Diari d'abord

Benvinguts al Diari D'abord,
 
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
 
 

El bosc net no existeix. Era un negoci

Diguem-ho d'una vegada, el BOSC NET, aquell que era sinònim de negoci, no existeix. Quan el bosc havia estat negoci existia un bosc explotat  per l'home: segles enrere probablement havia estat cremat i artigat pels actuals masos rònecs, replantat amb espècies arborícoles a gust del nou model de mas forestal, artigat en part per fer lloc al negoci de la vinya, replantat novament al gust del mas forestal de torn i finalment explotat per la indústria del carboneig fins a mitjan segle XX.

mas mercells Small
                                El mas Mercells, un mas rònec a Sant Llorenç Savall


Ara que el bosc ja no és negoci, tenim molts indrets on tota aquesta manipulació secular de la foresta està lentament tornant a un equilibri inicial. Majoritàriament les pinedes que havien estat plantades estan donant pas al bosc primigeni: roures i alzines. Aquesta transició suposa l'entortolligament d'especìes vegetals que conformaven el sotabosc i que convivien amb aquell tipus de bosc i que ara ens dona la falsa imatge de 'bosc brut'. I sí, en certa manera, el bosc s'està desfent de la brutor de la mà de l'home, però a Sant Llorenç del Munt ja podem apreciar boscos semiconsolidats d'alzinars i rouredes, boscos on hi pots transitar a pler. I sí, no són arbres descomunals que de la nit al dia tinguin aparença de centenaris ni res semblant; més aviat són esprimatxats i esquifits que hi creixen més en amplada que en alçada: novament, ja no són alzines esporgades centenàriament per la mà de l'home ni triades per romandre com a fites naturals de propietat: són com són de veritat, espontàniament. Si voleu que creixin altes i grosses, haureu d'invertir-hi calés.


plaa carbonera Small

                                                                 Una sitja o plaça carbonera

N'hi ha que no els agraden aquests alzinars i rouredes perquè diuen que per sota tot són ombres i negror, perquè és monòton, perquè els agradaria trobar-hi un jardí botànic ple de varietats, fruits i colors. És una cantarella molt antiga, aquesta. Però si voleu un jardí botànic prepareu les butxaques: els jardins botànics no existeixen, i si n'hi ha algun que hi té l'aparença és perquè unes condicions ambientals especialíssimes es congreguen en un lloc molt determinat, probablement també lligat amb una història d'intervencions humanes molt concretes. Els boscos ajardinats a la carta tampoc existeixen, la natura no els fabrica.

En qualsevol cas, més del 90% dels incendis són per culpa d'activitats humanes i no del bosc brut, net o a la carta. Tingue-m'ho clar: els focs els causem nosaltres, no el bosc. I no mireu de justificar aquesta mala gestió de la raça humana amb bajanades i obvietats com ara culpar els arbres de beure's la nostra aigua bo i fent-nos la competència a les ciutats, polígons o urbanitzacions, o d'atrevir-se a ocupar el 70% del nostre territori, desafiant-nos a tots amb la seva enganyosa aparença estàtica.
Si a diferència d'Europa i d'Espanya Catalunya té el doble de boscos, el què hauríeu de preguntar-vos és com una nació tan industrial com la nostra ha estat capaç de fer-ho possible i no pas pensar com ens hauríem d'equiparar amb ningú destruint més boscos. En això som un model a seguir i som nosaltres qui hauríem de ser copiats. I si penseu que tants boscos no poden ser cosa bona, pregunteu-vos on voleu escapar de vacances o els caps de setmana, on voleu viatjar per mesurar la distància entre on era la humanitat en els seus orígens i on som ara. On voleu anar per sospesar tot plegat. No cal que em contesteu, que jo prou que ho sé. I vosaltres també.



