Diari d'abord

Benvinguts al Diari D'abord,
 
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
 
 

Les obres de la font del Llor

Sembla ser que finalment s'han acabat les obres d'acondicionament de la font del Llor, un indret emblemàtic del terme de Sant Llorenç Savall i alhora històric: les aigües d'aquesta surgència no han deixat de regar la magnífica Vall d'Horta a l'indret sota el Montcau en el qual hi havia hagut el mas del Llor, màs rònec del qual avui ningú coneix l'emplaçament exacte.

font del llor2016 pan Small
Algun historiador ha suggerit que el poblat ibèric del Coll d'Eres tenia la seva raó de ser en l'aflorament subterrani de la font del Llor. En els camps secularment llaurats de la Vall d'Horta s'hi han trobat destrals polides i després de l'incendi de 2003 es va localitzar el dolmen de Roca Sereny. Les aigües de la font del Llor es van comercialitzar a primers del segle XX i tradicionalment la gent de Sabadell pujava expressament a la Vall d'Horta per proveïr-se'n.

marquet de les roques Small

Al Marquet de les Roques hi ha una petita aixeta connectada directament amb la font. I des de 2015 que la brigada d'obres del Parc Natural tenia l'objectiu d'endreçar el lloc. Ha estat una tasca excessivament dilatada en el temps, fet que ha neguitejat el món excursionista que només hi trobava restes d'obres i com sol ser habitual, poques explicacions.

font del llor passera Small
Sembla ser que la intenció inicial era desviar les aigües que vessaven cap a les escales d'accés i aconseguir que anessin a parar al torrent. Si això s'ha aconseguit, ho sabrem amb el temps i unes pluges abundoses. La passera de ciment per creuar el torrent s'ha recobert amb rajoles de terrissa. Les baranes de fusta, segell inconfusible de la casa, s'han situat allà a on algú li ha semblat avinent. S'ha consolidat el banc per a seure i l'arqueta abans tancada i plena de brossa avui s'ha deixat oberta per a que funcioni com a bassa, amb un sobreixidor que en limita molt la quantitat d'aigua i una aixeta suplementària.

font del llor bassa Small
La bassa, ara mateix eixuta, s'ha rebossat d'un to rogenc i s'ha deixat una part amb obra vista. S'han situat alguns rètols (de fusta) indicant la necessitat de no alliberar animals exòtics al lloc, cosa que m'ha fet pensar que deu ser una pràctica més habitual del que podria semblar.

font del llor indicador SmallResumint, sent com és la font del Llor un lloc força concorregut,  faltarà veure si la canalització d'aigües (del tot necessària) s'ha aconseguit amb èxit. Pot ser discutible la utilitat d'una basseta al costat mateix de la font, però no trigarem gaire a saber si esdevé un cau de mosquits i pudors. En qualsevol cas, si calgués tancar de nou l'arqueta no seria una operació complicada. Pel que fa l'estètica, personalment no trobo que hagi empitjorat. Potser ara es veu tot molt renovellat, però d'aquí a uns anys no es notarà la intervenció.

font del llor aixeta Small

 




Em sento com un porc

petjada senglar SmallRepassant algunes de les barraques de casa Saladelafont vaig veure com lluny, a l'altra banda del torrent, un senglar fugia cames ajudeu-me tot fent una espectacular relliscada pel pedregar acompanyada d'esbufecs porquins. Solidaritzant-me amb la pobra bèstia vaig contestar amb uns sons imitatoris que per a sorpresa meva, van aturar dos segons la seva fugida. L'animal certificà la meva presència i va continuar la marxa farcida de renecs.
Decidit a continuar jo també el meu camí em va interrompre, ara per damunt meu, un garrinet que anava baixant tot fent una cantinela 'mama, és que t'espantes per no res!'. Jo que em quedo paralitzat pensant si darrera seu no vindria la colla de senglars. El garrinet venia decidit cap a mi fent ziga-zagues, i no s'aturà fins a un metre i mig d'on estava jo palplantat i atònit. Estava ben grassonet i el vestit ratllat li accentuava l'esveltesa de fill únic.
-hola!- ara li parlava en humanès.
Dos segons aturat, el raió ara sabia que s'havia equivocat
-hola- vaig repetir, no trobant més paraules que trenquessin el gel d'aquella sobtada intimitat
El llistó girà cúa i fugí corrents en complet silenci, empassant-se tots els comentaris adreçats a la seva mare.
A Sant Llorenç del Munt els senglars ja som família.

