Diari d'abord

Benvinguts al Diari D'abord,
 
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
 
 

El Mas Riera de Sant Sebastià, un embolic toponímic

No és gaire conegut que el terme municipal de Sant Llorenç Savall limita amb Caldes de Montbui per la banda de la bonica sagrera medieval de Sant Sebastià de Montmajor, a la divisòria natural de la Riera de Caldes. És molt probable que el factor geogràfic hagi influït molt en aquesta, diguem-ne, ignorància. El vessant est de la gran Serra de la Codina, mur natural que també ens separa de Castellar del Vallès, sembla voler marcar la fi geogràfica de Sant Llorenç Savall, fent que la fondalada de can Sallent i la Riera de Caldes tinguin l'aparença de pertànyer a qualsevol altre municipi, menys al llorençà.


ValldUbagols cansallent Small                                              La Vall d'Ubagols, amb can Sallent al bell mig
 

També corrobora aquest fet la documentació que posseïm sobre l'esplendor i expansió de la vinya del segle XIX: la major part dels parcers del sector eren santsebastianencs. Dit això ja resulta menys sorprenent que les quatre cases que són a frec de la riba esquerra de la Riera de Caldes també pertanyin a Sant Llorenç Savall, i fossin totes conegudes amb el nom genèric de Mas Riera.

El fet però, és que cadascuna tenia un nom que li era propi, i en l'actualitat només una l'ha conservat plenament: can Salvi. D'aquesta casa ja en vam parlar perquè va ser escenari d'un fet luctuós relacionat amb els maquis, l'any 1949. De les altres tres cases n'hem de parlar perquè amb cada font escrita que trobem, s'hi genera un nou embolic. Anem a pams, i comencem amb les fonts escrites més antigues que disposem.
 
cal cintet Small
                                         La única estança restaurada de cal Cintet de Mas Riera
 
1.Segons el dietari del dr. Josep Barriga i Sala, metge afincat a Sant Llorenç Savall i que exercí de l'any 1803 fins el 1834, el lloc era conegut com el 'Mas Riera de Sant Sebastià'  i tres cases hi tenien renom
 
a. Cal Xec, el 1803 hi vivia Miquel Ollé
b. Cal Cintet, el 1803 hi vivia Vicenç Monbru ( el renom Cintet podria derivar de Jacint, el fill del Vicenç )
c. Cal Salvi, el 1814 hi vivia Jacint Torras
 
A banda d'aquestes tres cases, el dr. Barriga encara hi visità dues persones més al Mas Riera de Sant Sebastià, aquest cop sense especificar-ne malnom
 
d. Margarida Ubagols (1802)
e. Valenti Castellet (1830)
 
No sabem si aquestes dues persones formaven part de les tres cases anteriors o bé es referia a dues cases diferents. Un cop estudiats els dietaris del metge més aviat ens inclinem pel darrer supòsit.


can salvi Small
                                              Can Salvi de Mas Riera, recuperada pedra a pedra

2. Lluny d'aclarir dubtes, l'amillarament de Sant Llorenç Savall de 1854  els multiplica per dos. De cinc possibles cases inicials Mas Riera, ara n'apareixeran deu!
En aquest document, entre d'altres dades, hi figura cada propietari d'un 'mas Riera'
 
a. Pere Oller 'el xec', casa (80rals)
b. Jacint Monbrú ' el cintet' (108rals)
c Jaume Torras 'Salvi', casa (80rals)
d. Valentí Castellet 'tardà', casa (80rals)
e. Silvestre Brossa, casa (80rals)
f. Pau Brossa i Padrós, casa (108rals)
g. Josep Cots i Girbent, casa (188rals). A més de posseïr casa a Mas Riera, en Cots també era propietari del important Mas de La Serra, a Sant Llorenç Savall.
h. Francesc Mas, casa (108rals)
i. Vicenç Torrespalles, casa (164rals)
j. Jaume Rovira, casa (40 rals)

