Diari d'abord
El Barça fa prehistòria 1.0
Un gran esport, el futbol. Un gran esport per practicar i tòxic de contemplar. Jo fa temps que m'entretinc més amb un joc que no és la meitat de divertit ni és gairebé un joc. Es tracta de no mirar el futbol, de no estar al cas de cap resultat. És interessant. Si es té una perseverància paulatina i agradosa, arriba el dia de la gran victòria i et trobes envoltat de gent eufòrica que amb la mirada esbatanada et reclama una comunió quan a tu amb prou feines se't mou una parpella. Sense fer cap esforç, planerament. T'importa un rave la cama d'or de l'Iniesta, l'afonia del Puyal, la cara de pena dels Madridistes i companyia, els sous milionaris de sempre i, evidentment, et resua la pretesa catalanitat de tot plegat, perquè agradi o no, el Barça es lliga amb Espanya amb una cosa que es diu la Lliga espanyola i amb l'esport, ja se sap, si no tens rival se t'ha acabat la lluita. Potser per evitar que això passi, qualsevol dia el president del més-que-un -club es farà president del menys-que un-país, Catalunya. I vinga anar fent tocs i retocs amb les pilotetes. La contemplació de l'esport és prehistòria, un espectacle que quan el van saber descriure, els cronistes l'anomenaren el circ romà. Els perdedors marxen abatuts i els guanyadors exalten el públic amb la promesa de tallar més caps. Això és l'esport. Fora de les regles de joc, l'esport no és cap joc. Poca conya amb això. L'esport no és participar i prou: exigeix la victòria per damunt de tot. És pura violència. L'esport de veritat no es mira: es practica, i a mi tota la resta em sobra. Què voleu que hi faci, jo estic en aquest estadi.
Per si algú vol més lligams amb el circ dels romans, gladiators, soldats, barça i futbol que cliqui l'enllaç. Jo, per si de cas, passaria.
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}