Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
-
El Borrell fou un mas important de la Vall de Mur (Sant Llorenç Savall) l'origen del qual es remunta a les primeries del s.XI i que avui resta completament en ruïnes. El 1835 el mas del Borrell ja no tributava a l'ajuntament de Sant Llorenç Savall, però en canvi hi havia consignats 20 parcers a les seves terres, senyals inequívocs que el mas ja no era habitat. Àdhuc es pot pensar que la mixta d'obra i pedra seca que hi ha al costat mateix de les ruïnes, així com també els marges de vinya dels volts, es devien nodrir de la pedra del mas abandonat.
A banda de les llegendes que atribueixen la fi de la casa a malediccions com ara haver pactat amb el diable o per haver participat els estadants en l'assassinat de l'abat Biure (Viura) del Monestir de Sant Cugat el dia de Nadal de 1350, cal pensar que el mas Borrell hauria entrat en declivi per causes diverses com podria haver estat una excessiva fragmentació de la propietat que l'hauria fet económicament inviable en comparació amb els masos veïns del Daví i el Dalmau, que no paraven de créixer. L'acumulació de deutes solia acabar amb una expropiació i subhasta de la propietat, una situació desesperada que en no poques ocasions acabava amb la casa cremada pel mateix propietari, tal i com podria haver estat el cas de la casa Vinardell. Sigui com sigui, les ruïnes del Borrell continuen ben presents als nostres dies, a diferència d'altres masos rònecs de la Vall de Mur com ara els de Palomeres, Voltorera, Torrents, Armengol, Trull, Pla, Noguera, Bofill ....citats per A. Ferrando i Roig i dels quals ni tan sols coneixem l'emplaçament.
LES RUÏNES
De les ruïnes, molt malmeses i que amb prou feines dibuixen un conjunt coherent, destaca la paret mestre central (fotografia superior) que encara avui assoleix els 5 metres d'alçada.
L'antic mas semblaria tenir una superfície en planta d'uns 150 metres quadrats, distribuïts en no menys de , resultant un conjunt allargassat cap a l'eix sud-nord. Sembla que encara es pot reconèixer l'accés per una, avui sense la pedra, orientada a llevant i situada a la punta sud-est. Destaquen el probable adosat a la paret mestra i el semicercle d'una al costat nord del mas. Crida la atenció una a l'extrem nord, que tal volta servís de base per a un estable o per un paller. Desconcerta per la seva situació allunyada del conjunt, un isolat de 50cm de gruix al vessant nord-est.
I això és el que queda del Borrell, un mas llegendari que continua en ruïnes camí de desaparèixer definitivament, i ara no es pot dir que sigui per causa de cap maledicció.
BIBLIOGRAFIA
FERRANDO I ROIG, Antoni. 1 LA VALL DEL RIU RIPOLL. Publicacions de l'Abadia de Montserrat
Biblioteca Abat Oliva 13, 1997
GALERIA D'IMATGES
LA PORTA ADOVELLADA
PARAMENTS DE MIGDIA. AMPLIACIÓ AMB PARET ADOSADA
TRAM DE ROCA MARE
FORNÍCULA
ENLLAÇOS
{audio autostart}stagnes.mp3{/audio}
La barraca no. 394 del Voladís. Pedra a pedra
Durant 4 mesos s'ha anat refent una ben singular a Sant Llorenç Savall: la barraca 394 del Voladís, no gaire lluny de la font del Llogari, al sector del Galí.A banda de la , la barraca havia perdut la major part dels , i la única referència de com devia ser la barraca restava a la , on es veia clarament una línia de voladís per damunt la llinda. La té un finestró que mira directament a la muntanya de Sant Llorenç del Munt, però el que la fa més especial és l', on la pedra està tan ben encaixada que és impossible encabir un full de paper entre les juntes. Els cercles de pedra com si fossin ones de mar que anessin a espetegar cap a l'entrada d'un port, el i el paisatge de la barraca. L'obra és clarament el treball d'un professional de la pedra seca i per les restes de teules inserides en els paraments, tal volta fos un mestre d'obres. L'autor de la barraca va triar únicament pedra