegrins. L'abat Viura fou agredit, no mentre cantava les matines, sinó mentre deia missa i en el precís moment d'elevar la Sagrada Forma. També es diu que no fou agredit amb punyal, sinó per tres trets engegats per cada un dels tres agressors. Espantats per llur crim, els agressors fugiren, però pel pes de llur pecat totes les herbes i vegetals que trepitjaven a llur pas s'assecaven i es morien. Pel lloc on van passar, mai més no ha tornat a créixer-hi cap mena d'herba i s'hi marca un camí cremat pel pes del pecat. Aquest camí el poble encara l'assenyala sortint de les parets del monestir de Sant Cugat fins a can Gibert de Palausolità. La natura els va negar tot ajut. El pa i els altres menjars que rebien se'ls tornaven carbó i les fonts se'ls assecaven quan hi anaven a beure aigua. Davant d'aquesta negació al viure, sentiren al damunt el pes de llur pecat i decidiren anar a Roma a demanar perdó al Papa. A dos d'ells les forces els van mancar i moriren pel camí; només va arribar-hi Berenguer de Saltells. El Papa, en sentir el delicte, li digué que no sabia pas si hi hauria perdó per a ell. Li féu amb la punta de la seva crossa un cercle al seu voltant i li digué que si la terra el sostenia era senyal que hi havia perdó, i aleshores li marcaria la penitència; però que si no hi havia perdó la terra s'obriria i l'engoliria. Així va ésser: la terra va obrir-se i va ensorrar-lo fins a l'infern.
Hi ha una versió en la qual no es fa culpable del fet Saltells, sinó tres innominats que sentien antipaties per un monjo que no era l'abat, al qual van engegar tres trets la nit de Nadal. També va arribar fins a Roma només un dels tres, el qual digué al Papa que havia mort un monjo, i aquest li contestà que un monjo més o un monjo menys no venia d'ací. Aleshores afegí que va matar-lo mentre celebrava, i el Pontífex li replicà que no venia d'una missa més o menys. Però en indicar-li que caigué mort en el precís moment de la consagració, fou quan el Papa donà importància al fet i féu el cercle al seu voltant.
La tradició té origen en un fet històric que la veu popular ha poetitzat. Tingué lloc durant el regnat de Pere IV, el qual es posà en lloc de Berenguer de Saltells, i exigí per al fisc la quantitat de quarant mil sous, que l'abat Arnau Ramon viura devia satisfer a Saltells. Per aquest motiu es produí el crim. El rei féu enrunar fins als fonaments del castell, voltà de fites el terreny que ocupava i el cedí al monestir de Sant Cugat.
AMADES, JOAN. Dins Llegendes plebees i de masies. Folklore de Catalunya. Rondalles-Tradicions-Llegendes. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. primera edició 1950. pàg. 1461
ENLLAÇOS
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}
-
El passat dia 21 de setembre el 'Cercle de Voluntaris' del Parc va desmuntar el refugi de la Cabana del Ton (camí de la Castellassa de can Torras, Matadepera). La convocatòria de la Diputació no especificava el lloc concret de l'acció, a banda de dir que es tractava d'una 'bauma'. Per comptes de parlar del ús del lloc com a refugi el text citava 'estris i mobles que han deixat els excursionistes'. Tal i com recull la posterior notícia, una trentena de persones van dur a terme una 'cura del medi al Parc Natural' dirigint-se a la Cabana del Ton a la qual el text passa a anomenar 'Bauma de la Castellassa de can Torras' (?) recollint 'grans quantitats de brossa de la dita bauma, contribuint així a evitar la degradació del Parc'.
El lloc, anomenat inicialment Cabana del Roc pel carboner Roc Garcia, fou més tard amagatall de l'emboscat matadeperenc Ton Rossinyol, que hi sojornà durant la guerra civil. Amb el pas dels anys la Cabana del Ton esdevingué un refugi de muntanya, fins als nostres dies.
La direcció del Parc sempre ha cregut convenient desmantellar els refugis de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i aquesta no ha estat una excepció.
