Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
-
Abans d'ahir era el Dioni, ahir Mario Conde, avui Millet, demà serà el sr. Corrupte en persona. Tant hi fa. A mi el que m'interessa no és com s'ho han fet, amb què se'ls volien gastar, quines declaracions fan, si són igual o pitjors que Llucifer, o si seran 8 mesos de presó o si trenta anys o si la justícia els passarà dues voltes per la planxa abans d'arribar al tanatori. Jo el que vull saber és QUANTS. Quants diners podrem recuperar d'aquests desfalcs tan sonats i quan faran l'ingrés al compte comú. Però això, curiosament, mai és notícia. Aviat caurà en l'oblit de les diligències, de l'enumeració dels possibles i variats càstigs i apa, a girar la vista cap a nous casos ben bèsties i sorollosos, que l'audiència s'avorreix.
Com ens els 'alijos' de droga, heu llegit mai que l'Estat hagi fet incautament de TANTS quilos d'euros a l'estafador, o bé que la previsió d'aquest cas serà que de TANTS diners estafats l'Estat en recuperarà TANT? Ni parlar-ne. Sentirem d'algú que digui que la devolució prevista del sr. Millet serà de TANT? Res, ni un mot. El més interessant pel periodisme propagandístic sembla que és transmetre la sensació que si nosaltres no posem en pràctica aquestes estafes és perquè no tenim pebrots de sortir en portada, de ser notícia com fan els seus millors protagonistes, líders en vendes. Per la resta, tothom deu saber que després d'una estada ben documentada a la presó, sempre queda una propina en algun racó. Això sinó et dona abans per publicar un llibre amb la teva millor experiència de mangui filosòfic tancat entre reixes. És per això que tothom deu saber que els bons estafadors no es posen a treballar per poca cosa. Tothom ho deu saber, menys jo, que em pensava que era el nostre dret saber quin és el balanç econòmic final entre el valor estafat i l'import de l'embargament corresponent, com es fa amb les multes habituals. Arribarem a cobrar els interessos i els recàrrecs d'aquestes estafes multimilionàries? Em pensava que això també ens interessava, però la premsa no opina el mateix. Les matemàtiques comptables no són el fort d'aquest periodisme modernós, més interessat a cridar l'atenció sobre la vulnerabilitat humana encerclada pels diners, que no pas en els remeis. Apa doncs res, quina més ha fet el Millet? Què dius, que també té un compte a Suïssa? si n'arribarà a ser de....!
-
Caminada trencacames és la que hem fet amb en Quim Solbas. Hem estacionat el vehicle al Molí del Mig a Mura i hem fet via amunt cap el collet Roig. Una rapinyaire ha aprofitat per fer via avall. La degotava de valent. Els senglars havien envaït els del Puig de la Balma. Del collet en les hem empescat per trobar les , vestigis força interessants que mereixerien tenir un millor aspecte per tal de ser visitades. Per damunt els nostres caps ha passat un Bernat Pescaire una mica despistat. De les runes hem fet cap a la desconegudíssima , no sense foragitar diversos senglars mentres esmorzaven. El magnífic so de les famílies i empreses del motor, s'ha deixat sentir per la fondalada, afegint aquell toc de xivarri que ni el pitjor dels animals salvatges acaba d'assolir amb la intensitat que reclama la direcció del parc. Després hem aconseguit saltar a l'altra banda i, sense voler, retrobar el , una menuda però interessant cavitat amb dues boques sobreposades. A escassos metres, brunzien les abelles en una escletxa de roca. Visita a la després d'un calvari de vegetació. Descens al Sot de l'Infern i provisió a la . Després de les pluges d'aquests dies el Sot anava carregat d'aigua. Hem trobat un gran Michelin mig enterrat a la mateixa llera. L'hem tret d'allí i l'hem arrossegat com hem pogut fins a una pista subsidiària de la que baixa pel Joncar. Pujada per la pista i espectacle depriment de 6 prenent la fresca, a tocar de la pista. Hem pres una antiga pista de desboscament i ... voilà! allà continuava, mig tapat de romanins, el , un avenc que originalment devia fer de 10-20 metres i que fou immediatament reduit a forat de -0,5 m pels seus descobridors, que el feren sortir de l'anonimat mentres obrien una pista de desboscament. La seguretat a la feina els perillava, amb aquell esvoranc profund obert allà al mig. Visita i segona topografia de la , bo i passant per la . Segona topografia perque la primera ... va desaparèixer. Una feinada pels 20 i escatx metres que té! Dinar a l'ombra de l'alzinar, vora la cova. Temperatura d'estiu. Ni un soroll, ni vent. Fins i tot els dos gatjos que s'estaven esbarallant, han deixat de fer-ho. Visita a la magnífica quadrada del Sot de les Esglésies. Li falta només la tapadora i arreglar la part del dintell, que no sembla trencat tot i que ha caigut amb part de les pedres que l'acompanyaven. Les petxines cantoneres són al seu lloc. A dins té dos calaixos a mitja alçada. I això sí: pels volts, ni rastre de feixes ni marges. Una molt bona troballa del Quim. Davallem passant per la barraca i la font de la Baga de la Vila i tornem al cotxe. De la casa de La Vila ens travessa un escurçó que baixa al torrent. Curiosament el Quim m'havia explicat com fa poc, el Manel del Muntanyenc ha salvat la vida després que de tornada de la Mola un escurçó el mossegués amb tanta força, que no el podia retirar del tou de la mà. No l'havia vist quan li va posar el palmell al damunt, ni tampoc havia vist que hi havia una l'altra escurçó a tocar. La fiblada gairebé elèctrica li havia deixat el braç dret -preferible que no pas l'esquerre segons el metge del Clínic de Barcelona que el va atendre- completament insensible. Va arribar a la mútua de Terrassa amb bona part de la pell del cos amb un to ennegrit i amb part de la columna vertebral afectada. Per sort del Manel, tot ha quedat en un ensurt, i l'escurçó mossegador dins un pot de formol. De vegades a les serps, l'estratègia de la immobilitat els falla.
