Diari d'abord

De cara a Barraca (70) vinyes de 1ª,2ª, 3ª i 4ª

A l'hora de pagar tributs sobre els beneficis obtinguts amb les vinyes, aquestes és classificaven en quatres classes. No és clar que la qualitat del vi tingués relació amb aquestes quatre categories, perque desconeixem el Reglament que establia les bases d'aquesta classificació, però l'any 1863 l'Ajuntament de Sant Llorenç Savall i la seva Junta pericial van protestar 'alto y formal' per la supressió comptable de la vinya de 4ª classe, la que donava menys beneficis*. I els arguments que donà foren: "en este término és de absoluta necesidad el tenerla só pena de matar el cultivo de las tierras flacas que tenemos especialmente de viñas ya muy pasadas y situadas muy lejos de la población, pues hay muchos que las tienen á mas de una hora de distancia ¿ Y que culpa tiene en esto el propietario ó cultivador si tiene la tierra suya mala y de peor calidad? ¿ No tiene ya en esto bastante castigo en tenerla así? ¿ No vale mas á la Nacion que puedan cultivarse estas tierras y poder percibir de ellas alguna contribucion que no que tengan que abandonarse y quedar no mas que yermas?" Així doncs, llunyania del cultiu i antigor dels ceps poden ser dues pistes per explicar la categoria d'una vinya.

Malgrat que la resposta del funcionari d'hisenda sigui que amb la reclassificació la diferència contributiva és de poca importància, el cert és que ben aviat es començaran a abandonar les vinyes més perifèriques: llogar mules i conductors, llogar portadores i veremadors fent-los transitar per camins dolents ja no sortirà a compte. Amb la desaparició de la 4ª classe de vinya probablement començaran a desaparèixer les vinyes dels confins del terme. Per contra, s'aprofitaran a fons les terres més pròximes, com és el cas d'aquesta barraca de vinya bastida l'any 1861 al sector del torrent de Mascarell: la barraca del Victo el Campaner. Fins el 1863, a Sant Llorenç Savall la 4ª classe representava 842 quarteres i 10 quartans de vinya, aproximadament un 28% del total d'aquest cultiu dins el terme, dada que tradueix l'esforç de la pagesia llorençana per plantar vinya en llocs ben distants, indrets amb terres molt magres. "Ningun mérito ni habilidad és el hacer producir tierras fértiles y de buenas condiciones: solo el que hace salir el jugo de las esteriles é ingratas es el digno de mejor suerte"- sentenciava l'ajuntament.

  Malgrat les relatives bones condicions de la barraca 112 del Victo el Campaner, han calgut 12 jornades matinals per consolidar-la. La primera jornada ja va deixar clar que la pedra que faltava no era enterrada ni havia caigut amb el pas del temps, havia estat sustreta. Calia doncs, trobar una bona pedrera (i un carretó per traginar-la). A tocar de la pista vam trobar una paret de roca esllavissada que proveïa bona quantitat de reble i, més amunt, dos amuntegaments de rocs provinents d'alguna obra.

PUJANT PARET

CENDRES

TERRA

EL PADRÍ DE LA BARRACA



OBJECTE FUS NO IDENTIFICAT

EL MASCARELL EXUBERANT

{play}images/stories/mp3/marxapedra.mp3{/play}

L'arqueologia que no funciona

Corria l'any 1998 quan acompanyat de la llavors Arqueòloga Territorial, Araceli Martin, sortíem del recent trobat jaciment de la cova del Centenari (Horts de La Mata, Mura). L'Araceli em deixava clar que donat l'escàs gruix de sediment de la cavitat, el jaciment no seria susceptible de ser excavat. Quan li vaig dir si algun estudiant arqueòleg o aficionat podria estar disposat a retirar la resta de fragments esparsos que poguessin quedar a la cavitat em va espetar: 'això no funciona així'.
Suposo que intentar explicar com funcionen les coses resulta infinitament més senzill que intentar explicar com no funcionen, perque m'hauria pogut passar la vida preguntant. Però amb el temps he descobert que les coses no és que no funcionin així o aixà: pocs anys m'han calgut per saber que en el terreny de l'arqueologia d'àmbit local les coses, de fet, no funcionen.

                                               gerreta trobada a la cova dels Lladres (Vacarisses)

