Diari d'abord

Benvinguts al Diari D'abord,
 
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
 
 

Ja es paga entrada al Cau d´en Banyeta

Efectivament, amb el canvi de camins de la zona del Collet Roig, al Sot de l'Infern, l'accés al Cau d'en Banyeta ha passat de molt difícil a xupat: l'avenc és a dos escassos metres de la nova pista. Pista que, pel que es veu, no porta a enlloc. Els del Puig de la Balma l'han obert per obtenir fusta de la seva propietat, com venen fent des de fa molts anys. Els del Puig de la Balma tenen més de 400 hectárees de bosc. Cada any fan llenya d'unes 10 hectárees, la qual cosa fa que el cicle es repeteixi en un mateix indret cada 40 ó 50 anys.
Aqui teniu el croquis de la nova situació del cau d'en Banyeta.
Vist com han anat les coses, la Societat Comarcal del Bestiari autòcton ha decidit emplear un joveníssim ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) que us farà pagar entrada tan bon punt feu el gest d'entrar al Cau d'en Banyeta. D'aquesta forma tan curiosa la societat del bestiari pretén refer-se del duríssim cop que li ha suposat l'obertura de la pista, que ha malmés nombrosos habitacles de la fauna autòctona així com nombrosos caus domiciliats en arbres.
La fotografia és de l' Antonio, el ratolí de la taquilla.

 

 

 

 

 

 

 

Maquis i emboscats (1) Guillermo Ganuza: unes hores més d'agonia.

Maquis i emboscats a Sant Llorenç del Munt (1)

 
Guillermo Ganuza formava part del grup del conegut guerriller antifranquista Josep LLuís Facerias que, acompanyats del guía Jesús Martínez "El Maño" i José Serrano, vinguts de França, es dirigien tots quatre cap a Barcelona  l'abril- maig de 1949, bo i passant per Sant Llorenç Savall.
L'única versió que fins avui es coneixia dels fets era la del historiador anarquista Antonio Téllez, segurament informat per l´últim supervivent que  quedava del grup: Jesús Martínez "El Maño", resident a Toulouse, i de qui fa pocs anys se'n va escriure un llibre-entrevista amb el títol de L'ombra del Maquis.
Aquesta versió explicava que just en el moment de creuar la carretera que porta a Sant Feliu de Codines, i a uns 200 metres de Sant Llorenç Savall, el grup va ser interceptat per una patrulla de la guàrdia civil. De resultes de la topada Guillermo Ganuza va quedar mort a la carretera, mentre que Serrano, ferit al tou de la cama, va poder fugir amb la resta, després d'un intercanvi de trets i algun llançament de bomba per part d'en Facerias. Segons aquesta mateixa versió, els fets van passar un 14 de maig de 1949.
La realitat és que  la mort d'en Guillermo Ganuza no consta en el registre civil de St. LL. Savall, i ningú del poble tampoc recorda cap maqui mort al poble, i sí en canvi un forta topada amb la guàrdia civil. Diversos testimonis han permès finalment una reconstrucció bastant fidedigne de com van anar els fets.

 


 

