Diari d'abord

Benvinguts al Diari D'abord,
 
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
 
 

Mas Enganya'm Style

Si el PP i els mitjans unionistes criden dia sí dia no que el separatisme català és cosa d'en Mas, què aconsegueixen? que l'Estat Espanyol pensi que decapitant Mas s'acaba el problema. Allà ells.
Però de rebot el que sí aconsegueixen els mitjans unionistes i també els d'aquí fent-los d'altaveu és que a Catalunya molts s'aboquin allà on hi hagi el Mas. Que viene el lobo!! i les ovelles corrents al corral. Nosaltres sabem que el procés supera Mas, però si de fora no paren de repetir que l'independentisme és culpa del Mas i això és l'únic que molts de nosaltres volem escoltar, molts pensaran que aquesta deu ser la via que més els castiga i ara tú preguntes...on és el Mas? resposta- de Presidenciable a Junts pel Sí, és clar.
Si això de ser president no era important en aquestes eleccions 'plebiscitàries', perquè no apareixia el darrer de la llista, tal com havia insinuat ell mateix en aquell discurs tan pretesament decorat d'independentisme? Convergència no té a ningú més per capgirar la seva lamentable imatge pactista dels darrers 30 anys?
Hi ha gent que si no hi ha el Mas al capdavant, els sua la independència i tot el que hagi de ser. Bé, doncs jo sóc dels que políticament em sua aquesta gent i el que representa Mas per a ells. Votaré per la proclamació de la independència, és clar. No votaré el Mas-president ni el Mas=proceso, ni res que em vulguin vendre de Madrid. El lligam entre el govern espanyol i CiU ja fa molts anys que dura.
Per sort, l'independentisme no està del tot segrestat pels mitjans de comunicació, tant d'aquí com d'allà. Tenim altres opcions. Aplaudeixo l'esforç d'aplegar majories a Junts pel Sí, però ni de broma deixo les claus del procés i la darrera paraula al sr. Mas.
Roma no pagarà traïdors, però Madrid no és Roma.



ENLLAÇOS

Les notícies decapitades

Cuando un actor dramático quiere agradar al público, es necesario de toda necesidad que le muestre muchos diablos; es necesario que esos diablos sean horrorosos, que griten, aúllen, lancen clamores divertidos, sepan insultar y jurar y terminen por llevarse su presa al infierno, en medio de rugidos salvajes; es preciso que la barahúnda sea horrible. Eso es lo que más atrae al público, eso es lo que más le place

desconegut, del 1561.




És gairebé un tòpic: tan sols ens escoltem els mitjans de comunicació si porten males notícies, les pitjors de totes. I el mitjà més cridaner, el que la diu més grossa, s’emporta el premi de les millors vendes i audiències. Un bon titular enganxa més fidels que tota la Bíblia sencera.

Totes aquestes afirmacions són carregades de la més pura Inèrcia i es basen no pas en el comportament ideal, sinó en el comportament real, instintiu que tenim tots, de posar-nos en alerta quan passa alguna desgràcia. L’abús d’aquestes ‘alertes’ acaba essent completament paralitzant. L’eficàcia comunicativa dels mitjans no es valora tant per la qualitat del contingut de les notícies com per la quantitat de gent que es capaç d’hipnotitzar en un sol titular. El que és ben cert és que en tots aquests anys de mass media són pocs, per no dir gairebé ningú, els que han valorat l’efecte que sobre la població té el fet de rebre males notícies minut a minut. I té la seva lògica: a qui l’importa la bona salut global de la gent? Aquesta és la violència real que exerceixen diàriament els mitjans de comunicació. És la inèrcia que, tant aviat els empeny a buscar la violència a l’exterior com els legitima a escampar-la a l’interior. El fet notícia només busca l’impacte en el receptor que es veu gairebé obligat a comprar el diari per obtenir-ne la penicilina corresponent, però de fet no la trobarà, perquè els mitjans sembla importar-los un rave que el receptor impactat pugui fer gairebé res amb la notícia, com no sigui algun malabarisme o afegir-se a un cor de planys per a la fi del món. Per descomptat que els mitjans ni tan sols saben si el receptor estarà aviat en condicions de ser impactat de nou. Però el receptor acabarà K.O. per força.
Recordeu aquell mecenes que anys enrere va intentar fer un diari que només duia bones notícies? Va ser un fracàs. I havia de ser un fracàs. Però això ja era de preveure: Franco amb el seu Nodo i el sr. Aznar amb el seu “España va bien” eren la rèplica exacte del fracàs d’una informació completament irreal, pròpia d’un conte de fades que ningú es podia creure. I és que no: això no és ni ha estat mai Disneyland.
El problema no són les males notícies ni que ens resulti impossible deixar de mirar-les per mantenir-nos en un estat permanent d’alerta i aprenentatge. El problema és que les males notícies circulen sense cap. Han estat literalment decapitades. I el cap que els falten es diu SOLUCIONS. Fixeu-vos-hi: no apareixen ni al principi ni al final del fenòmen anomenat ‘notícia’. El problema de les defecacions canines al carrer p.e. no són la seva fastigosa presència que podem adornar d’una bona colla de titulars pestilents, sinó la forma de evitar-les o de prevenir-les. No n’hi ha prou amb abocar la brutícia: cal, com a mínim, donar pistes per fer neteja. I les pistes ja han de trobar-se en els titulars. Si això no es fa en l’àmbit dels mitjans de comunicació, estarem donant la impressió que ‘tot va malament perquè no pot anar d’una altra manera’. I això és RADICALMENT FALS. Això és alimentar la Inèrcia i els seus mecanismes destructius. Si no m’acabeu d’entendre, llegiu-vos els titulars del popular diari Qué! que any rera any augmenta la seva audiència. Amb el nom que té el diari, crec que sobren més comentaris sinó és per afegir que és un diari completament ‘gratuït’.



