Diari d'abord

Benvinguts al Diari D'abord,
 
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
 
 

Les Ruïnes de la Viola, un inesperat antigot a Matarrodona


Vam acabar descobrint aquestes ruïnes anant de camí a la Balma de la Font de l'Hort de Matarrodona després d'anar trobant nombroses feixes que són a tocar de la pista de Matarrodona. Hi havia la possibilitat que tinguessin a veure amb l'encimbellat Hospital de Sang que potser en temps reculats hauria estat habitat. Però en tornar al lloc decidits a acotar l'abast de les feixes, amb en Quim Solbas vam trobar les restes d'un antigot.
Les ruïnes són al vessant esquerre del torrent que baixa del collet del Sentinella, a la mateixa fondalada de la font de la Viola però dues o tres feixes per damunt la pista.


Viola ruines generic Small                                                  detall de la possible entrada per l'estança quadrada



LES RUÏNES


Molt malmeses, dibuixen dues estances (una de rectangular i allargada, 5x3m,  i una de petita quadrada de 2,5x2,5m) i la possibilitat d'una possible tercera adossada a les anteriors. En les tasques d'aclarida del lloc, vam trobar nombroses restes de teula que palesen el tancament del conjunt com a possible habitatge. Tot plegat ens dibuixaria una llar modestíssima llurs feixes semblarien confinades a banda i banda del torrent que hem citat anteriorment.

Viola ruinesWEBCROQUIS Large




SITUACIÓ

Emboscada, però senzilla. Del coll de Boix cal seguir la pista de Matarrodona, deixant a l'esquerra el trencall que mena a la balma de l'Espluga. Quan serem a l'alçada de l'Hospital de Sang i abans d'arribar al trencall del corriolet que mena al coll del Sentinella, és a dir, abans de travessar el torrent on hi ha la Font de la Viola, caldrà sortir per la nostra dreta a trobar les ruïnes, un parell de feixes amunt, força centrades al carener però més aviat decantant-se cap al torrent.

                                   Viola ruinesCROQUIS Small
 


HISTÒRIA


Poca cosa ens aporten el estudis publicats sobre masos de la zona, especialment pel que fa l'Espluga i Matarrodona, que serien dels més propers i dels quals sabem ben poc. Parlant del Puig de la Balma hi ressonen vagament noms com Mascort, Livario (o Ciario), Ferrera, Espluga Xanarra, Poalor, Coromina (Connamina? Condamnia?), Plantada, Vuerra. Són noms de cases que apareixen en afrontaments, i que tal volta no guardin cap relació amb aquest antigot, perquè el lloc queda relativament apartat de la propietat del Puig de la Balma. Per la seva banda l'Antoni Ferrando -parlant dels Corralots de Matarrodona i Puigdoure- vaticina
" Aquestes edificacions, i possiblement d'altres que encara deuen quedar amagades pel bosc, no són esmentades en el cens de Mn. Ollé de l'any 1592, segurament perquè aleshores ja estaven abandonades. Hom pot pensar que tal vegada es tractava de dependències d'altres masos coneguts, però aquesta possibilitat queda en entredit per la distància considerable de les masies més properes que són Puigdoure i Matarrodona. Així doncs, no resulta arriscat considerar que aquestes construccions foren masos medievals, enrunats ja en el segle XVI, qui sap si a conseqüència de la pesta negra que assolà el país en el segle XIV, o bé per les guerres de remença del segle XV ".

RuinesViola detallparet Small
                                              detall de la continuïtat d'un dels paraments


 Molts d'aquests petits masos abandonats eren annexionats pels pagesos que aconseguien mantenir-se al territori, com fou el cas del Vicenç Vila que l'any 1540 s'annexionà de cop 7 cases derruïdes. Antoni Ferrando també desgrana noms de llocs i masos de Mura dels quals avui no sabem on s'ubiquen, com ara " Val Formosa, Oliveres, Muntada "
Tenim la certesa això sí, que les restes trobades són les ruïnes d'una vida en ruïnes, precària, duríssima i solitària que el citat mossèn Ollé ja descriu en parlar de l'aïllada ermita de Sta Creu de Palou: "so es queya de cami una lleuga larguissima, aspre pedregallosa, solitaria y de mal cami, se tenen de travesar montanyes altes ab grans pujades y baxades (...) es dita sofregania penosa de servir, empero so la gent de aquelles tres cases (Matarrodona, Puigdoure i Farell) son christians y devots de dita capella devota donen animo y forses per fer dita servitut (...)"