Eren prop de les sis de les matinada del 5 de Maig del 1949. La caserna de la guàrdia civil de Sant Llorenç Savall havia estat advertida dels pas d'un escamot sospitós de persones, tal volta gitanos, que s'atançaven al poble. Un sargent i un número de la benemèrita van sortir d'immediat a l'avinguda Catalunya avall, van travessar el pont de Mossèn Miró, enfilant tot seguit la carretera cap a Monistrol de Calders, sembrada com avui dia de plàtans. Mentrestant ‘El Maño', del grup dels maquis, discutia amb el cap del grup, Josep Lluís Facerias sobre la conveniència de travessar  la carretera perquè li semblava sentir passes ferrades de ‘naranjeros'. En Facerias va dir-li que era un poruc, i va fer cas omís de l'advertiment.
Poc abans de creuar el torrent de Comabella,  a l'alçada del mas Ponsferrer, els guàrdies civils van veure com dos homes, Ganuza i Serrano,  pretenien creuar sigilosament la carretera. El crit d'alto va anar  acompanyat d'una descàrrega de trets. Ganuza va caure immediatament commocionat al terra, ferit de ple per un o dos impactes a l'espatlla. Serrano va contestar amb la seva arma des del terra estant, però també havia rebut una bala al tou de la cama, i s'estava immòbil al terra. El ‘Maño' i el Facerias es van parapetar rere el forn de cal Cagaire (prop del gorg del Sargantana, avui desaparegut) i van cobrir amb les seves armes al Serrano. Mentres el número de la guàrdia civil va anar a buscar reforços, en Facerias va aprofitar el lapse per llençar una granada de mà que, a més de fer fugir el sargent, va desvetllar mig veïnat. La confusió creada va permetre a la resta del grup creuar el Ripoll per sota la balma de Ponsferrer, i fugir Ripoll avall.
Quan començava a clarejar, la guàrdia civil i el somaten no van trobar ningú a la carretera. Però com que sabien que almenys n'hi havia un de malferit, no els va resultar molt difícil esperar que fos dia clar i seguir el rastre de sang que per tot arreu el ferit va anar deixant. Camí del Vinardell, fins i tot van trobar una barraca amb les restes ensangonades d'un torniquet.
Mentrestant Ganuza, refet de la commoció, maldava per trescar un camí que vagament  seguia la direcció que el grup havia acordat. De tant en tant el dolor de la ferida li feia rodar el cap. Tot i que donava per perduda l'esperança de retrobar els seus companys, el seu instint el va aconsellar d'allunyar-se tant com fos possible de la població. Amb una mà es tapava la ferida que brollava abundant i tot i que les cames encara li responien, avançava fent ziga-zagues. Tot el que recordava  era que per anar a trobar una base segura, una masia de confiança del Facerias,  havia de seguir els pals d'una conducció elèctrica.
Després de no saber quant temps feia que corria, ja a plena llum del migdia, va veure un mas al fons d'una vall. No podia seguir. Panteixava sorollosament, i més aviat tenia ganes de deixar-se vèncer per l'esgotament i deixar-se caure allí mateix, però de sobte va sentir veus que venien pel mateix camí que ell havia traçat. En un darrer esforç sobrehumà, es va despenjar barranc avall, en direcció a can Salvi, un mas isolat al fons de la vall. Quan era prop de la casa va sentir com des de dalt de la barranquera cridaven que ja l'havien vist.
Ganuza, desesperat i gairebé delirant,  va entrar a la casa, on va topar amb una nena de 12 anys, la Montserrat,  a qui va demanar auxili amb un fil de veu molt prim. La nena, que s'estava sola a casa vetllant el seu pare moribund, en veure el reguitzell de sang i aquell home amb el braç que li penjava, no s'ho va pensar dues vegades i va fugir esperitada de casa. En Ganuza va sortir d'esma rere d'ella, però encara no havia creuat l'era de la casa quan almenys tres guàrdies civils de la caserna de Savall, camuflats rere uns matolls, el van crivellar a trets allí mateix, en presència de la nena terroritzada.
Un cop comprovada la mort del guerriller, els guàrdies civils van obligar a un germà gran de la nena, que es deia Pau, a dur amb carro el cadàver del mort a Sant Feliu de Codines, on va ser enterrat a la fossa comuna dos dies més tard. No havia passat gaire temps dels fets, que aviat algú va dipositar flors damunt el fossar.
El camí més probable que va seguir el  guerriller ferit es pot fer, en condicions normals, en unes tres hores. Es van trobar els primers rastres de sang al torrent conegut amb el nom de Les Conques. D'allí seguí camí amunt fins a trobar (probablement sense arribar a can Vinardell) a la carena del Vinardell ( pas freqüent del maquis ), Serrat de Costaborrassa, Pla de les Forques, collet de Penjallops, Serrat dels Mals Aires, trencall de can Sallent i més avall, després de travessar uns horts, can Salvi. Probablement tot aquesta marrada per la població de St. Llorenç Savall tingui a veure amb el coneixement que tenia Ganuza d'una base utilitzada per Facerias, i que no era altre que La Vila de Sant Sebastià de Montmajor, molt propera a can Salvi. No gaire temps més tard, La Vila va ser testimoni d'un altre fet de maquis que es va saldar amb la mort d'un guàrdia civil i quatre maquis que van poder fugir. Al poble Sant Sebastià es recorda que hi havia connivència dels masovers amb els maquis, un dels quals ‘era molt ben enraonat' (Facerias?). Es diu que en el tiroteig, la masovera va arribar a interposar-se entre els guàrdies i els maquis. Amb tota seguretat la base ja es podia considerar  inutilitzada, ‘cremada' com dèien aleshores els guerrillers.
En Guillermo Ganuza havia mort al límit de Sant Llorenç Savall amb el de Sant Sebastià de Montmajor (terme de Caldes de Montbui)  i, per complicar encara més la cosa, va ser enterrat a Sant Feliu de Codines, fora per tant, del terme de Caldes. La seva agonia de resultes de la topada a Sant Llorenç Savall es va perllongar almenys unes sis hores, i va passar inadvertida als seus propis companys de ruta que l'havien donat per mort al nucli urbà de St Llorenç Savall, tal i com han vingut relatant els supervivents del maquis.

