Diari d'abord

Benvinguts al Diari D'abord,
 
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
 
 

Maquis i emboscats (18). La mort del maquis Elio Ziglioli va ser un assassinat premeditat 1.0

A hores d'ara no hi ha dubtes que la mort de l'Elio Ziglioli va ser un assassinat premeditat. I el qualificatiu de premeditat no és gens gratuït: el maquis fou pres per la Guàrdia Civil mentre comprava pa, i no duia armes. Fins i tot amb les regles de joc del dictador i després d'haver-lo torturat, l'Elio havia d'haver anat a la presó i esperar judici i sentència, tal i com va acabar passant amb la majoria dels seus companys de grup. Però per comptes d'això es va donar l'ordre immediata d'assassinar-lo l'endemà  mateix d'haver-lo detingut. Això ja va quedar palès amb els testimonis que vam recollir al relat dels fets: les forces de l'ordre havien encarregat l'arribada d'un carro de trabuc ABANS d'engegar-li el tret mortal. Però l'assassinat pren encara més relleu quan sabem que la guàrdia civil va transferir l'ordre d'execució a un jove caçador de Castellar és a dir, a un civil. Una operació clarament delictiva per part de les forces d'ordre de l'estat que ja s'havia dut a terme dos mesos abans amb un altre assassinat recollit al registre de defuncions de Castellar, i del qual encara no sabem la identitat del mort. Tots dos casos són uns precedents que caldria analitzar en profunditat per al futur estudi d'altres actes policials similars a tota Espanya, sovint adornades amb frases com "saliendo a buscar depósitos de armas" o "por disparos procedentes del bosque' etc
Pel què sembla, la venjança podria haver estat el mòbil del caçador: com a soldat de reemplaçament hauria format part del contingent de l'exèrcit que l'any 1944 va combatre els maquis a la anomenada Invasió de la Vall d'Aran. La seva unitat hauria estat capturada i desarmada pels maquis que tot seguit van deixar-los triar entre anar a França o tornar a Espanya. La major part dels soldats preferí tornar a Espanya però el retorn tenia un preu: en haver rendit les armes sense oferir cap resistència, el comandament franquista donà l'ordre que tots ells fossin passats per les armes. Poc abans de donar compliment a l'ordre, el propi General Moscardó intercedí pels soldats, amb la condició que la unitat anés a lluitar a primera línia a la Vall d'Aran. Una situació verament traumàtica.


