Diari d'abord

Benvinguts al Diari D'abord,
 
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
 
 

De cara a barraca (76) Era l'Hostal del Llop el nom d'una vinya?


En uns documents de venda a parceria, els teixidors Riera-Rifé de cal Quirze venien un tros de vinya de la Carena de Rifé (actualment Serrat del Cames) que anomenaven OFICINA, probablement perquè en aquell tros hi devien tenir la barraca de vinya. La carena avui dita del Cargol, a la Vall d'Horta, pren el renom dels qui treballaren la vinya en aquell indret a primers del segle vint. El mateix serrat del Cames pren el nom de la vinya que hi tenien els de cal Cames. Són exemples de topònims recents, lligats a la vinya.
No podria ser que el topònim de l'Hostal del Llop* provingués dels Solé dits de cal Llop on a més d'un bon tros de terra hi tinguéssin una barraca enorme? La barraca trobada recentment (no.434) és de pedra seca, però per les grans dimensions i la forma quadrada (aprox 4x4m) segurament era tancada amb bigues i teules (aquest punt no l'hem confirmat encara). Es troba ran mateix del camí i en el lloc que els mapes de l'ICC solen indicar amb aquest nom.

B434 17 Small
                            la recentment trobada barraca no.434 de l'Hostal del Llop


Tenim documentat que l'any 1831 el Francesc Soler àlies Llop (també dit el Llopis) que vivia al carrer de la creu del mig de Sant Llorenç Savall, va aixecar en tres dies la barraca del Dr.Josep Barriga i Sala, aleshores metge del poble. El tal Francesc Solé no ens consta que tingués però, cap tros a l'Ermengol. El seu germà Tomàs tenia vinya a Vilatersana, com a lloc més proper. D'altra banda sí tenim constància que el 1901, passada la fil·loxera, un Salvador Solé i Pladevall causava baixa a l'erm un tros considerable de terra (7,3 quarteres, més de dues hectàrees) dins la propietat de l'Ermengol. Per les prospeccions que hem fet sobre el terreny, aquestes podrien ser les dimensions del tros feixat al voltant de la barraca, atès que no hem trobat cap altra construcció per les proximitats.

st feliu vallcarca small
                                                  St Feliuet de Vallcàrcara, a l'Ermengol

El topònim d'Hostal del Llop apareix en les primeres classificacions fetes de la vinya (primer terç del s.XIX) com un lloc situat clarament entre les propietats de l'Ermengol i el Galí, i era tan concret que el 1835 tan sols registrava dos parcers: en Magí Armengol (vivia al c/Raval) que hi tenia dues peces i en Segimon Armengol (propietari de la casa Ermengol que, curiosament, també tenia vinya plantada a parceria a l'Hostal del Llop i en altres indrets). Vint anys més tard el sector perdrà el nom, i constarà que el Magí Armengol tenia els seus dos trossos, sense més detalls, a l'Ermengol. Aquest fet ens convidaria a pensar que com a sector l'Hostal del Llop havia quedat absorbit per la propietat de l'Ermengol i això ho confirmaria el fet que el 1854 el terratinent Segimon Armengol ja no declarava res com a parcer. Per una banda ens reafirmaria l'emplaçament de la barraca trobada, però per l'altra ens descartaria cap lligam amb el renom 'Llop'.
Per acabar d'embolicar la troca vam trobar una relació de terres encara més antiga (1833) on figurava que els parcers Magí Daví àlies 'el muxi' i el Mariano Rovira tenien tros a l'Hostal del Llop. Però es devia tractar d'algun error, perquè l'amillarament de 1854 situava les seves respectives parcel·les, com a molt aprop, al 'torrent Bo-Ermengol', un indret molt allunyat de la nostra zona d'estudi.

cal llop small
                             la bassa anti-incendis i les ruïnes de cal Llop, avui propietat de Salallassera