RuinesViola paramentsuperior Small
                                  detall d'un parament adossat que sembla sobresortir del conjunt



BIBLIOGRAFIA


FERRANDO i ROIG, Antoni. EL MAS PUIG DE LA BALMA (MURA-BAGES). Cavall Bernat 23 / Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Abril, 1993.


FERRANDO i ROIG, Antoni. EL PARC NATURAL DE SANT LLORENÇ DEL MUNT I SERRA DE L'OBAC. El Pot Cooperativa SABADELL, 1983.


BALLBÈ i BOADA, Miquel. APORTACIÓ HISTÒRICA DE MURA. LES CASES DE PAGÈS. Ajuntament de Mura, 1997.


 

De cara a barraca (78) Les barraques ocultes d'en Ballestar

 
El sabadellenc Jesus Ballestar (Sabadell, 1931) havia estat vinculat al Museu de Sabadell, i quan començà a festejar amb la llorençana Rosa Argemí la institució li va proposar d'inventariar les barraques de vinya del terme llorençà, cosa que va anar fent entre els anys 50/70. Entre les seves aficions s'hi compten les famílies catalanes d'orquídees que visitava assíduament recorreguent el Principat, i també les caixes de música. La trajectòria vital d'en Ballestar -va lluitar a l'Ifni i va treballar de matrisser a Suècia- algun dia potser veurà la llum en format de llibre, perquè sabem que darrerament en Jesus estava escrivint unes memòries.
L'any 2009 en Ballestar ens va fer a mans les còpies dels mapes on ell havia anat assenyalant les barraques que anava localitzat -unes 260 a St Llorenç Savall, unes 20 a Granera i un parell a Castellar del Vallès. En un parell d'anys i sense conèixer massa el terreny, vam localitzar el gruix de les barraques dels mapes, cosa que demostra com d'acurades són les ressenyes. Tot i amb això, enguany (2019) encara hem localitzat una de les darreres, a Comabella.

B191 1 Small
                                 la barraca no.191 a Comabella, localitzada a finals de setembre de 2019


Per mitjà de símbols diferenciats, als mapes en Ballestar també hi consignà si les barraques estaven senceres o enderrocades. Les enderrocades - segons ens va explicar ell mateix- ja no les va retratar.
Aquestes són les barraques que encara no hem localitzat, o bé són dubtoses

La barraca no. 14 (sencera) i la 139 o 140, a la vall de Maria . La no. 14  bé podria quedar dins un recinte tancat per a gossos, i la no. 139 o bé la 140 (una de les dues ha estat trobada) situades al Torrent Micó. La que hem trobat està en ruïnes i es podria pensar que correspon a la no. 139 del mapa, però també podria haver passat que en 50 anys la no.140 també s'hagués ensorrat, amb la qual cosa no podem estar segurs de quina és quina. Però ens en falta una, això segur....


B140 torrentmic
Barraca al bell mig del torrent Micó. La 139 o la 140?


La barraca no.141 que ja es trobava en ruïnes, situada al vessant esquerre de la Vall de Maria, per damunt la citada barraca no.14.

La barraca no.16, al nord de la casa del Genescà. Quan la vam buscar ens va fer tota l'impressió que la barraca -sencera, segons els mapes- es trobaria dins una propietat privada tancada.

La barraca no.86 de l'Ermengol, aleshores sencera. Tot i trobar-se teòricament prop de la casa, ni l'hem trobada ni els de l'Ermengol els sona que n'hi hagi hagut cap al lloc. És possible que en Ballestar s'hagués equivocat a l'hora de situar-la.

b103 by ballestar small
  la barraca no.103 dels Camps d'en Lluís probablement ja no existeixi (fotografia d'en J.Ballestar)


Barraques no.102 i 103 al lloc dels Camps d'en Lluís, a Les Conques. Les fotografies d'en Ballestar mostren que eren dues barraques senceres i força grans que ocuparien el lloc avui tancat per a gossos (o molt properes), passat el pont de Les Conques i a la nostra dreta. Probablement van ser aterrades.

