ERECCIONS
Després de centenars d'enquestes i sondejos científicament manipuladors, va arribar el dia de les eleccions. Les bones, les de veritat, les definitivament condicionades per totes les anteriors. Mas president. A les 10 del vespre l'Artur Mas i tots els 'guanyadors' estaven eufòrics. És quelcom que no es pot arribar a entendre massa, si es mira des d'una certa distància. Quan jo estudiava a l'institut, el que li tocava ser delegat de classe era un 'pringat'. Ningú volia fer aquest paper, per molt bona persona i simpaties que tingués de tothom. Amb els polítics no passa això: tots es posen a dir el que convingui, ensenyen el 'careto' a totes bandes, expliquen intimitats als quatre vents, maleeixen públicament els contrincants, somriuen encara que no els vingui de gust somriure i a sobre, si surten elegits, els entra una alegria orgàsmica. Deu ser que surt a compte (els delegats de classe no cobraven) i deu ser que tampoc tenen cap responsabilitat (és a dir, que poden arribar a ser irresponsables). Com que els seus 'programes' electorals son plens de 'impulsarem, reforçarem, millorarem' després ningú els pot passar comptes: a tots ens agradaria poder pagar amb aquestes monedes tan flexibles, però la botiga sempre ens acaba exigint un preu concret, per molt que volguem pagar amb promeses de 'millora'.
Jo no felicito al sr. Mas, el compadeixo com tots els seus predecessors vestits amb 'imatge de liders'. És cert que els seus 'directors de campanya' han fet guanyadora LA CAMPANYA. Una campanya que, tot s'ha de dir, s'ha limitat a deixar caure la fruita podrida i fer veure que la mercaderia pròpia és fresca de tota la vida. No s'ha tractat tant de ficar a CiU al govern com de treure el tripartit: és a dir, la trista i típica dicotomía de fer córrer la gent del blanc al negre, com passa en els països més incivilitzats. A o B. Bo o dolent. Tots els que tenien aquesta idea de 'fer fora algú' poden estar orgullosos perquè 'han guanyat' i ja podran dormir el llarg son dels vencedors. I qui dia passa any empeny, demà ja no es recordaran de res. Espanya podrà dormir ben tranquil·la, ara que Catalunya ja té la dosi generosa d'anestesiant, perque els metges que la vetllen ja no són tan principiants. Ara Catalunya millor. L'inici del canvi. Mas president. No m'estranya que la política no us faci trempar, el que no entenc és com encara teniu esma d'anar a votar.
-
Ara que els castells s'han enlairat fins a cotes insopitades, fins el cim del Patrimoni de la Humanitat he pensat, amb la vènia del pare Unesco, de treure la pols a un relat que vaig escriure amb l'Agnès, inspirats dins l'ambient vaporós d'una banyera i tres figures de Les Tres Bessones. En un moment del joc les Tres Bessones van fer un castell per poder veure de lluny estant com un gegant maldestre s'acostava amb cara de poc amics. L'avi Feliu va arribar a croquitzar un parell de vinyetes del relat.
La veritat és que no sóc molt aficionat als castells, especialment d'ençà la catàstrofe de la colla de Vilafranca el 1994 a casa pròpia, que ho van pinyar gairebé tot, fins i tot l'apuntador. Des d'aleshores sospito que sóc gafat per veure enlairar castells. Però bé, el cas és que el món casteller està carregat d'una simbologia extremadament potent, difícilment superable per cap altra tradició. Fins i tot els petits anxenetes fent el cim per damunt els més forçuts i veterans té una càrrega simbòlica brutal, que no té res a veure amb 'ser obligats a pujar'... (premi per aquests quatre valencianets defensors de les corridas de toros, animals que tan democràticament són convocats a plaça i tractats a cos de rei a la sortida). Enhorabona als castellers per aquest reconeixement internacional.
Atureu-vos, gegants!
Hi havia una vegada un poblet anomenat Anxaneta on hi vivia gent molt pacífica, culte i amable. Els seus habitants s'anomenaven anxanetes. Un bon dia i, just quan el sol començava a sortir, la seva pau va ser pertorbada per una remor llunyana. Un soroll que, a mida que s'anava acostant, feia trontollar la terra. Cada cop amb més força, cada cop més aprop, la fressa s'anava acostant pel cantó oest del poble, fins que l'anxaneta meteoròleg va cridar
- Gegant a la vista!
Tot el poble va fer un xiscle d'espant i a correcuita va tancar-se als sòtans de casa seva. Una geganta menuda anomenada Patagnus va passar corrents. Feia cara d'enfadada. Va xafar bona part dels horts al voltant del poble, i va tombar la torre de fusta de l'anxaneta Passavolant. Anava en direcció als aiguamolls.
Des dels sòtans de les cases es va sentir un sospir. El perill semblava que havia passat. Tot el matí el poble va anar ple de comentaris de com podia ser que un petit gegant s'hagués acostat tant a la comarca. Tothom sabia que els gegants eren una mica miops i no podien marxar gaire lluny de les muntanyes on vivien. Mentrestant els amics d'en Passavolant, amants de l'observació d'aus migratòries, van començar a reconstruir la torre de fusta des d'on miraven el cel i els aiguamolls.