Maquis i emboscats (15) desplegament policial a Les Arenes

arenesPAN Large               El mas de l'Illa i la comunitat de Les Arenes, a mig camí de Sant Llorenç Savall des de Castellar del Vallès

La Maria Teresa Esteve de Castellar del Vallès estiuejava a Les Arenes durant els mesos de Juny, Juliol i Agost. Pràcticament no es movien de l’indret durant tot l’estiu. Recorda que un dia de estiu del 1949 (gairebé amb tota probabilitat fou aquest any) van pujar per la carretera de Castellar uns doscents números de la guàrdia civil. Va ser un desplegament espectacular que va comptar amb el transport públic de La Vallesana, d’on també baixaven més i més guàrdies civils. Almenys es van estar unes dues setmanes apostats per les immediacions, fins que un bon dia se’n van tornar, deixant de reserva una parella que encara es va estar uns dies més. No hi va haver un sol tret. La Maria recorda que es parlava aleshores dels maquis.

casa famlia Esteve Small                                                         La casa de la família Esteve a Les Arenes

Tot sovint el seu pare, compadint-se d’aquella parella que s’estava al ras, els duia alguna cosa de menjar suplementària. També recorda el pas de gent que per força havien de ser maquis perquè eren les deu del vespre quan els veien a passar, creuant per sota de casa.
 
Segons la Maria Teresa, el convent de Les Arenes havia estat un cau d'emboscats durant la guerra civil espanyola, entre els quals un tal sr. Germà.
 
 

PAS DE MAQUIS EN INDRETS PROPERS, EL GORG DEL GENERAL

 

L'octubre de 1949 va ser l'any de la mort del maquis italià Elio Ziglioli a mans de la guàrdia civil a Castellar del Vallès, però aquell mateix any ja havien passat més fets relacionats amb la resistència armada antifranquista, recordem el tiroteig del grup d'en Facerias a Sant Llorenç Savall on els que se salvaren fugiren riu Ripoll avall, o la captura d'en Manuel Sabaté a Moià, el tiroteig a La Mussarra amb el Caracremada... En Gonçal López rebia informació privilegiada del servei de telèfons de Castellar i assegurava que aquell mateix any hi havia hagut molt moviment i molts nervis per part de la força pública: recorda un telegrama que deia: “urgente urgente-mandad vigilar la linea de ferrocarril de Castellar...” ( avui a Castellar encara esperen l'arribada del ferrocarril!)
 
 
nucli emboscat arenes Small nucli de Les Arenes (Castellar del Vallès)
 
 

Després d'haver-se llicenciar-se com a soldat de lleva, mobilitzat per lluitar contra la invasió del maquis a la Vall d'Aran, en Gonçal López recorda que una vegada va veure cinc maquis armats, descansant a ple dia al Gorg del General. Creu que devien fer parada a la cova del Ton o cova del Rossinyol. Ell no va dir res fins que va passar un temps: sabia que això portava problemes, tant pel qui ho denunciava com pels guàrdies civils.

La Ma. Teresa del Mas de l'Illa em comenta que, tot i tenir cinc anys,  recorda els maquis que feien estremir tots els encontorns. Quan parlem d’alguna masia que els donés suport als maquis em diu que havien apallissat el masover del Dalmau (Vall de Mur, Sant Llorenç Savall)  Recorda que una vegada els de casa havien preparat una botifarrada més amunt de la mateixa carena de Les Arenes i que els maquis els ho van prendre tot. Una altra vegada se’ls van trobar bullint bolets, també més amunt de la carena. Em diu que al mas de l’Illa no hi baixaven perquè era aprop de la carretera i sabien que hi anava sovint la guàrdia civil.
 
 
mas de lilla Small
 El Mas de l'Illa i la carretera a Sant Llorenç Savall
 
 
 
EL MAS PINETÓ, APROVISIONAMENT

 

La Concepció Turell recorda que els maquis havien passat pel restaurant a demanar menjar. Els distingien dels pidolaires, que aleshores sovintejaven. També la guàrdia civil feia patrulles i els donaven menjar i beguda per acompanyar els seus entrepans.