Barraca en ruïnes no.143 al Fals Coll de Palomeres, poc abans de trobar la cruïlla amb el corriol que va pel Serrat del Vent. Teòricament es trobava a tocar d'una pista.

Barraca en ruïnes no.123 de La Muntada. La més propera al casal de la Vall d'Horta. No n'hem trobat ni el rastre. Tot just passat l'incendi de 1971 devia resultar més localitzable que no pas ara.

La barraca sencera no.216 a La Busqueta. Es trobaria propera a la cruïlla de pistes de la Serra Alta amb la pista que va fins al Rossell. Per la seva situació límit als mapes, algunes barraques poden aparèixer en més d'un mapa: aquesta només apareix reflexada en un...

B218 Small                                      possibles restes de la barraca no.218, a la vall de Vilà (La Serra)


La barraca en ruïnes 218 a La Serra, en ruïnes. Apareix en un punt alçat per damunt la Vall de Vilà. Vam trobar unes parets de forma circular que bé podrien ser marges de pedra seca. Dubtosa.


Les barraques senceres nos. 270 i 274 al capdamunt del torrent del Vinardell i en un lloc que en Ballestar anomena la Roca Cavalcada. Per la fotografia de l'autor dels mapes, semblaria que la no. 270 aprofitava un balmat. A banda de les barraques, tampoc hem sabut trobar la Roca Encavalcada.


No esmentem les barraques senceres (nos. 8, 9, 10, 11 i 12) que en Ballestar va consignar a l'urbanització de Comabella, quan tot just s'estaven fent els carrers. Però bé podria ser que alguna finca conservés la barraca o bé alguna fotografia.
Ja ho sabeu, es busquen 11 barraques - senceres o aterrades- agraïrem qualsevol notícia que pugui servir per localitzar-les.



GRUP DE PEDRA SECA BALLESTAR
Sant Llorenç Savall

El Mas Mercells, 300 anys perdut

 

L'agost de 2017 mentre cercava les barraques de vinya del sector de la Vall d'Obàgols vaig ensopegar amb un antigot proper a can Sallent. El mapa ICC (Institut Cartogràfic Català) ja donava una pista en batejar el carener com Marcells, i també ho feien els estudiosos citant el mas Mercells com un mas llorençà rònec, completament desaparegut dels mapes

""Mas de Marsels", "Casa y Mas Marsels", "Mas de Marsells", "Casa den Marcels", "Mas de Marcells" (o també "de Marselles"", però és error manifest d'un notari barceloní) (s.XVI a XVIII). Antiga casa de la Pª de Sta Maria de Gallifa, ara territori de la Pª de St Sebastià de Montmajor, que ja era agregada al mas Codina en el s.XVI. En 1543, 1547 n'era el propietari Joan Fogoses que l'arrendava a Salvador i Jaume Obàgols. Devia ser situada a llevant del mas Sallent, i prop dels masos Obàgols i de la Codina." (1967, Moreu-Rey, Enric)

mas mercells Small


Les referències històriques també ens descobreixen la possibilitat que l'actual carena de Marcells - contigua al collet de Penjallops- antigament s'hagués conegut com la Serra dels Degollats  

" "In terminio Caldense, vel in termino S. Minati, vel super ipsum montem maiorem, in locum que dicunt mercellos, vel subtus (ipsum mon)tem (...) per ipsa plana ex terminio Caldense (...) terminio S. Minati, in locum vocitatum Crivillacum", un alou que afronta a llevant en "ipsa Serra de Decollatos" en part;(...) (1967, Moreu-Rey, Enric)

mercells mas 2 Small


La toponímia antiga ens descobreix que Mercells també era el nom d'un torrent

Mercells (El Torrent del Mas de) (1598). És el termenal de llevant del mas Bosc o Sallent. En 1867, el "Torrent de Marcells" marca els límits de les parròquies de St Sebastià i Gallifa. (1967, Moreu-Rey, Enric)

Segons el fogatge de 1553 dut a terme pel síndic Pere Agell la propietat del mas Marcells era d'en Francisco Clusanes (per comptes de Clusanes, Esteve Busquets i Molas hi llegí Massanés o Rossanes) (1967, Esteve Busquets)

mercells mas 4 Small
                                                                                           fragment de teula


