MAQUIS I EMBOSCATS (9) EL SALT DEL MAQUIS. LA CAIGUDA DE LA GUERRILLA ANARQUISTA
Setembre de 1949. Dels nou integrants del grup guerriller Los Primos que ha entrat des de França, sis ja han agafat el tren a Terrassa i van de camí de Barcelona. El guia que els ha acompanyat, Ramon Vila (fotografia), ha de tornar a França amb dos joves inexperts en la lluita armada: Manuel Sabaté i . Aquest darrer acaba de ser detingut a Matadepera mentre feia una compra de queviures. Com que triga molt a tornar i aviat es comencen a veure moviments de forces armades per la carretera de Castellar, en Ramon Vila i el Manuel Sabaté enfilen el camí cap a França. Evitant en tot moment la carretera arriben a les proximitats del mas de (Monistrol de Calders). Allà troben una àvia prop d'un safareig que hi ha a frec dels camps. En Vila se li acosta i li demana per omplir la cantimplora. L'àvia està molt neguitosa i el Ramon insisteix a proveir-se; ella li contesta que s'acosti a la casa si vol alguna cosa. En Ramon la segueix fins els corrals, al costat de l'era de la casa i veu per les finestres que a dins hi ha moviment de tricornis. Immediatament recula d'una cap els camps llaurats. La guàrdia civil, que estava ben atrinxerada, surt d'esma de la casa i quan dispara, ho fa amb poca traça i disparant a un home que ja és a l'altra punta dels camps, un home alt que corre com un conill fent giragonses i tombarelles. El segueixen fins al punt del bosc on ha entrat, però no podran seguir gaires metres més. El maquis ha fugit fent el salt del lladre per un inesperat de cinc metres i quan hauran trobat la manera de baixar, s'hauran fet quarts de quinze: el Ramon Vila els ha, literalment, volat davant els nassos.El company del Ramon, en sentir els trets, ha abandonat les armes i ha fugit. Com que no coneix el terreny i es mor de gana, s'atura a (Calders) per demanar menjar. La guàrdia civil, alertada, ha desplegat cinquanta homes a i ben aviat detindran el Manuel Sabaté prop de Moià. La policia de Barcelona creurà que Ramon Vila ha mort per les immediacions, dins el bosc.
Sembla ser que arrel d'aquesta important detenció per a la policia franquista, la del petit dels buscadíssims germans Josep i Quico Sabaté, la guàrdia civil aconseguirà desmantellar bases i gairebé tota la infraestructura anarquista de combat. Les presons de Franco rebran una onada de nous ingressos, interrogatoris i aviat anirà acompanyada d'execucions sumaríssimes, com la del propi Manuel Sabaté (fotografia) el febrer de 1950. Ramon Vila encara serà vist per aquesta zona, prop del mas de (Mura) el 23 de juliol de 1950.
El 1953, l'organització confederal donava per tancada la lluita armada, per considerar-la inútil i amb un degotall inacabable de morts.
, conegut a l'organització per l'àlies 'Ramon Llaugí' , 'Jabalí' , 'Passes Llargues', el 'Maroto', 'feo' i més tard com 'caracremada' per la policia, fou el darrer maquis que morí combatent a Catalunya, l'agost de 1963.
