Diari d'abord
La Cova Torta, l'esperit subterrani (4)
La cova Torta, l'Esperit Subterrani (4) estalactites inclinades i una llauna
El què quedava clar era que, després de 5 sessions maratonianes de desobstrucció, calia esbrinar de la forma més senzilla possible, l'abast real de la saleta, abans d'iniciar més treballs. Més tard, es va fer un intent d'observar el pas amb l'ajut d'un pal llarg, un focus i un mirall, però els resultats no van ser concloents: es projectaven ombres que deixaven entreveure alguna escletxa.
En la sisena sessió de desobstrucció, el 27-04-02, i acompanyat de nou pel meu germà Pere, vam fer una petita sessió de treball, aconseguint tan sols descalçar un xic la crosta estalagmítica que ens barrava l'accés a la saleta. Aquell dia veníem de desobstruir una altra petita cavitat descoberta 15 dies abans, la cova Colgada, i el físic no donava per a més.
El 30 de novembre del 2002, més d'un any després de la descoberta, el meu germà i jo vam aconseguir forçar el segon pas (fotografia). Ens va ser d'un impagable ajut el punxó d'acer de 80 cm facilitat pel ferrer llorençà Toni Brossa. Després de gairebé tres hores de desfer la crosta que segellava l'entrada, vam accedir a una saleta molt humida, amb restes d'un microgour encara actiu, a la dreta. Una saleta on era possible asseure's i amb una cabuda per a dues persones. Tot just entrar, vaig patir un ensurt considerable en veure que, a l'esquerra i davant mateix d'un petit accés a un pou, hi havia una llauna de menjar perfectament situada. Era impossible que ningú hagués entrat allí abans! Cal pensar que algún petit carnívor va triar el lloc per evitar competidors a taula ( també hi havia les restes d'un coxis). El pouet en qüestió sembla de poca importància, 1 o 2 metres com a molt de profunditat. Vam prendre imatges de l'interior i vam decidir no desçalçar la concreció que en barrava el pas. L'ensurt més agraït va ser trobar que a la dreta s'obria una altra petita obertura rera la qual es podia veure que la cova s'eixamplava encara més, i fins i tot es podia ja pensar en posar-se dret. El que va ser més esperonador però, va ser l'important intercanvi de flux tèrmic que es podia notar, ara amb més claredat, en aquell pas. Sens dubte aquell corrent era el responsable que s'hagués format aquella estalactita excèntrica. Vam posar a prova la duresa de la concreció en aquell punt i en vam quedar molt satisfets de cara a una setena sessió de desobstrucció. Vam sortir gairebé al foscant, plens d'il.lusió en veure que la cova no tan sols continuava, sinó que s'engrandia.
En la sisena sessió de desobstrucció, el 27-04-02, i acompanyat de nou pel meu germà Pere, vam fer una petita sessió de treball, aconseguint tan sols descalçar un xic la crosta estalagmítica que ens barrava l'accés a la saleta. Aquell dia veníem de desobstruir una altra petita cavitat descoberta 15 dies abans, la cova Colgada, i el físic no donava per a més.
El 30 de novembre del 2002, més d'un any després de la descoberta, el meu germà i jo vam aconseguir forçar el segon pas (fotografia). Ens va ser d'un impagable ajut el punxó d'acer de 80 cm facilitat pel ferrer llorençà Toni Brossa. Després de gairebé tres hores de desfer la crosta que segellava l'entrada, vam accedir a una saleta molt humida, amb restes d'un microgour encara actiu, a la dreta. Una saleta on era possible asseure's i amb una cabuda per a dues persones. Tot just entrar, vaig patir un ensurt considerable en veure que, a l'esquerra i davant mateix d'un petit accés a un pou, hi havia una llauna de menjar perfectament situada. Era impossible que ningú hagués entrat allí abans! Cal pensar que algún petit carnívor va triar el lloc per evitar competidors a taula ( també hi havia les restes d'un coxis). El pouet en qüestió sembla de poca importància, 1 o 2 metres com a molt de profunditat. Vam prendre imatges de l'interior i vam decidir no desçalçar la concreció que en barrava el pas. L'ensurt més agraït va ser trobar que a la dreta s'obria una altra petita obertura rera la qual es podia veure que la cova s'eixamplava encara més, i fins i tot es podia ja pensar en posar-se dret. El que va ser més esperonador però, va ser l'important intercanvi de flux tèrmic que es podia notar, ara amb més claredat, en aquell pas. Sens dubte aquell corrent era el responsable que s'hagués format aquella estalactita excèntrica. Vam posar a prova la duresa de la concreció en aquell punt i en vam quedar molt satisfets de cara a una setena sessió de desobstrucció. Vam sortir gairebé al foscant, plens d'il.lusió en veure que la cova no tan sols continuava, sinó que s'engrandia.
ENLLAÇOS
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}