Portem temps trobant-nos ciclistes, fins a grups de 10 o més, circulant pel camí Ral de Manresa, camí de la Pola i d'altres corriols de menys amplada. Deixe-m'ho clar: el Camí Ral no és una pista forestal i no és permesa la circulació de bicicletes. I voldria deixar clar, abans que algun ciclista amb afany corporatiu vulgui incloure's en el selecte grup dels marginals, que hom era un ferm partidari que els ciclistes tinguessin accés al parc a banda de l'asfalt. Però com sol succeir, alguns volen fer pagar la majoria de ciclistes que sí respecta aquestes normes i, com sol passar, acostumen a ser els menys tolerants i maleducats com el que em va espetar "No t'apartaràs tu, no!". Per a aquest element els vianants haurien de fer un 'cuerpo a tierra' cada cop que ell passés rabent i el més important, ELL NO HA DE BAIXAR MAI DE LA BICICLETA NI ATURAR-SE NI FICAR UN PEU A TERRA. Això de cap de les maneres perquè el penalitzaria de totes totes!
Bé, deixem-nos de romanços. Aquesta és la normativa de circulació de bicicletes/ciclistes pel parc, per si algú va despistat.
Els ciclistes que circulin per la xarxa viària del parc tenen l'obligació de:
·Respectar la preferència dels vianants i evitar causar molèsties.
·Adequar la velocitat a les característiques de la via per evitar les situacions de risc i garantir la seguretat dels vianants, especialment en els llocs més freqüentats.
·Circular només per les vies principals i per totes les pistes forestals i camins de passeig amb una amplada de més de tres metres, en què no estigui expressament prohibit, com senders, rierols, torrents, roquissars, camp a través, camins d'amplada inferior a tres metres i les especialment senyalitzades a l'efecte.
·Per causes justificades, en determinades zones del parc la circulació amb bicicleta es pot restringir temporalment o permanentment.
·Cal seguir sempre la informació i la senyalització que ho estableix.
Dia 6-12-2013 dos ciclistes BTT pel camí Ral de Mura. Un d'ells ha dit que sabia perfectament que no circulava per una pista.
Dia 29-12-2013 Tres ciclistes baixant pel corriol trencacames del Tossal de l'Àliga. Un d'ells ha posat cara de perplexitat en saber que un Parc Natural pogués tenir normatives de cap mena. Quan ha conegut les relatives a la circulació de bicicletes ha deixat clar que 'ell es passava les normatives pel forro' i ha afegit (entre d'altres) que els excursionistes eren 'quatre pringats'...
Encetem una nova secció dedicada a les fonts del parc, especialment d'aquelles que no hagin estat massa documentades. I avui ho fem amb una font que a mi particularment m'ha implicat un repte personal important: des de mitjans anys vuitanta fins fa pocs dies que no l'he vist realitzat. I com no, l'assoliment de l'objectiu ha estat amb l'inestimable ajut del i també del completíssim treball inèdit d'en Josep Alvarez i Jaen (CET). Aprofito per dir que respecte la qüestió de les fonts* del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, resulta completament inaudit que fins la data present, un treball tan exhaustiu com el de "FONTS I LLOCS D'APROVISIONAMENT. Parc Natural Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i zones límítrofes. Abril 1997." no hagi trobat cap editorial seriosa ni cap institució que l'hagi volgut editar per al gran públic.
De mitjans dels anys vuitanta fins i tot recordo amb qui vaig fer una de les meves primeres sortides pel parc natural, a l'encalç de l'avenc més profund del massís i de la font del Bosquet. Erem el Manuel Jiménez Garrique i el Ramon Lopez i Ibañez i un servidor, tots tres estudiants iniciàtics de geologia. Recordo que anàvem amb el mapa de l'Alpina dels setanta i ho fèiem amb tanta ingenuïtat que els turons eren cimals amb un número de cota, i els torrents cursos d'aigua pintats de color blau. Entremig no havíem previst que hi hagués representat un intangible tan insalvable com va resultar ser la boscúria de Sant Llorenç**. Fins a la , que els meus ulls veien per primer cop, cap problema. Però seguint el curs del carener, vam anar seguint un corriol que no ens duia al vessant on havia de ser la font del Bosquet, però com que no hi havia cap indicador ni cap trencall en la direcció desitjada, vam anar seguint el fil d'Ariadna. Finalment el corriol es va anar estrenyent i tot d'una anà ben decidit i de baixada cap el vessant del torrent de l'Espluga. Tot just començada la baixada, recordava haver vist una balma mig obrada, amb sutge a les parets, amb graelles ... va resultar-nos d'allò més misteriós i esperàvem veure qui o quins personatges l'habitaven, però d'aquella que avui en diem 'balma del Figueret' no en va sortir ningú. També fa pocs dies del meu retrobament amb aquesta balma que vam estar buscant infructuosament amb l'amic Solbas. Llavors veient clar que aquell camí no ens duria a la font, per primer cop (i que jo aleshores poc pensava que no seria el darrer!) vam sortir de camí, vorejant pel dret el carener bo i anant a trobar aquell preclar símbolet blau de font pintat al mapa. No transcriuré els improperis que van anar sorgint mentre els esbarzers i els arítjols ens feien arrossegar i, fins i tot, reptar pel mig del bosc. No recordo les hores que vam passar per arribar a la llera del torrent del Figueret, però vam quedar tan rebentats i convençuts que aquella font havia de ser fruit de la imaginació d'algun excursionista tocat del bolet, que vam sortir d'aquell infern passant per una traça de camí i una enorme fins a trobar la pista de Matarrodona, la qual no vam voler abandonar per a res del món fins a arribar a casa!
Avui dia el caminet que de l'Espluga porta a la font del Bosquet és un corriol perfectament netejat pel Marc Camí i Garcia i forma part d'una ruta internàutica de grans dimensions que voreja tot el parc. La ubicació exacte de la font però, és un capítol apart. Les succesives edicions del mapa Alpina (i d'altres mapes) situen la font del Bosquet a la llera del . Error. El mencionat corriol que davalla al torrent del Figueret, creua un torrent secundari poc abans d'assolir la fondalada. En un dels darrers revolts del corriol ABANS de creuar aquest torrentet, haurem de sortir a la nostra esquerra a trobar la llera d'aquest torrentet secundari. Tal i com arribarem, trobarem la font (fotografia). La delaten les restes d'un de pedra seca així com una que devia formar part d'un embassamant del lloc. També la delaten alguns de càntirs que va trobar-hi el Marc Camí. Els que han vist a rajar la font, asseguren que l'aigua no ve del torrentet, sinó que sorgeix (de vegades de forma espectacular) de la roca. Tal volta la diaclasació del torrentet coincideixi amb la diaclasació del pregon avenc de l'Espluga, el fons del qual sol estar actiu. Tal volta algun dia es pugui explicar l'origen d'aquesta surgència, i no haguem d'esperar trenta anys més a saber-ho! Tant de bo.
* El popular llibre de les setanta fonts del parc (Edmond Grau, Ed. Cau Ple de Lletres) no inclou la font del Bosquet.
** Mal acostumats. Sant Llorenç del Munt ens demostrà empíricament que no totes les muntanyes eren tan assequibles i amb la gespa tallada com ara els pirineus o d'altres on podies sortir de camí sense massa problemes...
{audio autostart}riuripoll.mp3{/audio}
