Diari d'abord

Benvinguts al Diari D'abord,
 
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
 
 

De cara a barraca (73) revaloritzar el paisatge

Aquest estiu érem amb la Montserrat Domingo, l'ermitana de St Joan del Codolar (Cornudella de Montsant, Priorat), i de cop va començar l'incendi a la fondalada del costat.

st joan del codolar 3 large

st joan del codolar 2 large

Vam baixar plegats en cotxe fins els voltants de Cornudella, vora el cementiri, i vam estar una bona estona veient la progressió del foc, amb les flames intentant escalar les parets de la cinglera. Tothom havia pensat en la Montserrat, que no parava de rebre trucades. Molts veïns s'aturaven on érem nosaltres per veure com evolucionava el foc.

st joan del codolar large

Tot plegat va recordar-me l'incendi de Sant Llorenç Savall de 2003, quan vam veure la primera columna de foc a l'altra banda de la piscina municipal, on estàvem nosaltres. Novament el que més em va impressionar no van ser les flames que envoltaven el poble cada nit, sinó la indiferència de molts vilatans que prenien la fresca com si res, enmig d'aquell caos de fum, avions i helicòpters. Vaig tornar a tenir la impressió que com que no cremava casa seva, el foc ja podia anar fent. Ells rai, al bosc no se'ls havia perdut res exceptuant-suposo- l'hora d'anar a buscar cabassos de bolets. La mena de veïnat que deu pensar que per televisió ja es veurà tot millor, ben escarxofats i amanint una bona menja.
A St Llorenç Savall vaig tenir la impressió que per aquests veïns allò que s'incendiava eren els terrenys d'algú altre, i que si cremaven seria perquè no ho tenien prou endreçat o vés a saber quina una haurien fet...
Si alguna cosa he après dels incendis, és que el foc no coneix propietaris ni límits administratius de cap mena.
Penso que entre d'altres coses, la restauració de les nostres barraques de vinya pot ajudar a revaloritzar el nostre territori, anomenar-lo, apreciar-lo, viure'l, visitar-lo, conèixer-lo més enllà de qui puguin ser els seus propietaris. Cada barraca esdevé un punt de vista diferent, una pausa en el territori, un bocí d'història que, pel que fa els incendis, més val que no es repeteixi.



LA RESTAURACIÓ DE LA BARRACA no.408 de l'ARC

b408 final small

Aquesta barraca es situa a l'extrem nord-occidental de Sant Llorenç Savall, a l'indret anomenat els Fondos, de camí cap el mas enrunat del Vilet. La construcció es troba al peu del torrent on hi ha la font del Coronell. Fins la data és la única barraca de tot el terme de Sant Llorenç Savall llur llinda és feta amb un arc. Després de l'incendi va rebre l'impacte de la caiguda d'un pi i aquest fet li havia fet perdre bona part dels contraforts. Vam obrir un corriolet d'accés, vam retirar el pi caigut i vam restaurar la paret esfondrada. Vam aprofitar que, enterrada, hi havia molta pedra plana per cosir-li un bon ràfec a tot el volt. Amb aquesta barraca anem tancant, poc a poc, el nou cercle de pedra seca Ermengol-Salallassera, amb la seva variant per saltar cap el poble veí de Granera passant, precisament, per la ben amagada font del Coronell. Espero que gaudiu de la nova restauració.


b408 vista general small

nota- una altra Domingo, la Núria, serà la cuidadora de la barraca de l'Arc.
 


{audio autostart}flickr.mp3{/audio}

 

Fent memòria de les mobilitzacions 1.1

Les mobilitzacions que van haver per aturar la construcció de la cta. de Matarrodona, i la tala de molts arbres, van deixar una bona empremta. En record a l'acció de moltes activistes, i per no oblidar que la muntanya la cuidem entre totes; farà vora un any vaig decidir deixar un petit homenatge al punt tan emblemàtic de l'Alzina Bonica.
img_0005 small

Aprofitant una excursió amb el meu pare, l'Armengol -amant de St.Llorenç-, vam situar una petita caixa amb un escrit i un ninotet de la Ronda Vallesana, deixant també una llibreta i un llapis per a poder comentar!
La instal·lació va ser totalment inofensiva per a l'alzina, ja que vam aprofitar el seu mateix forat.

Tot i així, no va trigar gaire a desaparèixer.
No és el primer cop que es retiren petites aportacions de les que estimem la muntanya i hi juguem.

Potser la Diputació hauria de moure's abans per altres coses, i no per a destruïr el que no fa cap mal a ningú (o poder a ells sí...?)

Que per molt temps seguim gaudint de la natura!

