Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
De cara a barraca (2) La barraca de la Cova de l'aigua (Castellar del Vallès)
Aprofitant l'anterior sortida a la barraca 55, on encara podeu trobar a l'interior el mapa per anar a trobar la cova de l'Aigua, seguirem avall pel mateix corriol carener. Travessarem una concentració de garrics i també un altre rocater. Passarem pel costat d'un pi tombat i pararem atenció perquè a pocs metres d'aquest pi abatut, a la nostra esquerra, trobarem un corriolet. En aquest punt hem fet una senyalització eco-sostenible-reciclable-biodegradable (que s'autodestruírà en x segons) per tal que en R. Suades pugui prendre les dades gps d'aquesta barraca. El corriolet arriba tot baixant a un marge de vinya idèntic al de la cova de l'Aigua. Comptarem trenta cinc passos a l'esquerra o el que és el mateix, tres pins a tocar del marge, i trobarem les restes d'una mig en ruïnes, a la nostra dreta i sota un marge natural de roca. De la barraca en queda, justa, la meitat i alguna de les pedres de la volta es troba en equilibri precari, a l'espera que les heures i arítjols n'esborrin per sempre el seu rastre. La major part de pedres caigudes es troben encatifades de molsa. Tal volta seria una bona idea que la Diputació prengués la iniciativa d'organitzar cursos de formació sobre pedra seca i recuperació de fonts, per tal de poder preservar bona part d'aquest patrimoni rural. Per rematar la sortida, que es pot fer en 20 minuts, podeu acabar de baixar a la pista de les basses del Barceló, que nosaltres agafarem a la nostra dreta i travessarem el Ripoll (més valdrà que les vostres botes tinguin algun ingredient gore-tex, sinó sucareu com jo!), travessarem l'aiguabarreig del torrent del Castelló, deixant tot seguit a l'esquerra la pista que porta a can Cadafalc, i poc més endavant travessarem per darrer cop el Ripoll. Poc abans d'arribar a la carretera podeu visitar la font Falsa a la vostra esquerra, i ens expliqueu si rajava o no. Adjunto . Aquests dies de pluges, paga la pena aprofitar un forat de sol per passejar-se per aquests indrets.
ies/mp3/giacchino.mp3{/play}
-
Si tens una avaria de corrent a casa i el Servei d’Avaries no la ‘detecta’ des del seu sofa, FECSA-ENDESA et diu que t’asseguris que l’avaria és d’ells i no de casa teva. T’aconsella que surtis de casa i facis una enquesta al veïnat. Si no ho fas així, t’amenacen (molt amablement, això sí) de pagar 62,5 euros pel tècnic que envien, si descobreix que l’avaria és teva. Aquest és el verdader Servei: el client ha de sortir de casa, de passeig. I evidentment, la/les trucades al 902 van a càrrec del client (3 euros establir la trucada + el temps d’interrogatori), tant si el problema és teu com si no. D’aquesta forma, Fecsa-Endesa s’estalvia en trucades i en Servei: per això cada any tenen més beneficis i, a sobre, ens han apujat la factura amb el beneplàcit del govern. Doncs bé, en el meu cas, l’avaria era d’ells i quan jo els vaig trucar ja ho havien fet els veïns, o sigui que per no saber, no saben ni gestionar les incidències. Això sí, a tots els veïns, un per un, ens van recordar l’amenaça del cost que podria arribar a tenir el seu Servei de manteniment que ja paguem cada mes. Gran Servei, sí senyor. Espero que aviat en facin una publicitat televisiva ben espectacular, com ens tenen acostumats, a l’estil de AMB FECSA-ENDESA AL SEU SERVEI, VAGI DE PASSEIG BEN TRANQUIL.
Srs d’Endesa, aquí va la meva factura (sense necessitat d’amenaçar):
62,5 Euros perque l’avaria era seva, en concepte del MEU servei d'investigació i d’enquesta pel veïnat.
6 euros per l’establiment de dues trucades al seu Servei d’avaries per una avaria SEVA + el cost de la durada que ja els faré arribar tan aviat com m’arribi.
10 Euros en concepte del dinar de restaurant, donat que gràcies a la SEVA avaria, vaig haver de deixar el dinar a mig fer.
3 hores sense servei elèctric, a restar de la propera factura.
TOTAL: 81,5 EUROS.
Tinguin l’amabilitat de descomptar-ho tot de la propera factura. Com sempre, al seu Servei. De res.