Com heu pogut llegir, especifiquem el cost de la contribució per cada edifici, una dada que sempre ens podrà servir per calibrar la importància de cada construcció.

mas riera VilarrrufatBO Small

3. Aquesta fotografia dels anys vint del s.XX de l'artista sabadellenc Vila i Arrufat, que passà temporades a Sant Sebastià, ens ofereix una panoràmica desoladora del lloc: tres de les quatre cases del Mas Riera ja estaven en ruïnes. Només sobrevivia Can Salvi. A la fotografia hi apareixen dos nous topònims assenyalats pel propi Vila: cal Bisbe i cal Manel. De nord a sud identifica Cal Salvi, Cal Bisbe, Cal Manel i cal Xec.

4. En el mapa de barraques de vinya, confeccionat entre els anys cinquanta i seixanta del segle passat,el sabadellenc Jesus Ballestar hi batejava quatre cases. De nord a sud: Cal Salvi, Cal Cintet, Cal Manel i cal Xec.

masoubagols ballestar                           el mapa d'en Jesus Ballestar, segurament el més fiable sobre Mas Riera

5. Al llibre 'Foranies i altres coses de Sant Llorenç Savall (1971)' Lluís Vergés i Solà ens despista molt quan de forma insistent diu que can Sallent pertany a Gallifa (p.80 i 82, Més endavant però, a la p.101, inclou can Sallent dins un llistat de 'masies actuals' del terme llorençà). Del Mas Riera i parlant de Can Salvi en diu 'un conjunt de casalots molt enrunats dels quals, per a nosaltres, és difícil saber-ne res. Segons es conta fou allà, cap a l'any 1880, que va començar l'èxode' i més endavant en dóna noms: 'Ca la Gravada, Cal Crestó, Cal Gros (o Ros), Can Manel, Can Salvi i Can Sants'. Com veurem més endavant, l'autor no devia anar del tot errat en agrupar casucs tant diversos com allunyats de can Salvi.

6. Més recentment (2010 i 2016) el nét de n'Antoni Vila Arrufat, l'Eusebi Vila, ha publicat sengles llibres sobre la sagrera de Sant Sebastià i tot i que no especifica que els casals de Mas Riera pertanyen a Sant Llorenç Savall, tampoc no sembla haver estat massa al cas de la fotografia del seu avi: en tots els tres mapes que publica hi assenyala només tres edificis, un dels qual batejat com a cal Nan, mentre que quan parla de Mas Riera cita 'Can Salvi, Cal Xec, Cal cintet, Cal Bisbe i Cal Valentí'  és a dir que ara... ja són cinc cases, i cal Nan no hi és comptada...
 
 
cal manel
                                                                    Cal Manel de Mas Riera                                                         


Avui dia dues de les cases de Mas Riera han estat encertadament restaurades: Can Salvi i Cal Manel. Per les escriptures actuals de Can Salvi sabem que la nova propietat ha absorbit les ruïnes del que havia estat Cal Cintet (cal Bisbe), la casa que podria haver estat l'original Mas Riera segons les notícies que fan recular el topònim cap el segle XIV.
L'amillarament de 1854 ratifica amb les dades contributives, la importància de cal Cintet per damunt les altres cases. Rebatejada com a Cal Bisbe pel Vila i Arrufat, el 1929 les ruïnes de cal Cintet encara testimoniaven la seva importància: a la fotografia en blanc i negre s'hi entreveuen uns grans arcs que fàcilment amplifiquen les dimensions del que hauria estat un gran casal. Entre les restes actuals de cal Cintet, avui encara s'hi poden apreciar dues tines.
Gairebé irreconeixibles, d'altra banda, són les escasses ruïnes de cal Xec, al sud de Cal Manel. Fins fa poc, algun paleta de Sant Llorenç Savall encara hi rapinyava pedres.

cal xec Small                                             Cal Xec de Mas Riera, gairebé una pila de pedres
                                                                     