Gemma Gelabert



memorial encadenats medium









aturem les excavadores large

Mas Enganya'm Style

Si el PP i els mitjans unionistes criden dia sí dia no que el separatisme català és cosa d'en Mas, què aconsegueixen? que l'Estat Espanyol pensi que decapitant Mas s'acaba el problema. Allà ells.
Però de rebot el que sí aconsegueixen els mitjans unionistes i també els d'aquí fent-los d'altaveu és que a Catalunya molts s'aboquin allà on hi hagi el Mas. Que viene el lobo!! i les ovelles corrents al corral. Nosaltres sabem que el procés supera Mas, però si de fora no paren de repetir que l'independentisme és culpa del Mas i això és l'únic que molts de nosaltres volem escoltar, molts pensaran que aquesta deu ser la via que més els castiga i ara tú preguntes...on és el Mas? resposta- de Presidenciable a Junts pel Sí, és clar.
Si això de ser president no era important en aquestes eleccions 'plebiscitàries', perquè no apareixia el darrer de la llista, tal com havia insinuat ell mateix en aquell discurs tan pretesament decorat d'independentisme? Convergència no té a ningú més per capgirar la seva lamentable imatge pactista dels darrers 30 anys?
Hi ha gent que si no hi ha el Mas al capdavant, els sua la independència i tot el que hagi de ser. Bé, doncs jo sóc dels que políticament em sua aquesta gent i el que representa Mas per a ells. Votaré per la proclamació de la independència, és clar. No votaré el Mas-president ni el Mas=proceso, ni res que em vulguin vendre de Madrid. El lligam entre el govern espanyol i CiU ja fa molts anys que dura.
Per sort, l'independentisme no està del tot segrestat pels mitjans de comunicació, tant d'aquí com d'allà. Tenim altres opcions. Aplaudeixo l'esforç d'aplegar majories a Junts pel Sí, però ni de broma deixo les claus del procés i la darrera paraula al sr. Mas.
Roma no pagarà traïdors, però Madrid no és Roma.



ENLLAÇOS

Les notícies decapitades

Cuando un actor dramático quiere agradar al público, es necesario de toda necesidad que le muestre muchos diablos; es necesario que esos diablos sean horrorosos, que griten, aúllen, lancen clamores divertidos, sepan insultar y jurar y terminen por llevarse su presa al infierno, en medio de rugidos salvajes; es preciso que la barahúnda sea horrible. Eso es lo que más atrae al público, eso es lo que más le place

desconegut, del 1561.




És gairebé un tòpic: tan sols ens escoltem els mitjans de comunicació si porten males notícies, les pitjors de totes. I el mitjà més cridaner, el que la diu més grossa, s’emporta el premi de les millors vendes i audiències. Un bon titular enganxa més fidels que tota la Bíblia sencera.

Totes aquestes afirmacions són carregades de la més pura Inèrcia i es basen no pas en el comportament ideal, sinó en el comportament real, instintiu que tenim tots, de posar-nos en alerta quan passa alguna desgràcia. L’abús d’aquestes ‘alertes’ acaba essent completament paralitzant. L’eficàcia comunicativa dels mitjans no es valora tant per la qualitat del contingut de les notícies com per la quantitat de gent que es capaç d’hipnotitzar en un sol titular. El que és ben cert és que en tots aquests anys de mass media són pocs, per no dir gairebé ningú, els que han valorat l’efecte que sobre la població té el fet de rebre males notícies minut a minut. I té la seva lògica: a qui l’importa la bona salut global de la gent? Aquesta és la violència real que exerceixen diàriament els mitjans de comunicació. És la inèrcia que, tant aviat els empeny a buscar la violència a l’exterior com els legitima a escampar-la a l’interior. El fet notícia només busca l’impacte en el receptor que es veu gairebé obligat a comprar el diari per obtenir-ne la penicilina corresponent, però de fet no la trobarà, perquè els mitjans sembla importar-los un rave que el receptor impactat pugui fer gairebé res amb la notícia, com no sigui algun malabarisme o afegir-se a un cor de planys per a la fi del món. Per descomptat que els mitjans ni tan sols saben si el receptor estarà aviat en condicions de ser impactat de nou. Però el receptor acabarà K.O. per força.
Recordeu aquell mecenes que anys enrere va intentar fer un diari que només duia bones notícies? Va ser un fracàs. I havia de ser un fracàs. Però això ja era de preveure: Franco amb el seu Nodo i el sr. Aznar amb el seu “España va bien” eren la rèplica exacte del fracàs d’una informació completament irreal, pròpia d’un conte de fades que ningú es podia creure. I és que no: això no és ni ha estat mai Disneyland.
El problema no són les males notícies ni que ens resulti impossible deixar de mirar-les per mantenir-nos en un estat permanent d’alerta i aprenentatge. El problema és que les males notícies circulen sense cap. Han estat literalment decapitades. I el cap que els falten es diu SOLUCIONS. Fixeu-vos-hi: no apareixen ni al principi ni al final del fenòmen anomenat ‘notícia’. El problema de les defecacions canines al carrer p.e. no són la seva fastigosa presència que podem adornar d’una bona colla de titulars pestilents, sinó la forma de evitar-les o de prevenir-les. No n’hi ha prou amb abocar la brutícia: cal, com a mínim, donar pistes per fer neteja. I les pistes ja han de trobar-se en els titulars. Si això no es fa en l’àmbit dels mitjans de comunicació, estarem donant la impressió que ‘tot va malament perquè no pot anar d’una altra manera’. I això és RADICALMENT FALS. Això és alimentar la Inèrcia i els seus mecanismes destructius. Si no m’acabeu d’entendre, llegiu-vos els titulars del popular diari Qué! que any rera any augmenta la seva audiència. Amb el nom que té el diari, crec que sobren més comentaris sinó és per afegir que és un diari completament ‘gratuït’.