elio portrait Medium

El cas és que en 'petit comitè' (policia, jutge i secretari forenses...) es devia decidir que els fets passessin el més desapercebuts possibles i les explicacions -si és que arribava el cas que s'haguessin de donar- serien que l'italià havia intentat llençar una bomba de mà bo i estant emmanillat. Però com que els companys de l'Elio van acabar detinguts menys de dos mesos més tard i el nom de l'italià sortia una i altra vegada en tots els interrogatoris, la policia es va limitar a informar que l'Elio havia estat mort 'en un encuentro" amb la Guàrdia Civil o 'por intento de agresión a la fuerza de esta Unidad', explicacions que acabarien recollides a les sentències de tots els companys de viatge de l'Elio. Aquesta versió 'èpica' dels fets va esdevenir vox pòpuli i fou tan duradora que fins i tot l'any 1975 la va utilitzar el Tinent Coronel de la guàrdia civil Francisco Aguado Sánchez en publicar el seu llibre 'Maquis en España'.
No fou fins el 2002 amb la investigació de Josep Clara sobre la figura del també maquis Ramon Vila i Capdevila que per primer cop veié la llum aquella versió del 'petit comitè' que citàvem abans. Ara s'hi mencionava, a més de la compra a la fleca de Matadepera i els efectes personals que duia l'Elio, el carnet d'identitat fals que el guerriller duia a sobre: prova irrefutable que la policia en coneixia una identitat i que no la va voler consignar de cap manera a l'acta de defunció del Registre de Castellar del Vallès. De fet en Josep Clara també menciona un informe policial - redactat setmanes abans que el grup de maquis creués la frontera- on queda palès que la policia espanyola ja coneixia la verdadera identitat de l'Elio i parlaven d'ell com l'italià Helios Ziglione (sic). No són poques les persones de l'organització anarquista que sospitaven que a França, on hi tenien el quarter general, hi havia confidents.
I perquè se'l va assassinar, quina diferència tenia l'Elio Ziglioli amb la resta de companys detinguts? Perquè a l'acta de defunció no es va voler recollir el seu nom, ni que fos el del carnet fals, tal i com es venia fent d'habitud en aquests casos?
Per a mi la resposta no pot ser més senzilla: perquè era un estranger. I probablement també ho devia ser el maquis, del qual encara no en sabem la identitat, assassinat al mateix lloc i en les mateixes circumstàncies, dos mesos abans. Recordem aquí el rebombori internacional que va causar p.e. la sentència a mort a Madrid de l'asturià Cristino Garcia Granda l'any 1946, combatent antifeixista condecorat amb el grau d' "Heroi Nacional de França" que durant el judici va dir "El fiscal ens diu bandolers. No ho som. Bandolers són els qui ens acusen, els qui martiritzen i maten de gana al poble. Nosaltres som l'avantguarda de la lluita del poble per la llibertat. Aquest judici és una farsa en la qual se'ns acusa de delictes que no hem comès. Però teniu pressa per desfer-vos de nosaltres. No voleu que el món vegi els nostres cossos martiritzats (...) ". La seva execució va provocar el tancament de relacions diplomàtiques entre Espanya i França.
Detenir estrangers - i encara més, condemnar-los a mort- no resultaria eficaç per a un règim autoritari col·laborador del feixisme i nazisme, que aleshores -4 anys després de la fi de la segona guerra mundial- maldava per obtenir reconeixement internacional. Des d'aleshores la consigna amb els estrangers capturats devia ser molt clara: eliminar-los i no deixar-ne cap rastre.
Tot i que el tancament d'aquesta història es gairebé total, cal remarcar dos aspectes que encara romanen foscos. El primer fa referència a la família Ziglioli, que passats 60 anys dels fets, no van saber res de l'Elio, bo i havent trucat a les portes més habituals com ara la Creu Roja Internacional i d'altres organismes similars. Un fet que no deixaria ben parada la organització de la CNT a l'exili, coneixedora de la desaparició i mort de l'Elio des de l'any 1949 i coneixedora també de la identitat i història del jove maquis italià, però que -pel què sembla- mai es va interessar a posar-se en contacte amb la família.
L'altre aspecte fosc fa referència al Grup de maquis 'Los Primos' amb el qual va entrar l'italià. Tots el interrogatoris i testimonis coincideixen a afirmar que van sortir de França el 3 de setembre de 1949, i sabem que el 24 es va produir el tiroteig a la carretera de Rocafort a Pont de Vilomara, i que el 29 l'Elio va ser assassinat. Una cronologia que no quadra per enlloc quan sabem que el trajecte de França fins a Barcelona es solia cobrir amb menys d'una setmana (i el maquis Joan Busquets, component del Grup Los Primos, així ho continua afirmant avui dia). Què va passar-los durant el 10 i el 24 de setembre...? Un dels interrogatoris suggereix que el grup va estar aturat una setmana a la base berguedana de cal Moreno perquè el guia Ramon Vila no els volia exposar a les proximitats de Barcelona sense abans tenir més notícies d'en Josep Sabaté, que era qui havia planejat les accions del grup. Ja tindríem l'explicació per a una setmana, però continua faltant una setmana i el més important, com pot ser que un lapsus de 15 dies no es pugui recordar? I encara més, com és que els interrogatoris de la policia no van mirar d'escatir-ho...?
En el capítol d'aspectes foscos tampoc podem oblidar que a Castellar l'assassinat de maquis va ser doble i que encara resta conèixer la identitat de l'altre guerriller que, probablement perquè actuava en solitari, va pel camí de caure en un oblit complet.
70 anys hem trigat a recuperar el record i les restes de l'Elio Ziglioli. Poden semblar molts anys, i ho són, però tot i amb això són molts menys dels que haurien volgut els feixistes espanyols que havien manat assassinar-lo.



10 anys del caudelguille i la galeria encara tira!