 A Sant Llorenç Savall, dins el sector dels Fondos, també existeixen les ruïnes d'un casal que anomenen 'cal Llop' i que en algun moment també s'anomenà cal Calvó. En aquest sentit també tenim constància d'una altra baixa a l'erm de l'Ermengol a nom d'un Llorenç Calvó i Espalté, amb un tros encara més gran, de pràcticament 11 quarteres! però tal i com apunta l'historiador Albert Vicenç, fins a data d'avui no queda provat que el cal Llop de la sufragània tingués cap relació amb els cal Llop del poble i de fet, els Calvó del segle dinou descrits pel Dr. Barriga aleshores ostentaven el renom de 'cal Saleta' i, com ja hem dit, els de cal Llop del poble llavors eren els Solé.
Segons apunta l'Albert Vicens, a casa nostra el topònim Hostal del Llop sol representar un indret escollit per a reunió dels llops, un cau de llops. Aquesta hipòtesi descartaria definitivament cap lligam de l'Hostal amb renoms del poble i encara més amb el període àlgid de la vinya.


hostalllopBG Large
 
                                       el carener de l'Hostal del Llop

* Lluís Vergés i Solà situà (i retratà) les ruïnes de l'Hostal del Llop al 'serral de Traens, termenejant amb Granera' (...) i situades al 'voral del camí Ral, que ve de la ciutat de Vic'. L'autor féu recular l'antigor de l'Hostal fins el 1300 ('allà pels anys 1300', data que curiosament féu coincidir amb la data del 'cal Llop' en els mateixos termes imprecisos 'cap a l'any 1300'...casualitat, o parlava d'indrets completament diferents?)
 
 


BIBLIOGRAFIA

Butlletí LACERA no. 19. Març 2013. El darrer Llop de St. Llorenç. VICENÇ, Albert
Foranies i altres coses de Sant Llorenç Savall. VERGÉS I SOLÀ, Lluís. 1971.
Arxiu Històric Municipal de Sant Llorenç Savall.
Libres d'aconductament del Dr. Josep Barriga i Sala (1802-1834)
ACA. 1854


Les obres de la font del Llor

Sembla ser que finalment s'han acabat les obres d'acondicionament de la font del Llor, un indret emblemàtic del terme de Sant Llorenç Savall i alhora històric: les aigües d'aquesta surgència no han deixat de regar la magnífica Vall d'Horta a l'indret sota el Montcau en el qual hi havia hagut el mas del Llor, màs rònec del qual avui ningú coneix l'emplaçament exacte.

font del llor2016 pan Small
Algun historiador ha suggerit que el poblat ibèric del Coll d'Eres tenia la seva raó de ser en l'aflorament subterrani de la font del Llor. En els camps secularment llaurats de la Vall d'Horta s'hi han trobat destrals polides i després de l'incendi de 2003 es va localitzar el dolmen de Roca Sereny. Les aigües de la font del Llor es van comercialitzar a primers del segle XX i tradicionalment la gent de Sabadell pujava expressament a la Vall d'Horta per proveïr-se'n.

marquet de les roques Small

Al Marquet de les Roques hi ha una petita aixeta connectada directament amb la font. I des de 2015 que la brigada d'obres del Parc Natural tenia l'objectiu d'endreçar el lloc. Ha estat una tasca excessivament dilatada en el temps, fet que ha neguitejat el món excursionista que només hi trobava restes d'obres i com sol ser habitual, poques explicacions.

font del llor passera Small
Sembla ser que la intenció inicial era desviar les aigües que vessaven cap a les escales d'accés i aconseguir que anessin a parar al torrent. Si això s'ha aconseguit, ho sabrem amb el temps i unes pluges abundoses. La passera de ciment per creuar el torrent s'ha recobert amb rajoles de terrissa. Les baranes de fusta, segell inconfusible de la casa, s'han situat allà a on algú li ha semblat avinent. S'ha consolidat el banc per a seure i l'arqueta abans tancada i plena de brossa avui s'ha deixat oberta per a que funcioni com a bassa, amb un sobreixidor que en limita molt la quantitat d'aigua i una aixeta suplementària.