Dedueixo que hi va haver un temps on els arqueòlegs treballaven per la cara, sense cobrar un duro, empesos per l'amor a l'art. Dedueixo que quan va arribar la democràcia i es va obrir la Conselleria de Cultura, alguns van fer curses per entrar a Patrimoni, i així cobrar la primera pela i, de passada,  poder reivindicar que es dignifiqués la feina dels arqueòlegs. És a dir, que si no es cobrava, no hi hauria arqueologia. Mentrestant i com ha passat sempre, Cultura va anar a la cúa dels pressupostos i el finançament dels treballs arqueològics va ser més aviat escàs i amb prou feines cobria per pagar els funcionaris, relegats a inventariar el Patrimoni des de les monedes egípcíes del sr. Antonio, passant pels quadres aquells de 'molt valor' de la tieta etc. Amb aquesta perspectiva, no es trigarà a legislar per implicar les grans constructores en el finançament d'aquelles excavacions d'urgència dels jaciments que sorgien arran dels grans moviments de terres. No es trigarà a legislar per a tots aquells que atemptessin contra qualsevol dels molts jaciments que aniran sorgint i que quedaran completament desatesos. Només es podran excavar aquells jaciments considerats per l'especialitat com a 'punters' i els urgents, que seran excavats també, de forma urgent. No es trigarà a seguir legislant (altra cosa no avançava amb tanta celeritat), ara per insinuar que qualsevol que lliurés un objecte arqueològic fora del seu context, podria passar per ser un potencial espoliador. Conclusió: si no podem fer arqueologia multarem, sancionarem, sospitarem.


Ben lluny quedaven els dies d'un jove Ramon Ten (actual cap del Servei d'Arqueologia de Catalunya) que excavava els metres quadrats de rigor de la cova dels Lladres (Vacarisses) deixant que uns aficionats de la SIS* trobessin la peça més emblemàtica i descriptiva del jaciment: una gerreta de ceràmica a mà de forma globular que contenia un total de 2.020 peces penjoll sencera (fotografies superiors). Lluny queden els dies que aquests mateixos afeccionats, treballant a l'interior de la incomodíssima i opressiva galeria de la cova de les Pedres, retiraven curosament les nombroses restes lítiques que es trovaben enterrades en el prim sediment de la cavitat. Probablement allò no aportava gran cosa al vessant científic i metodològic del món de l'Arqueologia, però sens dubte aquells materials servien per il·lustrar millor que res, el passat en l'àmbit local.

* SIS - Secció d'Investigacions Subterrànies del Centre Excursionista de Terrassa.

Entrada a la cova de les Pedres (Viladecavalls)

En nom de la necessària professionalització dels arqueòlegs, avui tot això ja és 'prehistòria'. Però el fet és que la societat no pot o no vol remunerar tots els treballs arqueològics possibles: l'arqueologia a nivell local no existeix; si el municipi no pot finançar no s'excava, si no és urgent no es fa. I deixant de banda l'escassa informació que reben els municipis sobre els treballs arqueològics que s'hi duen a terme, el fet és que les desenes de llicenciats en Arqueologia/Prehistòria que surten cada any de les nostres universitats no podran treballar en la seva professió. En aquest context, els jaciments de segona fila o no urgents tenen tots el mateix final: són espoliats. I la majoria ho són per arqueòlegs que saben el que fan. Avui aquesta situació s'agreuja amb l'aparició d'Internet amb la difusió de dades GPS de jaciments arqueològics, i amb la publicació indiscriminada dels inventaris patrimonials dels municipis, sent aquesta la única labor que podran lluïr els polítics -els funcionaris dels quals s'han passat la vida obrint 'fitxes' de jaciments.

Per a mi la pregunta és: si 'això no funciona així', pot funcionar d'una altra manera?

De cara a Barraca (69) els gravats 1.3

Amb la barraca 391 de la Creu del Galí, el grup de Pedra Seca Ballestar dona per finalitzades les restauracions de barraques amb gravats, ja sigui de dates a les llindes com de creus a l'interior. Les dues barraques datades a la llinda, la no. 295 "1878" de l'Ermengol i la barraca 112 del Victo el Campaner, amb la data de 1861. I des del febrer de 2022 la barraca 308 de la Portalada -també a l'Ermengol- on després d'un munt de vistes per a restaurar-la i després d'apadrinar-la, hi vam descobrir una pedra a l'interior amb el gravat "Jané 1847", i fins i tot és possible que hi posi el dia (11) de finalització de l'obra.
L'abril de 2023 vam trobar-nos que a la llinda de la barraca 179, a La Busqueta, les falgueres marcides ens descobrien una data inèdita al Principat: 1710, data gravada que segons quina interpretació es faci, podria recular a 1700.  Fins a la data (2023) a Catalunya no s'havien trobat barraques amb una data gravada que fos anterior a 1716.



                               1710, ara com ara la data més reculada en una barraca de vinya a CAT



Sigui com sigui, sembla que el monocultiu de la vinya podria haver entrat amb força a Catalunya molt abans que no semblava. Amb la barraca "1710" ja són quatre - d'un total de 483 - les barraques de pedra seca datades a Sant Llorenç Savall
I pel que fa a les creus, les restaurades o que estan en bon estat són la barraca 391 del Galí, la 136 del Torrent Micó, la 127 de cal Cames i la 426 de l'Isidre Dalmau.

La restauració en solitari de la barraca de la Creu del Galí es presentava complicada pel fet que bona part del material font eren uns gresos molts disgregables (fotografia superior). La sort era que la llinda restava intacta. En set sessions matinals vam concloure la barraca, havent-nos trobat en la necessitat de traginar molta pedra i reble dels encontorns.
L'encarregat de vetllar la barraca serà el Ramon Suades, qui també ha fet una important contribució en la localització de barraques d'aquest sector i de la majoria de barraques trobades a la resta del parc.

