Diari d'abord
Ser directiu i no poder dir ni piu
SER DIRECTIU I NO PODER DIR NI PIU
El meu gerent de la universitat, S. Guerrero, escriu un blog de la mateixa institució amb el preocupant subtítol "dirigir en tiempos de ansiolíticos". L'home s'expressa molt bé en castellà i la sola necessitat d'escriure un blog mereix tots els meus respectes. La llàstima d'aquesta mena de càrrecs és que, pel què es veu (i que consti que això no és cap queixa), han de mantenir sempre un alter ego: l'un de personal i l'altre pel càrrec. Deu ser per aquest motiu que el seu darrer escrit ‘Quejas' l'ha retirat del blog davant l'allau de ‘quejas' i demana als visitants que oblidin el que han llegit. L'article no era gran cosa, tal volta una queixa llargament reprimida, però com que l'ha retirat, ara pots comptar que semblarà qui sap què. En línies generals venia a dir que seria difícil d'entendre per un observador extern el fet que els privilegiats que treballen a la SEVA universitat pública es queixen per costum però mai no marxen, sent aquest el senyal que la seva queixa no és mai fonamentada i també mostra claríssima del seu ‘Acomiadament Interior' que, segons el gerent, és l'estat de frustració permanent de moltes persones que van a treballar sense cap il•lusió. Afegeix que aquest estat de queixa permanent és ‘raonable' pel personal de ‘base' però poc curosa i de ‘mala imatge' que l'exerceixin càrrecs amb responsabilitats. Per reblar el clau acaba citant una frase d'un entrenador de futbol americà que recomana que queixar-se és completament inútil.
Bé, jo no em sento capacitat per citar cap entrenador americà, però sí puc citar un company meu dirigint-se a un antic gerent que pensava exactament igual que aquest: "Si les coses no funcionen, es miren d'arreglar"- va dir-li, i el gerent va, literalment, emmudir. Segurament no disposava de cites originals, en anglès americà, de manuals de manegement adequats per contestar aquella afirmació assenyada d'un simple tècnic ‘de base'. Resultava esclaridor que havia confiat en excés en un principi d'autoritat a partir del qual frases com ‘si no t'agrada, ves-te'n!' eren incontestables a l'edat mitjana, però molt més que refutables en una universitat pública del s.XX.
Dit això, si ara el meu gerent m'ordena oblidar el seu escrit, jo muts i a la gàbia: fa temps que per sentir i llegir segons què ja tinc l'Acomiadament Interior prescrit facultativament i amb el corresponent ansiolític.
Bé, jo no em sento capacitat per citar cap entrenador americà, però sí puc citar un company meu dirigint-se a un antic gerent que pensava exactament igual que aquest: "Si les coses no funcionen, es miren d'arreglar"- va dir-li, i el gerent va, literalment, emmudir. Segurament no disposava de cites originals, en anglès americà, de manuals de manegement adequats per contestar aquella afirmació assenyada d'un simple tècnic ‘de base'. Resultava esclaridor que havia confiat en excés en un principi d'autoritat a partir del qual frases com ‘si no t'agrada, ves-te'n!' eren incontestables a l'edat mitjana, però molt més que refutables en una universitat pública del s.XX.
Dit això, si ara el meu gerent m'ordena oblidar el seu escrit, jo muts i a la gàbia: fa temps que per sentir i llegir segons què ja tinc l'Acomiadament Interior prescrit facultativament i amb el corresponent ansiolític.