Avui el caudelguille fa 10 anys, i la galeria encara tira.
El caudelguille va sorgir per donar sortida a una quantitat ingent de topografies i descobriments que anava acumulant, inspirat per les figures claus de l'espeleologia llorençana, com són el Salvador Vives i els germans Badiella. En pocs anys s'afegia a la tasca de recerca espeleològica (si no és que ja ho venia fent de molts anys enrere) en Quim Solbas, per a mi el millor guia de la muntanya en l'actualitat. D'altra banda ja existia (i encara existeix) una secció no oficial del C.E.Terrassa autoanomenat Espeleopringuer -en honor al brillant Espeleokinder d'iniciació a l'espeleologia del Xavi Badiella- que destaca pel treball de recerca de cavitats llorençanes de difícil abast o de complicada progressió. Avui aquesta secció és un conglomerat de membres de diferents entitats excursionistes o bé per lliure, que si bé es manté fidel al sector llorençà també ha fet alguna incursió forània amb molt èxit. L'objectiu de tot plegat no deixa de ser el d'una bona excusa: donar a conèixer el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt des del vessant espeleològic, probablement el vessant més característic d'aquesta muntanya.

Raio avenc del Camarassa Small
                                          L'avenc del Rayo (Camarasa), una primera Espeleopringuer

El punt culminant d'aquests deu anys de recerques espeleològiques segurament ha estat la cova-avenc Quim Solbas, un indret que feia confluir les meves recerques amb les d'en Quim: 7 anys abans del descobriment oficial (2011) un espeleopringuer havia estat treballant a la zona (Foradada de Sota els Òbits) i a més a més, havia fet l'avistament del què de lluny semblava una balma i més tard va resultar ser l'accés la cova-avenc Quim Solbas. El descobriment no fou fruit d'una casualitat sinó d'una sistemàtica sèrie de casualitats donat que, de moment, portem ressenyades 243 cavitats ... i la galeria encara tira!


sala blanca small                  La Sala Blanca de la cova-avenc Quim Solbas, descoberta i explorada per l'Espeleopringuer

A l'any d'haver iniciat el cau, vaig topar-me amb la Colla de Pedra Seca de Castellar i poc temps després tenia a les mans els mapes inèdits del sr. Ballestar, indicant la situació d'unes 200 barraques de Sant Llorenç Savall. Va ser l'excusa perfecte per explorar, per fi, el terme municipal on havia decidit anar a viure. Amb les barraques de vinya no només he aprofundit en el coneixement geogràfic del terme llorençà i la tècnica constructiva de la pedra seca  -per les meves mans han passat les gairebé 80 barraques restaurades al terme- sinó també en una immersió en el passat de Sant Llorenç Savall que encara anem documentant. De nou, tot plegat per donar a conèixer el nostre terme des d'un altre vessant ben característic: el conreu de la vinya.

B55 5 012 piblanc
                               La barraca de vinya restaurada no.55 del Pi Blanc (La Serra, St Llorenç Savall)

A més de fonts, antigots i d'altres barraques localitzades en altres termes municipals a l'entorn del Parc Natural, a la pàgina portem ressenyades 87 barraques llorençanes, 77 articles sobre la pedra seca, 29 vídeos publicats, 17 articles sobre el pas del maquis per la nostrada muntanya i el més complicat per a mi, haver elaborat 12 rutes originals pel Parc Natural així com 4 rutes matinals.
La meva enhorabona a tots els participants en aquestes recerques i les que encara han de venir. Perquè sí, perquè després de 10 anys, la galeria encara tira!


Jordi Guillemot i Marcet







Valls, Rius i Rieres. Sant Llorenç Savall amb noms i cognoms (s.XVIII - XIX)

Si Sant Llorenç Savall fou la rèplica toponímica de Sant Llorenç del Munt, no se'ns fa estrany que al capdavall el cognom de la vila amb més difusió siguin, de llarg, els VALLS. De Valls amb denominació d'origen destaquen els Valls del Pou que presumiblement vivien a la casa del Pou, i també els Valls de l'Agell, segurament emparentats amb la nissaga Agell de l'actual cal Ramon de plaça. De ben segur que el segon cognom més nombrós a Sant Llorenç Savall foren els DAVÍ, descendents de la casa Daví, a la Quadra de Mur, dels quals destaca la nissaga de ferrers que arrencà amb el segle XIX de la mà del Sever Daví. Cognoms de nissaga nombrosa al poble també ho són els RIUS, RIERA, OLIVER i ROVIRA. D'altres d'ancestrals al poble, com els Saladelafont, Dalmau, Vilatersana, Salallassera, Oliveras o Pregona es mantindran en un nombre permanent però discret. No cal dir que dins el període d'un segle les recombinacions de cognoms són gairebé totals i les repeticions de cognom sovintegen (Llorenç Valls i Valls, Gabriel Riera i Riera, Joan Daví i Daví).

