-
Un dels referents de l'esperit democràtic ha estat la llibertat d'expressió, que tothom pugui dir la seva sense embuts ni censures. Sens dubte és un gran avenç però diria que a data d'avui hem menystingut el que anomeno llibertat d'audició: és a dir, la llibertat del receptor d'escoltar o no haver d'escoltar segons què. Com diu la dita: dos no es barallen si un no vol. La llibertat d'expressió sembla que exigeix un oient com a mínim, altrament és com un speaker corner enmig d'un desert. La llibertat tal volta no exigeixi res, però l'expressió potser sí. La televisió, la ràdio, la premsa escrita etc imposen el seu discurs perquè l'oient no té opció de rèplica. Des d'un punt de vista polític, els mitjans tradicionals han estat sempre llaminers, perque vehiculen l'imposició d'un discurs sense altra resposta per part del receptor que exercir un esquifit vot cada quatre anys. Internet canvia (generalment) les regles d'ambdues llibertats: la d'expressió i la d'audició. Hom acudeix voluntàriament als llocs web i fòrums que vol, i activament hi pot deixar la seva veu i fins i tot crear plataformes d'opinió. Ben aviat es podrà suprimir el llast d'allò anomenat 'representativitat' i que no era altra cosa que segrestar la voluntat de l'individu amb un pretext 'superior': partit, societat, país, unió de països etc
Hom no pot evitar de pensar que la gran crisi d'avui, la verdadera crisi, ha estat aquesta revolució tecnològica que ha estat la difusió d'Internet. És el retorn de l'individu, la persona per damunt de l'estat o la societat que l'esclafava. És el triomf de la suma dels individus que poden decidir avançar de comú acord cap una direcció i és també la fi dels ens volàtils que imposaven les seves direccions a les majories per tal de no perdre els seu status quo. Estic convençut que estem vivint en directe una revolució que, com gairebé sempre, ha anat precedida d'un avenç tecnològic. I d'aquesta revolució, els que encara imposen el seu discurs en diuen pestes, en diuen crisi. Ens volen fer por, però hem de poder exercir la llibertat de no escoltar-los.
La Barraca de la Serp Verda i el torturà
Situada a la capçalera del torrent de Ricó, a uns 100 metres del dipòsit d'aigua carener, vam reconèixer aquesta barraca quan vam estar ben bé al damunt de la construcció, completament en ruïnes i colgada d'esbarzers. havien aprofitat la coberta de terra esfondrada per créixer a l'interior i, tot i que la planta de la barraca encara es podia reconèixer, dins la barraca ja hi havia un metre de terra i rocs caiguts.
Novament en solitari es va anar reconstruïnt aquesta barraca, començant pel desempedregament i la neteja de brolla. Sota una de les pedres planes, a l'exterior de la barraca, va aparèixer una pacífica serp verda que ben calmosa es va refugiar entre les restes de la construcció. Llavors ens vam adonar que moltes de les pedres no eren l'habitual conglomerat eocènic sinó un material amb una superfície molt rugosa, talment com si fos pedra tosca. Joan Roura ens confirmà que aquest material era conegut popularment com torturà (calitx, tapàs), i al vessant castellarenc del riu ripoll, a una determinada profunditat, n'és ple.
L'explicació de la presència d'aquest material en un vessant que no ho és directament del riu Ripoll, potser s'expliqui per una certa aleatorietat de les aigües d'infiltració del riu cap els vessants o bé un relleu molt diferent en temps reculats, quan el Ripoll trancorria a major alçada que no pas ara. La llinda, notòriament allargassada, va ser pujada amb l' de membres del grup de pedra seca llorençà i també del CEC que casualment passaven per allí.
En situar-la novament a lloc la llinda es va partir, però això no va ser cap problema per aprofitar-la amb aquesta mateixa funció. Quan ja érem a punt de tancar-la, vam situar tres portades del Pla d'Anyella (Ripollès) aprofitant una visita que es va fer al museu etnològic de Ripoll i també a unes barraques de pastor de l'indret.
Feta la celebració inaugural i anomenada la persona que en tindrà cura, la barraca de vinya de la Serp Verda resta al bosc per a qui en vulgui fruir. De moment les serps i també algun cua-roig ja hi han fet estada.