Segons Vicens & Valls entre el 1785/1788 a la comptadoria d'hipoteques de Mataró foren inscrites dues creacions d'hipoteques: la del Mas Codina i la del Mas Mercells. Com hem pogut llegir anteriorment, al s.XVI el mas Mercells ja era agregat del Mas Codina. (2010, Jaume Valls & Albert Vicens)

Actualment el mas Mercells és dins la propietat de can Sallent - antigament era coneguda com el Mas Bosc- que amb el temps s'agregà altres masos rònecs de la zona com el Mas Prat o el Mas de les Feixes.


mercells mas 3 Small

LES RUïNES


Amb prou feines es reconeixen unes cinc estances en paral·lel, totes ubicades en el que semblaria un únic cos d'edifici orientat en l'eix N40. Les parets dels extrems semblarien corbades, tal volta insinuant paraments de casa fortificada. L'amuntegament més notori de pedra es troba al vessant sud.


SITUACIÓ



Per arribar a les ruïnes venint del Pla de les Forques i el collet de Penjallops, cal arribar a la barraca de Mercells fins a trobar la pista que a la nostra dreta ens duria a can Sallent. La pista travessa un xaragall i de baixada revolta cap a l'esquerra. Trobarem a la nostra esquerra una clariana que insinua un possible camí. Seguirem pel petit carener fins a trobar un alzinar on hi han les ruïnes.

Mercells mas CROQUIS Medium



El meu agraïment a l'Eusebi Vila i Delclòs per facilitar-me la ressenya bibliogràfica de l'Enric Moreu-Rey
"LA RODALIA DE CALDES DE MONTBUI. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona"


El bosc net no existeix. Era un negoci

Diguem-ho d'una vegada, el BOSC NET, aquell que era sinònim de negoci, no existeix. Quan el bosc havia estat negoci existia un bosc explotat  per l'home: segles enrere probablement havia estat cremat i artigat pels actuals masos rònecs, replantat amb espècies arborícoles a gust del nou model de mas forestal, artigat en part per fer lloc al negoci de la vinya, replantat novament al gust del mas forestal de torn i finalment explotat per la indústria del carboneig fins a mitjan segle XX.

mas mercells Small
                                El mas Mercells, un mas rònec a Sant Llorenç Savall


Ara que el bosc ja no és negoci, tenim molts indrets on tota aquesta manipulació secular de la foresta està lentament tornant a un equilibri inicial. Majoritàriament les pinedes que havien estat plantades estan donant pas al bosc primigeni: roures i alzines. Aquesta transició suposa l'entortolligament d'especìes vegetals que conformaven el sotabosc i que convivien amb aquell tipus de bosc i que ara ens dona la falsa imatge de 'bosc brut'. I sí, en certa manera, el bosc s'està desfent de la brutor de la mà de l'home, però a Sant Llorenç del Munt ja podem apreciar boscos semiconsolidats d'alzinars i rouredes, boscos on hi pots transitar a pler. I sí, no són arbres descomunals que de la nit al dia tinguin aparença de centenaris ni res semblant; més aviat són esprimatxats i esquifits que hi creixen més en amplada que en alçada: novament, ja no són alzines esporgades centenàriament per la mà de l'home ni triades per romandre com a fites naturals de propietat: són com són de veritat, espontàniament. Si voleu que creixin altes i grosses, haureu d'invertir-hi calés.


plaa carbonera Small

                                                                 Una sitja o plaça carbonera

N'hi ha que no els agraden aquests alzinars i rouredes perquè diuen que per sota tot són ombres i negror, perquè és monòton, perquè els agradaria trobar-hi un jardí botànic ple de varietats, fruits i colors. És una cantarella molt antiga, aquesta. Però si voleu un jardí botànic prepareu les butxaques: els jardins botànics no existeixen, i si n'hi ha algun que hi té l'aparença és perquè unes condicions ambientals especialíssimes es congreguen en un lloc molt determinat, probablement també lligat amb una història d'intervencions humanes molt concretes. Els boscos ajardinats a la carta tampoc existeixen, la natura no els fabrica.

