Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
DESCOBRIM UN NOU ABISME A LA SERRA DE L'OBAC
Increïble. Comptàvem haver d'esperar uns deu anys per trobar una cosa així, després de la descoberta de l'avenc Quim Solbas. Però en el darrer dia de campanya de Setmana Santa per l'extensíssima canal de la Fontfreda, després de diverses sortides a l'encalç d'una 'balma de l'Autobús', una balma enorme citada pel ja desaparegut Joan Boixader i també pel seu oncle Vicenç Boixader, despres d'una duríssima jornada, tan dura que hem batejat una balmeta com la , de cop i volta ens trobem amb una boca d'avenc immensa, inabastable. Una de més d'una vintena de metres de llarg per més de 4 en el punt més ample....un abisme que sens dubte ens farà oblidar l'excitació que ens va produir ara farà sis mesos la boca de l'avenc Quim Solbas (10mx3m). Al costat d'aquesta boca, l'avenc de Castellsapera quedarà a partir d'ara com la 'd'un petit avenc'. I la profunditat....!!! El Quim aquest cop ja no hi pensa baixar ni en broma, per molt boniques que siguin les formacions! Potser per això ha tornat a fer el gairebé insensat d'abocar-se al límit del precipici, com ja va mirar de fer dins la cova-avenc homònima.
Els dos estem en estat de xoc.
Estigueu atents, perque mentre es decideix l'equip que farà l'exploració de la cavitat i trobem la data adient, us mantindrem informats. Serà un equip, com sempre, reduït.
Mentrestant, si algú té notícia de la 'balma de l'Autobús' de la Fonfreda, que es posi en contacte amb nosaltres. Tindrà visat exclusiu per assistir a l'exploració de la novíssima cavitat, ni que sigui en qualitat de fer servir l'equip de comunicacions amb l'exterior! Fins aleshores em penso que tant el Quim com jo no dormirem, imaginant profunditats abismals, llacs subterranis, formacions impossibles... estem a la volta d'un grandíssim descobriment. En aquest treball de recerca de la balma, val a dir que hem comptat amb la col·laboració puntual del Ramon Suades, el Josep Abad i Xavi Pereira, que van tenir la sort de trobar una nova i original cavitat a la zona, la . Enhorabona! Però ara cal aturar les recerques i meditar aquest nou repte, sense oblidar que amb prou feines coneixem un 10% del que pot donar de si aquesta vasta extensió que és la canal de la Fontfreda, plena de sorpreses. Estarem en contacte.
{audio autostart}giacchino.mp3{/audio}
De cara a barraca (49) SALALLASSERA
El grup de pedra seca Ballestar hem entrat per primer cop en territori cremat. I ho hem fet iniciant la de la barraca 63 a tocar del mas de Salallassera. La barraca, a banda de quedar colgada per un munt de llenya cremada i bosc regenerat, presentava una profunda esquerda al contrafort de la cara nord. L'esquerda ha estat reparada (clicar sobre la fotografia) i tan sols resta plantar-hi lliris. Com a curiositat la porta de la barraca queda separada tot just un metre d'un important rocós; en temps de vinya calia sortir ben despert de la barraca si no volies ensopegar!
La de la barraca amb l'antic mas de Salallassera és el record que la major part de la vinya conreuada ho fou per parcers, arrendataris de les terres mitjançant el contracte de rabassa morta. El contracte es mantenia vigent fins que els ceps plantats morissin, i d'aquí el nom. Els propietaris reals, en aquest cas el mas de Salallassera, es quedaven entre un terç i una sisena part de la collita de raïm del parcer. Aquests eren els tractes, i no devien anar pas malament si tenim en compte que en el moment culminant de la vinya, el bosc del terme va disminuir fins a ocupar gairebé només un 22% del total del territori.