Havent dinat però, la remor va començar a repetir-se, i venia pel mateix cantó. Els anxenetes Responsables del Poble van decidir anar a rebre el gegant i advertir-lo de la presència del poble. Però tot va ser en va. A l'últim moment, bo i gesticulant, van haver d'apartar-se d'una revolada. El gegant Motus, pare de la Patagnus, va passar encara més empipat i furiós. Va fer malbé la canonada d'aigua, va trepitjar encara més els horts i va tombar el poc que quedava de la torre d'en Passavolant. Aquesta vegada però, el gegant no es va ficar als aiguamolls i va marxar en direcció al Bosc Nord.
Malgrat no voler-ho reconèixer, els Responsables del Poble havien fracassat en la seva intenció d'alertar al gegant. Llavors els savis del poble i alguns infants van decidir fer una reunió i parlar sobre el problema dels gegants. Perquè si en passava un més no quedaria més menjar ni aigua per a tot el poble, això si és que no en feien una de més grossa! Van parlar molta estona i al final, l'anxaneta Menut va tenir una idea que va agradar a tothom. Per dur-la a terme només calia no tenir por. De la reunió cadascú va tornar a casa seva i va anar avisant a tothom de la pensada que havien tingut si s'acostava un altre gegant. Mentrestant l'anxaneta Menut va anar a trobar l'anxaneta Decibel, un anxaneta molt aficionat a la música i al soroll.
A mitja tarda la remor va començar a créixer de nou. Sense perdre temps, molts anxanetes van fer cap a l'oest, a l'esplanada. Un cop allí es van anar apilant. De lluny ja es veia la geganta Pitiplond com s'acostava gemegant i esbufegant. Els anxanetes continuaven apilant-se. Quan ja eren gairebé a tocar, l'anxaneta Menut va cridar
- Atura't, Geganta!
I a l'instant la geganta Pitiplond va aturar-se. Davant el seu nas hi havia muntat un castell gegant d'anxanetes amb l'anxaneta Menut al capdamunt amb un altaveu a les mans.
-Qui...quina mena de gegant sou vos, que no us conec? - va preguntar la geganta, que no veia tres dalt d'un ase.
-Som els anxanetes del poble Anxaneta. Si us plau, no passis pel poble, que avui ja l'han xafat i l'han fet malbé dos gegants com tu! - la veu potent de l'anxaneta Menut sortia per aquell altaveu fabricat per l'anxaneta Decibel, i s'escoltava tan forta com la veu de la geganta.
- Han passat dos gegants, dius?- va preguntar, sorpresa, la geganta Pitiplond.
- Sí. Un de petit i un de gros-li va respondre l'anxaneta Menut fent equilibris - han fet malbé els horts i l'aigua, i tots dos han marxat en direccions diferents.- la torre d'anxanetes tremolava sota els seus peus.
- Ai, la meva petita Patagnus! Cap on haurà anat, pobreta? Ho sabeu?
- Ha marxat cap als aiguamolls, nosaltres t'hi acompanyarem, si vols. Però què us ha passat, geganta, que aneu tan esverats?- va preguntar, encuriosit, l'anxaneta Menut que s'anava balancejant dalt de la torre, bellugadissa com una serp.
- Ai mare!, la Petita Patagnus diu que s'ha avorrit de ser una geganta, que s'ha cansat de fer por a la gent, s'ha atipat de regirar rocs a les muntanyes, s'ha afartat de tresors i avui ha marxat de casa sense avisar. Feia dies que deia que volia conèixer món. Però el seu pare ja li va advertir que seria incapaç de veure res, pobre infeliç! -va continuar explicant angoixada, la geganta- aviam si prendrà mal...
- Vols dir que no hi veu gens, gens ni...-el Menut no va poder acabar la frase perquè l'anxaneta Oculista, que estava tres pisos per sota, va treure el cap per interrompre la conversa.
- Geganta, si quan trobeu la vostra filla torneu cap aquí, jo li tindré fetes unes bones ulleres - i dit això el castell d'anxanetes va desplomar-se tot seguit.
Van acompanyar amb molt de compte a la geganta cap als aiguamolls i un cop allí es van acomiadar.
Tres dies més tard van sentir un terretrèmol que s'acostava dels aiguamolls. Venien els tres gegants junts, i van aturar-se al costat mateix de la riba.
Els anxanetes van anar a trobar-los i van tornar a muntar una altra torre d'anxanetes que, aquesta vegada, semblava més sòlida.
-Ja hem trobat a la menuda! -van dir a l'hora els pares gegants, feliços d'haver retrobat la seva filla. Le petita geganta però, no semblava tan contenta com ells dos.
-Doncs nosaltres hem fet les seves ulleres, i també una sorpresa!- va dir l'anxaneta Menut.
-Una sorpresa?-la petita geganta Patagnus es va posar les ulleres com va poder i va quedar-se meravellada del què ara veia amb tanta claredat-quina sorpresa?-va tornar a preguntar amb ulls esbatanats.
