Diari d'abord

Benvinguts al Diari D'abord,
 
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
 
 

Canvis Anticlimàtics

Tres dies enrere vaig trobar una escampadissa de pinyes rosegades dins el bosc, i ahir vaig trobar un esquirol mort damunt l’asfalt, a la recta de St Feliu del Racó. Vaig pensar que aquella no era la forma habitual d’hivernar dels esquirols. Sol ser freqüent, tot i que no recomanable, trobar-ne de morts a partir de finals de l’hivern, principis de la primavera. .. però ara, al bell mig de l’hivern més cru? No ho havia vist mai, i això que em conec aquesta carretera massa bé.
Tinc amics i coneguts que posen en dubte això del canvi climàtic. Més ben dit, posen en dubte l’artificialitat d’aquest canvi climàtic, perquè prou bé que veuen com els vells glaciars coneguts es van fonent. La veritat és que jo no els acabo d’entendre. Bàsicament perquè sóc incapaç d’ entendre que amb el ritme d’emissions de CO2 tampoc no acabi passant absolutament res! i no és pas que vulgui que passi res o que vagi en contra dels avenços tecnològics o de la globalització del benestar (tot i que dins el cotxe em sento cada cop més com un dinosaure de 70 kg desplaçant una carcassa de 1000), és que senzillament no em quadren els números: si faig la prova amb CO2 tancat a casa segur que ben aviat seria mort, i tothom em titllaria de ‘tonto, perquè no avisaves?’ Ningú ho trobaria gens estrany. Però a escala planetària els escèptics diuen que és cosa de la premsa alarmista, que això que cada any s’apuntin més països al tractat de Kyoto és publicitat encoberta, que els científics no es posen d’acord, que és una maniobra per enfonsar les indefenses empreses petrolíeres etc. Prefereixen parlar de grans canvis climàtics de l’era glaciar i, si convé, de temps encara més reculats, com si els haguéssin viscut en directe, com si aquests canvis haguéssin passat del dia a la nit, que és ben bé com està passant ara... cada any es poden veure perceptiblement els retrocessos de les geleres, ni reculant un milió d’anys trobaríem les concentracions de C02 que hi ha ara mateix a l’atmosfera. Però tant hi fa, els escèptics reculen tants milions d’anys com faci falta per justificar possibles canvis similars a aquest. Més aviat penso que, davant la impossibilitat de trencar el gel d'una situació tan evident i incòmode, els escèptics prefereixen fer-se fonedissos, com el glaç. Tot i que potser no els falti raó: segur que durant la creació de la terra, per ells tot just fa quatre dies, l’atmosfera plenament volcànica i cataclísmica era molt més irrespirable que no pas ara. I ningú es queixava.

Crònica d'una revolta

LA REVOLTA SILENT (2)