ENLLAÇOS



El Déu de la Por

Terrassa Societat, s'ha acabat

La Caixa de Morts de Vacarisses 1.0

Volia anar a Vacarisses des del coll de l’Obac. Però no vaig poder. 237 persones m’ho van impedir. Eren gent molt peculiar, i poc dotades per l’excursionisme. Gent estranya i molt desorientada. Cadascuna s’entestava a explicar-me el seu problema particular i jo, que amb la motxil•la no tenia pas pinta de metge, els vaig anar escoltant d’un en un.
-Escolti, perdoni, ha vist un fragment de fèmur? És que no puc caminar...caixa dels morts small
-Dispensi, ha trobat, per casualitat, un cúbit... és que l’he perdut no sé com...
-Si us plau, seria tan amable d’indicar-me on és el meu crani? Fa estona que busco idees i no les acabo de trobar...
Tots tenien mancances. I la veritat és que jo no els podia pas ajudar. Però la meva ineficàcia tampoc semblava importar-los massa. En tenien prou a presentar-me el plec de descàrrecs. El cas és que no vaig poder passar del quilòmetre 13, a pocs metres d’un trencall de la carretera. No hi va haver manera. Estava com clavat al costat d’una pista a la vora de la qual s’hi estava un altre d’aquells homes, amb l’índex assenyalant un marge alçat.
-Quina alegria! Mireu! És la meva falange...ja puc lluir l’anell que tenia guardat! No em direu que no és increïble, oi?
No em vaig poder estar de felicitar-lo, perquè era el primer de 236 que no es queixava de cap mancança. Li vaig haver de preguntar com s’ho havia fet, i no pas dut per la curiositat, sinó per un deix d’humanitat que potser em permetria ajudar als altres.
-Doncs ha estat per casualitat. Fa molt temps hi havia aquí mateix una Caixa de Morts. Una tomba amb lloses. I jo era enterrat aquí. Però un bon dia, ara farà quinze anys, va passar una retroexcavadora pel damunt, i va desfer-nos l’esquelet a bocins. Per sort he vist que encara en quedava una llosa... i m’he recordat del lloc, de les vistes amb el mont serrat, el repòs, les vacances. I ara ja ho veieu, per fi he trobat el meu os!
L’home estava emocionat per la part que li tocava. Quan ho vaig haver explicat al Servei d’Arqueologia de la Generalitat, els 236 tullits restants ja s’havien congregat al punt quilomètric 13, on encara estava l’home de la falange, orgullós amb el seu dit complet i assenyalant el lloc. I cadascú va buscar la seva part d’història, gratant cada pam de terra. En acabat, es van plànyer per la desaparició de la tomba i l’ensurt de veure dispersats els seus ossos. Van resar perquè no s’esdevingués els pitjor de tots els mals: l’oblit complet. I allí deuen estar, esperant.
I jo ara mateix no sé on vaig llegir de l’existència d’una carena de la Caixa de Morts. Potser en un butlletí del Centre Excursionista de Terrassa, de l’any 1929? No ho sé. Recordo vagament en Claudi Perarnau, jutge de Pau de Rellinars. I també el seu amic boscater que va indicar-nos, de memòria,  el lloc exacte. Avui no hi ha gairebé res que recordi una tomba. Els del Servei d’Arqueologia de la Generalitat em van dir que ja m’avisarien per mirar-s’ho però d’això deu fer un any i més o, calla, que potser era una contestador automàtic... quin oblit el meu, ho sento. Hi ha com un buit immens. Com el de la meva memòria: on us havia dit que volia anar?



ENLLAÇOS