Diari d'abord

Benvinguts al Diari D'abord,

Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.

JGM

De cara a Barraca (50) barraca de Salallassera

De cara a Barraca (50) Lliris a Salallassera

Finalment es van plantar els lliris damunt la barraca restaurada de Salallassera. Un dia ben assolellat b63 vert small

va acompanyar la jornada, que es plantejava força tranquil·la. Com que la barraca és molt aprop d'un ressalt rocós, es va aprofitar per fer una mica d'escala amb pedra seca, amb la finalitat de fer més civilitzada la possible caiguda. Els menuts van aprofitar la immensa taula de pedra que s'ha situat davant la barraca per restaurar les restes de ceràmica trobades en una barraca enrunada de la Carena de Ricó, mirant de muntar pacientment el trencaclosques. De moment han eixit una olla i les restes d'una mena d'elixir en una ampolla de vidre blau dels 'Hermanos Morera - Passeig de Sant Joan 11, Barcelona'. Segurament es tractava d'una fòrmula magistral, sovint elaborada en el mateix laboratori annex a l'establiment farmacèutic. Aquesta mena d'envasos de colors cridaners eren habituals el segle XIX, tal volta cercant un distintiu publicitari que els fés únics. Sembla ser que, a més, la possible farmàcia que el va fabricar encara estaria en actiu a la mateixa adreça, amb la qual cosa potser serà factible saber quina era la dolència del nostre pagès de la carena de Ricó. Fins a la data la majoria d'ungüents trobats prop de les barraques fan referència a expectorants i callicides.

La propera barraca del grup local de pedra seca és previst que sigui la veïna barraca 293 del camí de Salallassera, una barraca feta amb blocs enormes i que encara es conserva ben dreta. Tot i amb això, la barraca ha perdut gairebé la totalitat dels contraforts que també eren fets amb pedra gran, així com la terra de la coberta. A l'estiu però, ens refugiarem novament dins el bosc per trobar la següent barraca a restaurar.

ENLLAÇOS

De Cara a Barraca (49) Salallassera (I)

La barraca 63 de Salallassera

La barraca 293 del Camí de Salallassera

Itinerari 13. Marató de Barraques i Casucs

{audio autostart}marxapedra.mp3{/audio}

Escriure un comentari

La història es repeteix

DESCOBRIM UN NOU ABISME A LA SERRA DE L'OBAC

Increïble. Comptàvem haver d'esperar uns deu anys per trobar una cosa així, després de la descoberta de l'avenc Quim Solbas. Però en el darrer dia de campanya de Setmana Santa per l'extensíssima canal de la Fontfreda, després de diverses sortides a l'encalç d'una 'balma de l'Autobús', una balma enorme citada pel ja desaparegut Joan Boixader i també pel seu oncle Vicenç Boixader, despres d'una duríssima jornada, tan dura que hem batejat una balmeta com la balma del via Crucis, de cop i volta ens trobem amb una boca d'avenc immensa, inabastable. Una boca de més d'una vintena de metres de llarg per més de 4 en el punt més ample....un abisme que sens dubte ens farà oblidar l'excitació que ens va produir ara farà sis mesos la boca de l'avenc Quim Solbas (10mx3m). Al costat d'aquesta boca, l'avenc de Castellsapera quedarà a partir d'ara com la 'd'un petit avenc'. I la profunditat....!!! El Quim aquest cop ja no hi pensa baixar ni en broma, per molt boniques que siguin les formacions! Potser per això ha tornat a fer el gest gairebé insensat d'abocar-se al límit del precipici, com ja va mirar de fer dins la cova-avenc homònima.
Els dos estem en estat de xoc.
Estigueu atents, perque mentre es decideix l'equip que farà l'exploració de la cavitat i trobem la data adient, us mantindrem informats. Serà un equip, com sempre, reduït.
Mentrestant, si algú té notícia de la 'balma de l'Autobús' de la Fonfreda, que es posi en contacte amb nosaltres. Tindrà visat exclusiu per assistir a l'exploració de la novíssima cavitat, ni que sigui en qualitat de fer servir l'equip de comunicacions amb l'exterior! Fins aleshores em penso que tant el Quim com jo no dormirem, imaginant profunditats abismals, llacs subterranis, formacions impossibles... estem a la volta d'un grandíssim descobriment. En aquest treball de recerca de la balma, val a dir que hem comptat amb la col·laboració puntual del Ramon Suades, el Josep Abad i Xavi Pereira, que van tenir la sort de trobar una nova i original cavitat a la zona, la cova dels Ponts de Roca. Enhorabona! Però ara cal aturar les recerques i meditar aquest nou repte, sense oblidar que amb prou feines coneixem un 10% del que pot donar de si aquesta vasta extensió que és la canal de la Fontfreda, plena de sorpreses. Estarem en contacte.