No eren rumors d'incendi. Des de feia temps, la basarda que planava pels boscos de Sant Laurentius era d'un to més greu, sostingut i sobretot, soterrat. Una remor semblant passaria desaparcebuda per qualsevol oïda humana a excepció feta d'un home que pogués viure mil anys...en un sol dia. Per això ara, després de cinquanta anys d'haver iniciat el primer i únic crit espaordidor de guerra, havia arribat el moment de callar. El Roure del Palau, cavaller en cap de l'ordre dels Roures Ultratjats, contemplava silent des de la seva altiva posició, els primers resultats d'aquell assalt per sorpresa a la cresta de la Carena del Pagès, mentre el so dels seu primer i darrer crit de batalla encara llanguia per les fondalades més pregones del massís. Seguit d'un estol creixent de roures i la no menys sorprenent xifra d'escamots d'alzines robustes i ben disposades per a l'atac, l'autodenominat Exèrcit de l'Aliança va sorprendre la Solana del Pins Panxacontents, governada per l'eixelabrat i temut Pi Tort i els seus sequaços, que vivien vagarosos instal·lats en una vida asilvestrada, despreocupada i gandula, més pròpia d'humans poc amatents. El xoc fou de tal magnitud, que molts dels matolls residents als pins van emmudir de cop. Passada la boira estrepitosa que va aixecar el xoc inicial d'arrels i branques, el Roure del Palau començava a dissipar amb satisfacció els dubtes sobre l'eficàcia de l'atac sorpresa. Les notícies corregueren com la pòlvora: el Desembre de 2006 el Pi Tort, després d'haver estat gravíssimament mutilat, ja era un manyoc de fusta corcada les restes del qual pocs sabien ben bé on es trobaven, fet que ben aviat va provocar un escampall de dubtes i rumors sobre si la seva mort havia estat ben bé real. La major part dels Pins Centinelles, arbres cepats i entrenats a repassar les fronteres, van començar a sorgir de la bromera i van aparèixer als ulls del propi Roure del Palau tal com ell sempre els hauria volgut veure: completament immòbils, secs, amb un semblant de pànic fixat al seu rostre. Completament morts.
Per la canal de Santa Agnès mentrestant, encara es podia sentir com s'esmunyia l'eco d'aquell crit inconfusible del cavaller Palau. Un crit elaborat amb infinitat d'anells expandits per un tronc d'una densitat tan especial, que els harmònics del seu so primordial, conferien a la intensitat del so un embolcall sonor orquestral d'una riquesa que recordava el so d'una pàtina de corus afustats capaços de tallar l'aire com un vent polar fregant una estora glacial. El seu fill, Petit Palau, el va acompanyar en aquella gesta, fent-li costat en tot moment. El dia tan esperat  aviat havia d'arribar, el dia que el capitost d'aquells pins invasors, el Gran Pi Pinyoner amagat al refugi del Sot del Guix,  senyor i gran amo de tots els pins de St. Laurentius, tingués notícia d'aquella desfeta, i a la fi sentir amenaçats els seus privilegis. Per molt envoltat de pins aguerrits i amagats com ell al seu Sot amb fama d'inexpugnable, i per molt que fos la nineta dels darrers pagesos, la seva darrera hora havia estat planejada minuciosament. La conquesta de la carena del Pagès era una victòria doble: d'una banda suposava trencar la frontera més llarga imposada per l'home, i de l'altra, la presa de la millor talàia des d'on poder dirigir la victòria final. L'exèrcit combinat de Roures i Alzines encara disposaven d'armes molt més desenvolupades al seu favor: la sequera extrema i els pins incendiaris. Encara que sagnants i més pròpies d'una massacre plena de danys col·laterals, en última instància aquestes armes afavorien l'extermini de l'invasor i el creixement segur dels habitants primigenis. Eren tàctiques molt extremes però, que s'havien d'evitar si es podia anar debilitant i destruint l'enemic a poc a poc, de la forma més segura i silenciosa possible. Dia rere dia, nit rere nit, apareixien aquí i allà pins fulminats per un assalt tan meticulosament portat a terme, que tot i haver-los pres l'estandard de la seva Unitat, no arribaven a perdre ni a moure una sola de les seves branques. Romanien estructuralment intactes, però d'un color completament moribund. L'Exèrcit Combinat comptava, a més, amb l'aviació comandada per La Processionària, cabdill de les orugues que aconseguien la seva energia dels pous de sàlvia que xuclaven dels propis pins i deleroses, per descomptat, d'una oferta culinària tan saborosa com algunes cruixents milfulles de pi. Infiltrant progressivament bases d'aprovisionament entre les seves branques, les orugues ben aviat  debilitaven els pins. Convertint-los virtualment en arbres inadaptats per a la lluita subterrània, les orugues es prenien el temps necessari per triar el seu següent objectiu.
