Diari d'abord
El Castell de Saltells i el Daví
Havia estat situat en terme de Sant Cugat del Vallès. No en resta ni el més mínim rastre, puix que fou destruït per disposició del comte de Barcelona, com explicarem. El senyor de Saltells, era molt bo amb els seus súbdits, dels quals era molt estimat. La seva bonesa contrastava amb la duresa i els mals instints del seu fill, que només trobava goig fent mal. Un dia, entre els seus vasalls, es celebrava un bateig enmig d'una gran alegria. El fill dels senyors es proposà destorbar la festa i manà que fos agafat el pare de l'infant que es batejava i manà que fos tancat a la presó del castell. Allí passà el pobre home una colla de dies, fins que un servent del senyor de Saltells va contar aquest cas. Indignat el senyor, cridà el seu fill i li preguntà el motiu de la seva acció. Aquest li contestà que ell també s'havia volgut divertir com feien els vassalls i que, no sabent com fer-ho, havia fet tancar el pare de l'infant que es batejava, cosa en la que havia trobat gran goig. Disgustat el pare davant els mals instints del fill, volgué remeiar el seu mal. Manà que al moment fos tret de la presó el pobre vasall, indegudament tancat, el féu comparèixer al seu davant i obligà el seu fill que se li agenollés als peus i li demanés perdó. El fill, després de resistir-s'hi molt, obeí el manament del seu pare. 
La vexació soferta pel jove Berenguer de Saltells davant els seus súbdits s'avenia poc amb el seu caràcter altiu. La nit següent, en companyia d'un criat, fugí de casa i els seus pares no en saberen mai més res. El senyor de Saltells deixà les seves hisendes al monestir de Sant Cugat. Berenguer es féu capità de lladres i durant molts anys es dedicà al robatori al front d'una partida de gent. Quan ja feia anys que el seu pare era difunt, va presentar-se al seu castell i va saber que el seu pare havia deixat tot el patrimoni al convent. Hi acudí i reclamà la seva herència. Li fou comunicat que per voluntat del seu pare tot havia passat al convent i que no tenia res a reclamar. La resolució no va ésser del parer de Berenguer, el qual reuní la seva gent en una cova que es troba en un torrent anomenat fins aleshores d'Ombria, i després del conjur del Mal Consell, que va des de Sant Cugat a Sabadell, i allí decidiren prendre's la justícia per llur mà. La nit de Nadal, mentre la comunitat cantava les matines al cor, Berenguer i els seus entraren a mà armada dintre del temple de Sant Cugat movent gran avalot. El propi capità, armat d'un punyal, es dirigí a l'abat, que dirigia la cantúria, per ferir-lo, mentre els seus companys sembraven el pànic entre els fidels. En veure que anava a ésser agredit, el pare abat corregué a l'altar i prengué una imatge de Jesús crucificat, amb el qual es protegí el pit, on el criminal li anava a clavar l'arma. La imatge prengué vida i va bellugar cames i cos per protegir el pare abat. En veure que no el podia ferir pel pit, li ventà tres punyalades per l'espatlla i el deixà mort a l'acte.
Les campanes de les esglésies que hi ha entre Sant Cugat i Montserrat sonaren soles per propagar arreu el sacrilegi, i el gall de ferro de l'agulla del campanar del Monestir va cantar. La capa i el sobrepellís de l'abat, que s'anomenava Viura, encara avui es conserven amb els forats del punyal i les taques de sang, que mai més no s'han esborrat. El text de les planes que la comunitat llegia en ésser sorpresa pel criminal, s'ha esborrat completament i ha deixat del tot net i blanc el pergamí; diverses vegades hom ha intentat escriure-hi, però al cap de poc temps la tinta s'ha fos i el pergamí ha quedat altra vegada completament en blanc.A la partida que va prendre part al fet hi havia malfactors de totes les poblacions dels voltants. De Sant Llorenç Savall n'hi havia tres, que eren de les cases conegudes pel Borrell, el Viguer (?) i el Carner, damunt de les quals caigué la maledicció de perdre's abans de trenta anys. I, en efecte, la generació de llurs moradors va extinguir-se, les cases restaren abandonades i mai més no han estat habitades. També hi havia dos veïns de Mura, de les cases conegudes encara pel Daví i el Soler. Aquests dos veïns s'adonaren de la magnitud del crim en què estaven a punt d'intervenir i no van acudir al lloc convingut el dia del fet. La maledicció caiguda damunt d'aquestes cases no fou rigorosa; sols estan damnades a no poder ésser habitades molt temps seguit pels mateixos moradors. Berenguer de Saltells fugí cap al Pirineu i es tornà foll. Visqué pels boscos menjant herbes i arrels, fins que un dia caigué rodolant una grossa roca del cim d'una muntanya i el va aixafar.