Nascut al poblet de Peguera (Berguedà) l'ú d'abril de 1911, als dotze anys un llamp li va marcar el rostre i al mateix temps va acabar amb la vida d'una germana petita seva. El 1932 participà activament en la revolta minera de la conca de Sallent, a la guerra civil lluita a la columna de Ferro i més tard a la 153 Brigada Mixta, exiliat el 1939 i havent passat pel camp de concentració d'Argelés, fou combatent de la resistència francesa assolint el grau de capità al front d'una companyia del batalló Llibertat. De 1945 fins a 1963 fou part integrant de la guerrilla anarquista, especialment en qualitat de guia. L'any de la seva mort, el 1963, el Ramon Vila comptava 55 anys....tota una vida mobilitzat i en guerra constant. De 1953, data que oficialment la CNT abandona la lluita armada, fins la seva mort a Castellnou del Bages Ramon Vila continua, pràcticament en solitari, el combat contra el règim fent volar torres d'alta tensió, especialment els mesos d'estiu. El 1959 el també ex-guerriller Marcel·lí Massana intenta convèncer Ramon Vila que abandoni la lluita com ha fet ell però és en va. En un desplegament que va mobilitzar més de doscents efectius de la guàrdial civil, el 7 d'agost de 1963 el Ramon Vila va ser mort a trets poc més enllà de les 12 de la matinada, al lloc conegut com la Creu del Perelló. Dos dies abans havia fet volar unes torres elèctriques a Rajadell (Bages). Fou enterrat extramurs del cementiri de Castellnou fins que l'any 2000 el seu cos fou exhumat. L'autòpsia de l'exhumació trobà senyals clars que, de resultes d'aquell salt a La Mussarra, el guerriller havia malcurat la sotragada a les cames, segurament sense assistència mèdica. Avui a l'antiga casa rectoral de Castellnou del Bages hi ha una petita exposició sobre els maquis i les botes del Ramon Vila, restaurades, són dins una vitrina. Aquella caiguda pel salt no va deturar-lo en el seu particular combat contra la dictadura, que encara havia de durar 13 anys més. Hom li havia sentit a dir "mentre Franco estigui al poder, jo li faré la guerra; sé que tinc poques possibilitats, però quan m'arribi l'hora buidaré els carregadors i no em deixaré fer pres (...) Batalles com la nostra necessiten víctimes. Un no pot pensar en salvar la vida sempre. Si es sobreviu, és que s'ha tingut sort. Si caus, el deute ja està pagat".
Fidel Rifà, a la façana de La Mussarra, on s'estava la guàrdia civil
El nét de l'àvia de la Mussara es diu Fidel Rifà. Aleshores tenia 11 anys i fou testimoni directe d'aquesta topada del i el grup de guàrdies civils que vigilaven a la casa, esperant el pas d'uns maquis. Segons en Fidel, un dels guàrdies devia ser novell, perquè estava molt espantat. Per tal com van sortir a disparar, el Fidel és de la opinió que els guàrdies preferien no haver de combatre. Assegura que si per comptes de marxar, l'altre company del maquis hagués disparat un sol tret, els guàrdies haurien fugit cames ajudeu-me. Tanmateix els de La Mussarra no van saber que el maquis anava acompanyat fins que la guàrdia civil va tornar dies més tard a recollir unes motxil·les que casualment van trobar els masovers prop de la casa. Temps més tard, recorda que el seu pare també va trobar un arsenal d'armes, municions i bombes de mà dins una barraca de vinya que hi havia anant de La Mussarra cap a Navarcles. No van tocar res fins que la guàrdia civil va haver-ho recollit tot. El nostre testimoni assegura que s'havien trobat més d'un cop els maquis pels volts, mentres ells feien de boscaters. Mai a la casa. Una vegada al capvespre un els va demanar per beure, ni que fos el cul de la boteta de pell que duia. En Rifà diu que aquell dia ell mateix va marxar cap a casa tremolant. El Fidel també assegura que ja havien vist en altres ocasions en Ramon Vila rondant pels volts de la casa, vestint una caçadora de pell. "En Vila anava pels seus llocs confiat, a més, que la guàrdia civil l'evitava. Si el van matar -afegeix- va ser perquè el van delatar".