-
Un dia pletòric. Vam caminar de les 9 del matí fins a les 9 del vespre. Un temps i una temperatura immillorables. Vam partir de la Barata en direcció a la font de Cantarelles, que rajava per tot arreu menys de l'aixeta. De camí cap el collet Estret vam cedir el pas a dos ciclistes de muntanya. No ho vam fer per cortesia ni com a resultat d'un d'aquells debats cordials on tothom vol que passi primer l'altre i viceversa: simplement ens vam apartar per evitar el que d'una altra manera hauria estat un xoc inevitable enmig d'un corriolet estretíssim, i a la vista de la poca predisposició a aturar la l'envestida dels qui, muntats en un enginy mecànic, se solen acompanyar d'un pacte tàcit de preferència de pas. Un pacte, variable en funció de la potència demostrada, que gairebé els prohibeix ficar un peu a terra, sobretot si és en presència d'un obstacle bípede. Vam passar per l'avenc de Castellsapera on hi ha un senyal malmès que amb prou feines informa que el 19 d'abril s'acabarà la restricció temporal per a poder-lo baixar. El terra era ben humit. Vam saludar una guarda que estava prop de les tombes del coll de Tres Creus. Vam trobar una parella que, mapa en mà, cercaven el turó de l'Espluga a l'horitzó. Al collet del desviament cap a la balma de l'Espluga hi vam veure dos corbs festejant en un rocater mentres un tercer els feia d'escopeta des de l'aire. Vam visitar l'avenc del torrent de l'Espluga, molt poc freqüentat. Després vam arribar-nos a les ruïnes del mas de l'Espluga, i la muntanya de pedres al seu voltant. Dins un dels forats de desguàs d'una de les parets amb opus spicatum vam trobar una verge de Monserrat en miniatura, una d'aquestes treta d'una botiga de souvenirs, rodejada de petxines i un posatovallons de plàstic blanc amb pintura vermell-plom amb un pom d'almesquins frescos, acabats de collir. A mi aquesta mena de manifestacions religioses extemporals i mig abandonades de la mà de déu, em recorden ritus més propers al vudú que cap altra cosa. Em fan més aviat una mena d'angúnia no exempta d'una certa dosi de rebuig.
Vam mirar de retrobar l'avenc del mas de l'Espluga, però tot i que es tracta d'un clot gros enmig d'una antiga feixa, amb aquest no vam poder, i tot el que vam aconseguir fou el trasllat d'un senglar. Vam redreçar les nostres passes cap el camí ral amb una pausa justa per dinar. Vam visitar la cova de la canal del Solitari, que es conserva força bé, i vam saludar el rat-penat , sense pertorbar-li el son. Vam baixar tot el camí, molt malmès, fins a la font de la Portella, que també vessava per tot arreu. Avui sabem que mentres nosaltres fèiem aquesta excursió, la Barbotera ja rajava, i que les altres fonts intermitents eren només a pams de fer-ho*. De la Portella vam anar a trobar per primer cop la foradada de la Portella** i vam aprofitar per fer-ne la topografia dels seus 15 metres de recorregut. Des del turó Roig vam contemplar una dança nupcial magnífica a càrrec d'una parella d'àligues marcenques, que ens van obsequiar, a més, amb una demostració de vol acrobàtic tot fent sincronitzada damunt nostre, durant més de cinc minuts. Amb els prismàtics ens vam intercanviar mirades de molts augments. Vam visitar la balma i la font de la Mamella, la cova i la foradada del Collet Estret. I deixant a la nostra esquena una posta de sol d'aquelles de postal, vam arribar-nos al punt de partida. 12 hores que, per a mi, han estat la verdadera festa de la setmana.
* Informació facilitada per cortesia de Salvador Vives & Eduard Badiella.
** Josep Barberà anomenà la roca a la base de la qual hi ha la foradada, com l'agulla de la Cova Foradada. Tanmateix, el Sr. Biscuter, un dels màxims experts en la matèria, ens assegurà que la cova ja l'havia descobert molt temps abans, i va afegir que ell creia que uns l'anomenaven la Balma de la Pola i d'altres cova Estrella.
-
Avui el poble s'ha despertat a tres quarts de vuit amb una explosió. Un tro eixordador que ha anat acompanyat d'una pluja torrencial. Res a veure amb les pluges suaus que hi ha hagut durant el darrer any. Aquest tro ha estat com un detonador del record d'una pluja que feia temps que no sentia: fins ara anava plovent i prou. Quant temps fa que no he vist un llamp? un , dos anys, o potser més?