La nostra interpretació de l'anomalia dels 10 masos Riera de l'amillarament de 1854 és que el treball de l'agrimensor José Pié també va incloure sota el mateix topònim Mas Riera, els casucs situats entre el mas Codina i can Sallent* i que el dr. Barriga agrupava com a pertanyents al 'Sot dels Obagols', ço seria: els masos de La Codina, cal Peretó, ca la Gravada (segurament dita la 'garbada', segons el dr. Barriga), Cal Crestó i cal Ros/Gros, essent els possibles propietaris respectius Josep Cots (La Codina, el més important de tots els masos Riera), Pau Brossa (El Peretó), Francesc Mas (Cal Crestó), Vicenç Torrespalles (La Gravada/Garbada) i Jaume Rovira (Cal Gros, la casa més humil de totes. L'any 1807 era habitada pel Joan Manyosa). Aquesta assignació la fem correlacionant les dades cadastrals amb les dimensions actuals de les ruïnes d'aquests casucs, i també per algunes informacions força fiables com ara seria que en algun moment la propietat de La Serra (Josep Cots) efectivament es va annexionar la propietat de La Codina.
 
mascrest gravada Small  A l'esquerra El Crestó, a la dreta ca La Gravada / La Garbada. Segurament mai van ser casals separats

En aquest intent d'assignar topònims amb antigots i antics propietaris, encara ens faltaria localitzar una casa: la del Valentí Castellet 'Tardà', un renom molt santsebastianenc que ens fa sospitar si no seria la 'cinquena casa' del Mas Riera de Sant Sebastià citada per Eusebi Vila com 'cal Valentí' i de la qual no en sabem absolutament res.

* quedarien completament a banda del Mas Riera les cases llorençanes de cal Barroer, Collmonner o el propi can Sallent, perquè aquestes cases estan inequívocament identificades a l'amillarament de 1854


El meu sincer agraïment als propietaris dels masos Riera, el Joan Oliveras i el Xavier Rodon, per compartir els seu temps i els seus coneixements.


Bibliografia

BUSQUETS i MOLAS, Esteve. Entre vinyes i telers. La vida a Sant Llorenç Savall. 1967
VERGÉS i SOLÀ, Lluís. Foranies i altres coses de Sant  Llorenç Savall. Guia il·lustrada d'un poble reblert d'història. 1971.
VILA i DELCLÒS, Eusebi. SANT SEBASTIÀ DE MONTMAJOR. FETS, ANÈCDOTES I LLEGENDES. ED. Meteora.Abril de 2010.
VILA DELCLÒS, Eusebi. SANT SEBASTIÀ DE MONTMAJOR. Històries fantàstiques, misteris i supersticions. Editorial Meteora. Abril 2016
Arxiu de la Corona d'Aragó
Mapes d'en Jesus Ballestar
Dietaris del dr. Josep Barriga i Sala (1802-1834)

 

 

Maquis i emboscats (17) el Cau dels Emboscats 1.0

El 1934 s'havia descobert un nou avenc 'al nord del Montcau' i la notícia arribà al Centre Excursionista de Terrassa. Els exploradors de la nova cavitat es van fotografiar al carener dels Emprius. Dos anys més tard esclatava la guerra civil espanyola i aquella mateixa cavitat seria emprada com a cau d'emboscats, que és el seu nom actual. Segons la Ma Dolors Paloma allí s'hi van estar el seu pare, el Joan Paloma de Terrassa, i dos del forn del Progrés: l'amo i el carboner. Segons recorda, el seu pare només s'hi va estar una temporada i algú de Sant Llorenç Savall els duia menjar.
El proveïdor de Sant Llorenç Savall tenia 15 anys i el seu nom era Francisco Valls i Valls, de cal Marit.