font del llor bassa Small
La bassa, ara mateix eixuta, s'ha rebossat d'un to rogenc i s'ha deixat una part amb obra vista. S'han situat alguns rètols (de fusta) indicant la necessitat de no alliberar animals exòtics al lloc, cosa que m'ha fet pensar que deu ser una pràctica més habitual del que podria semblar.

font del llor indicador SmallResumint, sent com és la font del Llor un lloc força concorregut,  faltarà veure si la canalització d'aigües (del tot necessària) s'ha aconseguit amb èxit. Pot ser discutible la utilitat d'una basseta al costat mateix de la font, però no trigarem gaire a saber si esdevé un cau de mosquits i pudors. En qualsevol cas, si calgués tancar de nou l'arqueta no seria una operació complicada. Pel que fa l'estètica, personalment no trobo que hagi empitjorat. Potser ara es veu tot molt renovellat, però d'aquí a uns anys no es notarà la intervenció.

font del llor aixeta Small

 




Em sento com un porc

petjada senglar SmallRepassant algunes de les barraques de casa Saladelafont vaig veure com lluny, a l'altra banda del torrent, un senglar fugia cames ajudeu-me tot fent una espectacular relliscada pel pedregar acompanyada d'esbufecs porquins. Solidaritzant-me amb la pobra bèstia vaig contestar amb uns sons imitatoris que per a sorpresa meva, van aturar dos segons la seva fugida. L'animal certificà la meva presència i va continuar la marxa farcida de renecs.
Decidit a continuar jo també el meu camí em va interrompre, ara per damunt meu, un garrinet que anava baixant tot fent una cantinela 'mama, és que t'espantes per no res!'. Jo que em quedo paralitzat pensant si darrera seu no vindria la colla de senglars. El garrinet venia decidit cap a mi fent ziga-zagues, i no s'aturà fins a un metre i mig d'on estava jo palplantat i atònit. Estava ben grassonet i el vestit ratllat li accentuava l'esveltesa de fill únic.
-hola!- ara li parlava en humanès.
Dos segons aturat, el raió ara sabia que s'havia equivocat
-hola- vaig repetir, no trobant més paraules que trenquessin el gel d'aquella sobtada intimitat
El llistó girà cúa i fugí corrents en complet silenci, empassant-se tots els comentaris adreçats a la seva mare.
A Sant Llorenç del Munt els senglars ja som família.

Maquis i emboscats (15) desplegament policial a Les Arenes

arenesPAN Large               El mas de l'Illa i la comunitat de Les Arenes, a mig camí de Sant Llorenç Savall des de Castellar del Vallès

La Maria Teresa Esteve de Castellar del Vallès estiuejava a Les Arenes durant els mesos de Juny, Juliol i Agost. Pràcticament no es movien de l’indret durant tot l’estiu. Recorda que un dia de estiu del 1949 (gairebé amb tota probabilitat fou aquest any) van pujar per la carretera de Castellar uns doscents números de la guàrdia civil. Va ser un desplegament espectacular que va comptar amb el transport públic de La Vallesana, d’on també baixaven més i més guàrdies civils. Almenys es van estar unes dues setmanes apostats per les immediacions, fins que un bon dia se’n van tornar, deixant de reserva una parella que encara es va estar uns dies més. No hi va haver un sol tret. La Maria recorda que es parlava aleshores dels maquis.

casa famlia Esteve Small                                                         La casa de la família Esteve a Les Arenes

Tot sovint el seu pare, compadint-se d’aquella parella que s’estava al ras, els duia alguna cosa de menjar suplementària. També recorda el pas de gent que per força havien de ser maquis perquè eren les deu del vespre quan els veien a passar, creuant per sota de casa.
 
Segons la Maria Teresa, el convent de Les Arenes havia estat un cau d'emboscats durant la guerra civil espanyola, entre els quals un tal sr. Germà.
 
