Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
Agulles en un Paller (6) Les tres agulles del turó del Castellar
En una recent visita espeleològica al sector del turó del Castellar (La Mata, Mura), hom ha advertit la presència de tres agulles aplegades al costat esquerre del torrent de la Font de l'Hort. Una d'elles, l'agulla que hem anomenat provisionalment com l' i situada més al nord, es pot accedir al cim fent un saltiró des d'un estrep que és a tocar. La segona agulla que hem anomenat de , amb el cim encatifat d'aquestes plantes, requereix d'una grimpada amb les dents pel costat menys exposat, i la tercera agulla és només reservada a escaladors avesats (fotografia). Aquesta darrera podria ser l'agulla d'en Miqueló, citada per en Josep Barberà. A la seva base hi ha una petita . Aquí teniu un de situació però no us feu il·lusions: el torrent que hi surt no és de l'Or, és de l'Hort, i avui no hi trobareu ni un tomàquet!
Bibliografia-
BARBERÀ I SUQUÉ, JOSEP. SANT LLORENÇ PAM A PAM (OPERACIÓ ENTRE RIUS). Col·lecció Cavall Bernat 6 / Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 1979. p. 137.
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}
-
Aquest és el resum de l'activitat hacker sobre el caudelguille del passat dissabte. Mentre jo passejava despreocupadament per la comarca de l'Urgell, es veu que un mecanisme automàtic situat a Romania mirava de clavar dentellada a la web. 1300 dentellades de tauró informàtic en cinc minuts. És un atac inhumà, una envestida robòtica. Per això, tot i que s'hi ha deixat la pinyata sencera en l'intent, jo ni l'he sentit a queixar-se. Vés a saber, igual mirava de colar una sèrie d'anuncis mal traduïts sobre estiraments de penis o venda de tones de viagra concentrada, alguna cosa que m'hagués de justificar la necessitat de pagar quotes per a software de seguretat. Igual és un romanès que s'ha deixat l'ordinador de la nevera oberta i com que està en xarxa, la màquina ha deixat anar un estirabot elèctric que els designis han volgut que anés a parar al cau. Pot ser qualsevol cosa i per tant res a tenir en compte.
Tinc un company de feina que, molt abans del boom informàtic, ja parlava de dos estils d'executar una instal·lació: l'estil TÈCNICAMENTE NECESARIO i el NECESARIAMENTE TÉCNICO, fent imprescindible (no pas comprensible), en el darrer cas, la presència d'un tècnic per resoldre qualsevol contratemps. Això de la seguretat a Internet s'ha convertit també en un nou modus vivendi NECESARIAMENTE TÉCNICO dels creadors de software de seguretat: no importa comprendre la naturalesa del conflicte, tan sols importa que hi hagi algú que redobli els esforços per vèncer momentàniament l'atac i esperar el seu torn a ser atacat novament. Generalment es tracta de caçadors d'adreces que han d'entaforar publicitat a dojo. Com que alguns han descobert que els temps estan canviant i avui no tothom està endollat a la premsa, el televisor o a la ràdio com fa uns anys, sinó que cada cop n'hi més que naveguen pels mars oberts d'Internet, la publicitat està explorant noves fòrmules perque a cada enter del nostre teclat ens trobem un venedor de cara. És molest, sí, però humà. Fa molt temps que la humanitat malda per trobar la fòrmula que permeti captar l'atenció constantment i a qualsevol preu. Alguns encetant guerres. D'altres colant-se per Internet.
Com quan érem petits, jo ara ja puc lluïr les ferides de 1300 atacs/5 minuts. I tú, quants atacs t'has comptat?
Espoli (6) La cova Simanya, espoliada?
Aquest cap de setmana s'ha trobat una muntanya de sediment dins la cova Simanya, jaciment datat del neolític. Molt probablement es tracti del resultat d'una cata il·legal a la recerca de vestigis arqueològics. A l'exterior, anant en direcció a la cova Bellver o de l'Àngel, rere uns matolls, també s'ha trobat una bossa de contenidor i a l'interior una recollidor de plàstic. Tal volta sigui casual, però l'ajuntament de Sant Llorenç Savall fa poques setmanes anunciava a bombo i plateret les excel·lències de publicar un mapa digital i públic del patrimoni cultural i material de Sant Llorenç Savall. Com ja ha passat a la veïna població de Mura i tants altres pobles gestionats adminitrativament per la Diputació de Barcelona, ara haurem d'esperar l'onada d'espoliadors que, còmodament repantigats al sofà, consulten via Internet unes dades que fins el moment havien de cercar en publicacions concretes o bé sobre el terreny, perquè ara ja no cal que coneguin el terreny: es poden llençar en paracaigudes i de nit sobre el seu objectiu gràcies a l'ajut del Gps. Com és que fins avui la Direcció General del Patrimoni (Generalitat) no publicava dades referents a localització de jaciments arqueològics desprotegits i en canvi la Diputació ara obre la caixa de trons, publicant dades en mapes digitals i facilitant dades gps, sense cap mirament? El text que acompanya el mapa digital diu que "té per objecte la recollida exhaustiva de dades sobre el patrimoni cultural i natural d'un municipi concret i la seva valoració, permetent així l'establiment de mesures per la seva protecció i conservació, així com la planificació de la seva rendibilització social". Naturalment tot això es fraseig polític barat i de cara la galeria, perque d'entrada publicant un mapa d'accés públic no s'està recollint cap dada: les estan venent a subhasta pública, directament!