Mas Pinet Small El Mas Pinetó, avui un restaurant molt recomanable, a frec de la carretera a Sant Llorenç Savall

 

CAL PADRE, ALLOTJAMENT DE MAQUIS


La senyora Rocabert del Mas Turell  recorda que era molt joveneta aleshores. Ells no s’estaven a la casa Turell pròpiament, sino que s’estaven en una part o dependència que en deien  ‘cal Pedro’. Sempre havia sentit a dir que els maquis hi baixaven venint del bosc, a demanar menjar i fins i tot algun dia, hi havien dormit. El què més recorda era que la presència dels maquis amoïnava molt al seu pare, que tot sovint manifestava la seva por als maquis, que li deien: “vostè no tingui por de res perquè nosaltres no li hem de fer res. Passem molt temps a la muntanya i només volem una mica de menjar, i en acabat marxarem”.

can Pedro Small                                      La casa de can Pedro. Avui molt reformada, ahir allotjament de maquis

La sra. Rocabert recorda també les visites sovintejades de la guàrdia civil que de tant en tant es feien servir alguna cosa a taula. Un dia de molt fred i pluja, es van presentar entre d’altres el guàrdia civil de Castellar Eugenio apodat ‘primero’. Tots anaven amb capotes. Van trigar a obrir-los la porta, i quan ho va fer el germà de la sra. Rocabert, que aleshores devia tenir 12 anys, el guàrdia civil, emprenyat, el va fer caure escales avall.

-¿porqué no abrías antes, eh?
Es veu que aquest guàrdia civil, a més de corrupte, era dels que feia lluïr els galons allà on anava.

 


TESTIMONIS

 

Ma Teresa Esteve, 31-10-2002

Gonçal López, 14-10-2002

Concepció Turell,  25-10-2002

Sra Rocabert,  24-10-2002

Ma. Teresa de l'Illa,  8-9-2006

De cara a barraca (75) la vinya i els pins, una relació interessada

"(...) que este le traiga en su casa ó en la de La Montada (sic Muntada) las uvas pagándole el trabajo que deberá verificarlo el propio convenido y que toda la leña terrera y ramas de los pinos deberá utilizarlas el convenido para hacer hormigueros vulgo saqueras quedando los troncos a favor del actor". 1864, en plena febre de la vinya i amb els preus del vi a l'alça, Jaume Marquet propietari del Marquet de les Roques i de la Muntada, pacta amb el parcer Josep Riera de cal Quirze per tal que aquest abandoni les vinyes que hi té arrendades i en Marquet "pueda sembrar piñones en las mismas". La brancada dels pins, seca tots temps, es podia tallar i utilitzar immediatament per a fer formiguers (adobs) per a la vinya. Aquesta immediatesa d'ús era impensable amb l'alzina o el roure. Les despeses d'aquesta llenya de pi per fer adob també quedà consignada com una quantitat a desgravar dels impostos.