plana per fer el tancament i com que aquesta més aviat escasseja a la zona, i a més és de poca consistència, el constructor va decidir que cada anell de pedra avançaria molt poc, alentint el tancament i fent que la barraca resultant sigui . Una precaució que segurament ha fet que la barraca es conservés en bon estat fins els nostres dies.Que la barraca fos ben alta també vol dir que per tancar la cúpula exterior ha calgut traginar un munt de pedra! Del aviat ens vam quedar sense una sola pedra dels volts. Pots comptar que amb els anys les pedres devien rodolar fins al torrent.Com es sol fer en aquests casos, el millor va ser cercar la pedra més amunt d'on es troba la barraca. I així, , anar fent.Quan visiteu qualsevol barraca, us encoratgem a prendre una pedreta i a dipositar-la entre les juntes de la barraca, tant a l'interior com a l'exterior. Cap pedra sobra, totes fan la seva feina. El reble o pedra petita és l'equivalent al ciment de l'obra moderna: a més de pes (un cub ple de reble equival a una pedra grossa) el reble flueix i reomple els forats buits i trava el Si una pedra gran vol moure's, un munt de pedra petita en contacte amb altres pedres grans també ho han de fer ... i això ja és més difícil que passi.
{play}images/stories/mp3/giacchino.mp3{/play}
-
Una vegada escoltades les opinions sobre el tancament de dues cavitats al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, al programa que li ha dedicat l'Això és la Mola! només m'ha vingut al cap una cosa: quina pena que les portes d'accés a les cavitats les hagin hagut de fer uns particulars. Sí senyor. Quina pena perque se suposa que ja existeix un òrgan gestor que té informació més que suficient i prou autonomia per protegir el seu patrimoni. Però per comptes d'això sembla que estan més interessats en esmolar la llei per veure si l'acció de protegir dues cavitats (sí, estem parlant de tan sols 2 cavitats d'entre més de 600 que té el parc) es pot tipificar de delicte en amunt i a veure què diuen els advocats i bla bla bla. Francament, hi ha un abisme entre a. una acció de pur vandalisme i b. situar dues portes de manera informada (i signada!) per a protegir dos elements patrimonials extraordinaris en el context del parc natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. De fet, quan em vaig assabentar que hi havia una porta a la cova del Frontal el primer que vaig pensar (amb escepticisme, tot s'ha de dir) 'a veure si la Diputació ho acompanya'. Però com ja era de témer, no. No ho pensen acompanyar sino més aviat tot el contrari. Per a mi i per a molts que aneu seguint aquesta pàgina, res de nou.
En qualsevol cas situar les portes ha estat una acció que encara que no sigui exquisidament legal, honora les persones que ho han dut a terme per la bona fe que els ha mogut, per l'esforç descomunal que els ha suposat dur-ho a terme, per la generositat de posar-se a la total disposició d'aquells que sol·licitéssin visitar les cavitats, pel risc de ser completament i expressament malinterpretats i sobretot: perque posa les persones i els gestors al seu lloc, especialment a aquells que s'omplen la boca parlant de gestió de patrimoni, de la seva protecció, del coneixement del medi etc, tot allò que omple manuals, arxivadors i titulars però no modifica la realitat, ço és: a Sant Llorenç del Munt l'espoli i la degradació històrica del medi subterrani ha deixat ben poca cosa que valgui la pena subratllar. En aquest sentit, l'acció de protegir les cavitats pren un caràcter reivindicatiu al mateix nivell que el de reclamar que aquesta muntanya esdevingués parc natural i no un centre d'especulació urbanística.
Poder valorar de primera mà aquests esdeveniments i els seus protagonistes sens dubte refermarà algunes conviccions prèvies i modificarà les formes d'actuar a partir d'ara. Altrament seria parlar per parlar.