Per la seva banda els propietaris conreuaven vinya la part de la seva finca si fa no fa, equivalent a la d'un parcer. Alguns terratinents tenien més d'un tros a diferents indrets del terme, però segons la documentació oficial del segle XIX * el mas de Salallassera només menava 2 quarteres ** dedicades a la vinya que eren dins de la mateixa finca, mentres que dedicava 10 quarteres a conreu. La resta de la finca quedava amb 4 quarteres d'erm, 5 quartans i mig d'hort i 20 quarteres de bosc. Aquesta major dedicació al conreu i l'absència de parcel·les fora de la propietat del mas també es reflecteix en el cens d'animals de tir: Salallassera comptava aleshores amb 2 bous (els primers ) i cap ase o matxo per traginar la verema.
Amb la sentència a mort de la vinya per causa de la fil·loxera, el mas de Salallassera comptarà amb una bona reserva de bosc que més endavant explotarà com a combustible per a l'emergent indústria tèxtil.
* Font: Arxiu Històric Municipal de Sant Llorenç Savall.
{audio autostart}marxapedra.mp3{/audio}
-
Fa un parell de butlletins, l'editorial del CET expressava la seva perplexitat per haver rebut un Premi de la Federació espanyola d'esports de Muntanya i Escalada (Consejo Superior de Deportes), premi que es va haver de recollir en persona a Madrid. Penso que amb força encert, l'editorial desmarcava el centre d'una activitat estrictament esportiva, per bé que hi ha membres que puguin ser esportistes (també hi deu haver mecànics, torners, metges...). Som un centre EXCURSIONISTA, no un centre d'alt rendiment esportiu! Excursió no és sinonim d'esport, ni tampoc de competició i si m'apureu, fins i tot diria que poden arribar a ser termes antagònics. Sigui com sigui, el darrer editorial del butlletí del CET sembla fer-se enrere, tal volta pressionat per la federació d'on penja, i fa un panegíric del centre com a incentivador de l'esport de base. Discrepo. Per a mi això és una ximpleria. Esport és competició, diguem-ho ben clar. Esport no és fer exercici, no és fer estiraments, ni anar de passeig ni d'excursió, ni tampoc fer contemplació. L'esport és guanyar, a vida o mort. Tal i com feien els gladiadors romans i avui dia estan fent els grans acumuladors de capital, aquells que diuen que han comprès millor que ningú les virtuts de l'esport i ara tenen un aspecte immillorablement saludable competint amb la vida dels altres. Allò que deien que l'esport era participar i no pas guanyar era i és una mentida de cal ample. Si un es limita a participar s'acaba convertint en la pilota que rep puntades de tots cantons, i per força acaba no entenent res. La única competició que val és la competició amb un mateix. La competició amb els altres és pura mutilació. L'esport de veritat no genera cap ensenyament tret de fruïr de la victòria, i aquesta és la única gràcia que té per a qui el practica, no pas per a qui es limita a mirar-lo. Que l'excursionisme entrés per la força i pel broc petit dins l'esfera esportiva ja va generar una forta revolada de consciència al seu dia, especialment pels que consideraven l'excursionisme com el precursor de les ciències naturals, i per tant fruit d'un coneixement acumulatiu i col·laboratiu sobre el medi. Va ser un escàndol i encara avui és un escàndol que els centres excursionistes estiguin inclosos dins de federacions d'esports. Per tant, no cal anar enrere com els crancs. Per a mi el CET no és un centre esportiu, ni de base ni d'altura.
-
Flora i fauna de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. T. Llobet & V. Bros. Brau Edicions. 2011.
Feia anys que no es veia publicada alguna cosa realment meritòria sobre Sant Llorenç del Munt i l'Obac, però paga la pena haver esperat perque l'il·lustrador Toni Llobet i el guarda del parc Vicenç Bros hagin fet aquesta guia que mereix formar part integral de la nostra motxil·la. Es tracta d'una guia molt visual, de petit format, amb 684 espècies il·lustrades de forma que amb un cop d'ull es destaquen gràficament els trets principals del bolet, rèptil, mamífer, flor, arbre, au, insecte que podem trobar dins l'área geogràfica del parc natural. I la tria feta pel Vicenç Bros és molt encertada, així com la breu descripció que es fa de cadascuna de les espècies. I el preu, 13 euros, tampoc és cap animalada! Enhorabona als autors, a l'editorial, i la col·laboració de la Diputació de BCN i a l'Institut Català de les Indústries Culturals per fixar-se, de forma monogràfica, en els autèntics protagonistes i propietaris del Parc.