la muntada
 
La Muntada, propietat de Jaume Marquet l'any 1864

En una proporció de 1/10 el dr. Josep Barriga metge de Sant Llorenç Savall de 1802 a 1834 comprava més pi que no pas alzina "Al Ginescar (sic Genescà) dia 16. Tallarem tres pins que digueren que 3 farian 2 (1820)" "El Padrinet vingué à tallar pins à Vilatersana los dias 19 y 20. se guañaba 3sous9. y despues vingue à estallar la tarde del dia 1. de desembre (1824)".
Per a calcular la riquesa forestal del terme de Sant Llorenç Savall, l'agrimensor Pere Ribas (1863) ho féu bapinasssa vinya vella pan vert largesant-se en el pi, del qual calculava que en 40 anys es trobava en la maduresa òptima. Els càlculs del mostreig els aplicà a la finca del Dalmau (Vall de Mur), propietat forestal de la qual encara avui podem contemplar els més antics exemplars de pins fruit d'aquesta tradicional explotació com són el Pi de les Quatres Besses o el Pi de la Vinya Vella (fotografia). 
La resposta de la Junta Pericial del municipi, formada per noms il·lustres del poble com en Salallassera, Armengol o Galí, fou dir que ni en broma els arbres assolien la maduresa abans dels 70 o 80 anys. Segurament ho feren pensant en unes alzines i roures que ja no sovintejaven, però ho manifestaren amb el convenciment que allargar el període de creixement els suposaria una rebaixa en la contribució.
A l'Estudio Agrícola del Vallés (1874) ja es consignava que la poda dels pins servien per a fer "hormigueros o como leña". L'anònim autor del Estudio Agrícola ja apuntava que per replantar alzines i roures alguns pagesos també hi plantaven llavors de pi "no andan errados, porque estos árboles en medio de los pinos crecen más y cuando el pino se adelanta y da sombra y frescura al terreno, la encina y el roble se adelantan también."
Aquest és tot just un apunt, però és molt probable que l'explotació dels pins, de creixement ràpid, fossin molt més rentables per aquells masos amb un fort component d'explotació forestal, especialment el segle XIX. En qualsevol cas la poda dels pins per a fer adob anava estretament lligada amb les labors de la vinya, mentre que la fusta d'alzina i roure quedaria relegada a escalfar les llars dels pagesos.
Sabem del cert que la plantada massiva de pins fou per a molts pagesos un recurs econòmic post-fil·loxera  i també una pràctica generalitzada després de l'abandonament definitiu de les vinyes, a mitjan segle XX.
 
 
 
 
 
 
                                                                                                                                                    
                                                                                                                                                            
                                                                                                                      
                                                                                                                                                                         

Maquis i emboscats (14) La invasió de la Vall d'Aran relatada per tres soldats de lleva

Alliberada Paris del jou nazi, els republicans espanyols que combatien a la Resistència francesa s'organitzaren per envair la Vall d'Aran el 19 d'octubre de 1944, mentre els aliats continuaven la seva cursa cap a Berlin, la capital del nazisme. La invasió de la Vall d'Aran es combinà amb altres operacions d'invasió al llarg dels Pirineus, amb l'objectiu de distreure les tropes de Franco sobre l'objectiu real, que era el d'establir un cap de pont per a la República espanyola a la Vall d'Aran. La operació s'anomenà 'Reconquista de España'.

maquis abans dinvasi                                                     Grup de maquis poc abans de començar la invasió

Franco, advertit de l'acumulació de republicans a l'altra banda de la frontera, arribà a mobilitzar 100.000 homes per deturar una operació l'abast de la qual no podia calcular amb certesa. Aleshores el Capità General de Catalunya era el general Moscardó, l'heroi franquista de l'Alcázar de Toledo durant la guerra civil. Aquest  fou el cap de l'exèrcit espanyol per combatre la invasió. Entre 2 i 5 mil maquis creuaren la vall i alçaren la bandera republicana en alguns poblets aranesos durant una ocupació que no superà els 8 dies. Viella no s'arribà a prendre. La sublevació general al país prevista pels republicans tampoc no es produí. L'ordre general de retirada fou donada pel cap militar republicà López Tovar, però la medalla d'aquesta retirada estratègica que salvà moltes vides, se l'endugué Santiago Carrillo, que des d'aleshores seria secretari general del Partit Comunista.

moscardo himmler                          El general Moscardó, entre Serrano Suñer i Heinrich Himmler, cap de les SS.