{audio autostart}giacchino.mp3{/audio}

Escriure un comentari

De cara a barraca (49) Salallassera

De cara a barraca (49) SALALLASSERA

El grup de pedra seca Ballestar hem entrat per primer cop en territori cremat. I ho hem fet iniciant la restauració de la barraca 63 a tocar del mas de Salallassera. La barraca, a banda de quedar colgada per un munt de llenya cremada i bosc regenerat, presentava una profunda esquerda al contrafort de la cara nord. L'esquerda ha estat reparada (clicar sobre la fotografia) i tan sols resta plantar-hi lliris. Com a curiositat la porta de la barraca queda separada tot just un metre d'un important ressalt rocós; en temps de vinya calia sortir ben despert de la barraca si no volies ensopegar!

La proximitat de la barraca amb l'antic mas de Salallassera és el record que la major part de la vinya conreuada ho fou per parcers, arrendataris de les terres mitjançant el contracte de rabassa morta. El contracte es mantenia vigent fins que els ceps plantats morissin, i d'aquí el nom. Els propietaris reals, en aquest cas el mas de Salallassera, es quedaven entre un terç i una sisena part de la collita de raïm del parcer. Aquests eren els tractes, i no devien anar pas malament si tenim en compte que en el moment culminant de la vinya, el bosc del terme va disminuir fins a ocupar gairebé només un 22% del total del territori.
Per la seva banda els propietaris conreuaven vinya la part de la seva finca si fa no fa, equivalent a la d'un parcer. Alguns terratinents tenien més d'un tros a diferents indrets del terme, però segons la documentació oficial del segle XIX * el mas de Salallassera només menava 2 quarteres ** dedicades a la vinya que eren dins de la mateixa finca, mentres que dedicava 10 quarteres a conreu. La resta de la finca quedava amb 4 quarteres d'erm, 5 quartans i mig d'hort i 20 quarteres de bosc. Aquesta major dedicació al conreu i l'absència de parcel·les fora de la propietat del mas també es reflecteix en el cens d'animals de tir: Salallassera comptava aleshores amb 2 bous (els primers tractors ) i cap ase o matxo per traginar la verema.
Amb la sentència a mort de la vinya per causa de la fil·loxera, el mas de Salallassera comptarà amb una bona reserva de bosc que més endavant explotarà com a combustible per a l'emergent indústria tèxtil.

* Font: Arxiu Històric Municipal de Sant Llorenç Savall.

** Quartera- 360m2, equival aproximadament a una mica més d'un terç d'hectàrea. Quartà: 1/12 part d'una quartera.

ENLLAÇOS

De Cara a Barraca (50) Salallassera (II)

{audio autostart}marxapedra.mp3{/audio}

Escriure un comentari

El CET ... Centre Esportiu de Terrassa?

Fa un parell de butlletins, l'editorial del CET expressava la seva perplexitat per haver rebut un Premi de la Federació espanyola d'esports de Muntanya i Escalada (Consejo Superior de Deportes), premi que es va haver de recollir en persona a Madrid. Penso que amb força encert, l'editorial desmarcava el centre d'una activitat estrictament esportiva, per bé que hi ha membres que puguin ser esportistes (també hi deu haver mecànics, torners, metges...). Som un centre EXCURSIONISTA, no un centre d'alt rendiment esportiu! Excursió no és sinonim d'esport, ni tampoc de competició i si m'apureu, fins i tot diria que poden arribar a ser termes antagònics. Sigui com sigui, el darrer editorial del butlletí del CET sembla fer-se enrere, tal volta pressionat per la federació d'on penja, i fa un panegíric del centre com a incentivador de l'esport de base. Discrepo. Per a mi això és una ximpleria. Esport és competició, diguem-ho ben clar. Esport no és fer exercici, no és fer estiraments, ni anar de passeig ni d'excursió, ni tampoc fer contemplació. L'esport és guanyar, a vida o mort. Tal i com feien els gladiadors romans i avui dia estan fent els grans acumuladors de capital, aquells que diuen que han comprès millor que ningú les virtuts de l'esport i ara tenen un aspecte immillorablement saludable competint amb la vida dels altres. Allò que deien que l'esport era participar i no pas guanyar era i és una mentida de cal ample. Si un es limita a participar s'acaba convertint en la pilota que rep puntades de tots cantons, i per força acaba no entenent res. La única competició que val és la competició amb un mateix. La competició amb els altres és pura mutilació. L'esport de veritat no genera cap ensenyament tret de fruïr de la victòria, i aquesta és la única gràcia que té per a qui el practica, no pas per a qui es limita a mirar-lo. Que l'excursionisme entrés per la força i pel broc petit dins l'esfera esportiva ja va generar una forta revolada de consciència al seu dia, especialment pels que consideraven l'excursionisme com el precursor de les ciències naturals, i per tant fruit d'un coneixement acumulatiu i col·laboratiu sobre el medi. Va ser un escàndol i encara avui és un escàndol que els centres excursionistes estiguin inclosos dins de federacions d'esports. Per tant, no cal anar enrere com els crancs. Per a mi el CET no és un centre esportiu, ni de base ni d'altura.