Arbres Singulars (11) la Pinassa de St Pere de Mur


La Pinassa de St Pere de Mur



Grossa pinassa que creix vora el camí que porta tant a l'ermita de St Pere de Mur com també a la font del Daví, força més enllà. L'arbre no deu fer més de quinze metres d'alçada, però el tronc iguala en gruix el Pi del Palleret: 2,40m de perímetre mesurats a un metre de terra, que equivalen a un diàmetre de 0,79m.

stperedemur pinassa 1 Small
                                                                      el gruix de la pinassa destaca de l'entorn

Situats a la cruïlla del cadenat abans de pujar al mas del Daví, tant si venim del Revolt Fondo, de Les Marines via el Coll Fals de Palomeres, o del mas del Dalmau, a la nostra esquerra i seguint per la llera del torrent del Daví hi ha el camí que mena a l'ermita de St Pere del Dalmau. La pinassa la trobarem abans de la cruïlla a l'ermita, a la nostra esquerra i gairebé al mateix punt que travessa una línia telefònica. Com sol passar amb aquests gegants, la seva funció hauria estat de separar les finques del Dalmau i del Daví.


espadanya Small                                                         l'espadanya de l'ermita, sense campana

Si seguiu el camí amunt, aviat trobareu a la vostra esquerra el trencall que us durà a l'ermita romànica de St Pere de Mur. Fins fa poc es podia visitar l'ermita demanant la clau a la masoveria, però actualment la finca ha passat a mans de la Generalitat i no queda clar quin ús tindrà en el futur. Tal i com us informàvem aquí, el 2015 vam netejar la teulada de l'ermita i preventivament fou retirat el retaule de l'ermita (s.XVI-XVII, peça de factura popular) per tal que fos restaurat; no era el darrer original que fou cremat durant la guerra civil, sinó un de comprat a un antiquari local i que era l'anterior al que havien cremat. Un cop haurien finalitzat els treballs de restauració del retaule era previst que fos exhibit a l'església de Sant Llorenç Savall. És possible que a l'interior de l'ermita hi hagi instal·lada una reproducció fotogràfica.


retaule Large
                                                                       el retaule del segle XVI

L'ermita de St Pere de Mur o del Dalmau hauria estat antigament el centre parroquial del veïnat de masos de la Quadra de Mur: batejos, casaments i enterraments dels estadants del Daví, Borrell, Palomeres, Torrents, Trull, Ermengol de Mur, Voltorera/Molleta, Pla, Bufí, Noguera, Cadireta i el propi Dalmau, hi tingueren lloc fins al despoblament provocat per les epidèmies de la pesta del s.XIV. L'edifici original hauria estat construït al segle XI, tal i com també ho fou el monestir de St Llorenç del Munt, amb el qual sembla tenir reminiscències.

St Pere Dalmau Pinassa croquis Small

Una incògnita important a resoldre és saber on ha anat a parar l'Arxiu del Dalmau, llur existència és clarament citada per l'Antoni Ferrando i Roig.
Sí sabem que un dels darrers masovers pretenia endur-se una caixa amb manuscrits antics de la casa, qui sap si per vendre'ls; sortosament avui són a l'Arxiu Comarcal de Terrassa. Seria bo que l'Ajuntament de St Llorenç Savall en sol·licités tenir una còpia.





 

Maquis i emboscats (18). La mort del maquis Elio Ziglioli va ser un assassinat premeditat 1.0