Cal Ferrer Small
                                                          Cal Ferrer, del ferrer Sever Daví, al carrer Nou

Al llarg del segles divuit i dinou arribaran, per quedar-s'hi, cognoms com els Argemí, provinents de Gallifa de la mà de Gertrudis Genestós i Pantaleó Argemí (bracer) pels volts de 1777. Els Salvó arribaran de Bellver de la Cerdanya cap a l'any 1794 de la mà de la Teresa Grau i del Josep Salvó (piler). Els Cava arribaran pels volts de 1772 provinents de Caldes de Montbui de la mà de l'Antònia Puigdomènec, filla de Castellterçol i de l'Ignasi Cava, d'ofici baster (estris pels cavalls). Els Puigmartí arribaran pels volts de 1795, provinents de Monistrol de Calders i de la mà del Magí Puigmartí (sastre) que es casà amb la llorençana Teresa Borrell.

Silvestre Small         Llinda del teixidor de lli Silvestre de cal Rovira, al carrer Baix de Rectoria (actual c/ Barcelona)


Pel que fa els noms de dona no hi havia color: Maries i Tereses guanyaven la cursa de llarg, seguides per Margarides, Roses i Francisques. Si ensopegues amb una Perpètua, Dorotea o Teodora ja pots comptar que és un exotisme foraster!
Pel que fa els noms d'home la cosa estava molt més igualada entre Jaumes, Joseps, Francescs/ciscos i el patronímic Llorenç, tot i que no hi mancaven Joans ni Paus. Les noves tendències onomàstiques forasteres com Petronil·la, Magí, Segimon o Adjutori sovint s'escamparan per via dels terratinents que faran de padrins en batejos d'altres nissagues ( el nom de la criatura gairebé sempre coincidia amb el de la padrina o del padrí ). Els padrins solen ser familiars de la criatura, però sovintegen p.e. els padrins del ram dels paraires sense cap altre lligam.


Ventura Rif SmallAl carrer Ripoll, llindar de cal Josep Ventura Rifer, paraire, afillat del Quirze Rifer, pagès de cal Quirze

Cada rector o prevere escrivia com sabia o podia. Els cognoms Oliver patiren indefectiblement totes les mutacions possibles segons qui fos el capellà; Oliver/Olivé fins al més torturat OliBé. De vegades un escrivent podia escriure tres variants del cognom Rossinyol en una mateixa línia: RosiÑol, Rucinyol i Rusiñol. Idem pels Rovira/Rubira/Ruvira, Otzet/Utzet, Tantinyà/Tintinyà, Gotés/ Gutés, Soler/Sulé/Solé, Espalter/Espalté, Sellés/Salles, Calvó/Cauvó, Santlleïr/Santllahí/Senllaí, Salamó/Salomó, Ossul/Usol/Ussol, Rifer/Rifé, Poble/Pobla/Popbla, Picanyol/Picañol, Manyosa/Mañosa, Oller/Ollé/Ullé, Clapers/Clapés, Lloberes/Lluveras/Lloberas, Lledó/Lladó, Genescar/Genescà/Ginescà, Clusella/Crusella, Camprubí/Camprobí/Camroví, Cava/Caba, Borrell/Burrell, Genestós/Ginestós, Munt/Muns.

Cal Comas Small                               L'únic vestigi de Cal Comas, mas adosat a l'ermita de St Feliu de Vallcàrcara

Un altre aspecte complicat és fer el seguiment de l'identitat de les dones: quan es casaven perdien el cognom, de forma que si l'escrivent del registre en consignava dos per a ella, ambós podien ser els del marit: tan sols si en consignava tres o més, podries sospitar que els darrers ja eren els originals de la muller, que adoptaria els cognoms ( i també el renom! ) del marit fins a la mort i només llavors, si l'escrivent ho reflectia, podríem saber els noms dels pares de la difunta. Un exemple el teniu amb el Jaume Comas de Cal Comas (casa aleshores adosada a l'ermita de St Feliuet) llur muller du per nom Polònia Comas Puig Ribera, o el cas de Teresa Farell Carner Comadòlibes, muller de Miquel Farell i Carner.
Pel que fa els oficis més comuns es podria dir que a finals del segle divuit els paraires gairebé superaven els pagesos, però no pas a la suma de bracers + pagesos. L'escalafó professional gairebé sempre s'iniciava fent de bracer per evolucionar cap a pagès o paraire, tot i que hi ha combinacions per a tots els gustos: p.e. el Jaume Busqueta del carrer Nou va començar el 1769 com a pagès, el 1783 feia de paraire i el 1797 constava com a bracer!