els camps que Ramon Vila va travessar d'una gambada fins el salt
BIBLIOGRAFIA
TÉLLEZ SOLÀ, Antonio. SABATÉ. GUERRILLA URBANA EN ESPAÑA (1945-1960). Virus Editorial, Novembre 1992
CLARA i RESPLANDIS, Josep. RAMON VILA,CARACREMADA EL DARRER MAQUI CATALÀ. Rafael Dalmau, Editor. Barcelona. Març 2002
Converses amb Fidel Rifà (Sant Llorenç Savall, abril i juliol de 2002)
ENLLAÇOS
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
De cara a Barraca (40) Castellar & Sant Llorenç Savall
L'objectiu de la secció Ballestar de pedra seca és rehabilitar les barraques de vinya del nostre terme. A banda de tornar a bastir barraques enrunades, també considerem molt important consolidar les que encara resten d'empeus, precisament perquè són les que ens proporcionen més informació dels seu aspecte original. Acabada la feina a la barraca 195 (fotografia), apedaçant els , la colla de Sant Llorenç s'adreçarà tot seguit a l'anomenat . Una situada sota les crispejants línies d'alta i mitja tensió que travessen la de La Serra i sota les quals, seguint el curs del torrent, es troben quatre a intèrvals regulars de 90 metres. D'una solitària barraca marcada inicialment als mapes d'en Ballestar, la , n'hem fet aparèixer nou més d'amagades, la qual cosa ha fet que La Serra, juntament amb la carena de Ricó (La Roca), l'Ermengol i La Busqueta, siguin els llocs de major concentració de barraques de Sant Llorenç Savall... de moment. Temps al temps però, i si seguim el cinturó d'aquestes xifres, potser acabarem demostrant una altra cosa...però no avancem aconteixements. Les noves troballes a la zona resulten especialment esperançadores i confirmen algunes de les prediccions estadístiques de l'inici de la catalogació: les barraques abandonades dins el bosc presenten un número inferior de baixes (enrunaments) que les que han patit de ple el darrer incendi ( o els darrers incendis ) de forma que ja podem avançar que el bosc ha estat, de llarg, molt més respectuós amb les construccions encara que les hagi engolit i fet perdre de vista, que no pas l'acció del foc.
D'altra banda la colla de Castellar, la secció de Pedra Seca del Centre Excursionista, ens confirmen que la seva versió del trespeus amb puntals i el ternal ha estat un èxit complet. La barraca inventariada com a , damunt el quilòmetre 11 de la carretera a Sant Llorenç Savall, és la barraca enrundada de majors dimensions que la colla de Castellar ha hagut de fer front. La llinda, descomunal i intacte, s'havia d'enlairar amb un altre mètode, i la rèplica del que vam experimentar amb la barraca de la bassa (B197) ha estat la solució més lleugera i factible de totes. Ja només els falta situar la pedra clau al capdamunt. Enhorabona per aquesta !
{audio autostart}giacchino.mp3{/audio}
Espeleopringuer a la recerca de l'avenc de les Pedres
o de la Font del Roure, és un altre avenc enterrat o destruït. La diferència amb l'avenc Subils-Godoy és que aquest cop fou la a la pedrera de can Sallent (Castellar del Vallès) la responsable de la seva desaparició, juntament amb o de l'Escaleta (-28m). En el seu lloc han quedat unes abandonades i un immens que avui una altra empresa es dedica a reomplir amb runes... o amb alguna altra cosa que necessiti com aquest. Oleguer Escolà (ERE-CEC) va ser dels darrers a testimoniar l'existència d'aquestes cavitats (anys seixant i setanta) i el primer a certificar-ne la defunció (1980), tot i que no sabem del cert si ho va comprovar in situ o bé li va ser comunicada per tercers. era un avenc habitual dels primers cursets de la SIS (any 1972, fotografia de l'Arxiu de S. Vives). Com es pot veure, l'avenc quedava en un indret atapeït de bardisses.
