Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
-
Anna Florian, és una nena de 10 anys que només pot parlar amb la vocal a, de forma que del seu nom només sap dir AA A, que és exactament com el pot escriure, perquè tampoc té dret a saber escriure més lletres. Tot i que té un potencial cognitiu impressionant ( ha escrit guions de TV, una novel•la i també un poemari que ha estat un best-seller mundial) l'Anna no ha satisfet els drets d’autor que li permetrien ampliar el seu vocabulari, tot i que el seu pare no es mostra gens preocupat per aquesta qüestió:
- D'ençà que l’Anna va llegir el Quixot amb una sola lletra, no li ha calgut saber-ne cap altra.
La Societat General de Patents Intel•ligents es mostra molt preocupada per aquesta mena de nens 'prodigi' perquè segons ells- atempten contra la cultura i el saber, i a més no paguen pels coneixements d’altri !
Aquesta mateixa Societat assegura que de forma il•legal ja s’estan produint associacions de persones amb una sola lletra conxorxant per construir paraules i frases complexes, sense cap mena d'autorització. La citada Societat ha sentenciat que aturaran aquests actes de pillatge i pirateria que ja fa masses segles que duren i- tal com sentencia el seu gerent en cap, S.G.- el següent pas per guanyar aquesta lluita serà imposar un nou cànon per a tots aquells que atemptin de comunicar-se.
Poc després de descobrir amb alegria que del riu Ripoll ja ha estat retirat, no he trigat a trobar la barraca per indicació del sr. Ballestar. Es troba a tan sols quinze metres de la pista i està sencera, tal i com devia estar fa cinquanta anys. Poc a poc, el riu Ripoll ens va desvetllant els elements d'interès que havien desaparegut, també a poc a poc, de la vista. Passejant per aquest indret també hem contemplat la segona florida d'algunes espècies, com ara l'orella d'ós i els , lluint de nou amb els seus fruits, les
c, també dites de pastor. Cal felicitar l'ajuntament de Castellar i, si s'escau (que no ho sabem), també a la Diputació de Barcelona per haver retirat la brossa que uns paletes destralers pretenien amagar, així com felicitar al sabadellenc sr. Ballestar pel seu acurat treball iniciat els anys cinquanta, i que avui ens permet re-descobrir molts elements del treball en pedra seca. En parlarem molt sovint d'ell.
{audio autostart}riuripoll.mp3{/audio}
-
Faltaven els acabats de la barraca del Victo: les quatre cadires i la taula de pedra, per contemplar la barraca. Per primer cop he entrat a dins la barraca coberta, a les fosques, i per uns moments he pensat que ensopegaria amb l'interruptor de la llum. Crec que ha estat un acte reflex, com si entrés a casa meva, un lloc ben conegut. El Jaume ha comentat que hi van estar diumenge, després de la pluja, i que dins la barraca era completament sec. A l'hora de l'entrepà ho hem amb un cava i unes galetes del país. Ens hauria agradat celebrar-ho amb el Francesc Valls, el 'Victo' fill, però no ha pogut venir. Un altre dia serà: espero que la seva dona es recuperi ben aviat i puguin anar amb la família a visitar la barraca restaurada del seu tros.
Ha estat un dia més relaxat, de passejada, de la pedra de la taula com si fos un senglar acabat de caçar, de parlar de referèndums sobre la independència, de què es farà la setmana següent, de la Coordinadora d'Entitats de la Pedra Seca (CEPS)... Haver acabat la barraca ha estat també com un comiat del lloc, dels marges propers, dels arbres, del tros de riu amb el que ja t'havies familiaritzat. De totes les pedres que, com per art d'encantament o per oblit de la memòria recent, han desaparegut del lloc i han acabat apilonades a la .