El relat de tres d'aquests soldats de lleva mobilitzats per a combatre el maquis republicà testimonien el mal caràcter del General Moscardó i com aquest salvà la pell de miracle, i també que la mobilització de l'exèrcit franquista no es limità a enviar tropes als Pirineus sinó que de forma esgraonada arribava a prendre posicions estratègiques fins ben al sud, almenys tan al sud com Castellar del Vallès, on les tropes hi van romandre fins la primavera de l'any següent, l'any 1945. Prova aquesta, que Franco no les tenia totes i s'apressà a remarcar per tots els mitjans possibles el caràcter antisoviètic de la seva trajectòria, División Azul inclosa (Rússia formava part de l'eix aliat en aquells moments), i prometia desesperadament que Espanya esdevindria una 'Monarquia eminentemente social'.



carnet guerrillerreconquista Medium

                                             Gonçal López, Castellar del Vallès (entrevista del 14-10-2002)


El Gonçal és gallec. Es va incorporar al servei militar el 1942, al regiment no. 8 Zamora, a la guarnició d’Orense. Van cridar voluntaris per anar a Malabo. Després de dos anys, va tornar per gaudir d’un mes de permís, però als 15 dies hi va haver l’invasió de la Vall d’Aran i el van cridar a files. D’Orense a BCN van estar un dia en tren de càrrega. Van estar-se uns dies a BCN. També van mobilitzar, per reforçar les accions de la Vall d’Aran, el Reg. 126 destacat a BCN (al parc de la Ciutadella). A més a més, es van destacar forces en poblets de l’interior de Catalunya. A ells els van dur de BCN a Mollet. De Mollet a Caldes de Montbui van marxar a peu. Es tractava de cobrir el camí ramader de la Cerdanya, que passant per Moià-Castellterçol-Castellar etc...i pel que circulaven, ja aleshores, els maquis. Ell s’estava concretament a la 3a companyia del 1er batalló del Zamora 8. De Caldes van venir a Castellar a peu. Recorda que, a risc de ser amonestat pel sargent, li va dir que d’aquella forma no podien anar. Anàven tots junts, com d’excursió, i ell va dir que darrera de qualsevol canyissar els podien haver fregit a tots ells d’una revolada. La 1ª companyia va anar destacada a St. Feliu de Codines., la 3ª a Castellar, a on van rellevar uns soldats del quarter de Pedralbes. Es van estar 3 mesos a Castellar. Ell, el Gonçal, era cabo 1ª i organitzava les patrulles que anaven al Daví, al Dalmau, al ‘Pascol’, a la crta. Terrassa (pont de la Salut), o a can Cadafalc on, segons ell, quan arribaven els soldats els maquis ja sortien per darrere i viceversa. Una vegada hi va haver confusió entre patrulles que anàven i venien, i de poc no es maten entre ells. Les patrulles es feien amb un guàrdia civil, un caporal de l’exèrcit i 5 soldats.
Una vegada, a l’alçada de la biblioteca de Castellar, van fer estirar a terra al sereno. Hi havien molts nervis aleshores.
 
 
destacamento de Cuenca
                                                     soldats de lleva a la Vall d'Aran

En una altra ocasió, les dones de can Barba es van organitzar com per fer una vaga en protesta contra el fet que les finestres de la fàbrica estiguéssin tancades: es va crear tal tensió amb l’aldarull que entre els soldats es van arribar a repartir bombes de mà Lafitte, per si es caldejava l’ambient.
Precisament una secció de la seva companyia destacada al Montseny, el 1945 va matar el maqui Josep Canals, fill de Castellar, amb el resultat d’un cabo soldat mort. Precisament un tal Llorenç Ferrer, amagat amb d’altres a la Balma de les Pinassa durant la guerra civil, va veure passar el Josep Canals rumb a l’exili, el 1939. També li sona el nom de Martí Sors entre els emboscats.
El mateix any, una patrulla de Sant Feliu de Codines va agafar un grup de 5 maquis a St. Sadurní de Gallifa, que s’hi estaven dormint.
 