La descripció del lloc fa esment d'un torrent anomenat de La Pedrera, tributari del principal. El camí que aleshores seguien creuava aquesta llera i s'havia de deixar per embardissar-se tàlveg amunt, on es trobava l'avenc. Doncs bé, d'aquest torrent només en resten , escapçada per una pista ampla per a l'explotació i avui abandonada. El torrent fou meticulosament inspeccionat pels castellarencs Mañosa i Navarro, com a treball previ a la jornada d'Espeleopringuer. Per sota la pista ja no queda rastre del camí que seguia l'aigua i només resten un seguit de . De la descripció de l'Escolà avui tampoc queden vestigis d'unes petites construccions al peu de la pedrera i uns túnels de càrrega de camions que eren tot just a 30 metres de desnivell per sota l'avenc. Per la resta de descripcions facilitades, podria existir la remota possibilitat que l'avenc o el que en pogués quedar estigués sepultat sota la pista mateix, on sembla que s'hauria d'ubicar la cavitat. Tanmateix el mateix Oleguer Escolà sentencià en un article publicat al butlletí del SEAC (avui CEC, Centre Excursionista de Castellar): DESPRÉS DE MILIONS D'ANYS D'EXISTÈNCIA LA NOSTRA GENERACIÓ HA ESTAT L'ENCARREGADA DE DESTRUIR DUES DE LES MÉS BONIQUES CAVITATS SUBTERRÀNIES DE CASTELLAR. A PARTIR DE 1974, LES BARRINADES I EXCAVADORES ES CUIDEN DE POSAR FI A LA LLARGA EXISTÈNCIA DE LES DUES CAVITATS.
Possiblement la mateixa marca que permeteren sengles desobstruccions per a ser explorades, fou també l'encarregada de fer desaparèixer les cavitats, deixant un espai (fotografia, El Girabau).
NOTA- qualsevol testimoni de la desaparició d'aquests dos avencs i/o fotografies dels mateixos seran benvinguts per ser publicats en aquest mateix lloc.
BIBLIOGRAFIA
ESCOLÀ, Oleguer. Avenc de la Font del roure o de Les Pedres. Can Sallent (Castellar del Vallès). EXPLORACIONS (ECG Espeleo Club de Gràcia) no. 5. 1981
ESCOLÀ, Oleguer. L'avenc de Can Sallent i l'avenc de Les Pedres. Butlletí SEAC no. 327. Nov 1984.
SIS. 1969-1989 20 Anys de la Secció d'Investigacions Subterrànies del Centre Excursionista de Terrassa. Juliol 1990.
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
L'enviat especial a les Font Intermitents de Rellinars, l'infatigable Quim Solbas, ens comunica que des del dia 16 d'aquest mes de març les fonts de La Barbotera, La Saiola, La Pedregosa, les i les del Conill, a banda de la font del Conill, ragen moderadament. Els Caus del Guitard en canvi, no ragen, tot i que sempre ho fan més tard que la resta. La darrera vegada que van rajar els Caus va ser el mes d'abril de 2004. La , menys coneguda, també sembla tenir indicis d'haver rajat amb força. Qui tampoc ha donat mostres de funcionar amb aquestes pluges sostingudes és la font del Micarillo, a les Marines (Sant Llorenç Savall) on la darrera vegada que ho va fer, va ser el 1995!! Faltaria saber si la redescoberta surgència de la Font del Carme ha arribat a tenir activitat. En fi, sembla que l'aigua ha omplert els pantans i ha regat a gust els boscos i els horts del país.
En dies posteriors, els quatre caus de Mura també rajaven a gust. Sembla que la surgència de la font del Bosquet també ho ha fet, i a hores d'ara el bassal de la font és ben ple.
Foto, La Saiola el 16 de març de 2011
Fotografies i informacions d'en Quim Solbas
Sent una font de dipòsit important, jo no he vist mai assecar-se la Fontfreda (La Mata, Mura). I encara menys en una època quan totes les fonts, fins i tot les més sospitoses de ser-ho, ara ragen fora de mida. Fins i tot pensava que trobaria la font rajant pel sobreeixidor, o sigui que la decepció es va multiplicar. 