 

 

En el llibre de defuncions de la parròquia de Sant Feliu de Codines, hi consta el registre amb un nom inventat  que era el que  figurava a la documentació falsificada que duia el guerriller. Com podreu llegir a continuació, els termes guerriller o maquis podien arribar a ser tan populars entre la població civil que el gabinet de premsa franquista aviat s'apressà a canviar-los pels més propagandístics bandoleros i criminales. El text és tan eloqüent que en fem la transcripció íntegra:
 
"MONTANA GIL, GUILLERMO

A siete de Mayo de 1949, el infrascrito cura-párroco de San Feliu de Codinas, obispado y provincia de Barcelona, mandé dar sepultura eclesiástica al cadáver de un hombre perteneciente a los "máquis" fallecido dos dias antes en la demarcación de Gallifa, por accidente en lucha con la guardia civil, en cuya documentación constaba llamarse Guillermo Montana Gil, edad de 30 años. Y por ser así, lo firmo. No se léa el tilado perteneciente a los maquis. Vale.

Vicente Salvà. Presbítero párroco."*

Cal fer constar que, segurament pel retard en l'inscripció a causa de qüestions burocràtiques,  al registre d'enterraments de l'ajuntament de Sant Feliu de Codines consta la data de traspàs d'en ‘Miguel Montana Gil' amb  data 19 d'abril del 1949! és a dir molt abans que cap altra data donada fins ara. Cal considerar aquesta data, a més del nom ‘Miguel', com a probables errors de transcripció del funcionari que en va fer el registre o bé d'una tàctica habitual de la policia per crear confusió davant possibles reclamacions indiscretes. En aquesta llista de defuncions consta que ‘se ignora la naturaleza' del lloc de naixement del guerriller, ‘se ignora' l'estat civil, edat de 30 anys, i com a única observació de les causes de la mort consta ‘heridas por arma de fuego'. Va ser enterrat, com ja hem dit, a la fossa comuna.
 
* Defunciones libro 11. 1909-1958. P.545 (catalogat p.116) / Església Parroquial de Sant Feliu de Codines. Agraeixo la consulta a mossèn Juan Serrabassa i també a l'ajuntament de la mateixa població.