Escriure un comentari

Una guia que val la pena

Flora i fauna de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. T. Llobet & V. Bros. Brau Edicions. 2011.

Feia anys que no es veia publicada alguna cosa realment meritòria sobre Sant Llorenç del Munt i l'Obac, però paga la pena haver esperat perque l'il·lustrador Toni Llobet i el guarda del parc Vicenç Bros hagin fet aquesta guia que mereix formar part integral de la nostra motxil·la. Es tracta d'una guia molt visual, de petit format, amb 684 espècies il·lustrades de forma que amb un cop d'ull es destaquen gràficament els trets principals del bolet, rèptil, mamífer, flor, arbre, au, insecte que podem trobar dins l'área geogràfica del parc natural. I la tria feta pel Vicenç Bros és molt encertada, així com la breu descripció que es fa de cadascuna de les espècies. I el preu, 13 euros, tampoc és cap animalada! Enhorabona als autors, a l'editorial, i la col·laboració de la Diputació de BCN i a l'Institut Català de les Indústries Culturals per fixar-se, de forma monogràfica, en els autèntics protagonistes i propietaris del Parc.

I citant a la guia quan afirma que per 'minimitzar l'impacte que les molèsties poden provocar a la fauna i la flora, la escalada està regulada (...)' i que 'els gossos s'han de portar lligats a fi de no molestar els usuaris del parc ni la fauna salvatge' jo aprofitaria per identificar els caçadors com la principal molèstia dins l'ambit del parc. Ja fa uns anys es va fer un estudi sobre la densitat i diversitat de la fauna del parc natural i es va haver de concloure que aquesta es trobava majoritàriament localitzada a la perifèria del parc, gairebé coincidint amb els abocadors que hi havia escampats per l'entorn. Doncs bé, no m'estranya. Cada batuda de senglars que es fa al cor del parc, amb desenes de gossos i caçadors armats, per força ha d'estressar i desallotjar tot el bestiari que mira de trobar un lloc segur en alguna banda. Sense anar més lluny, dissabte passat a les 11 del matí no es podia baixar de l'aparcament de La Falconera. Un rètol advertia MONTERIA. NO PASAR. Tampoc es podia prendre la pista que del coll del Cagarro puja a La Mata. MONTERÍA. NO PASAR. Es veu que hi ha molt senglar (i és cert, n'hi ha moltíssim). Però hi ha d'haver fòrmules més científiques i civilitzades per atraure selectivament aquests animals per tal de ser capturats, perquè aquesta pràctica de les caceries representa, a més, un perill per la integritat de les persones alienes a l'activitat. Jo ja n'he vist de tots colors amb els caçadors, fins i tot un parell em van arribar a enfilar amb l'escopeta, i us puc assegurar que el repertori faunístic que aixequen i disparen, no ho és gens de selectiu. A més a més, la caça dins un parc natural, és una activitat completament excloent. Si jo estic caçant TU NO PASAR, que per això pago.

Sincerament, si dins un parc hi ha més senglars que fora, no representa això un bon indicador de recuperació faunística? I qui diu senglars, diu àligues, esquirols, guineus, genetes etc... perque tots aquests també han de fugir cada cop que el parc es converteix en una vulgar finca de cacics, monterías i caçadors.

1 comentari

Més articles...

Pàgina 35 de 95