A hores d'ara no hi ha dubtes que la mort de l'Elio Ziglioli va ser un assassinat premeditat. I el qualificatiu de premeditat no és gens gratuït: el maquis fou pres per la Guàrdia Civil mentre comprava pa, i no duia armes. Fins i tot amb les regles de joc del dictador i després d'haver-lo torturat, l'Elio havia d'haver anat a la presó i esperar judici i sentència, tal i com va acabar passant amb la majoria dels seus companys de grup. Però per comptes d'això es va donar l'ordre immediata d'assassinar-lo l'endemà  mateix d'haver-lo detingut. Això ja va quedar palès amb els testimonis que vam recollir al relat dels fets: les forces de l'ordre havien encarregat l'arribada d'un carro de trabuc molt ABANS d'engegar-li el tret mortal. Però l'assassinat pren encara més relleu quan sabem que la guàrdia civil va transferir l'ordre d'execució a un jove caçador de Castellar és a dir, a un civil. Una operació clarament delictiva per part de les forces d'ordre de l'estat que ja s'havia dut a terme dos mesos abans amb un altre assassinat recollit al registre de defuncions de Castellar, i del qual encara no sabem la identitat del mort. Tots dos casos són uns precedents que caldria analitzar en profunditat per al futur estudi d'altres actes policials similars a tota Espanya, sovint adornades amb frases com "saliendo a buscar depósitos de armas" o "por disparos procedentes del bosque' etc
Pel què sembla, la venjança podria haver estat el mòbil del caçador: com a soldat de reemplaçament hauria format part del contingent de l'exèrcit que l'any 1944 va combatre els maquis a l'anomenada Invasió de la Vall d'Aran. La seva unitat hauria estat capturada i desarmada pels maquis que tot seguit van deixar-los triar entre anar a França o tornar a Espanya. La major part dels soldats preferí tornar a Espanya però el retorn tenia un preu: en haver rendit les armes sense oferir cap resistència, el comandament franquista donà l'ordre que tots ells fossin afusellats. Poc abans de donar compliment a l'ordre, el propi General Moscardó intercedí pels soldats, amb la condició que la unitat anés a lluitar a primera línia a la Vall d'Aran. Una situació que devia resultar-li verament traumàtica.