 
 Josep Vilaterçana ‘pepito’ (Comabella, St Llorenç Savall, entrevista del 24-07-2002)
 


 
En Josep era de la quinta del 44, i feia la mili que, aleshores durava 3 anys, en un regiment d’artilleria a Mataró. Com que una vegada va saber dominar un cavall molt nerviós de les quadres mentre la resta de soldats fugien esperitats, el comandant del regiment el va anomenar batedor personal seu, un cop va saber que el Josep hi entenia en cavalls. En teoria era un dels millors i més acomodats dels llocs que et podien tocar, i es feien torns cada mes amb un altre. La sort però, durà poc, donat que al cap d’un mes els van enviar a la Vall d’Aran. Diu que almenys n’hi havia 50.000, de maquis. Se’ls veia per tot arreu, dominant les serralades. Duien més bon armament que els nacionals, tot i que aquell any va ser l’any dels ‘naranjeros’ del 9 llarg. En principi els maquis disparaven sobre els carrabiners i la guàrdia civil, però com aquests es van posar d’uniforme de soldats, n’hi va haver per a tothom. Diu que almenys van morir 700 entre soldats, carrabiners i guàrdies civils.


21a brigada abans de creuar
                              membres de la 21a brigada del exèrcit republicà abans d'entrar a la Vall d'aran

Un dia estaven fent una paella que els havia de durar per a dos dies. El General Moscardó en persona els la va tirar pel terra d’una puntada de peu. Fins i tot volia fer afusellar el seu comandant. Sort que entre tots els soldats ho van impedir.
Recorda que els maquis tenien una metralladora que batia un dels ponts de forma perfecta. Allí hi van morir molts soldats.
Un dia, fent la feina de batedor personal del comandant, anava d’ací a allà amb el cavall, comunicant-se amb els 7è, 8è i 9è regiments d’artilleria. En un d’aquests viatges, va veure que havia de travessar per un descampat cremat. Va malfiar-se i va baixar del cavall i, efectivament, sort en va tenir de la pensada, perquè aviat va rebre una descàrrega de metralladora que va ferir el cavall al peu. Com que aleshores els cavalls valien més que 5 soldats, el comandant el fer dur el cavall al veterinari de Sort. Quan ja es feia fosc, i baixant pel port de la Bonaigua, a mig camí, hi havia (i encara hi ha) una mena de corrals on ell es va deturar a dormir, perquè a aquelles hores era prohibit circular. Quan va ser dins es va ficar dins la palla i, mentrestant el cavall menjava ferratge. Quina sorpresa quan va sentir com entraven 3 maquis i els va sentir a dir “no hi ha ningú”. Sort que el cavall havia parat de menjar sinó l’hagueren descobert, i tot i que ell duia  pistola del nou llarg i un naranjero i hagués actuat primer, no les tenia totes.
El meu regiment-explica el Josep- va arribar fins a Salardú, empenyent els maquis fins just la frontera francesa que, en aquells moments, no es podia travessar.
Durant els tres mesos que va durar la operació dels maquis, els van prohibir expressament escriure’s amb ningú. Aquesta ordre la recorda molt bé en Josep perquè, malauradament, el seu pare va morir precisament en aquelles dates i quan ho va saber, ja era enterrat.
 
 

Marcel·lí Pasquina, Cardona (entrevista del 11-10-2006)
 
 
 
El Marcel•lí Pasquina era de la quinta del 43. Ell era el segon de 4 fills d’un mas a tocar de Cardona. A la guerra civil hi van matar aprop un capellà de San Mateu del Bages que va arribar a la casa just quan una partida d’inspecció comandada per un tal ‘Negre’ sortia del mas, buscant l’amo de la casa, per reclutar-lo. Al lloc potser encara s’hi conserva una creu. Sembla qui fins i tot el lloc que ocupava la casa hauria estat a punt d’instal•lar-s’hi un front de guerra pel republicans en retirada, per la seva situació dominant. El pare de l’Enric, germà gran del Marcel•lí, s’havia avesat a construir refugis en cases, amb força habilitat. I el seu mas no va ser una excepció.