Bibliografia: Valldaura, Tradicions, fascicle I, 22- Tradicions, "Lectura popular" núm. 345, 433. - Tradicions històriques, "Jocs Florals de Sant Cugat del Vallès" (Barcelona, 1908). -Bell-lloc, Costums, 44.- Celestí Barallat.i Folguera. La Mort del Monjo, "Renaixensa" (Barcelona, 1880); I, 11- Escursió a Sant Cugat del Vallès, "Memòries de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques" (Barcelona, 1880), I.142. - Joan Vallès, El Torrent del Mal Consell, "Nostra Comarca", Sabadell. - J. Marsal, Cases de llegenda, "Butlletí del Centre Excursionista del Vallès", Sabadell.
NOTES
Aquesta llegenda, molt estesa, té variants. Hi ha versions que diuen que el fet s'esdevingué la darrera nit de l'any i que els assassins no eren una gran partida, sinó tres solament, i que per no infondre sospites anaven vestits de pelegrins. L'abat Viura fou agredit, no mentre cantava les matines, sinó mentre deia missa i en el precís moment d'elevar la Sagrada Forma. També es diu que no fou agredit amb punyal, sinó per tres trets engegats per cada un dels tres agressors. Espantats per llur crim, els agressors fugiren, però pel pes de llur pecat totes les herbes i vegetals que trepitjaven a llur pas s'assecaven i es morien. Pel lloc on van passar, mai més no ha tornat a créixer-hi cap mena d'herba i s'hi marca un camí cremat pel pes del pecat. Aquest camí el poble encara l'assenyala sortint de les parets del monestir de Sant Cugat fins a can Gibert de Palausolità. La natura els va negar tot ajut. El pa i els altres menjars que rebien se'ls tornaven carbó i les fonts se'ls assecaven quan hi anaven a beure aigua. Davant d'aquesta negació al viure, sentiren al damunt el pes de llur pecat i decidiren anar a Roma a demanar perdó al Papa. A dos d'ells les forces els van mancar i moriren pel camí; només va arribar-hi Berenguer de Saltells. El Papa, en sentir el delicte, li digué que no sabia pas si hi hauria perdó per a ell. Li féu amb la punta de la seva crossa un cercle al seu voltant i li digué que si la terra el sostenia era senyal que hi havia perdó, i aleshores li marcaria la penitència; però que si no hi havia perdó la terra s'obriria i l'engoliria. Així va ésser: la terra va obrir-se i va ensorrar-lo fins a l'infern.
Hi ha una versió en la qual no es fa culpable del fet Saltells, sinó tres innominats que sentien antipaties per un monjo que no era l'abat, al qual van engegar tres trets la nit de Nadal. També va arribar fins a Roma només un dels tres, el qual digué al Papa que havia mort un monjo, i aquest li contestà que un monjo més o un monjo menys no venia d'ací. Aleshores afegí que va matar-lo mentre celebrava, i el Pontífex li replicà que no venia d'una missa més o menys. Però en indicar-li que caigué mort en el precís moment de la consagració, fou quan el Papa donà importància al fet i féu el cercle al seu voltant.
La tradició té origen en un fet històric que la veu popular ha poetitzat. Tingué lloc durant el regnat de Pere IV, el qual es posà en lloc de Berenguer de Saltells, i exigí per al fisc la quantitat de quarant mil sous, que l'abat Arnau Ramon viura devia satisfer a Saltells. Per aquest motiu es produí el crim. El rei féu enrunar fins als fonaments del castell, voltà de fites el terreny que ocupava i el cedí al monestir de Sant Cugat.
AMADES, JOAN. Dins Llegendes plebees i de masies. Folklore de Catalunya. Rondalles-Tradicions-Llegendes. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. primera edició 1950. pàg. 1461
Hi ha una versió en la qual no es fa culpable del fet Saltells, sinó tres innominats que sentien antipaties per un monjo que no era l'abat, al qual van engegar tres trets la nit de Nadal. També va arribar fins a Roma només un dels tres, el qual digué al Papa que havia mort un monjo, i aquest li contestà que un monjo més o un monjo menys no venia d'ací. Aleshores afegí que va matar-lo mentre celebrava, i el Pontífex li replicà que no venia d'una missa més o menys. Però en indicar-li que caigué mort en el precís moment de la consagració, fou quan el Papa donà importància al fet i féu el cercle al seu voltant.
La tradició té origen en un fet històric que la veu popular ha poetitzat. Tingué lloc durant el regnat de Pere IV, el qual es posà en lloc de Berenguer de Saltells, i exigí per al fisc la quantitat de quarant mil sous, que l'abat Arnau Ramon viura devia satisfer a Saltells. Per aquest motiu es produí el crim. El rei féu enrunar fins als fonaments del castell, voltà de fites el terreny que ocupava i el cedí al monestir de Sant Cugat.
AMADES, JOAN. Dins Llegendes plebees i de masies. Folklore de Catalunya. Rondalles-Tradicions-Llegendes. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. primera edició 1950. pàg. 1461
ENLLAÇOS
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}