I citant a la guia quan afirma que per 'minimitzar l'impacte que les molèsties poden provocar a la fauna i la flora, la escalada està regulada (...)' i que 'els gossos s'han de portar lligats a fi de no molestar els usuaris del parc ni la fauna salvatge' jo aprofitaria per identificar els caçadors com la principal molèstia dins l'ambit del parc. Ja fa uns anys es va fer un estudi sobre la densitat i diversitat de la fauna del parc natural i es va haver de concloure que aquesta es trobava majoritàriament localitzada a la perifèria del parc, gairebé coincidint amb els abocadors que hi havia escampats per l'entorn. Doncs bé, no m'estranya. Cada batuda de senglars que es fa al cor del parc, amb desenes de gossos i caçadors armats, per força ha d'estressar i desallotjar tot el bestiari que mira de trobar un lloc segur en alguna banda. Sense anar més lluny, dissabte passat a les 11 del matí no es podia baixar de l'aparcament de La Falconera. Un rètol advertia MONTERIA. NO PASAR. Tampoc es podia prendre la pista que del coll del Cagarro puja a La Mata. MONTERÍA. NO PASAR. Es veu que hi ha molt senglar (i és cert, n'hi ha moltíssim). Però hi ha d'haver fòrmules més científiques i civilitzades per atraure selectivament aquests animals per tal de ser capturats, perquè aquesta pràctica de les caceries representa, a més, un perill per la integritat de les persones alienes a l'activitat. Jo ja n'he vist de tots colors amb els caçadors, fins i tot un parell em van arribar a enfilar amb l'escopeta, i us puc assegurar que el repertori faunístic que aixequen i disparen, no ho és gens de selectiu. A més a més, la caça dins un parc natural, és una activitat completament excloent. Si jo estic caçant TU NO PASAR, que per això pago.
Sincerament, si dins un parc hi ha més senglars que fora, no representa això un bon indicador de recuperació faunística? I qui diu senglars, diu àligues, esquirols, guineus, genetes etc... perque tots aquests també han de fugir cada cop que el parc es converteix en una vulgar finca de cacics, monterías i caçadors.
-
Poques vegades una cavitat pren el nom d'una persona i no sol ser per pur caprici, com és ara el cas que ens ocupa. En Joan Pich va fer estada en aquesta cavitat per un període gairebé de tres anys, sojornant-hi pràcticament totes les nits. Just els tres anys d'emboscat durant el període de la guerra civil espanyola 1936-1939. Tres anys dins una cova, ben aviat són dits! Tanmateix pocs emboscats van fer el mateix que en Joan; entre ells sovintejava l'estratègia de no quedar-se permanentment en un mateix lloc, per por de ser trobats o bé per por a ser delatats. El cas d'en Joan Pich va ser diferent perquè la , llavors completament arrecerada pels arbres, era molt aprop del mas de can Jam (Castellar del Vallès) on ell vivia. De forma que mantenia molt contacte i podia rebre avituallament que tot sovint procedia del treball del mateix mas- tal i com ens recorda el seu fill, , que va tenir l'amabilitat d'acompanyar-nos a la cavitat.
L'Andreu va explicar-nos que els motius que van empènyer el seu pare a emboscar-se eren planerament per por a la guerra. Segons l'Andreu- el seu pare, empresari de Sabadell, no es sentia identificat amb cap bàndol ni en cap partit polític concret. O en cap cas mai tant com per sentir-se impel•lit a prendre les armes a favor de ningú. En algun moment de la seva estada va compartir l'amagatall amb una altra persona. Mai van ser més de dues - assegura l'Andreu, contradint els comentaris del Paco de can Torrella que creia que s'hi havia amagat més gent. Segons l'Andreu, aquella solitària estada perllongada i patidora dins la , va acabar convertint el seu pare en una persona bastant dubitativa i indecisa. No sé si hauria estat millor per a ell anar al front- es pregunta l'Andreu, mentre fem una cervesa després de la solana que ens havia caigut tot anant a cercar la cova. Passada la guerra, en Joan Pich va fer estada a la presó de Monjuïc durant uns tres mesos, acusat de ‘cobarde a Negrín i traidor a Franco' que era l'expressió més emprada aleshores pel règim de Franco a l'hora de jutjar els emboscats.