Guardia civil valle aran                                                   Guàrdies civils mobilitzats a la Vall d'Aran

Acabada la guerra, en Marcel•lí va ser cridat a files el 43 i va anar destinat a Berga. A finals del 44, per l’octubre, els van dir d’anar de maniobres a la Vall d’Aran. Van anar a Lleida, primer. Quan veure la aparatosa mobilització ja es van ensumar que la cosa anava més enllà d’una maniobra. Un tinent coronel els va arengar amb la recomanació principal de disparar a qualsevol que no contestés el ‘santo y seña’. Anaven mal equipats per l’hivern. Recorda que una vegada, després que un maqui volés un pont i quedés al descobert, un tinent ( o sargent ) va disparar al guerriller que, en haver-se vist descobert, s’havia quedat quiet, gairebé congelat a tocar del pont. D’una ràfega de ‘naranjero’ el va fer volar pels aires. Un soldat li va prendre les botes i ell, el Marcel•lí, la manta. Encara ara es sent una mica incòmode de parlar-ne, sent com una sensació de rapinya, d’indiferència o alguna cosa així. Però feia un fred de mil dimonis! A Viella podien veure els maquis fent fogates pels volts del poble, al bosc. El seu destacament els va anar seguint Viella amunt, passant primer pel túnel, trobant sovint que els maquis ja havien marxat feia dues hores. Cita poblacions i llocs, perquè els ha tornat a veure amb algun nebot i perquè els té ben frescos a la memòria. A ell li tocava anar al davant del grup, i tot just van passar per un lloc descobert i dominat per un turó, van ser crivellats a trets i bombes que van aixecar tanta polseguera que els va donar temps a parapetar-se. Ell es va ficar rere uns arbrets amb molts esbarzers. Immòbil, escoltava com els trets anaven desplumant les branques dels arbres que el protegien. La seva secció va fer servir morters i van foragitar els maquis.
 
 
maquis aran 1                                                                guerrillers republicans

Com a punta de llança, les intruccions que tenien eren que si veien guerrillers féssin anar els mocadors blancs per alertar a la secció (batalló, brigada...el que sigui). Una vegada van estar a punt de matar un que anava sol i que va tenir la sort que el van reconèixer com un dels guàrdies civils que havien estat comminats a seguir als guerrillers els primers moments de la invasió. També parla d’un guàrdia civil o soldat que es va estar dies defensant un poble des de dalt d’un campanar i que va confessar que l’havien agafat només perquè se li havien acabat les bales. També refereix el cas d’un replegament a un poblet del seu destacament, un poblet de la banda d’Aragó: per la nit els que feien la guàrdia, van disparar un individu que s’hi acostava amb pinta de ser guerriller. Les bales van detonar les bombes alemanes de pal llarg que duia a la cintura: va quedar rebentat, amb les cames destrossades. A la matinada, quan algú amb el peu li va tocar les cames, es va endur el disgust que l’home era encara viu i va fer el gest de girar-se. Va morir amb la sang escolant-se. Va resultar ser un dels treballadors del túnel que s’havia unit als guerrillers, i que tornava al seu poble.

Assegura que el general Moscardó va passar un control dels maquis, ficat en un camió de combat, amagat dins la palla que duia pel bestiar del caçadors de muntanya. Assegura que més tard ho va celebrar amb una paellada amb els xofers del camió.
Parla d’un conciutadà que va tornar de l’exili sense explicar res de la seva annexió espontània amb els maquis. Va estar vivint a França.

pont de rei Small                                          Pont de Rei, frontera de la Vall d'Aran amb França
 

Després d’haver fixat (sota una pluja d’insults) la bandera d’Espanya al Pont del Rei, fronterer amb França, els soldats es van instal•lar a la Pobla de Segur.
 
 trens descarrilats
maquisard preparant un sabotatge

Parla dels maquis que van fer la invasió com a soldats que molts havien estat destinats a Normandia per a fer caure a trets camions nazis, que es sortien de les tortuoses carreteres de la costa, precipitant-los penyasegats avall. Tasques de boicot per tal que els alemanys no defensessin les zones abruptes que havien de superar els del desembarc. Al parador de la Vall d’Aran hi havia instal•lada artilleria provinent de Mataró. En els batallons hi havia gent de totes les terres espanyoles. Ell recorda un de Torelló, amb qui potser encara es podria trobar.


BIBLIOGRAFIA

MARTÍNEZ DE BAÑOS, Fernando. HASTA SU TOTAL ANIQUILACIÓN. El ejército contra el maquis en el Valle de Aran y en el Alto Aragón, 1944-1945. Editorial Almena. 2002.
 
 
ENLLAÇOS