Marxem cap una altra banda, just quan el lloc prenia més bon color. La barraca queda allà al mig de la boscúria, sense cap funció productiva evident, a mans de qui vulgui visitar-la si en sap el lloc, o per qui hi arribi casualment. Segurament algun moixó hi trobarà un lloc arrecerat per fer-hi el niu, o una serp un passadís estret per mudar la pell. Tant de bo la família del Victo puguin vetllar per aquesta barraca que mai no havien vist d'empeus.
{audio autostart}giacchino.mp3{/audio}
-
Hem baixat el nou , del terme de Rellinars. l'han formada el Ramon Suades (descobridor amb el Jordi Senyal, l'any 2007), els germans Xavi i Eduard Badiella, el Quim Solbas, i un servidor. L'avenc és a tocar de la pista que, més amunt de Casajoana, passa per sobre de la font de Casajoana, no gaire lluny del trencall i al costat dret. El lloc té la referència d'un roure ben plantat a l'altre costat d'on és la boca. Tan bon punt s'ha llençat la corda dins el pou, el Xavi ha pronosticat una fondària de -6m, i l'ha errat només de 20 cm, que s'havien d'afegir reglamentàriament al mesurament fins el llavi superior que forma la boca de . Tot i que és estret (60cm) i travessat per un nivell de sorrenca, l'avenc no ofereix cap dificultat per arribar a la base del pou, més ample i amb cabuda fins a dues persones, seguint una diàclasi N-S. Els dos germans han baixat aprofitant aquesta estretor sense cap altre equipament tècnic que la corda (i el casc amb llum!). A excepció d'aquest nivell de sorrenca, les parets són completament terroses, per la qual cosa el casc era força necessari si es volia evitar una pluja de terra. S'ha fet la corresponent topografia i hem esbrinat quin havia estat l'error del sondeig a -10m. Els 'manuals', tal i com mostra aquesta fotografia del Ramon Suades, solen tenir aquests errors; per uns moments ha semblat que la Catalunya Misteriosa ens engolia a tots i, en especial, els quatre metres que havien desaparegut.L'avenc de Casajoana és un nou petit avenc de la muntanya, dels que són majoria a Sant Llorenç i benvingut sigui!
{audio autostart}casajoana1.mp3{/audio}
-
Buscava la barraca no. 249 de la carena del Ricó (Sant Llorenç Savall). El xaragall pel qual m'enfilava estava ben atapeït. Atapeït de tot, menys de bolets. De cop, unes passes properes i perquè no dir-ho, familiars, es mouen al costat meu. Espero les corredisses i trencadisses de torn. És el senglar, segur. Pausa. Silenci. L'esperat moviment i brogit de fugida no es produeix. Se sent un trepitjar molt pausat, rere un càdec. Començo a dubtar que no sigui un boletaire o un avi de la residència, que és a l'altra banda del turonet. Res. M'arriba però, la fortor del senglar. I sí, allà està, a cinc passes d'on sóc. Arrecerat sota un boix. No és gaire gros. Però que hi fa allí? Potser es pensa que no el veig? Mira de restar immòbil. Aprofito per deixar la motxil·la a terra i prenc la càmera. Torno al lloc. Començo l'enregistrament no sense haver calculat abans a quin pi em podria enfilar. Em moc, faig soroll, el crido i mou el cap en la meva direcció. Està clar que m'ha vist, però segueix allí sota. Ara em ve al cap si no estarà enganxat a una trampa, però li veig bé les quatre potes i no hi té res. Torno al lloc de la motxil·la. Faig proves d'enfilar-me a un pi, per si d'alguna manera el puc enregistrar millor. Però el pi està tombat i no trobo la manera de fer equilibri. Torno a apropar-me al seu amagatall però ara ja no hi és! Sé que és aprop, s'ha mogut un romaní, però ara no el veig. Decideixo reprendre la recerca de la barraca de vinya, pel costat oposat. En menys de 15 metres trobo la barraca, colgada de vegetació. Aquest senglar tímid, precavid, curiós, m'ha assenyalat on era aquesta barraca. Els podeu veure (la barraca més bé que el senglar) en aquest vídeo.
{audio autostart}giacchino.mp3{/audio}