 

PAS DE MAQUIS EN INDRETS PROPERS, EL GORG DEL GENERAL

 

L'octubre de 1949 va ser l'any de la mort del maquis italià Elio Ziglioli a mans de la guàrdia civil a Castellar del Vallès, però aquell mateix any ja havien passat més fets relacionats amb la resistència armada antifranquista, recordem el tiroteig del grup d'en Facerias a Sant Llorenç Savall on els que se salvaren fugiren riu Ripoll avall, o la captura d'en Manuel Sabaté a Moià, el tiroteig a La Mussarra amb el Caracremada... En Gonçal López rebia informació privilegiada del servei de telèfons de Castellar i assegurava que aquell mateix any hi havia hagut molt moviment i molts nervis per part de la força pública: recorda un telegrama que deia: “urgente urgente-mandad vigilar la linea de ferrocarril de Castellar...” ( avui a Castellar encara esperen l'arribada del ferrocarril!)
 
 
nucli emboscat arenes Small nucli de Les Arenes (Castellar del Vallès)
 
 

Després d'haver-se llicenciar-se com a soldat de lleva, mobilitzat per lluitar contra la invasió del maquis a la Vall d'Aran, en Gonçal López recorda que una vegada va veure cinc maquis armats, descansant a ple dia al Gorg del General. Creu que devien fer parada a la cova del Ton o cova del Rossinyol. Ell no va dir res fins que va passar un temps: sabia que això portava problemes, tant pel qui ho denunciava com pels guàrdies civils.

La Ma. Teresa del Mas de l'Illa em comenta que, tot i tenir cinc anys, se’n recorda dels maquis que feien estremir tots els encontorns. Quan parlem d’alguna masia que els donés suport als maquis em diu que havien apallissat el masover del Dalmau (Vall de Mur, Sant Llorenç Savall)  Recorda que una vegada els de casa havien preparat una botifarrada més amunt de la mateixa carena de Les Arenes i que els maquis els ho van prendre tot. Una altra vegada se’ls van trobar bullint bolets, també més amunt de la carena. Em diu que al mas de l’Illa no hi baixaven perquè era aprop de la carretera i sabien que hi anava sovint la guàrdia civil.
 
 
mas de lilla Small
 El Mas de l'Illa i la carretera a Sant Llorenç Savall
 
 
 
EL MAS PINETÓ, APROVISIONAMENT

 

La Concepció Turell recorda que els maquis havien pasat pel restaurant a demanar menjar. Els distingien dels pidolaires, que aleshores sovintejaven. També la guàrdia civil feia patrulles i els donaven menjar i beguda per acompanyar els seus entrepans.

Mas Pinet Small El Mas Pinetó, avui un restaurant molt recomanable, a frec de la carretera a Sant Llorenç Savall

 

CAL PADRE, ALLOTJAMENT DE MAQUIS


La senyora Rocabert del Mas Turell  recorda que era molt joveneta aleshores. Ells no s’estaven a la casa Turell pròpiament, sino que s’estaven en una part o dependència que en deien  ‘cal Pedro’. Sempre havia sentit a dir que els maquis hi baixaven venint del bosc, a demanar menjar i fins i tot algun dia, hi havien dormit. El què més recorda era que la presència dels maquis amoïnava molt al seu pare, que tot sovint manifestava la seva por als maquis, que li deien: “vostè no tingui por de res perquè nosaltres no li hem de fer res. Passem molt temps a la muntanya i només volem una mica de menjar, i en acabat marxarem”.

can Pedro Small                                      La casa de can Pedro. Avui molt reformada, ahir allotjament de maquis

La sra. Rocabert recorda també les visites sovintejades de la guàrdia civil que de tant en tant es feien servir alguna cosa a taula. Un dia de molt fred i pluja, es van presentar entre d’altres el guàrdia civil de Castellar Eugenio apodat ‘primero’. Tots anaven amb capotes. Van trigar a obrir-los la porta, i quan ho va fer el germà de la sra. Rocabert, que aleshores devia tenir 12 anys, el guàrdia civil, emprenyat, el va fer caure escales avall.

