Diari d'abord
Segui, segui
Amb la ''Historia de las Sillas" Sílvio Rodríguez sempre m'ha fet pensar en la derrota que suposa que finalment decideixis seure. A tota hora se'ns convida a seure. Seure per dinar, per sopar, per veure la tele, per estar amb els amics, al cine, al bar, i seure o directament jeure amb la parella. I no parlo tan sols del descans que hi ha en el seure. Parlo de l'objectiu últim, del Valhalla, del Paradís que per a molts suposa el fet de poder, finalment, seure.
La cadira o el sofà. Seure, seure d'una vegada i deixar de caminar per anar enlloc. N'hi ha que es passen el dia asseguts, i esperen arribar a un lloc per continuar...asseguts. Quan em moc de vegades tinc la sensació que mig país, mig món, em mira de la seva cadira estant, estranyat que jo encara estigui en moviment. Si us plau -segui- em conviden una i altra vegada. Estar assegut té l'aval de la senzillesa: no has de fer res més que plegar-te a la forma de la cadira i quedar-hi ben estarrufat. Això només hauria d'estar a l'abast d'uns acomodats, o bé dels jubilats. Asseguts per fi. Mira com passa la gent que no seu com nosaltres, pobrissons! Mira què fan ara! Ja està. Així. Com en el joc aquell d'anar a Sevilla, si no tens cadira -tonto l'últim!
El seure ha generat moltes aficions, i sobretot, molts diners: treballs d'oficina, anar de concerts, els estudis, jugar amb jocs d'ordinador, els oficis religiosos, i naturalment té els seus temples: restaurants, bars, estadis de futbol amb 22 persones en peu i 100.000 assegudes -i a on, per cert, la victòria sempre els dels altres, mai teva-, infinitat de fileres de bancs i cadires prometen espectacles per quedar-t'hi enganxat...i per això compta amb molts adeptes. Jo en canvi sóc un cul inquiet. El seure m'incomoda, em cansa, m'aburreix, m'estressa. Quan la meva filla no sabia caminar, jo me l'enduia embolicada i a trescar! Ella tota l'estona dormia (i babejava!) recolzada sobre la creixent escalfor del meu tors. Caminar em fa pensar i jo no podia esperar tot aquell any sencer, assegut i esperant que aprengués a caminar. És clar que mentrestant jo també babejava, naturalment.
Estar definitivament aturats és un fet que ja tots tenim a l'horitzó i per tant, ho deixaria pel final, pel final de veritat. Mentrestant, hi ha molt feina a fer i la visió de multituds assegudes, m'esparvera. Tant, que n'hi ha per llogar-hi cadires!
Enllaços
La cadira o el sofà. Seure, seure d'una vegada i deixar de caminar per anar enlloc. N'hi ha que es passen el dia asseguts, i esperen arribar a un lloc per continuar...asseguts. Quan em moc de vegades tinc la sensació que mig país, mig món, em mira de la seva cadira estant, estranyat que jo encara estigui en moviment. Si us plau -segui- em conviden una i altra vegada. Estar assegut té l'aval de la senzillesa: no has de fer res més que plegar-te a la forma de la cadira i quedar-hi ben estarrufat. Això només hauria d'estar a l'abast d'uns acomodats, o bé dels jubilats. Asseguts per fi. Mira com passa la gent que no seu com nosaltres, pobrissons! Mira què fan ara! Ja està. Així. Com en el joc aquell d'anar a Sevilla, si no tens cadira -tonto l'últim!
El seure ha generat moltes aficions, i sobretot, molts diners: treballs d'oficina, anar de concerts, els estudis, jugar amb jocs d'ordinador, els oficis religiosos, i naturalment té els seus temples: restaurants, bars, estadis de futbol amb 22 persones en peu i 100.000 assegudes -i a on, per cert, la victòria sempre els dels altres, mai teva-, infinitat de fileres de bancs i cadires prometen espectacles per quedar-t'hi enganxat...i per això compta amb molts adeptes. Jo en canvi sóc un cul inquiet. El seure m'incomoda, em cansa, m'aburreix, m'estressa. Quan la meva filla no sabia caminar, jo me l'enduia embolicada i a trescar! Ella tota l'estona dormia (i babejava!) recolzada sobre la creixent escalfor del meu tors. Caminar em fa pensar i jo no podia esperar tot aquell any sencer, assegut i esperant que aprengués a caminar. És clar que mentrestant jo també babejava, naturalment.
Estar definitivament aturats és un fet que ja tots tenim a l'horitzó i per tant, ho deixaria pel final, pel final de veritat. Mentrestant, hi ha molt feina a fer i la visió de multituds assegudes, m'esparvera. Tant, que n'hi ha per llogar-hi cadires!
Enllaços