{play}images/stories/mp3/marxapedra.mp3{/play}
-
La Balma de la Guillotera és un impressionant salt d'aigua que fa el torrent dels Codolosos en el seu pas per La Vila, dins el terme de Mura. Partint de cal Miqueló cal seguir fil per randa la llera del torrent dels Codolosos fins a trobar el saltant d'aigua. Pel camí es fan evidents els murs de vinya a tocar de la torrentera, aixi com les espectaculars que a l'estiu alliberen el seu perfum ancestral, traspuat per generacions de pagesos que el consideraven un bé de déu arreu on es trobessin. El salt d'aigua forma un circ de parets rocoses inserides en potents nivells de sorrenca que desafien la gravetat i es resisteixen a caure formant un abalmament semicircular. En el punt més profund de la balma i gairebé a la vertical del saltant del torrent dels Codolosos es distingeix el que creiem que és un fons d'un petit , avui gairebé colmatat per les aportacions de sediment del propi torrent, un cas similar al forn que hi havia a la Balma de la Calç (Puigdoure, Mura). Es pot resseguir tot el seu perímetre format per , fins i tot es pot esbrinar l'emplaçament de l'entrada. Els que hi devien treballar hi devien tenir un petit recer sota el que es troba al bell mig del cercle, on encara són visibles les restes d'un . Més recentment algú hi ha fet . No es pot descartar que tal i com apunta en Ll. Hernàndez, fos un punt de recollida d'aigua, un dipòsit d'aigua tal volta destinat a servir al vinyataires que amb les seves envoltaven tot el torrent, o bé per servir al que hi havia a sobre i del qual actualment només en queden uns paraments. De totes formes no devia resultar gens pràctic traginar l'aigua i enfilar-se per les monumentals feixes. Els rabassaires solien fer petites preses d'aigua en els mateixos xaragalls i torrents que delimitaven el seu tros, que tant servien per abeurar els animals de càrrega com per ensulfatar la vinya.
I per descomptat no feu cas dels que algun passarell pocasolta ha esgrafiat per les parets de la balma, fent veure que igualava les virtuts d'algun pintor prehistòric. Tan sols demostren que està a anys llums de saber pintar res i que roman en la prehistòria del civisme; un que es més ruc que el que tenen a cal Miqueló.
I pels amants de la botànica, podran trobar el que creiem que és un *, situal al bell mig del cercle de la fondalada de la balma de la Guillotera, un espai i ombrívol on a més del solitari tan sols alzines i una gran figuera hi han pogut trobar recer.
* Si trobeu que anem errats amb la identificació d'aquesta espècie, no dubteu a fer-nos-ho saber.
{audio autostart}riuripoll.mp3{/audio}
Seguim en mans de l'atzar
No m'agraden aquests aniversaris basats en grans desgràcies: són excuses mediàtiques per tal que els polítics continuïn comptabilitzant vots bo i remenant la brossa de les catàstrofes, una brossa que es furga perque se sap que remou el pànic que es va viure i això, evidentment, crida l'atenció. Una atenció de la qual els polítics ja sabem que darrerament en van ben mancats. Perque això és el que va ser l'incendi de 2003: una catàstrofe en tots els àmbits que només l'atzar, els deu anys d'estius benignes, ha fet que no es repeteixi.
Però està clar que per alguns la catàstrofe va suposar una millora: per exemple, arran de l'incendi el sr. Àngel Miño va prendre possessió del càrrec de director del Parc Natural de Sant Llorenç*. Deu ser per això que ara el sr. Miño declara que l'incendi de 2003 ha estat poca cosa més que l'obertura d'unes clarianes biològicament estratègiques: una discreta clariana de 4500 hectàrees. Allò que d'altres van declarar com un gran incendi de dimensions colossals, per l'actual director del parc ha quedat reduït a una antiquada percepció enganyosa dels incendis que amagava els beneficis de poder obtenir abundants pastures per a conills. Els piròmans estaran ben contents amb aquesta nova visió tan optimista i moderna dels incendis.
Jo prefereixo que es renovin els entre la Diputació i La Caixa per a fer neteja de pi blanc (espècie altament ignífuga introduïda per l'home a la muntanya de Sant Llorenç per pal·liar els efectes de la vinya perduda), prefereixo que els de Can Pèlacs pasturin un de 250 ovelles que es mengin el sotabosc deixat per aquestes pinedes artificials, preferiria que la direcció del Parc obrís les clarianes que cregués pertinents, preferiria que els gestors del parc fessin el manteniment de camins i corriols, preferiria que la dotació de guaites no minvés, que els bombers no veiessin retallats els seus mitjans i les seves atribucions i sobretot: que els estius continuïn sent tan benignes com fins ara.
*L'anterior director, el sr. Pau Pérez, estava convençut que o bé l'atzar o bé la seva gestió van voler que fins aleshores no es produís cap gran incendi al Parc Natural. A partir del 10 d'agost de 2003, data de l'inici del foc, vam descobrir que havia estat l'atzar.
ENLLAÇOS
Jugant amb el foc
La Diputació: el Porc a Taula
