-
En un parell de jornades s'ha recuperat la de cal Cames que, fins a la data d'avui, és una de les tres barraques llorençanes amb creus gravades a l'interior. Per iniciar la restauració vam contactar, com és d'habitud, amb els propietaris del tros. Gràcies al Juanito Muñoz vaig saber que els amos eren els Pladevall-Farell, de cal Cames. Quan els vaig comentar l'existència de la en el seu tros no sabien de què els parlava. La Coloma no recordava que amb el seu difunt marit Lluís Pladevall, fill de Moià, haguéssin parlat mai d'una barraca de pedra seca al seu tros. L'Antoni Pladevall, fill de cal Cames, recordava que al tros s'hi arribaven en cotxe, un siscents, seguint una pista avui completament embardissada, i que el seu pare hi solia anar sovint per treure llenya. Però tampoc recordava que hi hagués cap construcció, a més de no tenir molt clar els límits de la finca a la qual hi havia anat de petit i que avui, a causa de no viure al poble de feia molts anys, se li feia difícil recordar. També vam visitar el Serrat de cal Cames, el carener al capdamunt de la zona industrial de Ponsferrer, on també hi tenien un tros i un oncle seu encara hi va cultivar vinya i hort fins els anys 70 del segle passat. A la fi, vam visitar plegats la barraca de vinya, confirmant que pertanyia al seu tros.
La barraca de cal Cames es mantenia ferma excepte per una esllavissada pel costat de llevant. Ha calgut desenterrar la pedra corresponent, per al final del procés la molsa que s'ha hagut d'extraure així com les falgueres que colonitzaven aquest sector esllavissat. La neteja de brolla posà al descobert que la petita barraca s'havia construït damunt un de pedra preexistent. La reconstrucció de la barraca de cal Cames ha estat un treball "d'empostissat", més estètic que efectiu; algunes de les pedres sobre les que calia treballar, cap enfora, formaven part de l'estructura interior i per tant, no es podien extraure per cercar un millor assentament del conjunt. Després de recuperar la coberta amb terra i la plantada de , s'ha encatifat el sòl llaurat amb la molsa extreta i s'han plantat les falgueres de bell nou entre les juntes de la nova paret. L'encarregat de vetllar la barraca vam decidir que seria el propi Antoni Pladevall de cal Cames.
GALERIA D'IMATGES
ESTAT ORIGINAL
JUANITO MUÑOZ I ANTONI PLADEVALL
{play}images/stories/mp3/marxapedra.mp3{/play}
CiU no creuarà mai la línia roja de la legalitat espanyola-declara Duran i Lleida. Més clar, l'aigua. I Espanya, amb tota la raó de les lleis del món, tampoc la creuarà. Ha arribat un moment que les maniobres pujolistes amb Espanya per anar aconseguint trams de llibertat, s'ha acabat. I encara més, ara les maniobres no serveixen ni per evitar el retrocés, tant econòmic com cultural, de Catalunya. Aquesta constant ingerència en els assumptes propis de Catalunya és la gota que ha fet vessar el got, i d'aquí que molts diguem prou. Però hem de dir prou també d'aquesta constant reactivitat amb Espanya que la única cosa que busca és mantenir aquesta perniciosa convivència, amb la vaga esperança de 'canviar' Espanya. No és bo ni per a Espanya ni tampoc per a Catalunya continuar aquest camí de retrets.
Recordeu la davallada de CiU a les darreres eleccions? Recordeu les paraules del PP espanyol dient que per independentistes, els catalans preferien l'original? doncs tenien raó. En aquests dos anys, gairebé es pot dir que la immobilitat total del govern espanyol ens està empenyent, ell tot solet, al camí de la independència, a l'abisme-com els agrada dir a ells. No ha calgut ni una paraula de part del Govern.
I és que arriba un moment que ens hem de definir si volem tancar per una bona temporada, aquesta qüestió del model d'estat que volem. La única, sí, dic bé, la única opció són les eleccions. Ja ho vaig dir fa dos anys en aquesta mateixa pàgina. Espanya permet eleccions autonòmiques, permet que hi hagi partits independentistes. El que cal és avançar eleccions i anar per feina. Deixem de fer bullir l'olla amb Espanya, que al final tot se'ns convertirà en vapor. El món ja coneix les nostres circumstàncies. Ara calen unes eleccions amb un mandat clar: saber quants partidaris de l'independentisme som i actuar en conseqüència, declarant una DUI (Declaració Unilateral d'Independència).
Ara no és l'hora d'investir presidents, ni de posar cara a l'independentisme triant un president per a tots els catalans (sí, dic bé, de tots els catalans, dels votants del PP i de C's també). Ara no és l'hora de fer pactes d'estabilitat per a quatre anys més. Ara és l'hora de triar independència sí/no. Per a qualsevol partidari de la independència, això és un plebiscit. Pel PP i C's tal volta sigui una competició més per repartir-se les engrunes, però per a nosaltres no ho pot ser això.
I això només vol dir votar majoritàriament aquells que, per la força de la raó i de la democràcia, estiguin disposats a trencar amb Espanya amb la majoria de vots recomptats. Sense línies vermelles ni amenaces. Perque si no ho fem així i seguim votant la juguesca amb Espanya, amenaçant-la amb l'independència, estarem insultant Espanya fent-la ballar amb una cançó que no li agrada, i nosaltres ens enterrarem vius.
I que consti que després de 50 anys de viure dins d'Espanya, no em fa por cap resultat, sigui quin sigui. Som el que som, tants caps tants vots. L'únic que em fa por és que arribada l'hora, només us faci gràcia votar un president o les vostres sigles de tota la vida, i deixeu de banda la independència.
Si el mes passat escoltàvem el so d'una tormenta descarregant, aquest mes escoltem el camí de l'aigua naixent dalt d'un xaragall, passant per un torrent secundari, arribant a un de principal i, finalment, desembocant al Ripoll al seu pas pel poble de Sant Llorenç Savall. Els informatius de dissabte a la nit (29-11-14) asseguraven que Sant Llorenç Savall portava acumulats 81 litres per metre quadrat, arribant als 180 després de diumenge.