Segons recorda l'Andreu, l'accés a la cova es feia per la banda nord de la boca, tot sortint d'un corriol que menava a una pica on hi rajava sempre aigua. Per sort-continua recordant l'Andreu- aquells anys de guerra van ser anys de bones pluges que anaren bé per la fonteta, i també van ser bons anys de collites que ajudaren al manteniment de tota la família. De dia, en Joan Pich també ajudava en les tasques de conreu de . A la cova també s'hi podia anar venint de can Sallent, bo i planejant per sota de can Torrella. L'Andreu recorda que a la cova s'hi entrava a peu pla, un aspecte molt diferent al que té avui.
Un altre fet que ens recorda l'origen empresarial d'en Joan Pich és l'anècdota del vehicle que posseïa, un vehicle poc comú, que aviat va ser confiscat pels republicans i que va ser vist diverses vegades voltant per Sabadell.
En Paco recorda que per també hi sovintejaven els guàrdies civils, tot i que tenien predilecció per can Sallent. Sempre se'ls havia de tenir a punt un conill o una gallina. Fins que un bon dia un tal López, tinent a Castellar, va acabar en sec amb aquestes prebendes. L'Andreu també té un record molt viu de la presència dels tricornis pels volts de can Jam, vestint unes capotes llargues i sempre amb el fusell a l'esquena. La família Pich solia anar a can Jam per l'estiu i s'ho passaven molt bé. De més gran va saber que una tardor d'aquells anys ‘feliços' en van matar un prop d'allí (l'Elio Ziglioli, del maquis anarquista), però ells n'eren ben aliens.
En la nostra visita, l' va trobar la cova més gran de com ell la recordava. A les parets vam trobar-hi encara que haurien sostingut algunes prestatgeries fetes amb taulonets. Pel terra encara alguna olla vella, un parell d'ampolles de cava, i algun platet per espelmes. El més agradós de la cova: la temperatura fresca en plena canícula estival. Vam suar la cansalada apartant esbarzers i no ho hauríem aconseguit si no fos per la certesa que allí s'havia de trobar la cova indefectiblement. Un espai on s'hi van eixoplugar durant tres anys les temences d'un home, en Joan Pich, que no tenia cap desig d'anar la guerra.
AGRAÏMENTS
A l'Andreu Pich i Jam per l'oferiment d'acompanyar-me a visitar la cova i explicar-me els records del seu pare (dies 25-10-2002 i 27-6-2004). Al Paco de can Torrella per fer-nos de guia i per deixar-nos pas per la seva finca.
Per conèixer més sobre els emboscats de la guerra civil espanyola, paga la pena veure el documental de 2011 'Emboscats. Memòria d'una geografia secreta' emès per TV3.
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
Increïble. Comptàvem haver d'esperar uns deu anys per trobar una cosa així, després de la descoberta de l'avenc Quim Solbas. Però en el darrer dia de campanya de Setmana Santa per l'extensíssima canal de la Fontfreda, després de diverses sortides a l'encalç d'una 'balma de l'Autobús', una balma enorme citada pel ja desaparegut Joan Boixader i també pel seu oncle Vicenç Boixader, despres d'una duríssima jornada, tan dura que hem batejat una balmeta com la balma del via Crucis, de cop i volta ens trobem amb una boca d'avenc immensa, inabastable. Una boca de més d'una vintena de metres de llarg per més de 4 en el punt més ample....un abisme que sens dubte ens farà oblidar l'excitació que ens va produir ara farà sis mesos la boca de l'avenc Quim Solbas (10mx3m). Al costat d'aquesta boca, l'avenc de Castellsapera quedarà a partir d'ara com la 'd'un petit avenc'. I la profunditat....!!! El Quim aquest cop ja no hi pensa baixar ni en broma, per molt boniques que siguin les formacions! Potser per això ha tornat a fer el gest gairebé insensat d'abocar-se al límit del precipici, com ja va mirar de fer dins la cova-avenc homònima.