Els grans generals arbrats, estratègicament situats en talàies, es comptaven per desenes: l'Alzina del Vent que, amb una estructura ramificada complexe, era el cervell computeritzat i radar estratègic d'aquella revolta tan ben planificada. El Roure Llarg, amb la seva posició dominant i el seu lloctinent, el Roure del Pujol, controlaven tots els moviment del vessant oest, substituïnt aquest darrer la baixa per malaltia terminal del Roure de l'Espluga. Al sector de la Fontfreda hi trobem el Roure Ajagut, controlant des de la seva talaia l'aquífer i els qui hi van a beure. El seu solitari avi, el Roure del Parrac havia mort a mans d'un llamp, condemnat a suportar les befes dels pins enganxosos que li feien la vida impossible. En aquesta vigilància de la conca hidrogràfica, el Roure Ajagut substituïa al Roure Sec, mort temps enrere en el punt àlgid de l'envestida dels pins mercenaris que li van segar la vida. L'audaç Roure Escorçoner ha baixat a mullar els seus peus a la mateixa llera de Les Arenes per dur a terme, amb els estols gegants de Roures provinents de Les Teixoneres i també de l'esquena d'Ases, l'arriscada acció de travessar l'important riera i assaltar els poderosos enclavaments dominats pels brutals pins negres i avets. Un front d'atac que quan esclati farà tremolar de socarrel la terra de St. Laurentius. Pel vessant nord, ja fa temps que els pins negres estan sent assetjats i martiritzats regularment per grups d'alzines guerrilleres de renom, com ara l'Alzina Escaladora al sector dels Penitents, capaç d'escapolir-se per parets abruptes i atacar des de punts inversemblants. És la sostinguda lluita del desànim. Al costat ombrívol dels Emprius, molts pins han estat capturats per sorpresa: desenes de pins que han quedat copats per un incendi i també per l'avanç sorpresiu de l'alzinar regular, resten presoners o encerclats i aïllats en condicions extremes, on alguns són obligats fins i tot a arrossegar-se per malviure una franja de llum. A la punta nord, l'exhibicionista Roure Forçut, es passa el dia fracturant roques per donar una idea aproximada de com acabaran els pins que encara vaguen pels encontorns amb aires d'autoritat. Mentre a la Vall de Mur, el general Pi de les Quatre Besses, completament bloquejat i incomunicat de les veïnes pinasses del Dalmau i Palleret, ha estat rodejat i capturat. Recentment ha estat publicada la seva condemna a cadena perpètua. Aïllat dels seus, la mort aviat l'haurà de  rondar. Mentrestant el majestuós Pi del Racó de Les Tres Pinasses està intentant negociar la seva capitulació amb condicions, juntament amb els Pins Cargolats de por. Probablement les condicions exigides no atenguin tant a l'Exèrcit Combinat de l ‘Aliança com als humans. L'assalt a la carena del Pagès no ha passat desaparcebuda: les pinasses i pins pinyoners del Sot del Guix, s'estant preparant pel darrer assalt. Compten amb la bona cobertura del Sot i també del sol a les parts altes, cobertes d'un bosc mixte però encara majoritàriament poblat de pins ben atrinxerats. Ara mateix el Gran Pi Pinyoner està  reunit amb les seus lloctinents. Probablement decidiran buscar reforços entre els humans. Tant hi fa - assegura un observador tan imparcial com el Til·ler de les Fogaroses- els homes no són de fiar -sentencia. Els pins també compten amb l'ajut dels seus aliats a l'ombra: una munió hostil a qualsevol canvi en la part ombrívola del pi: enredadisses i punxants, gatoses i esbarzers, arítjols i lligabosc són alguns dels elements disuasoris per malmetre qualsevol intent de créixer en aquest entorn. Un camp de mines a on fins i tot els humans desisteixen d'entrar.