Fco Valls small 2009                                                          Francisco Valls i Valls, l'any 2009

Sortia de nit i sense llum i de vegades al poble havien dut una ràdio per fer festa i ball, convidant els carrabiners. Aleshores ell aprofitava per sortir amb l'avituallament, bo i anant per camins que coneixia bé perquè a casa seva éren del 'ram de la llenya i dels costals'. De vegades els carrabiners l'havien seguit, però ell feia ziga-zagues per ignots camins de bosc i els despistava. Segons el 'Ciscu' hi havia fins a 5 persones amagades dins el cau. Ell no recorda el de Terrassa, però assegura que no s'hi van estar tota la guerra, alguns es van presentar als carrabiners. Segons l'Emili Dalmau del mas de Les Oliveres (Vall d'Horta, Savall) al Cau dels Emboscats s'hi van refugiar el seu pare, el Carles Dalmau, que s'hi va amagar havent desertat de l'Ebre, on havia estat cavant trinxeres i rases. Al Cau també s'hi va amagar l'amo del mas Sanllehí de Mura, un altre de Mura i el Paloma de Terrassa. El Carles Dalmau baixava gairebé cada nit al mas o bé la seva dona pujava fins que un dia els carrabiners la van detenir. Finalment ell es va presentar i va passar-se tres mesos a la Model en condició de pròfug i condemnat a mort.

Emboscats cau ext Small
               La finestra del Cau dels Emboscats abocada a la cinglera. Cavitat ideal per amagar-s'hi

El Ciscu m'explica que per arribar al Cau dels Emboscats hi solia anar passant per sota d'un desaigüe de la carretera que mena a Monistrol de Calders. Per la muntanya de vegades es trobava gent. Intercanviaven salutacions i prou. No es preguntaven res, 'tothom anava a la seva'.
Al Cau dels Emboscats hi havia una escala -encara n'hi ha una de fixa- que es treia i es posava, segons si hi havia els carrabiners aprop o no. Algun carrabiner havia estat aprop del cau, però la boca del pou era dissuassòria. El Ciscu de cal Marit també recorda que fins l'amagatall hi havia pujat bótes de vi d'uns 10 litres que segons el Carles Dalmau 'se'l van pulir ben aviat'. Pel què sembla cap dels emboscats 'era del ram de l'aigua'  -m'assegura amb un somriure,el de cal Marit.
Ell mateix havia dut menjar a un cunyat seu, a un germà i a un amic d'ells que s'estaven amagats en una altra cavitat * sota mateix de La Morella de la Vall de Mur. L'entrada no era massa gran però a dins s'hi estava ample i s'hi podia fer foc i de tot. De dins estant ja havien preparat uns samalers pel cas que hi volgués entrar algú que no hi era convidat. Ell mateix s'hi havia arribat a amagar, tres dies abans que els nacionals entressin al poble baixant de Monistrol de Calders. Se'ls van unir mentre avançaven per la carretera.
M'explica el Ciscu que un cop acabada la guerra, quan es feien els certificats de bona conducta a ell i al seu pare els 'van buscar les farigoles'. No ho acabaven de veure clar: els emboscats no es deslliuraven fàcilment de les sospites del règim franquista.
 


Entrevistes amb
Francisco Valls i Valls, el 'Ciscu' de cal Marit, 5-12-2002
Emili Dalmau, 21-7-2002
Ma Dolors Paloma de Terrassa, 2002.
 
 
Cal Marit cova boquesext Small
                                              Les dues boques de la cova de cal Marit comuniquen a l'interior
 

*LA COVA DE CAL MARIT

Als peus de La Morella del Daví, completament fora de camí i en un indret infestat de marges de pedra seca de vinya i també d'arítjols, hi ha aquesta cavitat obrada (fotografia superior) que aprofita dues escletxes d'un bloc de conglomerat. La cavitat, sens dubte, és obrada dels temps de la vinya i podria ser la que van fer servir els germans Valls de cal Marit. No obstant això, metres abans de la font del Daví i per sobre del marge obrat també hem localitzat aquest altre forat, igualment obrat amb llinda i maons, que no sabem quina funció* devia tenir originalment, tot i que sospitem que aquesta pica de rentar propera es va usar com a xupet per a la vinya. La situació del forat de la font del Daví, propera a la deu, també la fan candidata a amagatall, tot i que actualment resulta massa petita per encabir-hi més d'una persona.