Tothom sap que no hi ha un duro per a fer intervencions arqueològiques, fora de les urgents. I en temps de crisi encara menys. O sigui que no hi haurà protecció que valgui per aquest patrimoni ni per cap altre. La única planificació sobre rendabilitat l'estan fent els espoliadors i el mercat negre d'objectes arqueològics. Aquesta és la única cosa tangible que s'està aconseguint. Des d'aquí demano un fort aplaudiment pels inventors de la idea i també per les institucions implicades en la publicació de les localitzacions! No hi hauria millor forma de vendre's el país.
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
De cara a barraca (38) Restaurar
Segons com, restaurar una barraca de zero, una completament en runes, pot arribar a ser més senzill que restaurar-ne una de parcialment tocada. Si es vol mantenir l'estil original sense malmetre la part sencera, restaurar una barraca pot acabar sent una mena de trencaclosques on cal cercar les peces, sovint enterrades pels volts de la barraca, i situar-les al seu lloc. I això tampoc és fàcil. El 'lloc' ara sol estar ocupat de terra, arrels que cal treure amb compte, molsa que fa pena arrencar. És una tasca de 'pinzellet' més pròpia d'arqueologia que de mestre d'obres. I sovint passa que acaba faltant pedra. Suposem que els constructors originals, a més de conèixer millor l'ofici, fèien avançar les filades de forma valenta, de vegades fent volar més d'un terç la llargària de la peça, tal volta comptant que les barraques rebrien un ús i un manteniment habitual en cas que fes falta. Tot plegat guiats pel que devia suposar un considerable estalvi de feina i diners.
Aquest cap de setmana el grup Ballestar de pedra seca de Sant Llorenç Savall s'ha embrancat en la restauració d'una barraca ben conservada, la 195 a La Serra, situada a tan sols 91 metres de la darrera barraca restaurada del grup, la 197. Es tracta d'una barraca que conservava la terra de la coberta, avui majoritàriament ocupada de forma espontània per molsa. A banda de l'habitual estassada (clicar damunt de la foto), tan sols s'apreciaven tres que afectaven el contrafort de la barraca. Aparentment semblava poca cosa, però un cop feta la tasca de 'passar el pinzell' es pot apreciar la dels danys. Amb paciència ha calgut anar l'esllavissada, i aquí no ha passat res. Com podeu notar, a més de molsa, la barraca restava adornada per una bonica , que s'ha hagut de tallar a les parts esllavissades i que ha aixecat un viu debat entre els participants, sobre la conveniència o no, de conservar-la. Fins a la data no hem pogut certificar cap barraca enrunada per una heura, tot i que intuïm que a partir d'un cert desenvolupament poden resultar poc recomanables, com en el cas de la , a la Vall d'Horta.
A banda de la barraca 195, part del grup ha seguit al costat de la 197, a mig metre més de profunditat, sense treure l'entrellat de l'ús original i la forma com s'omplia. Sembla que el fons de roca mare es devia trencar o esquerdar, perdent la seva utilitat i abandonant-se. Més recentment hi va arrelar una alzina que hagut de ser en arribar l'excavació a nivell d'arrels. L'hem regada en el seu nou emplaçament i en acabar el dia, la pluja ha fet la resta. Continuarà.
{play}images/stories/mp3/giacchino.mp3{/play}
-
Aquest matí una senyora s'ha plantat d'esquenes davant de la càmera de Tv3 quan un responsable de Renfe estava sent entrevistat pel programa Matins que dirigeix el sr. Cuní. Passat l'ensurt inicial, li han demanat que, com a mínim, donés la cara i de bon principi s'ha negat i ha seguit queixant-se a l'encarregat de Renfe, deixant-li anar una tirallonga de preguntes retòriques sense fi. El sr. Cuní exigia veure la cara de l'usuària, però la senyora volia que l'encarregat li mirés a la cara a ella i la càmera de Tv3, mala previsió, estava collada damunt d'un trípod. Tot plegat una disbauxa perquè és clar, no estem acostumats que un programa el condueixi, ni que sigui temporalment, un improvisat usuari de Renfe indignat que, a sobre, no veiem. A més d'una sorpresa, pot semblar que se'ns amaga quelcom. Són les coses del directe i de la televisió en general. El cas és que finalment el càmera ha alliberat l'aparell del trípod i el sr. Cuní, una mica més mosca, ha demanat 'garanties' a la usuària 'd'un comportament adequat' amb la qual cosa han acabat deixant de banda l'usuària i han demanat disculpes (en castellà) al seu entrevistat bo i justificant 'que no es asunto nuestro' si la usuària fregava, segons Cuní, la impertinència.
Jo he acabat pensant que tant dret tenia la usuària a no deixar fer la seva feina l'equip de Tv3 com Renfe de no deixar treballar a la usuària, també de forma irruptiva i impertinent, si cal considerar-ho així. Ningú a Tv3 pot pretendre que uns ens públic, el que sigui, està per damunt de qualsevol usuari. Una vaga, una tallada de carreteres etc, afecta tant a periodistes com a mecànics com a atletes. No val a dir que un és un observador imparcial i de retruc, que el deixin treballar i a viure en pau. El bandeig de la usuària impertinent m'ha semblat tan pertinent com la seva irrupció. Ha deixat clar que una vaga sense avís és una impertinència que es pot encomanar a tothom.