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}
-
Feia pocs dies un senyor m'escrivia feliç d'haver pogut veure la guineu de la Cort Fosca i em deia que arrel d'aquell fet tan insòlit havia buscat més informació a internet, i va trobar aquesta pàgina web. Doncs bé, aquest mateix vespre la guineu del Dalmau ha aparegut morta al bell mig de l'asfalt del tram llarg de la Riera Seca. Era una guineu força imprudent, tot s'ha de dir, que baixava a beure al riu, i travessava molt alegre la carretera. Feia poc se'm va creuar al Revolt Fondo passant de fer la corba paellera, se'n va anar directe a la pista del Dalmau. I feia algunes setmanes es va deturar completament (i jo també) prop de l'Aigudader, un dels passos més freqüents d'aquesta guilla. No costa molt imaginar que la velocitat d'un cotxe per la recta i la pluja que ha caigut avui, deuen haver estat factors decisius per aquest final tan trist. Ara haurem d'esperar el relleu, per poder gaudir d'aquest espectacle faunístic. No és la primera guineu que deixa la pell a l'asfalt i molt probablement a partir d'ara n'hi haurà moltes més, perquè avui la Direcció del parc ha anunciat unilateralment, que donarà permís a empreses del motor per tal que puguin circular per pistes dins el Parc. No espereu que posin més indicadors de fauna a la carretera i de recomanació de reduir la velocitat al pas pel parc...no...això no dona ni més visitants ni més diners. El Circ del Parc Natural ha començat: ara donem la benvinguda amb un fort aplaudiment a les empreses... del motor !
{audio autostart}lost.mp3{/audio}
De cara a barraca (11) el forn de calç del riu Ripoll
Com a forn no és gran cosa, ja us ho avanço, però penso que afegeix un element d'interès a l'itinerari que segueix el riu Ripoll. Potser és el més petit que he vist per Sant Llorenç. Però l'indret, vora el Ripoll, sempre és un entorn privilegiat i agradós de passejar. A més, si ara voleu visitar el forn, resta visible i a tocar del camí del riu, marcat amb senyals blaus. La veritat és que jo no l'havia vist mai passant per aquest tram de riu, i és que estava de vegetació, sobretot de bardisses i canyes seques. 
El pou amida 3 x 3m i no arriba als dos metres de profunditat. Aprofita un bancal d'argil·les a tocar del riu. Per arribar-hi podeu deixar el vehicle a l'entrada de l'urbanització de Les Marines (Sant Llorenç Savall) i baixar al riu pel camí marcat amb un pal indicador (un dia n'hem de parlar d'aquests pals, perquè amb alguns n'hi ha per llogar-hi cadires). Travessarem el Ripoll i ens enfilarem per unes escaletes al llom de la carena del Bosc del Ranxero, seguint el camí del riu en direcció sud. Del carener seguirem avall, com si anéssim a trobar el meandre 'paellero' i seguirem el camí que tomba a l'esquerra. Passarem un parell de rocaters quan serem altra volta aprop del riu. Parem atenció a la nostra esquerra, on s'obre el forn. Sempre abans d'arribar a cap trencall i, per descomptat, molt abans d'arribar al trencall de l'avenc d'en Brunet o de Les Marines. Si no ha quedat prou clar, teniu un croquis. Doneu records al Bernat pescaire!
{audio autostart}pavana.mp3{/audio}
-
Tres dies assolellats, els d'aquest cap de setmana del Pilar. Hi hagut temps per a tot. Per trobar casualment la del Brunet, una barraca circular molt ben acabada i conservada. Neteja a fons del forn de calç del Ripoll, a frec del riu i seguint el camí marcat en blau. Ara es pot dir que hi ha un i un . El dia de la hispanidad va aparèixer un esquirol mort a la carretera, a l'alçada de la divisòria entre Castellar i Sant Llorenç Savall. En poc menys de 10 minuts vaig trobar la per indicació (i mapa gps) d'en Joan Roura. Una barraca que és a la vista del camí del Ripoll i que té una curiosa forma allargassada. Hi hagut temps per trobar els 4 primers de la temporada. Tots en fila, com si fossin dins un aparador de pastisseria. A l'hora de sopar, ja eren a la paella. Boníssims. Si no plou una mica més, és possible que en el meu cas, siguin els primers i els últims. Temps també per anar acondicionant la , a frec de la llera del Ripoll, lloc que sol desaparèixer sota les bardisses. Amb la colla de Castellar ben aviat coronorem la barraca (hauria de dir millor...talaiot?) d'en . Per fer-ne el tancament es pot dir que hem avançat uns 1000 anys després del Neolític, fent servir les últimes tècniques per aixecar les pedres de la coberta. Jo diria que és la barraca més gran que ha aixecat mai la colla.
Bé, com podeu veure, el temps pot donar per a molt. De vegades per a massa i tot, perquè després no hi ha gairebé temps per explicar-ho!
{audio autostart}sector.mp3{/audio}