elio portrait Medium

El cas és que en 'petit comitè' (policia, jutge i secretari forenses...) es devia decidir que els fets passessin el més desapercebuts possibles i les explicacions -si és que arribava el cas que s'haguessin de donar- serien que l'italià havia intentat llençar una bomba de mà bo i estant emmanillat. Però com que els companys de l'Elio van acabar detinguts menys de dos mesos més tard i el nom de l'italià sortia una i altra vegada en tots els interrogatoris, la policia es va limitar a informar que l'Elio havia estat mort 'en un encuentro" amb la Guàrdia Civil o 'por intento de agresión a la fuerza de esta Unidad', explicacions que acabarien recollides a les sentències de tots els companys de viatge de l'Elio. Aquesta versió 'èpica' dels fets va esdevenir vox pòpuli i fou tan duradora que fins i tot l'any 1975 la va utilitzar el Tinent Coronel de la guàrdia civil Francisco Aguado Sánchez en publicar el seu llibre 'Maquis en España'.
No fou fins el 2002 amb la investigació de Josep Clara sobre la figura del també maquis Ramon Vila i Capdevila que per primer cop veié la llum aquella versió del 'petit comitè' que citàvem abans. Ara s'hi mencionava, a més de la compra a la fleca de Matadepera i els efectes personals que duia l'Elio, el carnet d'identitat fals que el guerriller duia a sobre: prova irrefutable que la policia en coneixia una identitat i que no la va voler consignar de cap manera a l'acta de defunció del Registre de Castellar del Vallès. De fet en Josep Clara també menciona un informe policial - redactat setmanes abans que el grup de maquis creués la frontera- on queda palès que la policia espanyola ja coneixia la verdadera identitat de l'Elio i parlaven d'ell com l'italià Helios Ziglione (sic). No són poques les persones de l'organització anarquista que sospitaven que a França, on hi tenien el quarter general, hi havia confidents.
I perquè se'l va assassinar, quina diferència tenia l'Elio Ziglioli amb la resta de companys detinguts? Perquè a l'acta de defunció no es va voler recollir el seu nom, ni que fos el del carnet fals, tal i com es venia fent d'habitud en aquests casos?
Per a mi la resposta no pot ser més senzilla: perquè era un estranger. I probablement també ho devia ser el maqui, del qual encara no en sabem la identitat, assassinat al mateix lloc, per la mateixa persona i en les mateixes circumstàncies, dos mesos abans. Recordem aquí el rebombori internacional que va causar p.e. la sentència a mort a Madrid de l'asturià Cristino Garcia Granda l'any 1946, combatent antifeixista condecorat amb el grau d' "Heroi Nacional de França" que durant el judici va dir "El fiscal ens diu bandolers. No ho som. Bandolers són els qui ens acusen, els qui martiritzen i maten de gana al poble. Nosaltres som l'avantguarda de la lluita del poble per la llibertat. Aquest judici és una farsa en la qual se'ns acusa de delictes que no hem comès. Però teniu pressa per desfer-vos de nosaltres. No voleu que el món vegi els nostres cossos martiritzats (...) ". La seva execució va provocar el tancament de relacions diplomàtiques entre Espanya i França.
Detenir estrangers - i encara més, condemnar-los a mort- no resultaria eficaç per a un règim autoritari col·laborador del feixisme i nazisme, que aleshores -4 anys després de la fi de la segona guerra mundial- maldava per obtenir reconeixement internacional. Des d'aleshores la consigna amb els estrangers capturats devia ser molt clara: eliminar-los i no deixar-ne cap rastre.
Tot i que el tancament d'aquesta història es gairebé total, cal remarcar dos aspectes que encara romanen foscos. El primer fa referència a la família Ziglioli, que passats 60 anys dels fets, no van saber res de l'Elio, bo i havent trucat a les portes més habituals com ara la Creu Roja Internacional i d'altres organismes similars. Un fet que no deixaria ben parada la organització de la CNT a l'exili, coneixedora de la desaparició i mort de l'Elio des de l'any 1949 i coneixedora també de la identitat i història del jove maquis italià, però que -pel què sembla- mai es va interessar a posar-se en contacte amb la família.
L'altre aspecte fosc fa referència al Grup de maquis 'Los Primos' amb el qual va entrar l'italià. Tots el interrogatoris i testimonis coincideixen a afirmar que van sortir de França el 3 de setembre de 1949, i sabem que el 24 es va produir el tiroteig a la carretera de Rocafort a Pont de Vilomara, i que el 29 l'Elio va ser assassinat. Una cronologia que no quadra per enlloc quan sabem que el trajecte de França fins a Barcelona es solia cobrir amb menys d'una setmana (i el maquis Joan Busquets, component del Grup Los Primos, així ho continua afirmant avui dia). Què va passar-los durant el 10 i el 24 de setembre...? Un dels interrogatoris suggereix que el grup va estar aturat una setmana a la base berguedana de cal Moreno perquè el guia Ramon Vila no els volia exposar a les proximitats de Barcelona sense abans tenir més notícies d'en Josep Sabaté, que era qui havia planejat les accions del grup. Ja tindríem l'explicació per a una setmana, però continua faltant una setmana i el més important, com pot ser que un lapsus de 15 dies no es pugui recordar? I encara més, com és que els interrogatoris de la policia no van mirar d'escatir-ho...?
En el capítol d'aspectes foscos tampoc podem oblidar que a Castellar l'assassinat de maquis va ser doble i que encara resta conèixer la identitat de l'altre guerriller que, probablement perquè actuava en solitari, va pel camí de caure en un oblit complet.
70 anys hem trigat a recuperar el record i les restes de l'Elio Ziglioli. Poden semblar molts anys, i ho són, però tot i amb això són molts menys dels que haurien volgut els feixistes espanyols que havien manat assassinar-lo.



10 anys del caudelguille i la galeria encara tira!

