Diari d'abord
Ciclistes suïcides i altres andròmines
Porto dies fent la carretera de Terrassa-Talamanca i us asseguro que és una loteria: a cada revolt penso que algú acabarà esclafat damunt el meu capó i hauré de fer d'ambulància. Com podeu llegir a la ressenya de l'excursió de Coll Prunera (p.111), en Manel Cajide ja parla en el seu nou llibre "12 Itineraris per camins perduts' de la sorollosa carretera que alguns 'motards' aprofiten per fer -hi els seus lluïments gas a fons. Indubtablement, les carreteres de parc s'estant convertint en les pistes de prova de motos i cotxes ral·li turbo-tunejats de torn. I no parlem de les quadrilles de ciclistes: abans d'ahir me'n vaig trobar uns deu escampats per TOTA l'amplada de la carretera forestal de Lligabosses, en la part més baixa del torrent de la Vall. Anaven de pujada i anaven en aquesta formació dispersa en PLE REVOLT, o sigui que si un descerebrat com ells baixava (que baixen) a tota pastilla amb el seu carro tunejat, no n'hagués quedat ni un de viu. Ni un. Era una autèntica proposta de suïcidi en massa. Però ells estaven de festa i gatzara pedalejant, xerrant. Fent-me una concessió, es van apartar a banda i banda per deixar-me passar i, com ja és habitual, la meva perplexitat va ser victorejada amb el clam unànim d'una tribu de simis (i símies) ben avinguts. El cas és que baixaven cotxes a bona velocitat. No em pregunteu com devia acabar allò. No fa gaires dies hi havia una colla d'eixelebrats que pretenia baixar en planxes (skateboards) des del Coll d'Estenalles, en plan Dragon khan. I encara un altra dia vaig assistir a una pseudo-embestida d'un ciclista de pujada amb un paio que anava de baixada i a peu pel mig de la carretera. El ciclista, que maldava per fer pujar la seva bici per la recta, va ensopegar amb l'individu en qüestió tot i que feia hores que el ciclista pujava i se'l veia d'una hora lluny. Tot i amb això, el paio que vés a saber què devia mirar o pensar, era prou educat i es va disculpar, encara que fos d'esma. El ciclista anava tan ofegat que no va dir res. O encara aquell ciclista que plantat al bell mig de la carretera, decideix posar-se en marxa just quan l'avançava...La gent perd el nord en aquesta carretera. L'altra dia baixaven una ambulància seguida pels mossos. Res de bo, segur. Solucions? Tal volta situar més rètols que informin de dur una velocitat adequada travessant un parc, penjar fotos d'animals atropellats o recordatoris que som dins de parc, situar uns controls en aquests punts de velocitat punta (especialment rectes i trams de baixada), passos zebra en llocs inversemblants, senyals lluminosos de senglars creuant, rètols de 'no feu soroll, Parc Natural aprop' etc... vaja, una revolució de 'petits gestos publicitaris', a l'estil Diputació.