ENLLAÇOS



El Déu de la Por

Terrassa Societat, s'ha acabat

La Caixa de Morts de Vacarisses 1.0

Volia anar a Vacarisses des del coll de l’Obac. Però no vaig poder. 237 persones m’ho van impedir. Eren gent molt peculiar, i poc dotades per l’excursionisme. Gent estranya i molt desorientada. Cadascuna s’entestava a explicar-me el seu problema particular i jo, que amb la motxil•la no tenia pas pinta de metge, els vaig anar escoltant d’un en un.
-Escolti, perdoni, ha vist un fragment de fèmur? És que no puc caminar...caixa dels morts small
-Dispensi, ha trobat, per casualitat, un cúbit... és que l’he perdut no sé com...
-Si us plau, seria tan amable d’indicar-me on és el meu crani? Fa estona que busco idees i no les acabo de trobar...
Tots tenien mancances. I la veritat és que jo no els podia pas ajudar. Però la meva ineficàcia tampoc semblava importar-los massa. En tenien prou a presentar-me el plec de descàrrecs. El cas és que no vaig poder passar del quilòmetre 13, a pocs metres d’un trencall de la carretera. No hi va haver manera. Estava com clavat al costat d’una pista a la vora de la qual s’hi estava un altre d’aquells homes, amb l’índex assenyalant un marge alçat.
-Quina alegria! Mireu! És la meva falange...ja puc lluir l’anell que tenia guardat! No em direu que no és increïble, oi?
No em vaig poder estar de felicitar-lo, perquè era el primer de 236 que no es queixava de cap mancança. Li vaig haver de preguntar com s’ho havia fet, i no pas dut per la curiositat, sinó per un deix d’humanitat que potser em permetria ajudar als altres.
-Doncs ha estat per casualitat. Fa molt temps hi havia aquí mateix una Caixa de Morts. Una tomba amb lloses. I jo era enterrat aquí. Però un bon dia, ara farà quinze anys, va passar una retroexcavadora pel damunt, i va desfer-nos l’esquelet a bocins. Per sort he vist que encara en quedava una llosa... i m’he recordat del lloc, de les vistes amb el mont serrat, el repòs, les vacances. I ara ja ho veieu, per fi he trobat el meu os!
L’home estava emocionat per la part que li tocava. Quan ho vaig haver explicat al Servei d’Arqueologia de la Generalitat, els 236 tullits restants ja s’havien congregat al punt quilomètric 13, on encara estava l’home de la falange, orgullós amb el seu dit complet i assenyalant el lloc. I cadascú va buscar la seva part d’història, gratant cada pam de terra. En acabat, es van plànyer per la desaparició de la tomba i l’ensurt de veure dispersats els seus ossos. Van resar perquè no s’esdevingués els pitjor de tots els mals: l’oblit complet. I allí deuen estar, esperant.
I jo ara mateix no sé on vaig llegir de l’existència d’una carena de la Caixa de Morts. Potser en un butlletí del Centre Excursionista de Terrassa, de l’any 1929? No ho sé. Recordo vagament en Claudi Perarnau, jutge de Pau de Rellinars. I també el seu amic boscater que va indicar-nos, de memòria,  el lloc exacte. Avui no hi ha gairebé res que recordi una tomba. Els del Servei d’Arqueologia de la Generalitat em van dir que ja m’avisarien per mirar-s’ho però d’això deu fer un any i més o, calla, que potser era una contestador automàtic... quin oblit el meu, ho sento. Hi ha com un buit immens. Com el de la meva memòria: on us havia dit que volia anar?



ENLLAÇOS

Els vostres comentaris

Com que ens han fet arribar diverses vegades que no és fàcil poder deixar comentaris al caudelguille, fem un parell d'aclariments al respecte a veure si ara us animeu a dir la vostra.