 


 

EL GRUP GUERRILLER D'EN FACERIAS

 

 
Tots els membres del grup pertanyien a la guerrilla llibertària que oficialment va continuar la lluita armada fins el 1951.
Guillermo Ganuza Navarro es va quedar a Espanya un cop acabada la Guerra Civil. Va ser detingut en diverses ocasions entre les que cal destacar la redada del del 17 d'Agost del 1946 en què van caure un total de 39 membres de la CNT. Va sortir en llibertat l'agost del 1948; concretament el 15 d'agost es va incorporar al grup de Facerías i va marxar a França, acompanyat del propi Facerias, el guia Francisco Denís Díez "Català", Pere Adrover Font "Iaio", Juan Cazorla "Tom Mix" i el doctor Josep Pujol Grúa.
 
L'e­­­­­­­­­­­­x-boxejador Juan Serrano va morir tirotejat aquell mateix any 1949, el 5 de novembre, als carrers de Barcelona.
En Josep Lluís Facerias, àlies "Petronio" per la seva flegma elegant, herència de quan havia fet de cambrer en hotels de renom, va ser un dels quatre maquis amb més difusió en la lluita antifranquista a Catalunya. Destaquen les seves accions en l'àmbit urbà, tals com atracaments a ‘meublés', empreses, i els coneguts ‘controls' de carretera a la Rabassada. Malgrat tot, entre els seus companys de lluita va ser titllat de fred, calculador i a voltes sense escrúpols. El també maqui anarquista Josep Dot en unes declaracions a TV3,  l'arriba a situar molt aprop de la figura d'un gàngster. El cert és que els grups que en 'Face' manava, van ser els que van patir més baixes. En Facerias va ser delatat i mort a trets a Barcelona l'any 1957, prement una bomba de mà entre els seus dits.
Jesús Martínez "El Maño"encara viu a Toulouse. El seu testimoni apareix a la sèrie que sobre els maquis va fer TVE2. Les seves tasques com a guia dels grups guerrillers el van fer passar gairebé inadvertit a les forces franquistes que, en desconèixer la seva identitat, l'anomenava ‘l'ombra del maquis'. Va mantenir una amistat entranyable amb el també guia anarquista  Ramon Vila i Capdevila, a qui, com tants altres, el "Maño" anomenava"el feo", mentres que la guàrdia civil l'anomenà ‘caracremada'.
La biografia d'en Jesús Martínez, obra del també realitzador de TV Jaume Serra, constitueix un testimoni gairebé únic dins el panorama de treballs sobre la guerrilla antifranquista a Catalunya, donat que la major part de resistents no ho va poder explicar perquè hi va deixar la pell.
La Montserrat és la principal testimoni d'aquest relat i, coses de la vida, fins fa pocs anys ajudava la seva família amb el negoci de restauració de "Les Brases"  situat a l'emblemàtica casa de Ponsferrer de Sant Llorenç Savall, lloc on sense ella saber-ho, havien ferit de mort aquell guerriller que, 60 anys enrere, havia fet un llarg via crucis per anar a morir a la porta de casa seva, a l'era de can Salvi.
Gràcies, Montserrat, pel teu testimoni.

 
 

 

Bibliografia
 

 

TÉLLEZ SOLÁ, Antonio. SABATÉ, guerrilla urbana en España (1945-1960). Segunda edición. Virus Editorial. 1992.
 
 
 
SERRA FONTANELLES, Jaume. L’ombra del Maquis. Solsona Comunicacions, SL 2001.
 
 
SÁNCHEZ AGUSTÍ, Ferran. Maquis a Catalunya. De la invasió de la Vall d’Aran a la mort del Caracremada. Col·lecció Guimet. Pagès Editors. 1999.
 
 
Vídeo resum sobre tres dels maquis catalans més coneguts, al youtube
 

 

Benvinguts al blog!!

Benvinguts al Diari D'abord,

Aqui trobareu una miscelània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret dels mencionats seleccioneu un dels TAGS a la dreta superior de la pàgina.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no assenyala sempre el nord.
JGM