Avui el caudelguille fa 10 anys, i la galeria encara tira.
El caudelguille va sorgir per donar sortida a una quantitat ingent de topografies i descobriments que anava acumulant, inspirat per les figures claus de l'espeleologia llorençana, com són el Salvador Vives i els germans Badiella. En pocs anys s'afegia a la tasca de recerca espeleològica (si no és que ja ho venia fent de molts anys enrere) en Quim Solbas, per a mi el millor guia de la muntanya en l'actualitat. D'altra banda ja existia (i encara existeix) una secció no oficial del C.E.Terrassa autoanomenat Espeleopringuer -en honor al brillant Espeleokinder d'iniciació a l'espeleologia del Xavi Badiella- que destaca pel treball de recerca de cavitats llorençanes de difícil abast o de complicada progressió. Avui aquesta secció és un conglomerat de membres de diferents entitats excursionistes o bé per lliure, que si bé es manté fidel al sector llorençà també ha fet alguna incursió forània amb molt èxit. L'objectiu de tot plegat no deixa de ser el d'una bona excusa: donar a conèixer el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt des del vessant espeleològic, probablement el vessant més característic d'aquesta muntanya.

Raio avenc del Camarassa Small
                                          L'avenc del Rayo (Camarasa), una primera Espeleopringuer

El punt culminant d'aquests deu anys de recerques espeleològiques segurament ha estat la cova-avenc Quim Solbas, un indret que feia confluir les meves recerques amb les d'en Quim: 7 anys abans del descobriment oficial (2011) un espeleopringuer havia estat treballant a la zona (Foradada de Sota els Òbits) i a més a més, havia fet l'avistament del què de lluny semblava una balma i més tard va resultar ser l'accés la cova-avenc Quim Solbas. El descobriment no fou fruit d'una casualitat sinó d'una sistemàtica sèrie de casualitats donat que, de moment, portem ressenyades 243 cavitats ... i la galeria encara tira!


sala blanca small                  La Sala Blanca de la cova-avenc Quim Solbas, descoberta i explorada per l'Espeleopringuer

A l'any d'haver iniciat el cau, vaig topar-me amb la Colla de Pedra Seca de Castellar i poc temps després tenia a les mans els mapes inèdits del sr. Ballestar, indicant la situació d'unes 200 barraques de Sant Llorenç Savall. Va ser l'excusa perfecte per explorar, per fi, el terme municipal on havia decidit anar a viure. Amb les barraques de vinya no només he aprofundit en el coneixement geogràfic del terme llorençà i la tècnica constructiva de la pedra seca  -per les meves mans han passat les gairebé 80 barraques restaurades al terme- sinó també en una immersió en el passat de Sant Llorenç Savall que encara anem documentant. De nou, tot plegat per donar a conèixer el nostre terme des d'un altre vessant ben característic: el conreu de la vinya.

B55 5 012 piblanc
                               La barraca de vinya restaurada no.55 del Pi Blanc (La Serra, St Llorenç Savall)

A més de fonts, antigots i d'altres barraques localitzades en altres termes municipals a l'entorn del Parc Natural, a la pàgina portem ressenyades 87 barraques llorençanes, 77 articles sobre la pedra seca, 29 vídeos publicats, 17 articles sobre el pas del maquis per la nostrada muntanya i el més complicat per a mi, haver elaborat 12 rutes originals pel Parc Natural així com 4 rutes matinals.
La meva enhorabona a tots els participants en aquestes recerques i les que encara han de venir. Perquè sí, perquè després de 10 anys, la galeria encara tira!