S.O.S. CAMPI QUI PUGUI PEL PARC NATURAL

Tinc a les mans un fulletó de propaganda de l'empresa privada ROCBUGGY AVENTURES OFF-ROAD, una empresa dedicada a guia i lloguer de buggys (quads disfressats amb un sostre) amb el 'divertit'  objectiu de fer VISITES GUIADES AMB BUGGY A LES VALLS DEL MONTCAU I AL PARC NATURAL DE SANT LLORENÇ DEL MUNT I L'OBAC. I ara agafeu-vos: el prospecte assegura que és LA MILLOR MANERA DE PASSEJAR PER UN ENTORN AMAGAT I DE DIFÍCIL ACCÉS. No fa gaires dies un arquitecte de Terrassa em preguntava si es podia anar en bicicleta pel Parc i la veritat és que no vaig saber què dir. Però vist aquest prospecte em penso que el trucaré i li diré que NO, QUE NOMÉS S'HI POT ANAR EN BUGGY-BUGGY o algun altre artefacte que cremi benzina i faci força soroll. Mentres la Diputació va adormint a tot el personal amb un Pla d'Usos de 600 pàgines, es continuen construint pistes noves, pàrkings nous, es canvien el disseny de totes les senyalitzacions, es permet que empreses dedicades al motor facin guanys utilitzant sòl públic i especialment protegit etc Al final  de tot el procés de discussió del Pla s'haurà de redactar un altre projecte per decidir on volem el supermercat, les escales mecàniques, el parc d'atraccions permanent,  a quina banda de l'antic Parc haurien d'aterrar els avions, o el color de les marquesines de disseny. Per descomptat els excursionistes tindran prohibida l'entrada, no fos cas que encara volguésssin arreglar algun dels molts caminets perduts. buggyL'empresa ROCKBUGGY convida a SEGUIR ELS PASSOS DELS BANDOLERS TOT TASTANT (...) ELS VINS MÉS SIGNIFICATIUS DE LA D.O. PLA DEL BAGES, i jo afegiria que tot 'deixant unes rastre de roderes ben marcades'. Veient els conductors del prospecte, amb el rostre cobert amb una màscara anti-pols, començo a tenir la impressió de ser davant d'un nou bandolerisme que ja fa uns quants anys que intenta carregar-se la muntanya. Bandolers que no suporten la bellesa del paisatge, la riquesa del silenci. I, naturalment, allò de 'si bebes no conduzcas' no deu ser aplicable als Buggys per allò de que, gràcies al Ministeri d'Indústria, encara se'l considera  'vehicles agrícoles'. . . i qui dia passa, any empeny. AVENTURES OFF-ROAD vol dir literalment AVENTURES FORA DE CAMÍ. Ho sento per tots els implicats en aquesta 'aventura empresarial', però els he de dir que van pel camí d'estimbar-se. Sóc de la opinió que no és aquest l'esperit que la majoria de ciutadans té d'un Parc Natural, que els temps que corren no estan per malbaratar benzina per la muntanya i de forma tan estrident, encara que els mitjans de comunicació continuïn elogiant les gestes dels milionaris del motor i les seves competicions. I que consti que ara no estic parlant de prohibicions: estic parlant de gestió pública del Parc. Llocs com el Sot de l'Infern, les Balmes Roges, les Valls del Montcau (denominació d'origen amb el suport de la Diputació) o els mateixos carrerons de Mura (alguns prohibits de fa temps als cotxes), no són el millor lloc per canalitzar aquestes aventures barrejades amb benzina i alcohol. Mentres altres municipis com Sant Llorenç Savall han estat lluitant contra el caos post-incendi de les motos i dels quads per les seves pistes, ara sembla que Mura s'apunta al carro del campi qui pugui, o sigui de l'OFF ROAD.
NOTA: la fotografia és del prospecte.