Plaa Small                                     La plaça de la vila, antigament closa per les quatre bandes

A banda de les llevadores que havien de socórrer els nadons fins i tot batejant-los in extremis 'per perill imminent de la mort', no hi ha menció d'ofici per a les dones però alguna vegada trobem consignades les vídues com a 'pageses'. Les llevadores més actives a les primeries del segle dinou eren la Mònica Rifé, l'Anna Brossa, la Rosa Clapés i la Rosa Borrell, muller del paraire Pau Borrell. Apreciem certa tendència a trobar nadons abandonats especialment a primers d'any. Esdevindran els Ventura o les Bonaventura 'de pares incògnits'.
En aquest sentit fa feredat de pensar que gairebé la meitat dels nadons morien acabats de néixer o abans dels quatres anys de vida (albats). Quan pensem en la duresa d'aquells temps i de la vida rural, potser no ho fem tant pensant en un aspecte tan essencial. La vida en aquells temps gairebé no valia res, perquè es podia esfumar en un tres i no res. I això passava el mateix segle que acabaria veient les primeres radiografies i Madame Curie experimentant amb radioactivitat. No obstant això, sovintegen les defuncions a edats força provectes com la mort l'any 1809 de l'avi Josep Comas, amb 90 anys!

St Feliuet Small
                           Sant Feliuet, els batejos dels grans terratinents llorençans es van celebrar aquí
                                                            
 
Els descendents dels masos de les sufragànies es batejaven a l'ermita de Sant Feliu de la parròquia de Vallcàrcara. Els Armengol, Vilatersana, Salallassera i els habitants dels Casucs però també de l'altra banda del riu Ripoll: els Saladelafont, Genescar i els Gibert d'Agramunt desfilaren per la seva pila baptismal. Pel que fa a Sant Pere de Mur, no tenim constància que en aquest període s'hi bategés ningú. Els Dalmau i Daví de la Quadra de Mur es batejaven a la parròquia de Sant Llorenç Savall. Per proximitat (i comoditat!) els casucs de la banda del Mas Riera (can Sallent, La Codina, Ubàgols, Barroer, La Jofresa etc) es batejaven a Sant Sebastià de Montmajor,  actualment terme de Caldes de Montbui.


                                                                                              Arxiu Episcopal de Vic







Camins tenyits de pintura

No fa molt que han començat a sorgir al Parc camins nous amb marques de pintura d'esprai cada dos o tres metres. Ara que ja semblava que la moda d'alguns a fer pintadetes fluorescents semblava erradicada; tan erradicada que fins i tot alguns senyals pintats de GR (senders homologats de Gran Recorregut) havien estat reemplaçats per pals indicadors del Parc.
Els camins es perden, és cert. Però avui, a l'era del GPS i dels tracks on qualsevol camí el pots trobar immortalitzat a Wikiloc i qualsevol pèrdua es pot recuperar gairebé cm a cm, doncs avui algú ha decidit que la millor forma de senyalitzar camins torna ser l'escandalós esprai, i encara com no s'ha decidit pintar una línia contínua!



cruilla Small                                                                 el nou senyal de cruïlla

 

No discutiré aquí la feinada d'obrir (o reobrir?) camins, perquè sé el pa que s'hi dóna per fer-ho i això, lluny de ser criticable, per a mi és digne de lloança. Hom enyora aquelles sortides dels centres excursionistes encaminades únicament a mantenir alguns camins. És per això que sempre recomano dur tissores a tots els caminadors. Tot i que darrerament l'òrgan gestor del parc sembla dedicar alguns esforços a aquesta tasca, sóc del parer que el manteniment l'hem d'anar fent els qui en fem més ús. Dit això, i a falta de més informació sobre l'origen d'aquests nous corriols, trobo que potser aquests esforços haurien d'anar acompanyats d'algun criteri addicional que descarti la pura invenció:

- porta aquest camí a un lloc concret, font, construcció, mirador, arbre, cova...?

- és aquest camí una drecera 'vital' per anar algun lloc?...