- L'anxaneta Oculista també ha tingut temps de fer unes altres ulleres per vosaltres dos - va contestar l'anxaneta Menut assenyalant els pares gegants.
- Unes ulleres per nosaltres? Voleu dir que funcionen per alguna cosa aquests vidres?- els gegants se les van emprovar tot seguit i van quedar-se encara més encantats que la seva filla que, d'una gambada, ja s'havia arribat tota soleta al poblet dels anxanetes. Un indret que, amb les ulleres acabades d'estrenar, a la Patagnus li va semblar molt bonic.
Els gegants estaven tan contents de veure-hi clar que el primer que van fer va ser disculpar-se per les destrosses que havien causat. Van decidir quedar-se uns dies al poble Anxaneta i van arreglar els horts i les canonades. I, fins i tot, van aixecar una sòlida torre de pisos amb fusta per l'anxaneta Passavolant i els seu amics ocellaires. En un moment també van arreglar una esplanada per als infants, per fer-hi volar avions de paper. Mentrestant els savis del poble van ensenyar moltes coses útils a la petita geganta Patagnus com ara llegir, contar, explicar endevinalles i cantar cançons molt divertides.
Quan va arribar el moment de marxar, la geganta Pitiplond va dir a l'anxaneta Menut:
-Vine amb uns quants anxanetes més i acompanyeu-nos a casa nostra, a les Muntanyes Gegants. A la nostra cova hi tenim enterrats tresors que no sé ben bé perquè els volem nosaltres, que no en fem res, apart d'acumular-los en un racó. Veniu i agafeu el que pogueu, vosaltres en treureu més profit que nosaltres.
Van celebrar un banquet amb tot el poble i per fi a la tarda, els Gegants van marxar cap a l'oest acompanyats de l'anxaneta Menut i quatre anxanetes més.
Des d'aquell dia els gegants es van adonar de les pífies que havien comès pel món, passant per llocs sense veure res del què feien malbé, sense sentir els crits de la gent atemorida. Van disculpar-se i van ajudar a recompondre tot el què havien trencat. Finalment tothom els va perdre la por i, d'aquesta manera, els gegants van arribar a fer molts i molt bons amics.
{audio autostart}bouree.mp3{/audio}
De cara a barraca (35) Aixecar pedra
Sabem que la major part de pagesos llorençans va dedicar-se a la vinya entre el 1700 i l'any 1900. Sabem per testimonis que la majoria de constructors d'aquestes barraques eren, en el cas de Sant Llorenç Savall, autòctons. Probablement paletes i mestres d'obres. Sabem que la feina de pagès era molt dura i que si cada parcer podia desboscar i apilar les pedres del seu tros, el jornal especialitzat de pedra seca per muntar els marges i la barraca resultava extraordinàriament més barat.
Podem estar segurs que recuperant les barraques llorençanes, estem tornant a traginar les mateixes pedres que van passar per les mans de gairebé cadascun dels avantpassats de tot el poble. Podem estar segurs que la majoria dels llorençans van apilar les pedres de les seves barraques perquè aquesta tasca consumia molt més temps que bastir-les. Les xifres del tipus de conreu que hi havia al poble el 1860 són aclaparadores: 900 ha de bosc per 1200 hectàrees dedicades a la vinya. Fotografies de principis de segle XX, com i , quan el pas de la fil·loxera ja havia sotragat de socarrel la vinya, donen fe de l'extensió que va assolir aquest conreu a Sant Llorenç Savall, durant més de dos segles. Però el que a hores d'ara no sabem és com s'ho feien els constructors per aixecar determinades i blocs de més de 150kg de pes i aconseguien amuntegar-les a les parts altes d'algunes barraques. La bibliografia a l'abast ens parla de 2/3 persones i de 2/3 dies de feina per barraca, sempre i quan tota la pedra ja fos apilada a lloc, però no diu gran cosa sobre com s'enlairaven aquestes pedres gegants. En el cas de barraques de volta falsa, es parla de bestiar de càrrega, de força bruta i alguns fins i tot de muntar bastides. Probablement es tracti més de conèixer bé l'ofici, de fer còrrer les pedres amb parpalines (també dites 'pota de cabra') com qui no volia la cosa. La secció local de Pedra Seca Ballestar, com podeu veure en aquesta imatge de la barraca 197 (La Serra), ha optat per l'ús del ( el 'ternasco de can Brossa' per gentilesa del Ramon de can Brossa, Vall d'Horta) i un fet amb puntals, muntat amb l'enginyeria del Jordi Llobet del Rossinyol Nou (Vall d'Horta). Oli en un llum. Un muntatge relativament lleuger i eficaç que permetrà ambicionar barraques de més envergadura i, a llarg termini, poder conservar més temps i en més bon estat el físic dels . Amb les pedres no es tracta de córrer, sinó d'arribar més lluny.
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}
Bibliografia
Sant Llorenç Savall, més de mil anys d'història. LACERA. Ed Farell. 2010.
"El roure alça altiu la seva capçada per sobre de l'asfalt i les teulades recordant-nos com anem destruint irracionalment el patrimoni natural del nostre país".