-
Quan la consigna del sr. Aznar de dividir Catalunya no ha servit per a res, el PP decideix agitar Espanya, que sempre ha donat més bons resultats. I com que ja teníen precedents històrics que això d'alimentar monarquies no és de grat per a les majories, van i mouen el Rei amb el príncep al darrere. L'enrenou que alguns partits o bona part de la població no donguin suport a l'investidura sempre podria deixar Espanya provisionalment sense cap d'estat, moment convenientment dramatitzat amb més agitació espanyola que algun incaut militar podria aprofitar per a fer una aparició estelar. Com que el problema espanyol seria de mooolta més envergadura, no quedaria bé que els catalans continuessin amb el tema menor de la 'seva votació' sobretot quan Espanya sencera no estaria en condicions de votar. I llavors l'intermediació del nou flamant príncep advocant per la democràcia sempre podria restablir l'ordre i de passada, alguna concesió pels catalanets que, ara sí, ben acollonidets, diran Amen a tot.
Per al PP no seria una mala jugada. Total, per a ells, això de la democràcia sempre ha estat un mal negoci.
La barraca no.198 de Les Blades ( La Serra, Sant Llorenç Savall ) estava ensorrada a nivell de la llinda en amunt, i li mancava bona part dels contraforts .
El Grup de Pedra Seca Ballestar, amb el sr Jesus Ballestar al capdavant ha trigat cinc mesos a restaurar-la. Cinc matinals del darrer diumenge de cada mes. Cal pensar que l'obertura d'una pista de desboscament podria haver estat la causa de l'enrunament, donat que bona part de la barraca estava colgada de terra pel costat de la pista. Ha calgut tallar un pi que era a frec de la barraca i les habituals tasques d'estassada, desempedregament i reconstrucció, així com enllaçar aquesta construcció amb la barraca del Pi Blanc bo i desbrossant un corriol que aprofita gran part de l'antiga pista de desboscament.
En poc més de 4 mesos els replantats a la closca de la barraca ja han florit, senyal que el lloc era idoni. També hi han fet diversos nius d'ocells a l'interior i una sargantana ha redescobert el lloc.
Mentre restauràvem la barraca hi va haver temps per fer alguna exploració pels volts que va donar com a resultat la descoberta de la mare de les Blades (fotografia) que brotaven per la zona. Un senyor arbre.
Al final de tot, la inauguració i l'apadrinament de la barraca.
La Blada mare
APADRINAMENT
L'apadrinament consisteix en fer-se càrrec d'una barraca i els seus accesos amb el compromís de visitar la barraca almenys un cop a l'any, comprovar que la construcció es mantingui en bon estat i avisar de qualsevol desperfecte que hagi pogut passar . Si es porten tissores de podar, a banda de netejar l'accés, convé evitar que creixi cap mena d'arbre a la volta o a menys d'un/dos metres del perímetre de la construcció. Tal i com explicàvem aquí, tampoc és convenient que arrelin romanins, estepes ni brucs a la volta i, si pot ser, tampoc a menys d'un metre de la construcció. Per testimonis orals es calcula que cada any cal abocar dos cabassos de terra damunt la coberta, donat que amb els anys aquesta es va escolant lentament. El cuidador/nou rabassaire també pot personalitzar allò que cregui que pugui millorar i fer més atractiu el lloc, sempre que es respecti i no comprometi l'estructura original. Cada barraca és un món amb el seu propi veïnatge natural que s'ha de procurar respectar.
Tant si està en bones condicions com si no, al terme hi han 350 barraques sense apadrinar. Si algú de vosaltres està interessat en el nostre projecte de recuperació i valora apadrinar una barraca us en podem 'adjudicar' una. Encara sou a temps de triar el vostre indret preferit!
Si no assignéssim un cuidador, la nostra labor de restauració no tindria massa sentit. L'abandonament dels conreus també va suposar l'abandó i la fi del manteniment d'aquestes construccions rurals. L'apadrinament també és una fòrmula per a que individualment revaloritzem el paisatge que ens envolta i l'oferim a tot aquell que vulgui visitar-lo. Un paisatge que és un privilegi tenir ben aprop.
{play}images/stories/mp3/marxapedra.mp3{/play}