 Deixo en interrogant altres possibles criteris que no se m'acudeixen ara mateix, però aquí va un exemple d'allò que s'ha fet i que, en la meva opinió, no té cap sentit i desmereix del tot la feina feta. Al sector del Camí Moliner (Matadepera), zona prou castigada per motos i bicis, hi ha una xarxa de corriolets al voltant d'una creu que algú va plantar el 1982: en diuen la Creu del Gurugú i hom hi llegeix les inicials de SFS. Doncs bé, a banda del poc sentit que sembla tenir aquesta quasi-anònima creu allí, calia obrir l'enèsim camí al lloc, enllaçant més camins i caminets? Calia pintar metre a metre i travessar amb pintura arbres i rocaters, per no anar ben bé enlloc?



creu gurugu                                                               la creu del Gurugú, una creu de 1982

 

Doncs bé, la tasca no es limita a obrir camins nous i embafar-los de pintura. També s'han empastifat amb el mateix criteri camins tan coneguts com el dels Maringes, un camí de carboneig que de ben segur la vegetació i les esllavissades insisteixen a engolir-lo però que les marques cada dos metres tampoc ho podran impedir. Només ho impedirà el pas dels caminants o un bon manteniment: el mateix manteniment regular que la gent de Castellar va fent amb el camí històric de la canal Gentil que van recuperar sense usar una sola gota de pintura.



cam maringes Small                                                           el camí dels Maringes, repintat

 

Recordo que quan vam iniciar la tasca de recuperació de barraques de vinya, el J. Valls va tenir la idea de marcar en groc les primeres que ell va trobar: el grup en ple va rebutjar la idea i sort n'hi va haver perquè avui tindríem un potencial de 470 vies pintades per visitar-les! No calia, no cal. I pel que fa a les cavitats, tampoc recordo haver obert un sol camí per anar a trobar cap de les més de trescentes cavitats descobertes al massís. Ni falta que fa.
Si tot això només va d'obrir-per-obrir antics camins, us asseguro que jo us podria fer un llistat tan llarg que el Parc Natural quedaria tan ben comunicat (i pintat) que riu-te'n de la quadrícula del Quart Cinturó o del Nus de la Trinitat!

 


arbre pla Small                                                                             arbres maquillats

 

 Encara recordo com algun bàrbar va trencar aquell encant d'accedir a l'amagat Hospital de Sang a base de fer pintades de metre i mig.
Insisteixo a dir que d'una banda la tasca de mantenir camins o de recuperar-ne alguns és ben encomiable, però crec que s'haurien d'ajustar a uns criteris ben definits abans de fer-ho o si més no, ser molt més discrets. Amb aquestes pintades aquests nous camins susciten un desmesurat protagonisme que no se sap si és per la feina que s'hi ha fet (molta, segur) o pel destí que prometen menar.

No sé qui sou els que esteu fent això però una cosa és certa: tota la pintura que hi esteu abocant està sepultant i desmereixent tota l'empenta, la feina i la il·lusió que hi esteu posant.

 

 

El Mas Riera de Sant Sebastià, un embolic toponímic

No és gaire conegut que el terme municipal de Sant Llorenç Savall limita amb Caldes de Montbui per la banda de la bonica sagrera medieval de Sant Sebastià de Montmajor, a la divisòria natural de la Riera de Caldes. És molt probable que el factor geogràfic hagi influït molt en aquesta, diguem-ne, ignorància. El vessant est de la gran Serra de la Codina, mur natural que també ens separa de Castellar del Vallès, sembla voler marcar la fi geogràfica de Sant Llorenç Savall, fent que la fondalada de can Sallent i la Riera de Caldes tinguin l'aparença de pertànyer a qualsevol altre municipi, menys al llorençà.


ValldUbagols cansallent Small                                              La Vall d'Ubagols, amb can Sallent al bell mig
 

També corrobora aquest fet la documentació que posseïm sobre l'esplendor i expansió de la vinya del segle XIX: la major part dels parcers del sector eren santsebastianencs. Dit això ja resulta menys sorprenent que les quatre cases que són a frec de la riba esquerra de la Riera de Caldes també pertanyin a Sant Llorenç Savall, i fossin totes conegudes amb el nom genèric de Mas Riera.