Al final de qualsevol article apareix la paraula clau 'comentaris'

comentaris web etiq

quan el cliqueu s'obre el següent  menú
comentaris web

Ompliu les caselles

Name - un nom

Email - el vostre correu electrònic

Website - la vostra pàgina web (opcional)

title - títol del vostre comentari

Comment - el text del vostre comentari

La casella Subscrive via email és opcional per si us voleu subscriure a la pàgina, però per escriure un comentari no us cal.

I have read and agree to the Terms of Usage ÉS IMPRESCINDIBLE marcar-la, altrament no s'enviarà.

Premeu el botó Add Comment i enviareu el comentari. De vegades pot semblar que l'enviament queda en suspens però en realitat s'ha cursat correctament.

Per a qualsevol altre aclariment no dubteu a posar-vos en contacte amb el correu electrònic que trobareu a la pestanya AUTOR.








Guillemots, de la Bretanya a Catalunya 1.2

En bretó el prefix -gui (gwi) vol dir 'vila de'. Els Guillemot venim de la Bretanya, poble agrícola i pescador. Aquell país d'Armòrica que sempre 'resistia l'invasor' és avui francès, i sovint havia estat destí d'emigracions, ràtzies i batalles amb la Gran Bretanya. Breizh és país de llengua i orígens cèltics i també bressol de grans monuments megalítics.
carnac megalitic small

Alineacions de menhirs (Carnac)


D'ençà que vaig estrènyer la mà del Pere Cardona, cap de la colla de Pedra seca de Castellar, que no he pogut explicar d'altra manera la dèria que sento per la pedra sinó és mirant enrere, perquè poques certeses com aquesta he tingut a la vida. Igual com el meu germà Marc que ja de ben petit tenia la dèria de navegar, i solcant el mar encara el trobareu!


saint gonvel small

Saint-Gonvel

Males llengües diuen que alguns Guillemot van exiliar-se de la Bretanya per qüestions relacionades amb religió tals com la guerra dels Hugonots (1562): catòlics contra protestants. Refugiats a la Catalunya Nord encara podem trobar el topònim de l'hameau Guillemot, un nucli dispers de masos al nord oest de Tarascon-sur-Ariège. El 1611 ja trobem un Pere Guillemot, paraire, al Moianès, a Castellterçol: molts anys més tard el Jaume Guillemot, també paraire, apren l'ofici de teixidor i és enviat a estudiar a França (1776). El nexe amb Terrassa i el tèxtil ja és completament directe a partir del primer quart del segle XIX amb el Nicolau i el Joan Guillemot, tots dos provinents de Castellterçol. D'aquesta època també tenim notícia d'un Guillemot prop del tsar de Rússia.

leandre sagrist i maria vil large small

Leandre Sagristà i Maria Vilà, els meus rebesavis.
Aquesta barba torna a estar de moda, Leandre!


A tall de curiositat sabem que a la Bretanya hi ha la corporació de jocs i material informàtic Guillemot, fundada per l'Yves Guillemot, fill de Morbihan. El campió mundial de regates, Marc Guillemot, és fill de Quimper. També coneixem la muntadora de cinema dels directors Jean-Luc Godard i François Truffaut, Agnès Guillemot, casada amb el realitzador de TV Claude Guillemot. De la Borgonya fins i tot hi ha vi amb denominació/domain Guillemot pròpia, i encara un excel·lent  vi Château Guillemot, prop de Burdeaux. A Cheny, també dins la regió de la Borgonya, hi ha una placa en memòria del maquisard Roland Guillemot.


quimper small
Quimper

Alguns Guillemot com els xefs Phillippe i la Carme Guillemot han volat ben lluny i han traspassat el límit sud de Catalunya, i d' Alcanar han baixat fins a Peñíscola. Paga la pena fer-hi parada!


kerlenn pondi rotllana
El meu pare era un fanàtic de les sardanes, però això és un ball bretó anomenat Kerlenn Pondi


Els de casa tenim tots una cosa en comú: sense cap excepció som uns enamorats de Londres. Tal volta el cognom Guillemot provingui dels Wilmot/Willhelm britànics...no ho sabem. Els únics Guillemots que no han parat de creuar el canal de la Mànega han estat les aus migratòries anomenades Guillemot de Troil (Uria aalge) els Guillemots de Brünnich (Uria lomvia), i els Guillemot Noir/à Miroir (Cepphus grylle) que podrien haver estat batejats per un aventurer dels mars de cognom Guillemot. A Califòrnia, al sud de San Francisco, hi ha una illa anomenada Guillemot Island, no sabem si per les aus o per un altre motiu. Per als francesos el nom de les aus és d'origen anglès o escocès. Precisament d'aquestes aus sorgeix el nom del grup pop britànic 'Guillemots' als quals vam anar a escoltar i gaudir en bandada a Barcelona (per cert, la baixista és d'origen basc). De moment però, no hem sabut connectar la nostra genealogia amb la Gran Bretanya si no és viatjant com a turistes...
 
Bones vacances a tots!


guillemot troil

Guillemot de Troil
(Uria aalge)