Al límit del terme, el mas Balumí 1.2

Tant si marxes com si arribes a Sant Llorenç Savall, el darrer tram de municipi anant cap el Bages, és una fondalada allargassada i amable, el punt més alt del qual no ens faria pensar que és una capçalera del riu Ripoll. Passat l'incendi de 2003, a banda i banda de la fondalada s'han llaurat tot de camps per fer-hi créixer ferratges per als animals salvatges (el més enraonat dels quals, el senglar, s'ho menja gairebé tot!). Res de nou: els camps ja havien estat conreuats quan al bell centre d'aquesta esplanada, dalt d'un petit promontori, s'hi alçava el mas Balumí (o també cal Baloni- segons Lluís Vergés, de vegades escrit Valumí). Pel que fa la masoveria, tenim constància que el 1811 la ocupava l'Agustí Crusella casat amb la Francisca Capdevila de Granera, i el 1825 ho fou per la família de Monistrol de Calders encapçalada pel Sebastià Santamans (35 anys), casat amb la Llúcia Capdevila (37 anys) i el seu fill Josep (2 anys). A l'any 1849 hi consten com a habitants el matrimoni format pel Josep Comas i Solà natural d'Avinyó, i la Teresa Font i Pineda, filla de Castellterçol.
El topònim també havia deixat empremta al poble: segons el dr. Josep Barriga el 1802 hi trobem un Feliu Balumí i també un Joan Domènec 'el Xic del Valumí' que vivia al carrer Sant Antoni. Pel que fa la història del mas en Miquel Ballbè tot just ens fa saber que la primera cita data de l'any 1312. Segons la inèdita Onomàstica de Sant Llorenç Savall d'en Jaume Valls i Vila el mas podria haver tingut un antecessor en el mas Casanova, de domini del Castell de Pera. La documentació trobada del mas amb el nom de Balomí és molt recent, tot i que en un document de venda de l’any 1549, feta per Vicenç Font (de la Saladelafont) a Antic Permanyer, apareix com afrontació al nord l’alzina de Balomí. Concretament és a l’any 1821, quan el Balomí apareix a la relació de contribuents. Sabem del cert que el 1839 encara tenia masoveria i que aleshores la propietat ja havia estat absorbida pel mas Saladelafont. Al respecte en Jaume Valls afegeix que a l’any 1865 el propietari era Antoni Saladelafont, amo també del mas d’aquest nom, i que la renda anual era de només 80 rals de velló, és a dir, un mas molt pobre. A final d’aquell segle XIX, el mas ja s’hauria abandonat, puix que no figura als padrons del segle XX. Fou conegut també per Cal Baloni. L'extensió censada dels seus conreus era de 6 quarteres, aproximadament l'equivalent a 2 hectàrees.

Les restes del Balumí ens dibuixen no menys de 5 estances petites i allargassades, probablement formant el conjunt d'una sola nau, tot orientat seguint l'eix N50. L'estirament de la construcció sembla condicionat pel sòcol de roca mare, que marca dos desnivells en els vessants oriental i occidental, aquest darrer amb un xaragall a tocar, deixant oberta la possibilitat que l'entrada principal fos per la cara nord. El parament més visible (fotografia inferior) sembla un parament secundari de tan sols 40cm de gruix. El que semblen les parets exteriors i la paret mestra mesuren de 60cm en amunt. A la punta sud s'hi dibuixa un semicercle, tal volta es tractés d'un dipòsit adosat. Per tots els volts de la casa trobem restes de teula i terrissa.
En un dels camps actualment llaurats apareix un fons de dipòsit de xena, prova que els camps eren part inextricable de la casa. Documentalment, el mas no apareix associat a la vinya ben al contrari, sembla que a mitjan segle XIX  la  prosperitat d'aquest conreu assenyali el declivi definitiu de la casa.

L'actual propietari, el Josep Saladelafont, ha fet esporgar els nous brots d'alzina i roure de la totalitat de la seva finca per tal que els arbres creixin tan alts i grans com sigui possible. Tal volta per recuperar l'esplendor del topònim proper del Bosc Negre o potser per fer honor al mas Saladelafont, un mas que documentalment ens mostra que llur activitat econòmica fou eminentment forestal, seguint el patró d'altres masos com el Dalmau o Salallassera. El cognom Saladelafont (Francesc, Pere, Llorenç, Josep...), sense ser gens nombrós, ha estat arrelat al lloc després de moltes generacions. En molts aspectes i malgrat les vicissituds diverses que per força han de patir aquestes propietats ancestrals, l'actitud i l'empenta dels propietaris per dignificar el lloc i recomençar, em recorda molt aquella que hom percep en finques amb tanta o més solera com és ara el Puig de la Balma (Mura).

L'estratègia d'Artur Mas: guanyar temps 1.0