El fet però, és que cadascuna tenia un nom que li era propi, i en l'actualitat només una l'ha conservat plenament: can Salvi. D'aquesta casa ja en vam parlar perquè va ser escenari d'un fet luctuós relacionat amb els maquis, l'any 1949. De les altres tres cases n'hem de parlar perquè amb cada font escrita que trobem, s'hi genera un nou embolic. Anem a pams, i comencem amb les fonts escrites més antigues que disposem.
 
cal cintet Small
                                         La única estança restaurada de cal Cintet de Mas Riera
 
1.Segons el dietari del dr. Josep Barriga i Sala, metge badaloní afincat a Sant Llorenç Savall i que exercí de l'any 1803 fins el 1834, el lloc era conegut com el 'Mas Riera de Sant Sebastià'  i tres cases hi tenien renom
 
a. Cal Xec, el 1803 hi vivia Miquel Ollé
b. Cal Cintet, el 1803 hi vivia Vicenç Monbru ( el renom Cintet podria derivar de Jacint, el fill del Vicenç )
c. Cal Salvi, el 1814 hi vivia Jacint Torras
 
A banda d'aquestes tres cases, el dr. Barriga encara hi visità dues persones més al Mas Riera de Sant Sebastià, aquest cop sense especificar-ne malnom
 
d. Margarida Ubagols (1802)
e. Valenti Castellet (1830)
 
No sabem si aquestes dues persones formaven part de les tres cases anteriors o bé es referia a dues cases diferents. Un cop estudiats els dietaris del metge més aviat ens inclinem pel darrer supòsit.


can salvi Small
                                              Can Salvi de Mas Riera, recuperada pedra a pedra

2. Lluny d'aclarir dubtes, l'amillarament de Sant Llorenç Savall de 1854  els multiplica per dos. De cinc possibles cases inicials Mas Riera, ara n'apareixeran deu!
En aquest document, entre d'altres dades, hi figura cada propietari d'un 'mas Riera'
 
a. Pere Oller 'el xec', casa (80rals)
b. Jacint Monbrú ' el cintet' (108rals)
c Jaume Torras 'Salvi', casa (80rals)
d. Valentí Castellet 'tardà', casa (80rals)
e. Silvestre Brossa, casa (80rals)
f. Pau Brossa i Padrós, casa (108rals)
g. Josep Cots i Girbent, casa (188rals). A més de posseïr casa a Mas Riera, en Cots també era propietari del important Mas de La Serra, a Sant Llorenç Savall.
h. Francesc Mas, casa (108rals)
i. Vicenç Torrespalles, casa (164rals)
j. Jaume Rovira, casa (40 rals)

Com heu pogut llegir, especifiquem el cost de la contribució per cada edifici, una dada que sempre ens podrà servir per calibrar la importància de cada construcció.

mas riera VilarrrufatBO Small

3. Aquesta fotografia dels anys vint del s.XX de l'artista sabadellenc Vila i Arrufat, que passà temporades a Sant Sebastià, ens ofereix una panoràmica desoladora del lloc: tres de les quatre cases del Mas Riera ja estaven en ruïnes. Només sobrevivia Can Salvi. A la fotografia hi apareixen dos nous topònims assenyalats pel propi Vila: cal Bisbe i cal Manel. De nord a sud identifica Cal Salvi, Cal Bisbe, Cal Manel i cal Xec.

4. En el mapa de barraques de vinya, confeccionat entre els anys cinquanta i seixanta del segle passat,el sabadellenc Jesus Ballestar hi batejava quatre cases. De nord a sud: Cal Salvi, Cal Cintet, Cal Manel i cal Xec.

masoubagols ballestar                  el mapa d'en Jesus Ballestar, segurament el més fiable sobre l'identitat dels masos Riera

5. Al llibre 'Foranies i altres coses de Sant Llorenç Savall (1971)' Lluís Vergés i Solà ens despista molt quan de forma insistent diu que can Sallent pertany a Gallifa (p.80 i 82, Més endavant però, a la p.101, inclou can Sallent dins un llistat de 'masies actuals' del terme llorençà). Del Mas Riera i parlant de Can Salvi en diu 'un conjunt de casalots molt enrunats dels quals, per a nosaltres, és difícil saber-ne res. Segons es conta fou allà, cap a l'any 1880, que va començar l'èxode' i més endavant en dóna noms: 'Ca la Gravada, Cal Crestó, Cal Gros (o Ros), Can Manel, Can Salvi i Can Sants'. Com veurem més endavant, l'autor no devia anar del tot errat en agrupar casucs tant diversos com allunyats de can Salvi.