Hi he estat pensant una estona fins que, emprenyat, he decidit sortit de l'enclaustrament obligat pel mal temps. He anat cap als Emprius, a retrobar una coveta coneguda de fa temps i el seu veí, el roure Forçut. Pel camí he llambrejat els corralots d'Agramunt i he passat pel dolmen de roca Sereny. Al coll d'Era Ventosa hi feia molta 'ventositat'. El terra éra xop, hi havia tolls d'aigua transparent per tot arreu. Des de l'Era he tornat a veure el bosc cremat de la banda de Pregona que, curiosament, ningú ha tallat. Està tal i com va quedar de l'incendi de 2003. És un record intencionat de la catàstrofe o la desídia d'algú? Òbviament, el camí des del coll de Pregona fins arribar a la carena dels Emprius estava sembrat de pins podrits i caiguts al damunt dels quals els excursionistes hi han anat deixant pilonets de pedretes. El trencall que del coll de Pregona baixava cap al nord ja gairebé éra irreconeixible. El cel deixava passar de tant en tant la llum del sol, però en qualsevol moment els núvols que passaven podien deixar caure la seva càrrega. Precisament de la banda del Castell de Pera pujaven uns núvols arrossegant la seva panxa plena per les carenes. Avui el cel era un col·lapse de trànsit de núvols de totes formes, colors i direccions. Malgrat tot, he estat tota l'estona de sort, movent-me sempre entre franges de núvols atapeïts i negrosos que quedaven a banda i banda. Fins i tot en el moment que m'ha caigut un plugim de no res, era justament quan em trobava sota una clariana. Tot i coneixent una colla de refugis pel camí, en un dia així, normalment no hauria sortit.
-
El desgraciat que obria la porteta del forn crematori d'Auschwitz no era l'acomodat i educadíssim enginyer del Reich que va dissenyar el complex d'extermini més pèrfid de la història de la massacre. El de la porteta era un pres del mateix camp que 'complia ordres'. Era algú que havia raspallat la part més baixa de l'engranatge diabòlic i, que a canvi de fidelitat, li havien ofert la feina per salvar la pell. És el funcionament de la jerarquia, ja sigui tant en temps de dictadura com en democràcia, a l'empresa, a la cort del castell medieval o a l'església. Encara avui els nostres polítics, els europeus, d'Espanya i Catalunya, els del nostre ajuntament de torn, actuen de la mateixa manera. No és que en primer lloc representin algú, és que en primer lloc representen autoritat i manen. El rector de la universitat mana sobre el vicerector i aquest sobre el degà i anar baixant de casta. Les primeres paraules que representen la seva autoritat no són responsabilitat ni criteri. La seva primera paraula és manar. L'alcalde mana, el rector mana, el president mana, el director mana. La responsabilitat es basa en el coneixement i en conseqüencia tenir un criteri. Manar només requereix obediència, per les bones o per les dolentes. I d'aquestes situacions, on la responsabilitat no encaixa amb el manar, només en té la culpa la tradició, que ha investit els càrrecs d'una determinada forma que les atrocitats i abusos de poder s'han pogut escometre amb la impunitat que caracteritza el 'jo seguia ordres' i si tibaves el fil cap amunt i arribaves a dalt de tot, et trobaves el rei que l'església havia investit sota la capa de la divinitat: al rei ja no li podies demanar responsabilitats: rebia ordres directes de déu. I aquesta és la mentalitat que ha acabat convertint els nostres dirigents en prepotents i no pas en els nostres servents, el que fa que la política, que ja fa temps que ha caigut en el pur camp de la gestió administrativa, s'hagi convertit en un 'espectacle' de disseny i competició (per això es fan dir 'partits') on fan circular 'boles ideològiques' algunes setmanes abans de les eleccions. La única pàtina d'humanització de la classe política passa per fer veure, durant aquestes setmanes, que estan amb la gent que no han vist ni han volgut veure durant 4 anys. Escenifiquen el seu pas pels mercats, pels mitjans de comunicació, pels mítings. Tres setmanetes per seduir l'electorat i deprés tornem a la rutineta comptable dels vots i a continuar raspallant la jerarquia propera, esperant la recompensa. Que lluny els queden els dies que ningú volia ser delegat de classe! Ara gairebé tots nosaltres, estem esperant ordres. Fins que ens adonem que ja no necessitem aquesta mena de càrrecs del manar. Fins que cadascú se sàpiga responsable.