Jordi Guillemot i Marcet


Valls, Rius i Rieres. Sant Llorenç Savall amb noms i cognoms (s.XVIII - XIX)

Si Sant Llorenç Savall fou la rèplica toponímica de Sant Llorenç del Munt, no se'ns fa estrany que al capdavall el cognom de la vila amb més difusió siguin, de llarg, els VALLS. De Valls amb denominació d'origen destaquen els Valls del Pou que presumiblement vivien a la casa del Pou, i també els Valls de l'Agell, segurament emparentats amb la nissaga Agell de l'actual cal Ramon de plaça. De ben segur que el segon cognom més nombrós a Sant Llorenç Savall foren els DAVÍ, descendents de la casa Daví, a la Quadra de Mur, dels quals destaca la nissaga de ferrers que arrencà amb el segle XIX de la mà del Sever Daví. Cognoms de nissaga nombrosa al poble també ho són els RIUS, RIERA, OLIVER i ROVIRA. D'altres d'ancestrals al poble, com els Saladelafont, Dalmau, Vilatersana, Salallassera, Oliveras o Pregona es mantindran en un nombre permanent però discret. No cal dir que dins el període d'un segle les recombinacions de cognoms són gairebé totals i les repeticions de cognom sovintegen (Llorenç Valls i Valls, Gabriel Riera i Riera, Joan Daví i Daví).

Cal Ferrer Small
                                                          Cal Ferrer, del ferrer Sever Daví, al carrer Nou

Al llarg del segles divuit i dinou arribaran, per quedar-s'hi, cognoms com els Argemí, provinents de Gallifa de la mà de Gertrudis Genestós i Pantaleó Argemí (bracer) pels volts de 1777. Els Salvó arribaran de Bellver de la Cerdanya cap a l'any 1794 de la mà de la Teresa Grau i del Josep Salvó (piler). Els Cava arribaran pels volts de 1772 provinents de Caldes de Montbui de la mà de l'Antònia Puigdomènec, filla de Castellterçol i de l'Ignasi Cava, d'ofici baster (estris pels cavalls). Els Puigmartí arribaran pels volts de 1795, provinents de Monistrol de Calders i de la mà del Magí Puigmartí (sastre) que es casà amb la llorençana Teresa Borrell.

Silvestre Small         Llinda del teixidor de lli Silvestre de cal Rovira, al carrer Baix de Rectoria (actual c/ Barcelona)


Pel que fa els noms de dona no hi havia color: Maries i Tereses guanyaven la cursa de llarg, seguides per Margarides, Roses i Francisques. Si ensopegues amb una Perpètua, Dorotea o Teodora ja pots comptar que és un exotisme foraster!
Pel que fa els noms d'home la cosa estava molt més igualada entre Jaumes, Joseps, Francescs/ciscos i el patronímic Llorenç, tot i que no hi mancaven Joans ni Paus. Les noves tendències onomàstiques forasteres com Petronil·la, Magí, Segimon o Adjutori sovint s'escamparan per via dels terratinents que faran de padrins en batejos d'altres nissagues ( el nom de la criatura gairebé sempre coincidia amb el de la padrina o del padrí ). Els padrins solen ser familiars de la criatura, però sovintegen p.e. els padrins del ram dels paraires sense cap altre lligam.


Ventura Rif SmallAl carrer Ripoll, llindar de cal Josep Ventura Rifer, paraire, afillat del Quirze Rifer, pagès de cal Quirze

Cada rector o prevere escrivia com sabia o podia. Els cognoms Oliver patiren indefectiblement totes les mutacions possibles segons qui fos el capellà; Oliver/Olivé fins al més torturat OliBé. De vegades un escrivent podia escriure tres variants del cognom Rossinyol en una mateixa línia: RosiÑol, Rucinyol i Rusiñol. Idem pels Rovira/Rubira/Ruvira, Otzet/Utzet, Tantinyà/Tintinyà, Gotés/ Gutés, Soler/Sulé/Solé, Espalter/Espalté, Sellés/Salles, Calvó/Cauvó, Santlleïr/Santllahí/Senllaí, Salamó/Salomó, Ossul/Usol/Ussol, Rifer/Rifé, Poble/Pobla/Popbla, Picanyol/Picañol, Manyosa/Mañosa, Oller/Ollé/Ullé, Clapers/Clapés, Lloberes/Lluveras/Lloberas, Lledó/Lladó, Genescar/Genescà/Ginescà, Clusella/Crusella, Camprubí/Camprobí/Camroví, Cava/Caba, Borrell/Burrell, Genestós/Ginestós, Munt/Muns.