En qualsevol cas, més del 90% dels incendis són per culpa d'activitats humanes i no del bosc brut, net o a la carta. Tingue-m'ho clar: els focs els causem nosaltres, no el bosc. I no mireu de justificar aquesta mala gestió de la raça humana amb bajanades i obvietats com ara culpar els arbres de beure's la nostra aigua bo i fent-nos la competència a les ciutats, polígons o urbanitzacions, o d'atrevir-se a ocupar el 70% del nostre territori, desafiant-nos a tots amb la seva enganyosa aparença estàtica.
Si a diferència d'Europa i d'Espanya Catalunya té el doble de boscos, el què hauríeu de preguntar-vos és com una nació tan industrial com la nostra ha estat capaç de fer-ho possible i no pas pensar com ens hauríem d'equiparar amb ningú destruint més boscos. En això som un model a seguir i som nosaltres qui hauríem de ser copiats. I si penseu que tants boscos no poden ser cosa bona, pregunteu-vos on voleu escapar de vacances o els caps de setmana, on voleu viatjar per mesurar la distància entre on era la humanitat en els seus orígens i on som ara. On voleu anar per sospesar tot plegat. No cal que em contesteu, que jo prou que ho sé. I vosaltres també.



Arbres Singulars (11) la Pinassa de St Pere de Mur


La Pinassa de St Pere de Mur



Grossa pinassa que creix vora el camí que porta tant a l'ermita de St Pere de Mur com també a la font del Daví, força més enllà. L'arbre no deu fer més de quinze metres d'alçada, però el tronc iguala en gruix el Pi del Palleret: 2,40m de perímetre mesurats a un metre de terra, que equivalen a un diàmetre de 0,79m.

stperedemur pinassa 1 Small
                                                                      el gruix de la pinassa destaca de l'entorn

Situats a la cruïlla del cadenat abans de pujar al mas del Daví, tant si venim del Revolt Fondo, de Les Marines via el Coll Fals de Palomeres, o del mas del Dalmau, a la nostra esquerra i seguint per la llera del torrent del Daví hi ha el camí que mena a l'ermita de St Pere del Dalmau. La pinassa la trobarem abans de la cruïlla a l'ermita, a la nostra esquerra i gairebé al mateix punt que travessa una línia telefònica. Com sol passar amb aquests gegants, la seva funció hauria estat de separar les finques del Dalmau i del Daví.


espadanya Small                                                         l'espadanya de l'ermita, sense campana

Si seguiu el camí amunt, aviat trobareu a la vostra esquerra el trencall que us durà a l'ermita romànica de St Pere de Mur. Fins fa poc es podia visitar l'ermita demanant la clau a la masoveria, però actualment la finca ha passat a mans de la Generalitat i no queda clar quin ús tindrà en el futur. Tal i com us informàvem aquí, el 2015 vam netejar la teulada de l'ermita i preventivament fou retirat el retaule de l'ermita (s.XVI-XVII, peça de factura popular) per tal que fos restaurat; no era el darrer original que fou cremat durant la guerra civil, sinó un de comprat a un antiquari local i que era l'anterior al que havien cremat. Un cop haurien finalitzat els treballs de restauració del retaule era previst que fos exhibit a l'església de Sant Llorenç Savall. És possible que a l'interior de l'ermita hi hagi instal·lada una reproducció fotogràfica.


retaule Large
                                                                       el retaule del segle XVI

L'ermita de St Pere de Mur o del Dalmau hauria estat antigament el centre parroquial del veïnat de masos de la Quadra de Mur: batejos, casaments i enterraments dels estadants del Daví, Borrell, Palomeres, Torrents, Trull, Ermengol de Mur, Voltorera/Molleta, Pla, Bufí, Noguera, Cadireta i el propi Dalmau, hi tingueren lloc fins al despoblament provocat per les epidèmies de la pesta del s.XIV. L'edifici original hauria estat construït al segle XI, tal i com també ho fou el monestir de St Llorenç del Munt, amb el qual sembla tenir reminiscències.

St Pere Dalmau Pinassa croquis Small

Una incògnita important a resoldre és saber on ha anat a parar l'Arxiu del Dalmau, llur existència és clarament citada per l'Antoni Ferrando i Roig.
Sí sabem que un dels darrers masovers pretenia endur-se una caixa amb manuscrits antics de la casa, qui sap si per vendre'ls; sortosament avui són a l'Arxiu Comarcal de Terrassa. Seria bo que l'Ajuntament de St Llorenç Savall en sol·licités tenir una còpia.