* segons en Josep Castellet aquest forat servia de gelera per la casa del Daví
 
 

 
 
EL CROQUIS DE SITUACIÓ DE LES CAVITATS AL PEU DE LA MORELLA


MORELLA MARIT CROQUIS Large


 
 

Arbres Singulars (10) la Pinassa del Bosc Vell

La Pinassa del Bosc Vell,  l'evolució d'un bosc antropitzat


Revisant l'estassada que enguany (2017) ha dut a terme la Diputació al Bosc Vell del Dalmau, hem localitzat aquest gros exemplar de Pinassa, prop de la Bassota del Dalmau. La mida del tronc a un metre de terra és de 2,40m de perímetre, equivalent a un diàmetre de 0,76m, molt similar a la Pinassa del Palleret. Sense ser tan alta com aquella, la Pinassa del Bosc Vell -així és com l'hem batejada- mostra una capçada igualment ufanosa (i amb alguna bossa de processionària inclosa). Us adjuntem el CROQUIS de situació de la pinassa.
  pinassa boscvell BG Small                                                                 la pinassa del Bosc Vell

La finca del Dalmau de la Vall de Mur, és coneguda per l'extensió dels seus boscos que abasten tres municipis i també pels seus pins monumentals, entre els quals el Pi de les Quatre Besses. Uns arbres que simbolitzen la unió generacional dels habitants del Dalmau, segle rere segle.
A banda d'un forat d'escàs interès, el Bosc Vell del Dalmau també ens ha descobert algunes feixes que, per la seva situació,  semblen tenir poca relació amb el carboneig. Per descomptat sovintegen el forats rectangulars del carbonet i també les places carboneres. Sovint es troben trams d'antigues pistes de desboscament, amb ramals que es fiquen de cap als torrents. Sorprèn trobar grosses serveres -de vegades formant comunitats- a les clotades dels torrents estassats, algunes d'elles colonitzades per l'heura que s'enfila ben amunt, a lloms del primer arbre que troben. Als tàlvegs també hi hem documentat molts plançons d'arç blanc.

ar blanc Small
                                                                          flors d'arç blanc

Restes de vidalba encara conviden a imaginar un tarzan balancejant-se damunt un bosc selvàtic. Hem localitzat bonics exemplars esparsos de roure, sobretot als careners.
Entre el Bosc Vell del Dalmau i l'Adernar ha quedat una franja de terra sense estassar. Ens mostra l'evolució espontània d'aquest bosc després que la propietat del Dalmau abandonés una explotació forestal de tradició centenària: pinasses ben dretes treient el cap per damunt el bosc, mentre que per sota una estesa d'alzines impedeixen el creixement d'un entramat de cirerers escanyolits, barrejats amb brucs; és la típica vegetació que t'obliga a caminar permanentment ajupit i atent a no rebre una fuetada ben dolorosa.

servera 4 Small
                                                                        quatre peus de servera

L'evolució i transformació del bosc del Dalmau sembla no tenir aturador amb aquesta estassada que ens ha descobert el lent reequilibri natural de la foresta, després de segles d'explotació contínua en favor dels pins.
 
 
 
ENLLAÇOS

 
 
 
 
 
 

De barraques i orquídies

B6 11 SmallPot ser sigui casual, però darrerament estem notant una expansió d'orquídies abelleres al voltant de les barraques restaurades. N'és la causa el removiment de terres al voltant de la construcció o que a cada barraca restaurada hi acompanyem una caixa niu experimental?
Podria ser que les barraques restaurades allotgessin algun tipus de moixó concret o d'insecte pol·linitzador d'aquestes plantes? Sabem que el cua-roig és un especialista a colonitzar pedra seca i també algunes cavitats. De barraques ocupades amb nius n'hi un tan per cent elevadíssim. Però no tenim constància que aquest ocell sigui el responsable de pol·linitzar res concret. Només podem constatar aquí una observació i, en tot cas, suggerir una hipòtesi sense gaire valor.