Cal Comas Small                               L'únic vestigi de Cal Comas, mas adosat a l'ermita de St Feliu de Vallcàrcara

Un altre aspecte complicat és fer el seguiment de l'identitat de les dones: quan es casaven perdien el cognom, de forma que si l'escrivent del registre en consignava dos per a ella, ambós podien ser els del marit: tan sols si en consignava tres o més, podries sospitar que els darrers ja eren els originals de la muller, que adoptaria els cognoms ( i també el renom! ) del marit fins a la mort i només llavors, si l'escrivent ho reflectia, podríem saber els noms dels pares de la difunta. Un exemple el teniu amb el Jaume Comas de Cal Comas (casa aleshores adosada a l'ermita de St Feliuet) llur muller du per nom Polònia Comas Puig Ribera, o el cas de Teresa Farell Carner Comadòlibes, muller de Miquel Farell i Carner.
Pel que fa els oficis més comuns es podria dir que a finals del segle divuit els paraires gairebé superaven els pagesos, però no pas a la suma de bracers + pagesos. L'escalafó professional gairebé sempre s'iniciava fent de bracer per evolucionar cap a pagès o paraire, tot i que hi ha combinacions per a tots els gustos: p.e. el Jaume Busqueta del carrer Nou va començar el 1769 com a pagès, el 1783 feia de paraire i el 1797 constava com a bracer!

Plaa Small                                     La plaça de la vila, antigament closa per les quatre bandes

A banda de les llevadores que havien de socórrer els nadons fins i tot batejant-los in extremis 'per perill imminent de la mort', no hi ha menció d'ofici per a les dones però alguna vegada trobem consignades les vídues com a 'pageses'. Les llevadores més actives a les primeries del segle dinou eren la Mònica Rifé, l'Anna Brossa, la Rosa Clapés i la Rosa Borrell, muller del paraire Pau Borrell. Apreciem certa tendència a trobar nadons abandonats especialment a primers d'any. Esdevindran els Ventura o les Bonaventura 'de pares incògnits'.
En aquest sentit fa feredat de pensar que gairebé la meitat dels nadons morien acabats de néixer o abans dels quatres anys de vida (albats). Quan pensem en la duresa d'aquells temps i de la vida rural, potser no ho fem tant pensant en un aspecte tan essencial. La vida en aquells temps gairebé no valia res, perquè es podia esfumar en un tres i no res. I això passava el mateix segle que acabaria veient les primeres radiografies i Madame Curie experimentant amb radioactivitat. No obstant això, sovintegen les defuncions a edats força provectes com la mort l'any 1809 de l'avi Josep Comas, amb 90 anys!

St Feliuet Small
                           Sant Feliuet, els batejos dels grans terratinents llorençans es van celebrar aquí
                                                            
 
Els descendents dels masos de les sufragànies es batejaven a l'ermita de Sant Feliu de la parròquia de Vallcàrcara. Els Armengol, Vilatersana, Salallassera i els habitants dels Casucs però també de l'altra banda del riu Ripoll: els Saladelafont, Genescar i els Gibert d'Agramunt desfilaren per la seva pila baptismal. Pel que fa a Sant Pere de Mur, no tenim constància que en aquest període s'hi bategés ningú. Els Dalmau i Daví de la Quadra de Mur es batejaven a la parròquia de Sant Llorenç Savall. Per proximitat (i comoditat!) els casucs de la banda del Mas Riera (can Sallent, La Codina, Ubàgols, Barroer, La Jofresa etc) es batejaven a Sant Sebastià de Montmajor,  actualment terme de Caldes de Montbui.


                                                                                              Arxiu Episcopal de Vic