6. Més recentment (2010 i 2016) el nét de n'Antoni Vila Arrufat, l'Eusebi Vila, ha publicat sengles llibres sobre la sagrera de Sant Sebastià i tot i que no especifica que els casals de Mas Riera pertanyen a Sant Llorenç Savall, tampoc no sembla haver estat massa al cas de la fotografia del seu avi: en tots els tres mapes que publica hi assenyala només tres edificis, un dels qual batejat com a cal Nan, mentre que quan parla de Mas Riera cita 'Can Salvi, Cal Xec, Cal cintet, Cal Bisbe i Cal Valentí'  és a dir que ara... ja són cinc cases, i cal Nan no hi és comptada...
 
 
cal manel
                                                                    Cal Manel de Mas Riera                                                         


Avui dia dues de les cases de Mas Riera han estat encertadament restaurades: Can Salvi i Cal Manel. Per les escriptures actuals de Can Salvi sabem que la nova propietat ha absorbit les ruïnes del que havia estat Cal Cintet (cal Bisbe), la casa que podria haver estat l'original Mas Riera segons les notícies que fan recular el topònim cap el segle XIV.
L'amillarament de 1854 ratifica amb les dades contributives, la importància de cal Cintet per damunt les altres cases. Rebatejada com a Cal Bisbe pel Vila i Arrufat, el 1929 les ruïnes de cal Cintet encara testimoniaven la seva importància: a la fotografia en blanc i negre s'hi entreveuen uns grans arcs que fàcilment amplifiquen les dimensions del que hauria estat un gran casal. Entre les restes actuals de cal Cintet, avui encara s'hi poden apreciar dues tines.
Gairebé irreconeixibles, d'altra banda, són les escasses ruïnes de cal Xec, al sud de Cal Manel. Fins fa poc, algun paleta de Sant Llorenç Savall encara hi rapinyava pedres.

cal xec Small                                             Cal Xec de Mas Riera, gairebé una pila de pedres
                                                                     

La nostra interpretació de l'anomalia dels 10 masos Riera de l'amillarament de 1854 és que el treball de l'agrimensor José Pié també va incloure sota el mateix topònim Mas Riera, els casucs situats entre el mas Codina i can Sallent* i que el dr. Barriga agrupava com a pertanyents al 'Sot dels Obagols', ço seria: els masos de La Codina, cal Peretó, ca la Gravada (segurament dita la 'garbada', segons el dr. Barriga), Cal Crestó i cal Ros/Gros, essent els possibles propietaris respectius Josep Cots (La Codina, el més important de tots els masos Riera), Pau Brossa (El Peretó), Francesc Mas (Cal Crestó), Vicenç Torrespalles (La Gravada/Garbada) i Jaume Rovira (Cal Gros, la casa més humil de totes. L'any 1807 era habitada pel Joan Manyosa). Aquesta assignació la fem correlacionant les dades cadastrals amb les dimensions actuals de les ruïnes d'aquests casucs, i també per algunes informacions força fiables com ara seria que el 1747 el Josep Codina va vendre La Codina a la propietat de La Serra (Josep Cots).
 
mascrest gravada Small  A l'esquerra El Crestó, a la dreta ca La Gravada / La Garbada. Segurament mai van ser casals separats

En aquest intent d'assignar topònims amb antigots i antics propietaris, encara ens faltaria localitzar una casa: la del Valentí Castellet 'Tardà', un renom molt santsebastianenc que ens fa sospitar si no seria la 'cinquena casa' del Mas Riera de Sant Sebastià citada per Eusebi Vila com 'cal Valentí' i de la qual no en sabem absolutament res.

* quedarien completament a banda del Mas Riera les cases llorençanes de cal Barroer, Collmonner o el propi can Sallent, perquè aquestes cases estan inequívocament identificades a l'amillarament de 1854


El meu sincer agraïment als propietaris dels masos Riera, el Joan Oliveras i el Xavier Rodon, per compartir el seu temps i els seus coneixements.


Bibliografia

BUSQUETS i MOLAS, Esteve. Entre vinyes i telers. La vida a Sant Llorenç Savall. 1967
VERGÉS i SOLÀ, Lluís. Foranies i altres coses de Sant  Llorenç Savall. Guia il·lustrada d'un poble reblert d'història. 1971.
VILA i DELCLÒS, Eusebi. SANT SEBASTIÀ DE MONTMAJOR. FETS, ANÈCDOTES I LLEGENDES. ED. Meteora. Abril de 2010.
VILA DELCLÒS, Eusebi. SANT SEBASTIÀ DE MONTMAJOR. Històries fantàstiques, misteris i supersticions. Editorial Meteora. Abril de 2016
Arxiu de la Corona d'Aragó
Mapes d'en Jesus Ballestar
Dietaris del dr. Josep Barriga i Sala (1802-1834)