Si voleu veure abelleres visiteu aquests dies la barraca de la vinya de cal Jan. Aplegades amb l'espígol,  hem comptat més de 15 peus d'orquídia groga pel volt de la construcció.
 
B6 8 Small

Neix una font a Sant Llorenç del Munt

 
fontnova pan SmallA L'ESQUERRA, LA LLERA DEL TORRENT DEL SOT DE LA COMA D'EN BOU. A LA DRETA LA NOVA FONT, RAJANT

L'única forma de trobar una font colgada de romanins és escoltant. Això no és nou, ja ens havia passat amb la font del Morell. I ara ha anat de la mateixa forma. Vam veure una bassa obrada que desviava aigua del torrent del Sot de la Coma d'en Bou (Rocafort, Bages). Més amunt un marge de pedra creua el torrent i degotava lentament, i a una banda del marge hi havia un altre so més potent (el so de portada d'aquest mes). Per un forat sospitosament regular vessava aigua per la part baixa del marge. Amb el Quim Solbas vam tornar-hi i vam desbrossar el romanins per sortir de dubtes.

font netejant Small
                                                                       EN QUIM SOLBAS DESBROSSANT LA NOVA FONT

És una font obrada, qui sap si dels temps de la vinya. Li hem posat un tub de plàstic per fer-la més evident. Per sota de la font, la bassa que us hem comentat i encara més avall una cisterna que el Ramon Suades havia batejat amb el topònim ICC que tenia més a mà 'Pou del Víctor'. Marges de pedra seca, barraques de vinya, roures destacables i encara un forn de calç molt desdibuixat. Tot a tocar de la nova font, tal i com podeu veure en aquest croquis.
Estem mirant de contactar amb nadius de Rocafort per tal de recuperar el possible nom original de la font, de la qual no tenim constància en cap mapa que nosaltres coneguem. De moment l'hem batejada com a font de les Grauetes, pel nom de la masia més propera. Però no ens hi fem mal amb això, si algú ens pot documentar el nom del lloc i de la font, cap problema per batejar-la d'una altra manera.
Ara convé fruir de la recuperació d'aquesta font i del magnífic bosc que us envoltarà, les barraques de vinya cada 100 metres i també d'aquesta altra primícia localitzada pel Ramon Suades: les ruïnes de la Coma d'en Bou.

ruines comabou brutes Small
                                            LES RUÏNES DE LA COMA D'EN BOU (CLIQUEU LA FOTO PER DESCOBRIR-LES)

Situades a ponent del primer promontori de la Coma d'en Bou, és un únic recinte de 3x5m orientat d'est a oest, amb unes escales irregulars descendents que suggereixen a primera vista la fesomia en planta d'una ermita o d'una cripta. El Ramon Suades suggerí la possibilitat que es tractés de la desapareguda ermita de St Aon de Mura.
Convenientment netejat el lloc de les capçades tallades pels boscaters* jo hi vaig voler veure un aljub, una cisterna: pel costat est un nivell de gresos vermells conforma la base ideal per captar aigües; el costat oest, tallat en roca mare, està entollat i hi ha crescut un pollancre; cap resta de teula en superfície; les parets del recinte entrunquen perfectament amb els marges de vinya i una magnífica barraca de vinya amb llinda doble és a tocar.
Ermita, cisterna o ...? Que ho determinin els experts



* prec per als estimats boscaters: si us plau, no cobriu el patrimoni rural amb capçades i llenya tallada. D'aquesta manera no l'esteu protegint, l'esteu sepultant i esteu proporcionant nutrients per tal que hi creixi tota mena de vegetació que n'esberlarà les restes. Gràcies.