-¿porqué no abrías antes, eh?
Es veu que aquest guàrdia civil, a més de corrupte, era dels que feia lluïr els galons allà on anava.

 


TESTIMONIS

 

Ma Teresa Esteve, 31-10-2002

Gonçal López, 14-10-2002

Concepció Turell,  25-10-2002

Sra Rocabert,  24-10-2002

Ma. Teresa de l'Illa,  8-9-2006

De cara a barraca (75) la vinya i els pins, una relació interessada

"(...) que este le traiga en su casa ó en la de La Montada (sic Muntada) las uvas pagándole el trabajo que deberá verificarlo el propio convenido y que toda la leña terrera y ramas de los pinos deberá utilizarlas el convenido para hacer hormigueros vulgo saqueras quedando los troncos a favor del actor". 1864, en plena febre de la vinya i amb els preus del vi a l'alça, Jaume Marquet propietari del Marquet de les Roques i de la Muntada, pacta amb el parcer Josep Riera de cal Quirze per tal que aquest abandoni les vinyes que hi té arrendades i en Marquet "pueda sembrar piñones en las mismas". La brancada dels pins, seca tots temps, es podia tallar i utilitzar immediatament per a fer formiguers (adobs) per a la vinya. Aquesta immediatesa d'ús era impensable amb l'alzina o el roure. Les despeses d'aquesta llenya de pi per fer adob també quedà consignada com una quantitat a desgravar dels impostos.

la muntada
 
La Muntada, propietat de Jaume Marquet l'any 1864

En una proporció de 1/10 el dr. Josep Barriga metge de Sant Llorenç Savall de 1802 a 1834 comprava més pi que no pas alzina "Al Ginescar (sic Genescà) dia 16. Tallarem tres pins que digueren que 3 farian 2 (1820)" "El Padrinet vingué à tallar pins à Vilatersana los dias 19 y 20. se guañaba 3sous9. y despues vingue à estallar la tarde del dia 1. de desembre (1824)".
Per a calcular la riquesa forestal del terme de Sant Llorenç Savall, l'agrimensor Pere Ribas (1863) ho féu bapinasssa vinya vella pan vert largesant-se en el pi, del qual calculava que en 40 anys es trobava en la maduresa òptima. Els càlculs del mostreig els aplicà a la finca del Dalmau (Vall de Mur), propietat forestal de la qual encara avui podem contemplar els més antics exemplars de pins fruit d'aquesta tradicional explotació com són el Pi de les Quatres Besses o el Pi de la Vinya Vella (fotografia). 
La resposta de la Junta Pericial del municipi, formada per noms il·lustres del poble com en Salallassera, Armengol o Galí, fou dir que ni en broma els arbres assolien la maduresa abans dels 70 o 80 anys. Segurament ho feren pensant en unes alzines i roures que ja no sovintejaven, però ho manifestaren amb el convenciment que allargar el període de creixement els suposaria una rebaixa en la contribució.
A l'Estudio Agrícola del Vallés (1874) ja es consignava que la poda dels pins servien per a fer "hormigueros o como leña". L'anònim autor del Estudio Agrícola ja apuntava que per replantar alzines i roures alguns pagesos també hi plantaven llavors de pi "no andan errados, porque estos árboles en medio de los pinos crecen más y cuando el pino se adelanta y da sombra y frescura al terreno, la encina y el roble se adelantan también."
Aquest és tot just un apunt, però és molt probable que l'explotació dels pins, de creixement ràpid, fossin molt més rentables per aquells masos amb un fort component d'explotació forestal, especialment el segle XIX. En qualsevol cas la poda dels pins per a fer adob anava estretament lligada amb les labors de la vinya, mentre que la fusta d'alzina i roure quedaria relegada a escalfar les llars dels pagesos.
Sabem del cert que la plantada massiva de pins fou per a molts pagesos un recurs econòmic post-fil·loxera  i també una pràctica generalitzada després de l'abandonament definitiu de les vinyes, a mitjan segle XX.