Notícies amb eco d'aigua a Rellinars 1.0

Fa poc vam estar a Rellinars. dscf4936 smallUn dia de núvols sense pluja, però vam estar acompanyats del so de l'aigua que recollia el torrent de la font del Conill. Les fonts de Rellinars anaven a tot raig. Vam veure el cartellet que porta un any penjat, que demana ajuda per trobar una càmera de les '3 bessones' que es devia perdre per allí. El rètol que pregava respecte per les fonts estava completament trinxat: deu ser l' herència dels temps que el gran campió de trial enfonsava les rodes fins els mateixos dolls, en senyal de triomf. Els volts de Les Cases estaven completament estassats: l'àliga cuabarrada necessita espais oberts per caçar el conill, la seva presa favorita. Pels volts de Les Cases vam veure les ruïnes d'un antic casalot amb dos cubs: un de quadrat i un de rodó. (9-11-09 Claudi Perarnau ens informa que l'antigot s'anomena Cal Tomàs) Al quadrat els depredadors  ja li havien arrencat totes les rajoles vernissades. Vam veure una balmeta obrada prop dels horts, una balma que no vam tenir temps de visitar ni en sabem el nom (27-2-09, en Quico Tàpias a http://santllorencdelmunt.com/fotos.php#CV151 diu que és la balma de l'Endaló). Vam veure el pantà de Rellinars que es veu que perd... aigua. Una obra quimèrica que, a més, es va construir just sota la vertical de les torres elèctriques: així si mai hi havia un incendi, els helicòpters NO podrien succionar aigua del pantà. Premi per l'enginyer. També vam veure les llargues tirades de tub coarrugat elèctric que alimenten els panells solars que a la vegada alimenten les càmeres de vídeo que  apunten l'àliga cuabarrada i que a la vegada nodreixen la web oficial del parc natural. Males notícies: ha aparegut el cos mort d'una àliga cuabarrada damunt l'asfalt d'una carretera secundària. L'aigua d'aquest nadal sembla que ha ofegat una salamandra a la bassa de Les Boades,  un ratolí de bosc a la bassa de la font de Les Boades i una rata a la bassa de la casa de Les Boades. Els pantans del país sembla que van força plens (menys el de Rellinars). Han estat pluges suaus però constants. Les fonts intermitents continuen apagades des de fa com a mínim quatre anys. Aquest any pinta que rajaran de valent. Vam veure els nous masovers de Les Cases, il·lusionats per recuperar l'ús i l'aspecte del mas. Vam veure el falcó. Vam veure algunes coves noves que porten milions d'anys enllestides per l'acció de l'aigua. Una aigua que no ha parat de córrer.

ELS TUPPERS CANCERÍGENS

El menjar congelat o cuinat en recipients plàstics pot provocar càncer. Així de contundent ho afirmava la doctora Ana Vila a la popular la revista Mía*. tupper smallOstres!-vaig pensar jo, si avui dia tothom va amb els tuppers amunt i avall i la revista 'Science' encara no s'ha pronunciat sobre el tema ... a veure si tot acabarà com el tabac, que de primer era la panotxa i després ha acabat matant i perjudicant 'seriamente la salud'.
Fa més d'un mes vaig escriure a dos fabricants de tuppers. Avui a dos quarts de deu del matí rebia una trucada del director de la fàbrica dels tuppers marca Bosque Verde (Mercadona) per assegurar-me que efectivament al mercat hi ha plàstics barats que amb la temperatura desprenen dioxines i que poden arribar a interaccionar amb els aliments, però que no és el cas dels seus recipients que acompleixen amb tots els requisits legals, que són una marca consolidada amb grans superfícies i que no es poden permetre el luxe de jugar amb la salut de la gent etc. L'altra marca de tuppers a qui també vaig escriure farà cosa d'un mes, Curver, encara és hora que contesti: està molt bé tenir una web amb aires plasti-ecològics i penjar-hi un cartellet de "atenció al consumidor", però fa tota la impressió que algunes empreses més aviat diuen "atenció al consumidor, fugim!". He convidat al representant del fabricant de tuppers de Bosque Verde, el sr. Diego Mateu, a contestar a la dra. Vila a través de la mateixa revista, si és que trobava que la doctora generalitzava massa i espantava l'aviram. M'ha dit que Mercadona estudiava donar una resposta a la mateixa revista per evitar malentesos.
Un altre dubte que tenia era el fet que els tuppers Bosque Verde especifiquen que es poden fer servir per ficar-hi menjar, per fer servir al microones....però NO per cuinar (?). A mi això em semblava una mica contradictori, perquè el microones també serveix per cuinar i per pre-cuinats etc. El sr. Mateu m'ha dit que aquest avís era per evitar que els tuppers es fiquessin directament dins els forn ó damunt la vitroceràmica, com s'havia donat el cas, però que no hi havia cap problema amb el seu ús amb el microones. L'he trobada una mica bèstia, aquesta explicació. En fi, jo continuaré congelant i descongelant menjar en tuppers perquè això de ficar recipients de vidre (amb tapadora de, plàstic?) dins el congelador com recomana la doctora, no m'acaba de fer el pes. Ara bé, per molt que diguin, jo miraria de no reescalfar ni cuinar gairebé res amb plàstic, no fos cas que s'empelti amb el menjar.

 

VILA JOYA, Ana. Revista Mía. Novembre de 2008. p.38. "¿El plástico perjudica a los alimentos?".
 

 
ENLLAÇOS